far

far

dimarts, 29 de gener de 2013

metàfora i pensament


Acte de presentació de Poemes de la nina libèlul.la de Miquel Català.
Seu de la Intersindical Valenciana. 25 de gener de 2013.
Apunt “Metàfora i pensament”. Joan Pau Cimarro.

Intro. La funesta mania de pensar ens duu a pensar la metàfora. I pensar la metàfora pot voler dir, entre moltes d’altres coses, sentir-la, tocar-la, palpar la metàfora en termes d’animalitat, naturalesa, elements d’un territori entre la vigilia i la son. Un territori inabastable i inaprehensible i necessari però.Tan necessari com somniar i viure.
Les inquietuds per una aproximació productiva al problema de la Metàfora travessen territoris que van de la biologia a l’antropologia, de l’economia a la psicologia amb una transversalitat enfrontada als reduccionismes d’una racionalisme fred i calculador, sense passions. On s’originen les metàfores? Quin és el seu territori crepuscular?
Gran part de la literatura filosòfica, I del positivisme literari, han considerat la metàfora com un recurs estilístic més, purament decoratiu front a la puresa del concepte i l’elegància de la lògica i l’anàlisi sintàctica. El llenguatge metafòric, com el llenguatge del mite, tindria un sentit de consolació infantil. Consolació front a les pors d’una existència malaguanyada. Com les que pretenen guarir els textos sagrats religiosos, assedegats de funesta revenja. Aquest sentit ens porta a la metáfora com ocultació, simulació d’allò que pot significar no-res, fins al silenci. Malgrat tot, i donat el seguit de metàfores que romanen al si de la nostra cultura, aquestes penetren de forma profunda les articulacions socials i solquen missatges a l’inconscient. Les metàfores ens duen a pensar, a sentir d’una altra manera les fronteres entre literatura i filosofía.



 Pot ser l’escriptura filosòfica un capítol de la Història de la Literatura? I la poesia una línia més que flueix i passa entre rius filosòfics? Per què no considerar al geni maligne cartesià un personatge no sols conceptual sinò també literari?
  1. Els sil.logismes de l’herba de Gregory Bateson comprenen la Metàfora des d’una òptica desafiant. Per Bateson no podem no comunicar. El llenguatge s’acompanya de múltiples Reflexos de les relacions en xarxa i del context. Tot enunciat sobre codificació és un enunciat sobre relació. Amb Bateson La ment humana forma part d’una naturalesa amb una lógica peculiar i falaç: L’herba mor. Els homes moren. Els homes són herba. Aquesta és la lògica de la naturalesa. Una ment i una naturalesa com dues cares del mateix procés. Una Naturalesa construida com la ment dels poetes. Durant cent mil anys el món biologic no va necessitar lógica deductiva.
  1. Si cal considerar la metàfora, amb Lakoff, com un reflex del pensament se’ns pot permetre establir lligams amb l’experiència corporal i amb valor cognitiu. Un coneixement que ens duu a la mateixa interioritat de la metàfora l’estructura de la interlocució. El salt interpretatiu sempre és obert en la metáfora i aquesta indefinició és la que impulsa també el sentit performatiu, cap a l’acció social. Les metàfores socials, convenientment enmarcades en un discurs poden consolidar l’status quo, recordem “lliure mercat” o “volatilitat financera” o la seua denuncia, “contra les retallades”. El sentit comú és farcit de senyals metafòrics i els canvis socials que s’acosten necessiten una narració progressista que espente l’acció social.
  1. Caldria rependre la preocupació de Walter Benjamin per l’apropiació contrail.lustrada del mite. El mite com a extensió de la metáfora, de la narrativa de la imaginació amb un potencial emancipador que trenca amb la lógica cartesiana que separa cos i ment amb un dualisme heretat insuportable. Aquest dualisme permet, en la forma social capitalista, entendre la destrucció de la naturalesa exterior mitjançant l’apropiació de la naturalesa interior tot dominant i sotmetent els altres. O altrament dit seguint la versió d’Adorno de la narració homérica: Ulisses, l’individu burgés, es resisteix a les sirenes, fent-se nugar al pal major del vaixell amb plaer que escolta sense mans i obliga als remers a fer impassibles el seu treball mecànic.
  1. La Metàfora també s’esdevé com a forma i funció d’enteniment dels éssers humans amb el món i amb ells mateixa, segons Blumemberg, la qual cosa necessita d’una revisió dels tòpics del trànsit del mite al logos. El logos incorpora formes metafòriques que es traslladen als paradigmes: El Mite de la Caverna de Plató, La Metàfora de la navegació i el naufragi, Copèrnic i l’heliocentrisme, Prometeu encadenat i La Metàfora del llibre com a paradigma de la racionalitat serien els cinc models filosòfics de la nostra cultura. És la Caverna de Plató un refugi de poetes i pintors o una presó de la que cal evadir-se’n? És Prometeu símbol d’una Modernitat captiva necessitada de foc i llum? És el Llibre la possibilitat de racionalitat, legibilitat, del món habitat plausiblement per pobles àgrafs?


