far

far

diumenge, 19 de març de 2017

Poema cantat: HOME ESTÀNDARD


El poema pertany a la segona part, "Pàtria, fides i mentides", del llibre Cavallet de mar. 2015.  Ed. Neopàtria.

Xavi Herrero canta el poema L'HOME ESTÀNDARD  < punxeu l'enllaç




Moltíssimes gràcies, Xavi. Un gran treball !!!!


dimecres, 22 de febrer de 2017

Recital Biblioteca Pública València

Divendres, 31 de març, junt al MUVIM

19.30 H



dijous, 9 de febrer de 2017

Conte: El foraster

Conte escrit a iniciativa del professor i escriptor Antoni Rovira.

Conte creat per l'alumna Alba Rico i l'escriptor Miquel Català. Edició del 06/02/2017 de l'IES CATRAL (La Vega Baixa).


Llegit amb efectes especials a Ràdio Burjassot (VIDEO)  https://youtu.be/qzSNx-692IU

Tret del blog  DE LA MÀ D'UN ESCRIPTOR


Text per llegir-lo amb deteniment:

El foraster



Alba Rico. Alumna IES Catral

Quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia, per a ser un home que semblava un llop de nit. Tenia pèls per tot el cos; tenia el nas allargassat com un vertader llop; i de les seues mans, ara més grans i peludes, apuntaven cinc llargues i afilades urpes. Sílvia es va quedar petrificada en veure el seu amor convertit en aquella bèstia. No sabia què fer, era incapaç de reaccionar i estava en seriós perill.

Aquell home llop en el qual s’havia convertit Vicent, encara no s’havia adonat de la presència de Sílvia però, si ho feia, l’atacaria per l'instint animal que se n'havia apoderat. De sobte, Sílvia va reaccionar i va fer la mitja volta per fugir, però quan va fer el primer pas, xafà una xicoteta branca i hi va produir un breu espetec. Ràpidament, l’home llop es va girar i va contemplar la tremolosa silueta femenina que no arribava a reconèixer.



La bèstia va començar a perseguir Sílvia. Corria tan ràpid com les seues cames li permetien. Esquivava els arbres de la serra com podia mentre sentia que, en cada gambada, les branques li arrapaven els braços i la cara. Estava a punt de despistar la bèstia quan va caure a terra. Vicent se li va acostar ràpidament i es va llançar sobre ella. La xica va començar a plorar i intentà convèncer-lo perquè no li fera mal, però l’home llop, encegat pels seus instints, va agafar el seu cos bruscament i la va carregar com si fóra un sac de creïlles. Sílvia cridava i camejava sense parar mentre Vicent la portava cap a dalt de la muntanya. En un dels intents de Sílvia per escapar, va aconseguir soltar-se de l’home llop, amb tan mala sort que va caure de cap i va quedar inconscient.

Quan Sílvia va despertar, no sabia on era: solament sentia un sòl fred i humit sota el seu cos; cada vegada que respirava, el seu olfacte detectava una ràfega d’aire putrefacte; i solament escoltava un silenci ensordidor. La xica va començar de nou a plorar fins que es va quedar adormida.
Al matí següent, el so d’unes petjades va despertar Sílvia. Quan la jove va obrir els ulls, va trobar Vicent assegut en una roca a uns quants metres d’ella, observant-la amb cara d’angoixa i desesperació. Sílvia, que no recordava res d'allò que havia ocorregut la nit passada, es va alçar ràpidament i va córrer cap a Vicent amb els braços oberts perquè la consolara. No obstant això, Vicent la va rebre amb una espenta, i la va apartar del seu costat. Sílvia, que no entenia què succeïa, mirà al seu voltant i va poder veure les restes dels cossos de les nou xicones que havien desaparegut. Sílvia, que estava molt espantada, no entenia per què es trobava dins d’aquella cova i per què l’envoltaven els nou cossos sense vida de les xiques desaparegudes.


Miquel Català

*En arribar l'alba s'havia desfet l'encanteri. Desapareguda la gran lluna plena, Vicent sabia que tenia una treva de vint-i-huit dies per resoldre l'assumpte satisfactòriament. Sílvia no recordava res pel fort colp al cap que havia rebut, però estava erta i tremolava de por en veure el trist espectacle de la cova. Era una sort aquella amnèsia, que fou determinant perquè no deixara de confiar en ell. Vicent, en canvi, sí que n'era conscient del que havia ocorregut. No completament, però començava a recordar detalls. Li havien jugat una mala passada!

Quina classe d'amics eren aquells de la discoteca? Havien estat ballant i bevent després de la festa d'aniversari de Ximo, un amic de l'equip de futbol, a la qual van vindre també els seus col·legues i els de l'institut del seu poble. Semblava que eren bastant bona gent, sobretot les xiques, molt mones totes i força simpàtiques, només feien que riure i ballar, tot fent unes contorsions al·lucinants. És que eren d'una ciutat gran de la costa, i ja sabeu, el contacte amb els turistes, la marxa nocturna, les festes estivals a la mar... Tenien molt de glamur, bevien una miqueta massa i atreien molt de públic. Entusiasmaven. Els xics també feien bona pinta, excepte uns pocs més esparracats, amb collars i polseres plenes de punxes, nassos i orelles foradats per una immensitat de pírcings. Un d'ells feia ulls de boig, vermells, eixits de la cara, i feia molts moviments de cap seguint una peça musical dels ACDC. Estaven passant-ho en gran tots junts, i sense mals rotllos. El Ximo era un bon amic i era respectat de tots els que aquella nit s'hi aplegaren, en aquella discoteca al mig d'enlloc, lluny de les respectives poblacions d'on procedien els convidats.

Conforme avançava la nit, la cosa anava pujant de to. La pista de ball bullia, corrien les copes, i poca conversa, que el volum de la música era alt. Algú va encendre un peta de marihuana que inundava la pista amb la seua olor. Ballaven tots mesclats, futbolistes, glams, punks, country, i algun rockabilly. Aquella pista de ball era tot menys un encontre de col·legials. Ximo sí que sabia organitzar festes!

Ballant ballant, el Maurici, el foraster punk dels ulls vermells, s'havia enamoriscat de la Sílvia. No parava de mirar-la, fins i tot es va encarar a ella ballant, ensenyant-li mitja llengua i fent-li ganyotes. Sílvia no havia vist mai una llengua foradada, ni uns ulls tan encesos, i sentia escalfreds. Va anar corrent a la barra, on era Vicent amb dos amics, i ja no va gosar separar-se d'ell en tota la nit. La cara del Maurici l'havia fet esgarrifar, i no volia que se li apropés més.

Amb la Sílvia fora de la pista, Maurici no va parar de rondar les xiques glam, que ballaven sense aturar tota la nit. Aviat s'hi van acostar els amics del punk, que també anaven molt col·locats, tot fent piruetes i moviments frenètics en escoltar la guitarra de Steve Jones acompanyant Iggy Pop a “Instinct” i “Cold Metal”. El disjòquei estava sembrat aquella nit, tenia contentes totes les tribus i estils. Ximo va demanar cinc botelles de cava per rematar el que esperava que fos una nit inoblidable. El que encara no sabia és que era a punt de ser-ho. Aquella nit no l'oblidarien mai.


El Maurici era a la barra quan van traure les ampolles. En va agafar dues per portar-les a la pista de ball. Sense que ningú el veiés va introduir unes càpsules dins el cava, i en va deixar una a les xiques glam, i una altra a la tauleta vora la pista on ballaven ells. La substància no va tardar en fer efecte, i era quasi l'hora de tancar la discoteca. Van començar a al·lucinar, es trobaven com al cel, mai no havien ballat amb tanta desimboltura i tot estava bé, perfecte. Punks i glams es van reunir al bell mig de la pista i per uns instants van ser l'enveja de la discoteca. Fins i tot alguna xica havia acabat besant-se i abraçant-se a un d'ells, totalment desinhibida. La cosa no va arribar a majors perquè es va fer hora de marxar d'allí.

Una volta fora, a l'aparcament, en ple estat d'eufòria, seguien ballant com si la música no hagués cessat, i no tardaren a pensar on podien continuar la marxa. Vicent i Sílvia volien marxar cap a casa, però alguns amics pensaren que no podien deixar a soles a Ximo, ni a les xiques glam que anaven molt flipades, i no sabien si els punk eren massa de fiar, que una volta al Maurici ja l'havien detingut per embolics de drogues i alguna cosa més. Així que s'organitzaren en cotxes per anar a un baret amb música nocturna vora la mar, a uns quants quilòmetres d'on eren.

Marxaven en comitiva cap allà i començaren a arribar cotxes al baret de vora mar. Van prendre possessió d'algunes taules i demanaren al cambrer si podien resopar. El gran grup esperava i esperava, i faltaven alguns cotxes, les xiques glam i els xics punk. No sabien com havia succeït, si anaven tots junts!, i ara començaven a impacientar-se per la tardança. També Ximo, que li agradava una d'aquelles xiques. Era com si s'hagueren evaporat.

Ni se n'havien adonat elles, no sabien com, havien aparegut a vora mar després d'una caminada per la muntanya, però allà no hi havia cap baret, ni la resta de gent de la festa. Encara els durava la col·locada, i van seure a fer unes cigarretes. Estaven la mar de bé. Prop d'allí hi havia una cala, i l'entrada a una cova, i enganyant-les amb artimanyes, el Maurici i els amics, embalats, les feren entrar, tot dient-los que era una antiga cova pirata d'un tresor amagat d'una princesa de Pèrsia.


Al baret, Ximo i Vicent, començaren a parlar d'aquells xicots. Tots pensaven que eren amics de Ximo. I ell pensava que venien amb algú. Ara resultava que ningú no els coneixia, i el grau d'inquietud pujava per moments. Esverats, i després d'un temps prudent d'espera, decidiren anar a fer una batuda per la zona. Però, per on començar? Per moments anaven posant-se nerviosos. La desesperació creixia fins al punt que no podien pensar amb claredat. Solament una cosa jugava al seu favor. Hi havia lluna plena i absència de núvols. Cel ras i moltes estrelles. Nit clara.

En això que Ximo va rebre un missatge al mòbil. Era de Nerea, la xica glam que tant li agradava. Havia tingut temps, amagada, de comunicar-se per dir que estaven a vora mar, vora una cala dins una cova, i que estava preocupada pel que estava passant. Era la que menys havia begut, i els efectes de les càpsules en ella eren menors. Havia llançat un missatge d'auxili. Per la descripció aviat saberen que, a les proximitats, podien ser dos llocs possibles amb cala i cova. Bé la Cova del Drac, bé la Cala del Licàntrop. Es van dividir i marxaren a tota virolla a cercar-les.

Vicent i Sílvia anaven agafats de la mà, junts en tot moment, cap a la Cala del Licàntrop, per l'únic camí possible, per l'aresta de la cresta d'una muntanya rocosa i relliscosa. Allà no s'hi podia accedir en cotxe. Un grup d'amics venia seguint-los. La mala fortuna va fer que llenegaren i van caure per un fort pendent. Havien perdut el grup, i Sílvia, mig atordida, va recobrar la consciència perduda per uns minuts. Temps suficient perquè Vicent, desesperat i ferit, sense saber què fer, fes un pensament mirant la lluna, redona, plena, dient-li que donaria la seua vida per salvar Sílvia. I la lluna li ho va concedir. Un potent raig de lluna va penetrar Vicent, qui va experimentar aviat una gran transformació de les seues ariculacions, la seua caixa toràcica, les seues mandíbules...


Vicent va agafar Sílvia en braços, i d'un salt no humà va poder eixir d'aquella clotada. Dalt de la muntanya, quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia...


-”Vicent, Vicent, desperta, fill meu, que faràs tard a classe”, li va dir sa mare.
-”Com, mare? I Sílvia?, i Ximo?, i...”
-”Sílvia t'espera al replà de l'escala, que ha vingut a portar-te les invitacions per a la festa de Ximo de demà dissabte, per als teus amics de classe”



diumenge, 8 de gener de 2017

Contestació ressenya Exploraciones



Reproduesc, pel seu interés, i amb el seu permís, la contestació de Manuel García Pérez en rebre la ressenya del seu poemari LAS EXPLORACIONES


4 gener 2017

El término de memoria histórica nunca me ha convencido del todo, porque no termina de abarcar la complejidad del mal ejecutado contra el otro. Los antropólogos decimos que la memoria no puede ser histórica. Mi forma de pensar entronca más con la banalización del mal, de Hannah Arendt. 

Creo que la violencia se prolonga en el tiempo porque el peor mal es el mal estúpido. El mal que se sirve de la estupidez para sus fines es el que gobierna y nos ha gobernado. El conformismo de gran parte de la población ante la dictadura franquista o ante el estalinismo, o ante el nazismo, se explica desde la banalización. 

Una sociedad sin actitud crítica y sin sentimientos, sin conciencia de lo que hace, analfabeta, conduce al holocausto. Y creo que has dado en la clave al final. Esa es la lectura del poemario: la violencia es algo extensible a la violencia de género, al infanticidio, al pasado, al presente, a los refugiados, a los cadáveres que siguen en las cunetas, no es algo exclusivo de nadie. 