 Tinc un núvol entre mans”, “riu d’estels”,”dama fluorescent”, “La nit oceánica”, “la lluna sina”…no sols són petites joies metafòriques pensades per Miquel Català Llàtzer, a més a més donen llum sobre un món viscut amb la fermesa que donen els somnis viscuts.
València 25 de gener de 2013.



dilluns, 28 de gener de 2013

presentació València, 25 gen 13



Acte de presentació de Poemes de la nina libèlul.la,  de Miquel Català.
Seu de la Intersindical Valenciana. 25 de gener de 2013.


Per Vicent Esteve


Poemes de la nina libèl·lula, el primer llibre de Miquel Llàtzer, ja es va presentar a la tardor, a Alzira, en un acte socialment i artísticament molt reeixit, molt ben acoblat a la qualitat de l'obra presentada.

En aquella ocasió, com recordareu molts de vosaltres, el també poeta Josep Manuel Esteve va glossar el llibre de Miquel, amb l'autoritat que li conferix ser ell mateix un lletraferit a més d'un estudiós de la literatura, en una intervenció que ja ha estat difosa pel nostre autor pels canals habituals. Jo no m'atreviria mai a contradir tan assenyades paraules i, per tant, tampoc no tindria trellat que les repetira disfressant-les de pròpies. Per altra banda, de Poemes de la nina libèl·lula, també en farem un tast avui, com en aquella ocasió, així que no s'acabarà aquest acte que no sabrem a què atendre'ns.

Comptat i debatut, com ací ningú no se n'anirà decebut per no saber què s'ha presentat, he pensat que no cal que us parle jo també del llibre. Us parlaré de l'autor i del que fa, tot i que encara el coneixeu més que el seu llibre.

El primer que vull expressar és la meua admiració pels artistes, o millor, pel que són capaços de fer els artistes. Jo crec que la poesia es nodrix de la matèria amb què està feta la condició humana (les percepcions, els sentiments, la creació intel·ligent...), però, si em permeteu l'expressió, cal ser d'una pasta especial per armar-la d'una manera bella i harmònica, amb paraules.

Joan Francesc Mira, en un article deliciós publicat fa uns anys a El País, es feia ressò del mateix Plató per intentar explicar el que ell titulava “La teoria del geni”: “La poesia és una cosa divina i alada, aèria, subtil, que ve de l'hort amagat de les muses (...) De les muses, criatures divines, passa al poeta que li dóna forma, i del poeta a qui el canta, i del intèrpret al públic, que rep l'últim contagi de l'entusiasme, enthousiasmós, que és possessió d'un déu”. Després d'esmentar, com a prova del que diu, la impressió que li causa l'obra de Mozart i de Rembrandt, acaba concloent: “la teoria del geni és només una: la de Plató. No veig que cap altra puga explicar res més”.

L'autoritat de Mira m'allibera a mi de més explicacions, per tant com intentar trobar-ne podria ser perfectament inútil. Així, doncs, gaudim del misteri i agraïm a Miquel ser vicari de les muses.

Per la meua banda, com a avesat consumidor dels seus poemes, que no de la poesia, em propose només que subratllar les aportacions de Miquel, amb la poesia i més enllà de la poesia.

Primera aportació: el què i el quan

Per a molts de nosaltres, la poesia de Miquel arriba quasi cada dia a la nostra vida, com la premsa, les cartes (tot i que siguen del banc) els besos, el pa cuit al forn o les amenaces del govern. Atesa la seua bondat, Miquel és com l'esforçat forner, l'insubornable periodista, l'amant, marit, pare o amic sol·lícit i complidor... Comptar puntualment amb el poema de Miquel ha esdevingut un costum, un dels bons, de manera que la poesia de Miquel és a l'ànim el que un bon desdejuni és al cos: la millor manera de començar el dia.