Uno de los problemas a los que asistimos con el negacionismo del Holocausto o con los asesinatos franquistas es precisamente que se prioriza la ideología o la etnia sobre todas las cosas. Las ejecuciones franquistas son horrendas porque las víctimas, no es que fueran comunistas o socialistas, sino que eran seres humanos ante todo. 

El Holocausto es terrible, no porque fue contra el judío, que lo fue, sino porque los judíos, por encima de sus creencias y su cultura, son seres humanos. Mi poemario es una reflexión sobre el mal humano contra otros seres humanos. Es la corriente de Arendt, que, siendo judía, los judíos machacaron, porque dio prioridad a lo humano antes que a lo semita. 

Gracias, de verdad, por este trabajo.

Acabo de leerlo, Miquel. Me he quedado impresionado por el trabajo y el análisis que has realizado. Muchas gracias, de verdad. Me ha emocionado. Creo que has verbalizado, en la conclusión, la finalidad del poemario. 



dijous, 5 de gener de 2017

Ressenya del poemari LAS EXPLORACIONES


Ressenya del poemari

LAS EXPLORACIONES, del poeta oriolà Manuel García Pérez. Ed. Neopàtria, 2016.


Miquel Català, gener 2017


Al seu primer poemari, Luz de los escombros, que ja vaig ressenyar (http://miquelcatala.blogspot.com.es/2013/05/ressenya-luz-de-los-escombros.html), Manuel ens endinsava en una atmosfera inquietant, febril, crepuscular, angoixant, dramàtica. Ara, al seu nou llibre Las exploraciones, abunda magistralment en la (re)creació d'aquella atmosfera, amb alguns elements que ja apareixien al primer llibre, altres que cobren major notorietat, i altres que ens poden semblar nous.

Prologat per Luisa Pastor, breument i magnífica, ens anuncia que no hi ha sortida als poemes de Manuel. Tampoc no hi ha una guia per escapar i/o entendre els possibles camins. El lector està sol, no hi trobarà claredat ni descans, solament desolació, bogeria, mort, destrucció. Però escolta, guaita, potser no estigues sol...

El llibre consta de quatre parts, tres d'elles precedides per cites d'Ernesto Sábato, i la segona d'una cita de Miguel Veyrat, sobre els altars, la bogeria, els malsons i les tombes, per ordre rigorós. I el llibre sencer per una cita de George Steiner sobre les veus i les ombres.


La primera part, Sentir las figuras, entra ben fort, com un colp de martell en la ment del lector, on ja al primer poema Manuel ens indica què és per a ell l'escriptura, “una forma de excavar”, de desenterrar, de traure a la llum. Hi trobarem fosses, assassinats, enterraments, en un ambient on predomina la pols sobre la llum. Els absents, les mares, els fills, el foc destructor, cases calcinades, homes perseguits, expoli, executors, amputacions, crematoris, gossos famolencs. Dos potents símbols, dins d'una extensa al·legoria, ressalten als meus ulls: el tòtem i l'aixada, amb una força descomunal, sobretot el tòtem, a la vegada objecte sagrat de culte, testimoni de dignitat dels humans, i símbol fàl·lic que generosament provoca incendis. Potser s'hi trobe aquí una de les claus del llibre. Tenim un primer anunci de veus distintes a la del poeta, al poema V, on els mendicants exclamen “poco queda por hacer”.


La segona part, Los asesinatos, dóna entrada al Gran Home, l'autèntic executor, qui té poder en darrera instància per decidir sobre les vides dels altres, qui escampa terror entre els “enemics” i temença entre els seguidors, expressió màxima i superlativa del dictador, de l'absolut, de la infàmia. La semàntica dels textos incideix ara en ambients aquàtics, enfonsaments, barrancs, séquies, embassaments, i de nou dos símbols potents, el pou, i la bala. Encara una poderosa metàfora, “los párpados cosidos” al poema III, que em suggereix la ceguesa, l'orbetat. És en aquesta segona part on apareixen major quantitat de veus, la del propi poeta, que suplanta la veu dels sense veu, la de la “última mujer de la fila”, i la del mateix “Gran Hombre” per sembrar la por.


La part tercera, Llévame a la iglesia, ens submergeix en un món esqueixat per on pul·lulen sacrificis, oracions, la casa buida, campanes, l'àngelus, les coses ocultes, cossos, ombres, peixos morts, de nou el pou, les agulles, el cinabri. El miratge de la casa buida i els innocents (niños, hijos), i una veu que sotraga i commou “Mata al inocente en lugares ocultos”. L'ocultació, la foscor, el crepuscle, el riu de fang, els innocents...

La quarta i darrera part, El acontecimiento, culmina la crescuda d'intensitat d'aquest poemari que no et deixa descansar, que et corprén, que t'assalta, que et desassossega, que et porta in crescendo pels carrers deserts, noves veus, els condemnats, les execucions, les mutilacions, “tanto dolor innecesario” diu el poeta. Una última referència a la religió, a l'església, “Al Cielo le da lo mismo salvar a muchos o a pocos”. Estremidor final amb les larves que hauran de donar compte dels cossos putrefactes. Desolació absoluta, quietud.


A banda dels potents elements metafòrics esmentats, n'hi ha d'altres que recorren tot el llibre. Sols farem parament en dos: els gossos i les agulles. Sobre els gossos, diu la prologuista Luisa Pastor que “Los perros no ayudan, eso no: emergen de la noche para azuzarnos”. En efecte, els gossos no són al poemari de Manuel el millor amic de l'home, sinó bèsties ensinistrades al servei dels guardians de l'orde imposat. O potser són els mateixos guardians. Sobre les agulles, utensilis que punxen, que penetren, que junt a la espina, també present, interprete com un martiri.


Reprenent, i per acabar, aquesta atmosfera apocalíptica, que tan bé sap crear Manuel, pot fer recordar el lector el desastre d'una guerra, llunyana o pròxima, coneguda o no, actual, passada o futura. O històries d'extermini, d'holocaust, de massacres, de persecució de minories ètniques, religioses, culturals, nacionals. Històries de domini, de sotmetiment. Però també en alguns poemes la violència contra les dones, contra els infants, els innocents. És el poemari de Manuel un al·legat contra la violència i la dominació, a la vegada que una denúncia i un crit ensordidor dins un magma d'òxid i cinabri de la història violenta de la humanitat. Són els seus poemes unes mans que clamen des del fons del pou. Un poemari polifònic on el poeta dóna veu als desheretats, als innocents, als perseguits, als exterminats. Manuel ha excavat profund i amb força per desenterrar els fòssils de les vergonyes de la humanitat.