Dragonfly -il·lustració d'Ellen Beauregard-

Segona aportació: el com

A Miquel no li ha calgut esperar a publicar un llibre per aplegar una bona colla de lectors: mentre anem en l'autobús o en tren, mentre ens fem un cafè o esperem resignadament a la saleta del dentista, llegim els seus poemes. Perquè la poesia de Miquel ens arriba, des de fa temps, mitjançant el seu blog i, sobretot, amb el correu electrònic.

Habitualment, pel correu entra a casa nostra molt del què ni esperem ni volem, de fet hi ha continguts preventivament qualificats de “brossa” pels propis programes informàtics. Però, què em digueu de que t'arribe el poema del dia al telèfon? Tu estàs capficat, potser mandrós, enfurismat o simplement mancat d'un xic de bellesa sense saber-ho, et sona l'avís i et trobes amb un poema. Saps que, si el lliges, res no torna a ser igual que uns instants abans. I què em digueu de poder reenviar el poema tot just en acabant de llegir-lo? Quants regals hem pogut fer així malgrat la crisi? “Tin, és del meu amic Miquel, però te l'envie jo...”. Per què un poema ha de ser menys que una rosa o uns bombons? És que Miquel no ha filat, moltes vegades, precisament el què us hagués agradat escriure vosaltres? No és aquesta una benaurada funció social de la poesia?

Així, molt abans que escriure un llibre, Miquel ha unit poesia i tecnologia, dues realitats d'imprevisible maridatge i que, tanmateix, fan un còctel eficaç, suggeridor i, sovint, exquisit. En tot cas, sempre oportú.

A aquest encert encara li cap un avantatge més, discutible com tot el que dic, però sustentat en la realitat: un llibre en públic crea barreres, exhibir la condició de lector de llibres genera una certa desconfiança entre una bona part de la població, quasi inevitable en el cas de la poesia. Guaitar la pantalla del telèfon, en canvi, ha esdevingut un comportament gregari, un reflex condicionat, socialment més acceptat encara que la corrupció política al nostre país. Un llibre de poesia a les mans et convertix en rara avis; un smartphone et fa tan normal com anar pel carrer amb una samarreta del València o del Barça, i que em perdonen els del Levante. I això, segons el lloc i el moment, pot marcar la diferència.


il·lustració de Laura Lagomarsino

Tercera aportació. El per què... i el per què no?

El Miquel poeta és, como sabeu, professor, i de llengua. Es tracta d'una combinació d'activitats si no freqüent, previsible. Mentre u ensenya se li pot acudir de produir una mica d'allò que ensenya, sobre tot si els materials necessaris són econòmicament assequibles, perquè no és el mateix ensenyar literatura que astrofísica. A més, convertit-te en subjecte del que ensenyes no deixa de representar un plus de compromís professional. Si més no, és arriscat. Bé que ho sabem tots els ensenyants.

Si la poesia i l'ensenyament de la literatura s'adiuen com la ginebra i la tònica, el sindicalisme i la poesia convindreu amb mi que són activitats aparentment allunyades, tant com, en principi, ho estan els calamars i la botifarra. I tanmateix, en casa Baltasar, a Aliaguilla (Conca), a poc més d'una hora de València, fan un saltat de botifarra, calamars i favetes que freguen la perfecció sensorial (us puc donar el telèfon, perquè cal reservar). Igualment, en mans de Miquel, sindicalisme i poesia també constitueixen una combinació admirable, rara, però molt atractiva. Potser la raresa es deu a un prejudici, com el d'estranyar un calamar en els dominis del porc o al revés; al cap i a la fi, la mar ens ha civilitzat tant o més que la terra.

El cas és que el sindicalista Miquel viu molt atent a la condició humana, tant com el poeta; el primer ha de lluitar pel sustent material de la humanitat; el segon, per l'espiritual; i ambdós, pel bon ordre polític que ho faça possible. Perquè jo crec que la llibertat i la justícia deixen de ser un parany semàntic justament quan estan en mans de la poesia; i, al seu torn, la poesia deixa de ser bellesa gratuïta o superficial, jocfloralista, quan es refereix a l'ésser humà que habita la història.

Ben pensat, ens cal el Miquel sindicalista tant com el poeta, indestriables.