Manuel García Pérez


dilluns, 2 de gener de 2017

La bruixa Esclarmonda i el drac Marçau

Conte de Miquel Català, desembre de 2016

Escrit per a la Falla Infantil La Marina, del Port de Sagunt, per encàrrec del professor i escriptor n'Antoni Rovira.


La bruixa Esclarmonda i el drac Marçau



Comtat de Foix, segle XIII, primer terç.


Això era i no era un petit comtat medieval, a l'anomenada Terra d'Oc, on vivia una jove donzella, de nom Esclarmonda de Foix, Bigorra i Barcelona i Trencavell de Carcassona i Besiers, més coneguda per Mondeta. Ja sabeu que a la gent humil no li agraden aquests noms tan llargs de les famílies, i a ella, sempre li havia fet gràcia aquest diminutiu afectuós de Mondeta.

Des de ben petita li agradava jugar amb els seus amiguets pels carrers de la vila i pel bosc dels afores, i gaudir del meravellós espectacle que li oferia la mare natura. Sabien on trobar el cau de raboses, els nius dels falcons, el prat de la clariana on pasturaven les ovelles, la muntanya escarpada on saltaven les cabres, el riu ample i cabalós d'aigües cristal·lines, la cova dels orsos...

Un dia Mondeta marxà a caminar per la senda dels ases, per on solien transitar mercaders i viatjants, a plena llum del dia, que de nit feia por. Feia bon dia, era primavera avançada, quasi a tocar de l'estiu, i per aquesta senda paral·lela al riu s'escoltava tot un esclat de vida: piuladissa d'ocells, parrupar de coloms, raucar de granotes, l'udol de les òbiles, els brams dels ases...

Però veieu que Mondeta escoltà un crit o un soroll que abans mai no hi havia escoltat, i provenia d'uns matolls una mica allunyats. Al costat de les garrigues semblava bellugar-se alguna cosa, oïa com un plany o un lament, com el plor d'un infant. Ves per on que la nena, bondadosa com era i de cor gran, guiada un poc també per la curiositat, sense pensar quin perill la hi podia esperar, caminà unes passes en aquella direcció.


Quina gran sorpresa s'endugué la nena en descobrir un petit drac abandonat, que semblava que acabava d'eixir de l'ou, i allí estava solitari i desvalgut. Ella que sempre havia pensat que els dracs no existien, que formaven part d'històries antigues i contes de països llunyans! El petit drac gemegava, malferit, llatzerat, famolenc, tremolós. Feia pena i molta llàstima! Mondeta s'agenollà al seu costat i l'observà, intentant comprendre què li devia haver passat, pensant què podia fer per ell. S'apropà al riu i li portà aigua per beure, i amb un drap humit li refrescà la cara i el coll, també alguna petita nafra. El drac petit obrí els ulls, i en un gest d'agraïment assajà de fer un somriure, però immediatament perdé el coneixement.

Marçau, que és el nom que més tard li posà Mondeta al seu amic drac, despertà al cap de set dies. Havia lliurat una important batalla a vida o mort, i finalment l'havia guanyada. Obrí els ulls i veié una nena que li parlava, li cantava cançonetes i l'abraçava. Així havia estat durant set dies i set nits des que eixí a la senda i demanà ajuda a un carreter que es dirigia cap a Foix. El pare de Mondeta no hi era molt d'acord de donar allotjament a un drac al petit palau on vivien, però ella li ho pregà tot posant una de les millors cares de llàstima. Son pare, en Roger Bernat I, comte de Foix i governador de Provença, homenot gros i d'excelsa bonhomia, no es resistí molt i aviat accedí de complaure la seua filleta.


L'havien instal·lat a la cambra de la torre, el lloc més elevat de la vila, que havia servit de guaita en temps d'hostilitats amb els francs. Marçau obrí els ulls i intentà posar-se dret, però encara no tenia forces suficients. Mondeta passava més hores a la torre que a qualsevol lloc de la casa. Eixia poc i els amiguets anaven a veure'ls a palau, que ara ella no podia, que havia de tenir cura de Marçau, alimentar-lo i mimar-lo, que havia patit molt, per ser tan petit. Poc a poc anà guanyant pes i fent-se fadrí, que tenia bona gana i menjava de tot: arròs melós, gambes i cigales, llobarro amb carxofes, xulles de corder amb ou caigut i creïlles, i com era tan llépol, quasi sempre repetia de postres i gelat de molts sabors, de nata, de maduixa, de vainilla i de xocolate sobretot.

Tan fadrí es féu que en quatre setmanes ja no cabia al llit i dormia en terra, i en poc més treia una orella per la finestra i la cua pel balcó. I les ales, quan les desplegava, omplien parets i sostre de la cambra, com si estigueren dins d'una tenda de campanya. No cal dir com de bé s'ho passaven Mondeta i els amics jugant amb en Marçau, qui reia molt quan li feien cusquerelles, i un dia, de tant que rigué, se li escapà una flamarada de foc que quasi cremà els llençols i la tauleta.


Anava sent hora de canviar-lo d'estança, i així ho feren, a partir del dia que alçà el vol des de dalt de la torre i meravellà tots els xiquets d'aquella terra. Ja era tan gran que no cabia en cap cambra, aleshores decidiren que dormiria a la plaça Major, i els dies pluja, sota un cobert que hi havia per a les nits de festa a la vila. Marçau i Mondeta eren amics inseparables, i el poble vivia dies feliços.

Però un dia d'aquells dies les coses començaren a canviar pels habitants del País d'Oc. Els interessos expansionistes dels veïns del nord, els francs, que volien les seues terres, aliats amb les forces dels croats enviades per un Papa que no veia amb bons ulls com practicaven la religió cristiana en terres càtares, provocaren una sèrie de massacres en algunes viles importants, i una persecució dels germans de fe cada vegada més asfixiant, fins arribar els temps de la Inquisició. Els bons homes o bons cristians, que era el nom que rebien els cristians càtars o albigesos, foren acusats d'heretgia, perseguits, tancats i cremats en la foguera, pràcticament exterminats aquells que no hi van poder fugir.

Foix i Montsegur foren els darrers bastions de la fe cristiana càtara occitana, i Mondeta, Esclamonda, la filla del comte de Foix, fou feta presonera acusada de bruixeria per la Inquisició, i condemnada a morir en la foguera. El drac Marçau també fou nugat a la plaça, com una prova més de la bruixeria de Mondeta. Dies tristos pel País d'Oc. La jove donzella que era Mondeta no entenia per què passava tot això, ni quin dret tenien de fer aquelles massacres en nom de la creu de Crist, ja que ells practicaven la seua fe el més fidelment que podien. No ho entenia. No ho entenia!

S'apropava el dia de les execucions, i l'inquisidor tingué la brillant idea de fer encendre les fogueres dels que anaven a cremar amb el foc del drac, per després cremar-lo a ell també. I així es disposà tot. I arribà l'hora! Mondeta i altres dones acusades de bruixeria, i altres acusats d'heretgia, eren tots nugats a un pal al mig de la plaça, i als seus peus tot de feixos de llenya ben untats de greix i altres substàncies adustives.


La plaça era tota rodada de soldats, per impedir qualsevol intent de rebel·lió o d'alliberar els condemnats. Dugueren Marçau davant n'Esclarmonda, i el feren rabiar, li clavaven llances en la pell per enfadar-lo i que tirara foc per la boca. Però Marçau la reconegué i no estava disposat a deixar que ningú li fera mal. Girà el cap cap al costat, i llançà foc contra les cordes que el nugaven. D'un bot s'alçà i desplegà les seues enormes ales. Ni mil, ni deu mil soldats tindrien bastants forces per subjectar-lo. Llançà algunes flamerades contra inquisidors i soldats, i tots eixiren corrent. En aquell moment, i abans que tornaren amb reforços, els amics de Mondeta i altres veïns s'afanyaren d'alliberar-los. Tots aquells que pogueren aprofitaren per fugir, abans que hi tornaren les tropes armades, fins més enllà del Pirineu, on els francs ja no s'hi atrevirien. Altres fugiren a refugiar-se a Montsegur, fortalesa inexpugnable.


Per la història sabem que el País d'Oc mai més no tornà a ser igual, i perduren antigues llegendes que diuen que la jove Esclarmonda aconseguí escapar del setge a Montsegur: Mondeta s'envolà convertida en una coloma blanca, acompanyada del drac Marçau, i asseguren que s'endugué el Sant Grial ben lluny d'aquells invasors que havien perseguit els càtars cristians de la Terra d'Oc.


Guillem de Belibasta

Sant Mateu, abril de 1317



diumenge, 25 de desembre de 2016

Text de Cavallet de mar a Xàtiva


Presentació del recital de Cavallet de mar de Miquel Català.


Casa de la cultura de Xàtiva. 23 de desembre de 2016.

La idea d’Amor a Cavallet de mar, de Miquel Català”.

Per Joan Pau Cimarro.

Voldria ser agosarat i intentar un pont poètico-filosòfic entre la poesia de Miquel Català i diferents concepcions filosòfiques sobre l’Amor. Des de la poesia, sembla ben fàcil. Poetes de totes les èpoques, amb la fita referent de la poesia trobadoresca en els nostres clàssics, han parlat de l’amor, de l’estimada, com un consol, fent ús de la poesia com a vehicle adient per expressar sentiments i emocions transitades per l’experiència, o la imaginació, del poeta. Des de la Filosofia...no hi ha hagut un interès històric, malgrat Plató, per conceptualitzar el sentiment amorós, amb algunes excepcions. L’Amor per als filòsofs sembla quelcom pertanyent a les coses terrenals...venen aci al cas perfectament les paraules adreçades per Plató a l’escena de l’esclava que riu perquè el filòsof cau de bocaterrosa per mirar massa bocabadat els estels a l’horitzó. De fet està molt arrelada la idea que la Filosofia no s’ocupa de les qüestions humanes capficada en les metafísiques de l’esfera divina. I, és clar que el treball del concepte, amb Hegel, sembla enllestit per a ments poc arrelades amb els peus a terra, quan, pel contrari, la Filosofia s’ocupa, amb un vocabulari i una gramàtica especifica que sol esdevenir críptica, ja que els especialistes són afeccionats a eixamplar les fronteres entre sabers. Aquesta compartimentació entre sabers, que també afecta a la Filosofia, és una de les hipoteques més pesants sobre l’ensenyament, i sobre la ciència i l’organització dels coneixements a l’ensenyament, que sols poden ultrapassar-se amb rigor i amb l’esforç de prendre consciència d’una reforma a fons de l'organització dels coneixements. Com la proposada per Edgar Morin, per exemple. Tornem, però, al nostre propòsit inicial: quina idea d’Amor trobem a l’obra de Miquel Català que presentem avui?

Es pot entendre i percebre Cavallet de mar com un llibre d’Amor. L’Autor, el dedica, en primera instància a la seua mare, i en segona instància a “l’Amor etern”. Quina classe d’Amor és aquest? Es tracta d’un Amor romàntic, amb passió i fatal desenllaç? És un Amor compartit? És la recerca d’un Amor impossible? Segons Stendhal, referent d’una idea d’ Amor romàntic, arrelat a la societat, la idea d’Amor que es troba a la nostra cultura, en el propi procés d’enamorament es troba ja la llavor del futur desencontre, del desamor que abasta a tota persona enamorada d’un objecte que es troba configurat per la seua imaginació. En les fases de l’enamorament ja trobem, una sospita, una desconfiança subtil on en la sexta fase, que Stendhal anomena primera cristal·lització., fase que ve a continuació de les d’admiració, el plaer de les primeres besades, i la consciència del plaer obtingut, l’esperança, amb l’estudi de les perfeccions de l’estimada, amb el màxim dels plaers que s’obtenen, el naixement de l’amor, i la primera cristal·lització, concepte filosòfic en un novel.lista on en tot moment es van descobrint noves perfeccions en l’objecte d’estima, que són ridícules a ulls de la resta del món, i que seran, tard o d’hora, també vistes així per la persona enamorada que a hores d’ara sols hi veu bellesa, abans de la primera decepció, que tard o d’hora, apareixerà, de forma violenta amb frustració de l’ideal enmarcat en la imaginació.

Trobem que l’Amor que anomenem romàntic, o també fusió tindria els trets que al diàleg de Plató, El Banquet o Simposyum, reunió entre visions diferents, representa, entre els diferents convidats, la posició d’Aristòfanes: L’Amor sols és sencer quan s’ha restablert la unitat originària tallada que ens conta al mite de l’andrògin: la manca de la nostra mitja taronja, que satisfà una il.lussió d’estar per fi junts, d’ésser un únic cos, com sembla ésser la completesa del desig satisfet per l’atracció dels cossos a unir-se, per sempre de forma exclusiva, per sempre, que ens dóna felicitat eterna? La fusió d’una dualitat en un únic cos...Bé, tots sabem, i en el diàleg de Plató, el personatge que representa Sòcrates, ens presenta la posició platònica, que l’experiència ens desentén d’aquestes bastides de romanticisme...ni l’Amor dura sempre, tots hem viscut experiències d’extinció amorosa, ni ens dóna felicitat eterna, ni existeix cap fusió, per molts orgasmes simultanis que hi hagen, continuem essent dos cossos diferents, dues persones diferents, amb expectatives diferents...La posició d’Aristòfanes al banquet representa la posició irreal dels poetes, o de la sofística, posició odiosa i mentidera per Plató, ja que per l’Amor platònic, que sols hi ha relació amb l’expressió col.loquial per la traducció del platonisme al cristianisme, feta per Sant Agustí, hi ha un ideal que ens fa acostar-nos a la bellesa. Ací trobem que sols desitgem allò que ens manca i quan ja ho tenim, mitjançant la configuració d’una estabilitat mitjançant una parella, s’origina l’avorriment, perquè ja posseïm, o creguem posseír, allò que desitjàvem. La passió desapareix, segons aquest model de desig com a mancança.


Tornant, i no me n’he oblidat, en absolut, aquesta no és la idea d’Amor que ens presenta a Cavallet de Mar. El nostre autor, representa el model del gaudi de les petites coses, com al poema “Cada dia que em regales”. A la poesia de Cavallet de mar, amb paisatges i flaires que donen vida a una bellesa efímera que sap viure el present, “sense passat, sense futur” al poema una “Flor del desert” amb la llum de la lluna il·luminant l'única existència real: el poeta arriba a afirmar que “solament hi ha vida als besos dels amants” per la comdemna de la passió que ha de buscar refugi a la natura en vies d’extinció.

Hi ha un model diferent, i alternatiu, al de l’Amor romàntic, en la tradició filosòfica. Es tracta del model que va de Spinoza, passant per Nietzsche, d’Amor com a potència. Tenint clar que la filosofia no ha tractat l’Amor de forma suficient, tal com afirma Juan Cruz en un obra que reviu, de forma biogràfica i conceptual, les diferents històries d’amor de filòsofs i les seues respectives filosofies, que duu el suggerent títol, Amo, luego existo. L’Amor com a potència, significa el poder estimar amb la força dels sentits, estimar amb alegria, la qual cosa inclou l’amistat, sense sexualitat, l’estima pels fills, pels pares, l’estima que pot anomenar-se philia: aquesta pot incloure la passió però també l’alegra-se de l’existència del’altre. L’Amor, segons Spinoza, no demana res a canvi: “Lentament t’estimaré, que el nostre amor no vol presses”, afirma el poeta, “com el far que guia els navegants / i prepara l’inefable retorn”. Com ja es comenta amb major extensió al pròleg del llibre, el far és un referent simbòlic de primer ordre a l’obra, guia dins d’una societat, que és objecte de ràbia i critiques, per la indiferència de l’home estàndar, un dels poemes que fa esclatar el desassossec pel domini de l’home “normal”, rutinari. Al poemari també són presents la denúncia per un món injust, amb guerres i fanàtics brandant les espases. La idea d’Amor present a Cavallet de Mar, s’oposa a la violència patriarcal, esmentada de forma indirecta al poema Aguantar, ja que no pot ésser amor veritable, la violència contra la dona, que tenim present al poema Ulls d’oliva, amb els intents de suïcidi de l’assassí de la dona, que "no pot haver l'estimada".


Aquesta és, la idea d’Amor present al Cavallet de Mar, l’Amor per les petites coses, amor que ha de ser congruent amb la soledat buscada, i la recerca de la bellesa, fràgil com l’esguard de la Lluna taronja, en paraules del poeta, o com també al poema Les hores tranquil.les: ací Miquel Català mira i admira “el clar cel blau/ les aigües verd turquesa/la sorra fina i suau/ sembrada de petxines”. Amor com pensar en la vida, on no hi ha lloc per al desamor, punxada indefugible de l’amor romàntic. No és aquesta la idea d’amor present al poemari. Àdhuc la presència d’una altra idea d’Amor, és el referent d’Ausiàs March, al poema Jo sóc aquell, la identitat de l’autor de Cavallet de Mar, és ben diferent de la idea d’Amor del nostre autor més clàssic, idea d’Amor farcida de passions arrabassades sense control ni tendresa. Pot ser la poesia trobadoresca, present com un escenari, tanmateix que ja no és viu a la societat on hi escriu Ausiàs March, segons afirma Joan Fuster. La visió de l’Amor segons la critica fusteriana, pot representar, una mena de mestratge, d’un amant, incansable, d’una saviesa amatòria, que cal tenir agafat amb pinces. Discretament, no farem el mateix, amb Miquel Llàtzer Català, doncs la seua idea d’Amor, que simbolitza el mateix Cavallet de Mar, és un idea plena de troballes amb un nou ideal de masculinitat: la tendresa i l’estima dels fills, recordem com cria als seus fills el mascle del Cavallet de Mar, hi són en un model d’Amor com a potència, on els sentits hi són presents, però amb un sensualisme tranquil, ple de tendresa, i refugi i també, tanmateix, objecte de proclamació des d’un interior personal, cap a l’exterior, com en aquest recital, que tot just, encetem ara...


Joan Pau Cimarro. Desembre 2016


dilluns, 28 de novembre de 2016

Recital a Xàtiva. Cavallet de mar.

Benvolguts amics,

tenim el plaer de convidar-vos a la presentació del poemari Cavallet de mar,  a la Casa de la Cultura de Xàtiva, el pròxim divendres, 23 de desembre. A continuació hi farem un breu recital.

Rebeu una forta abraçada !!!!


divendres, 24 de juny de 2016

Crònica de Versos entre reixes

Miquel i Manuel a l'estació de Xàtiva



CRÒNICA BREU DEL RECITAL POÈTIC

VERSOS ENTRE REIXES


Picassent, 24 de juny de 2016.

Dijous, 23 de juny de 2016, hem estat al centre educatiu de la presó de Picassent per dur un poc de poesia als alumnes interns. El motiu de la visita ha estat per cloure la seua Setmana Cultural de la fi de curs acadèmic.

Hem llegit poemes de Luz de los escombros, del professor i escriptor oriolà Manuel García Pérez, de Cavallet de mar, tercer llibre publicat de Miquel Català, i una selecció de poetes en llengua catalana i castellana: Estellés, Martí i Pol, Pizarnic, Cernuda, Hernández i Neruda.

La rapsòdia ha anat a càrrec dels propis autors participants, Manuel García i Miquel Català, ajudats de Francesc Tello Ribes i Amparo García Escrivà, amb un total de quinze poemes, acompanyats musicalment pel professor de vent i clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.

L'acollida al centre ha estat molt cordial, tant per part del personal que hi treballa com per part dels alumnes interns, que ens han ajudat a muntar l'escenari i s'han encarregat dels aparells de mescla i control de so del saló d'actes.

L'acte ha començat a les 11 del matí. En representació del centre ens han donat la benvinguda i hem procedit de fer les presentacions amb brevetat, conscients del que realment importava en aquesta jornada poètica i festiva.

El primer en recitar ha estat Francesc Tello, qui s'ha encarregat de dos poemes de Miquel Català, El poeta i Invocaré; un poema de Quaderns de la derrota, de Vicent A. Estellés, i un altre d'Alejandra Pizarnic, A la espera de la oscuridad. Tot seguit Amparo García Escrivà, professora del mateix centre ha procedit amb Quasi una oda a Barenboim, un al·legat en defensa de la pau, i L'home estàndar, tots dos de Miquel Català; el poema Te quiero, de Luís Cernuda i la Cançó de l'home parat al cantó, d'Estellés.

A continuació la intervenció de Manuel García, amb tres poemes seus de Luz de los escombros, el III, el VIII i el X, amb referències expresses al pare, a l'àvia, i al llaurador que el salvà de petit de morir ofegat, i el poema Nanas de la cebolla, de Miguel Hernández.Per últim, tanca el recital Miquel Català amb un poema seu, Finestra, inspirat en un vers de Miquel Martí i Pol que diu “Per la finestra m'entra tota la vida”, el Poema XX de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda, i per tornar a baixar al planeta Terra el seu poema Les hores tranquil·les, del poemari Cavallet de mar.

Tot l'equip de rapsòdia i el clarinetista quedaren summament agraïts a un públic lliurat que sabé escoltar en silenci, gaudir dels poemes i els expressà mostres d'afecte i felicitacions per la feina feta.


L'equip de rapsòdia.

Per les circumstàncies del recital, no hi ha cap imatge que puguem mostrar, per estar completament prohibit l'ús de càmeres a l'interior del recinte.





diumenge, 19 de juny de 2016

POESIA A LA PRESÓ


VERSOS ENTRE REIXES 

Recital a PICASSENT.

Dijous, 23 de juny de 2016, el poeta oriolà Manuel Garcia i jo mateix, acompanyats de dos rapsodes i un músic, visitarem la presó de Picassent per fer un recital de poesia que tancarà la setmana cultural del Centre Penitenciari València  Antoni Asuncion. Preventius.

Hi llegirem poemes de Luz de escombros, de Manuel Garcia Pérez; de Cavallet de mar, de Miquel Català, i potser també d'altres poetes,acompanyats dels rapsodes Francesc Tello Ribes i Amparo Garcia Escrivà. El violinista Josep Ribes, que figura al cartell, finalment no hi podrà acudir, per obligacions laborals, però comptarem amb l'estimable col·laboració del clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.



Vicent Luna, sobre Cavallet de mar



Vicent Luna Sirera, sobre Cavallet de mar

Text de la presentació i recital al CCOM, a Alcoi, divendres 17 de juny de 2016



Cavallet de mar, nuvolet del far

Segons el crític Antoni Ferrer hi ha tres tipus de poetes: “aquell que està preocupat per la perduració de la vida, aquell altre que es demana sobre la perduració de l’amor i la del poeta de la ira que pensa en la polis”. A hores d’ara al nostre país tenim poetes de tots tres tipus, i fins i tot d’altres que són una barreja de tots tres. A mi, si voleu que us siga sincer, m’interessen tots tres: els que parlen de la vida, els de l’amor i els que aterren a la polis per incitar, denunciar, proposar, etcètera. En general m’interessen tots però, això sí, només pose una condició: que es facen entendre. Jo sóc del parer de Joan Fuster que reivindicava el plaer del lector en llegir un poema, perquè, com deia l’assagista de Sueca, “llegir a Kafka és una masturbació sense plaer”. I a casa nostra també hi ha aquests tipus de poetes que només escriuen per a ser llegits per altres poetes, i van a veure qui fa el poema més enrevessat per poder-se lluir davant els seus col·legues. A mi m’interessen els poetes que escriuen per a la polis d’allò que els hi preocupa, i fins i tot, com també diria Fuster, que escriuen “una poesia informada per la ira i pel sarcasme”, ara bé, però que bandegen la retòrica o, com diria Vicent Andrés Estellés, aquells que “trenquen les paraules com si fossen olives, per deixar-se ben aspres la llengua i les genives”. Doncs bé, per a Miquel Català hi ha dos tipus de poetes. Per una banda “poetes hi ha/que tot és un gran vòmit/[...]esclaus de la supèrbia/l’enveja i l’avarícia/cantant a la gran excreció”. I per una altre “poetes hi ha/que cerquen la bellesa/[...]canten els estimats/inventen el seu món”. Miquel Català pertany al segon grup i ens ho demostra, una vegada més, amb aquest nou poemari. Un poemari que, al meu parer, té quatre parts ben diferenciades que bé podríem comparar-les a l’estructura de la carta d’un restaurant.

Imaginem que amb la nostra parella anem a celebrar un dia molt especial, i hem escollit per sopar aquell restaurant que tant ens agrada, Cavallet de mar, en aquell mirador vora mar que ens recorda moments inoblidables. Allí, asseguts en el nostre raconet, lluïm un somriure d’orella a orella, tot mirant abstrets pel finestral l’ampla mar. Aviat el cambrer ens porta la carta, però abans de mirar els plats que ens ofereix ens fixem en la portada, en el disseny, en el nom del restaurant, en el tipus de lletra, en les llengües que està escrita. És, en podríem dir, la carta de presentació de la carta pròpiament dita. Només mirant la portada ja ens fem una idea d’on estem i què anem a poder menjar. Així, Miquel en la primera part del seu poemari, “De poesia” ens amolla, sense pèls a la llengua i sense voler enganyar a ningú, quina és la seua carta de presentació, tot perquè anem fent-nos una idea del què vindrà tot seguit. Una presentació on ens deixa caure què entén ell per poesia, quina mena de poeta vol ser, un poeta a qui li “ronden pel cap clares paraules/un sens fi de versos/que no es queden al pap” i que vol compartir-los amb tots nosaltres, això sí, té molt clar que ho vol fer en “la nostra llengua”, en una llengua que “la volem ben viva” i “jamai discriminada”. Però en aquest tema Miquel encara es mulla més i ens fa una reflexió molt interessant sobre què entén ell per ser bilingüe: “seràs convidat de ser bilingüe/seràs convidat, de fet,/d’abandonar la teua llengua/amablement”.

Ara si que és el moment de donar un cop d’ull per veure que ens ofereix de primer plat. I Miquel sota el títol “Pàtries, fides i mentides” és contundent, apostant per poemes que ens colpeixen, llançant-nos missatges que ens fan reflexionar, baixant a l’arena i repartint a tort i a dret: “capitalins que parleu en llengua estranya”, “fills de l’amnèsia col·lectiva”, “hauria de ploure/fins que jo diguera prou/un diluvi universal/que netejara del món/pirates polítics/banca usurera”, “dirigents vividors/perfectes corruptes”. I no suporta el prototip d’”home estàndard”, aquell que “no vol problemes/no llig, no pensa/es duu bé amb tots/de res no opina”, aquell que ho aguanta tot seguint la consigna de les classes dominants, “aguantar és la consigna/mai no podràs escapar/submissió, fe i pàtria/veges tu quin poc trellat”. I se’n fa creus del mal que han fet i continuen fent les religions, “judicis finals/la fi del món/sang, sang[...]tant de sofriment/en nom de Déu”, ”creacionistes malvats”. Tot i així, i malgrat maleir tanta corrupció, guerra, injustícia i sang vessada innocentment, Miquel Català continua creient en els éssers humans i “somnia una terra/lliure, culta i pacífica”, convençut que “junts podem derrocar murs”.

El primer plat ha estat d’eixos que diem “de calent”, i regat amb un bon vi de la terra dels Alforins ens ha posat a to. Estellés en diria: “No podia faltar el vi damunt la taula./Una solemnitat, un ritu que venia/des de la nit: el vi encenia la taula,/encenia la casa, encenia la vida.” I és que, efectivament, no hi ha res com el vi per encendre les nostres passions, per alimentar la nostra imaginació, per deixar-nos portar. Miquel per anar paint aquest primer àpat, ens hi proposa un segon plat més lleuger, una barreja per “Poemes galàctics” i “Evocacions”. I és que mirant per aquest finestral que tenim al davant “tots els pensaments/em porten al cel/de la nostra platja, des d’on tantes vegades hem vist”, recordes estimada?, sí, aquella “lluna delicada/com un galló de taronja/dalt la lloma i el turó[...] enyore tant la nostra mar”. Des d’aquest raconet on som em ve al pensament Modigliani. Recordes amor, aquell que tant m’agrada? Sí, aquell on: ”una dona contemplava un quadre/la lluna creixent i estrelles/una mà té dalt del cap/i el cul a l’aire[...]Modigliani pintava mons petits”, com aquest que ara nosaltres estem contemplant: “màgica llum tènue/capvespre violeta i rosa/cau tenebrosa la foscor/ ens guien estels/en la nit desèrtica” i és que amor, “perla morena”, som com “nòmades de la galàxia”.

I com que tot sopar ha d’acabar amb uns bons postres, Miquel ens en té guardat un que és sens dubte el colofó de la nit, la cirereta de "Cavallet de Mar". És el moment més tendre del sopar, el de dir-se secrets a cau d’orella: “lentament t’estimaré/que el nostre amor no vol presses[...]lentament t’estimaré/com estime les hores sense tu”. I també el moment de recordar intimitats de la nostra relació: “i vingueres/amb la teua maleta vella/per l’andana de l’estació/[...]tu i la lluna per l’andana”. I en aquest bon punt, mentre la brisa del mar ens acarona la cara i la lluna despunta per l’horitzó, és quan ens ix de dintre el poeta que tenim tots: “en quin racó precís de la ment et podré guardar, estimada, a fi que/cada instant del teu amor perdure , fugaç i etern, com una flor”, “ningú no sap les misèries/ni la tristesa del poeta/solament la pot entendre la submarina perla morena”. És el moment de dir-li, sense embuts, que “cada dia és un regal[...]com un cavallet de mar/en la cova submarina/que subtilment habitem/cada dia que em regales/tot esclata dins de mi”. És el precís moment de dir-ho tot, en tant sols dos frases, “tot el camí que he fet/ha estat per a arribar a tu”. I llavors tot seguit fondre’s tots dos en una llarga abraçada, mentre la lluna envejosa ens mira de reüll.

Miquel Català no ha pogut escollir un títol millor per a donar-li nom al seu poemari que el de Cavallet de mar que, al meu parer, és tota una metàfora. Així, els cavallets de mar són peixos que no ho semblen, el seu llibre sembla un poemari tradicional, però no ho és. L’hàbitat del cavallet és la posidònia on es troba com a casa. L’hàbitat de Miquel és la literatura, on s’hi troba com el peix a l’aigua. Aquests animalets tenen un cos cuirassat per protegir-se dels depredadors. Miquel al llarg de la seua dilatada carrera també s’ha fabricat la seua pròpia cuirassa, per protegir-se de tota mena d’envejosos, paràsits, llepons i botiflers. Quan s’ha sentit amenaçat, com també els hi passa als cavallets, ha practicat l’art del camuflatge i del mimetisme, agafant-se amb la seua cua prènsil, per ancorar-se amb força i no ser arrossegat per la inèrcia de remolins, marees i tempestes de tot tipus. 

Els cavallets són molt sensibles a la contaminació i són un símbol de la diversitat i fragilitat de la Mar Mediterrània. Efectivament, com la fragilitat de la nostra llengua, el català, que és un símbol de la diversitat lingüística del nostra planeta, però que té un gran perill de contaminació i d’extinció, sobretot per una altra llengua que l’ofega i no la deixa surar, en un territori, en un estat que diu (ai, només llegir-ho ja m’agafa mal de panxa!), diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Caram, precisament això és el que ens agradaria, “respecte i protecció”. Respecte i protecció per als cavallets de mar que estan força amenaçats i en perill d’extinció. I sabeu per què estan amenaçats i en perill d’extinció? Doncs perquè els cavallets tenen propietats curatives, sí, com aquest Cavallet de mar de Miquel Català que cura la tristesa, l’apatia, l’avorriment. I és que la poesia dels cavallets ho curen tot, bé, ho quasi tot: alimenten l’esperit, la saviesa, la sensibilitat, espanten els neguits. La poesia ens colpeja, ens assetja la imaginació, ens crea una certa tensió i ens produeix una traca d’emocions de tot tipus. 

I mentre llegim i ens evadim, mentre ens capbussem per aquells paratges de la posidònia i ens meravellem amb tantes emocions, us puc ben assegurar que aquests moments de plaer ho curen tot. Per això us anime a deixar-vos portar per aquest Cavallet de Mar que us farà descobrir els amors, els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les frustracions... d’un poeta que “ha trobat l’illa perfecta, la que sempre havia somniat, de manera inesperada, quan havia naufragat”. 

I des d’allí, des del seu “cavallet de mar, nuvolet del far” escriu, com “un lladre de paraules/idees, conceptes/abstraccions, simbolisme/somni, evocació”, tot i “cercant la bellesa/enyorant algun absent/esguardant tot allò/present a la natura/gaudint d’estar viu”, i escriu per colpejar-nos la consciència i per seduir-nos, però aneu alerta perquè Miquel Català “us pot robar el cor”.

Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 19 de maig del 2016