València, 25 de gener de 2013

Libèl·lula -il·lustració de Brian Day


diumenge, 27 de gener de 2013

crònica recital 25 gener 2013



Petita crònica de la presentació i recital de Poemes de la nina libèl·lula

València, 25 de gener de 2013

Seu de la Intersindical Valenciana


Més de vuitanta persones s'han aplegat la vesprada nit de divendres, 25 de gener de 2013, a la Seu de la Intersindical, per escoltar en directe la presentació i recital de poemes del primer llibre de Miquel Català.

Començà els parlaments el propi n' Antoni Martínez, de l'editorial Germania, tot explicant la tasca editorial, les seues apostes i les seues col·leccions, en un panorama un tant desolador del món cultural a nivell de País Valencià. L'aposta clara i decidida per autors novells, joves i no tan joves, i per la poesia escrita en català.

Després prengué la paraula en Vicent Esteve, mestre en molts sentits, sindicalista expert en pràcticament totes les àrees, per a parlar d'algunes facetes de l'autor, entre elles la de divulgador de poesia pels nous mitjans de comunicació, webbloc, correu electrònic, xarxes socials, i de com ha descobert una nova manera de començar el dia, o d'aturar-s'hi en la voràgine del desenfrè diari de les rutines a qualsevol hora en què rebia un poema de l'autor. Un fet que , segons va expressar Esteve, és quasi diari, quotidià, i un autèntic regal entre tan males notícies que ens hi arriben pels mateixos mitjans.

A continuació intervingué en Joan Pau Cimarro, professor de filosofia, amic i company de fatigues durant vuit anys de treball sindical conjunt, qui ha parlat de les relacions entre la poesia i la filosofia, entre la metàfora i el pensament humà. De Bateson a Lakoff, de Walter Benjamin a Adorno i Blumemberg. Del mite de la caverna de Plató a Prometeu.

Seguidament comença el recital de poemes per part d'amigues i amics, companyes i companys del sindicat docent STEPV, Súsica Cardona, Joan Pau Cimarro, Imma Coret, Vicent Atienza, Vicent Esteve, Anna M. Vidal (actriu), Rafa Cuesta, Beatriu Cardona, Tomàs Moreno, Àngela Barber, Pere Calpe, Alícia Martí, Kike Marin, la magnífica cantant mezzosoprano Salomé Villalonga i el propi Miquel Català, acompanyats a la trompeta pel virtuós Rubén Marqués, i a la guitarra pel mestre Àlvar Carpi.

El públic assistent va poder gaudir amb absoluta delectança tant dels textos dels presentadors, com dels poemes recitats per uns rapsodes que, sense ser professionals, van demostrar un autèntic savoir faire, una gran habilitat i destresa.

Entre el públic assistent hi havia sumptuosos poetes com ara Joan Navarro, Tomàs Moreno i Xelo Llopis; els artistes fotògrafs Teresa Ballester i Raul Grau; l'escultora Concha Lázaro. També un bon grapat de col·legues del món de la docència i del sindicalisme.

En acabant, l'autor signà i dedicà exemplars del seu poemari al públic assistent, tot envoltats d'una atmosfera de cava i canapès, encontres, converses i abraçades. Un acte molt emotiu, per recordar-lo, sens dubte !!

Per últim, un bon cercle d'amigues i amics del company professor i poeta anàren de sopar i tancaren la vetlada.


Àrea de premsa. Intersindical Valenciana.





divendres, 18 de gener de 2013

POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA




Per Josep Manel Esteve

de POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA

en la primera PRESENTACIÓ i recital a Alzira, el 9 de nov. de 2012


Parlar de Miquel Català és parlar de l’inici d’una veu poètica, d’una eclosió que només té l’aparença de tardana. El Miquel, lector, cercador de paraules, ocurrent en la conversa, és també un divulgador de lletres i de poetes en la xarxa. Hi ha, per tant, un Miquel format en la seua experiència vital, pedagog hàbil i juganer, preexistent abans de la producció de la seua “nina libèl·lula”.
            D’alguns poemes que, finalment, componen el llibre que ara presentem, Poemes de la nina libèl·lula, ja ens n’havia donat un tast per Internet al seu bloc literari. Tornar a llegir-los aplegats en aquesta edició de Germania, és veure el joc de construcció que l’autor ha treballat des del poema com a expressió individual, que ens arribava a través de la pantalla de l’ordinador acompanyat d’il·lustracions fotogràfiques suggerents, al castell de significacions noves que ara tenim a l’abast amb el despullament de la paraula impresa sobre paper.
            Els Poemes de la nina libèl·lula ens poden semblar en una primera ullada, senzills, nus, desproveïts de complexitat o massa breus. Escriure poemes sobre l’amor i el pas o la permanència del temps, pot semblar recurrent quan ja tants hi ha insistit. És ací, precisament, on rau l’envit, l’aposta personal d’aquest autor que camina per un llenguatge situat entre l’expressió popular, a vegades el joc infantil, i els símbols propis entorn dels quals bastix el seu particular i suggerent “petit món”:

                        el meu món és tan petit
                        que em cap al palmell de la mà
                        que em cap dins d’una sabata
                        o en el cabàs de la gata

            Tota una declaració d’intencions que no pretén assentar càtedra ni descobrir-nos una realitat que puga semblar massa transcendent o una experiència allunyada del dia a dia. És, tanmateix, una poesia onírica del somiar despert que el condueix a l’ofici de l’escriptura, guiat per una constant, en tot el seu poemari, l’Illa del desig:

                        tinc un calaix ple de lletres
                        ................................................
                        i una illa de desitjos
                        els desitjos plens de trenes
                        les lletres per a fer poemes

            Una poesia d’erotisme suggerent i matisat, que se’ns fa molt física en un món de comunicació, potser excessiva, a través d’Internet, però que ens roba l’ara i ací, ens roba la presència del moment, l’olor, el joc de la mirada de l’interlocutor. Així ens ho diu en el poema Manca la pell, “...és el que té/ la comunicació/ cibernètica.../els calfreds, la temperatura, la tebiesa/d’algunes zones/dels nostres cossos”.
            La dona és receptora, en un diàleg continuat, d’un discurs que juga amb la seua presència subtil o l’absència dolorosa. És la fugacitat d’aquesta libèl·lula, utilitzant el seu símbol, Campaneta, de qui diu: “te’m fas present per moments”, i, a qui apostrofa dient: “és l’hora de Peter Pan”, símbol de la detenció del temps i del desig.
            Aquest joc simbòlic permet a Miquel descobrir-nos l’altra reflexió universal que acompanya els seus versos, la reflexió entorn al temps esmunyedís que fluïx imparable, però que pretén aconseguir fixar a través de l’escriptura.
            El rostre de la seua nina (ara “libèl·lula”, ara flor “silvestre”, “fada”, “sirena” o “la nena que portes dins”) és l’espill d’un jo poètic que gaudix de la sensualitat, la contemplació i l’admiració en el sentit més pregon de la paraula. Aqueix tindre de qui AD-MIRAR-SE, servir-se de la llum que irradia, del suggeriment de la jovenesa que perdura; és la seua versió vitalista en una poesia de l’optimisme, de la joia d’existir i de dir. És un constant “jo em meravell”, com ho hagués dit Llull, davant el món i la bellesa. És la constatació de L’home despullat que apunta una clara intenció a l’altra banda de l’espill, a través de l’exercici de la poesia:

                                    ser home despullat
                                    o morir de pena
                                    .................................
                                   dia que passa no torna
                                   sirena amorosa
                                   de l’illa calmosa.

            El poema ens fa sentir l’escriptor que es pot aturar en un punt del temps i fer una instantània de la “nina” que alça el vol, i és en aquest punt on vol preservar el temps o reconstruir-lo.
            A vegades, descobrim un to elegíac, quasi una lamentació pel paradís perdut de la infantesa on “de petit volava”, d’altres, un centrament en l’experiència de l’adult: “he comprés que el temps no cura les misèries”.
És potser en el poema La roda del temps on Miquel ens revela més clarament el pas cíclic del temps:
                                    i torna a començar
                                    la roda del temps
                                    que marquen les llunes       
                                    i el calendari 

            I, a través de la contundent imatge del poema Nit oceànica, que interpretem com el temps en la seua vastitud, l’autor ens apunta quines són “les coses que importen de veres”: “la mar/ les sirenes/un núvol blanc/el son d’una infant/Peter Pan i Campaneta.
            El temps, en el seu decurs diari i estacional marca un cicles, dels quals l’autor se servix per parlar-nos simbòlicament de la presència de l’estimada identificada amb l’alba o la seua absència identificada amb el crepuscle. El paisatge autumnal, el temps de pluja i ensomni és una constant de l’encontre o del record de l’amor i la manera en què comença l’amor ens recorda el tòpic surreal de l’encontre atzarós:

                                    per pur atzar vingueres
                                    en la meua tardor gris
                                    sirena de l’atzur

            Aquest home que es despulla a través dels poemes, també fa ús en un joc al·legòric del cant d’estil valencià amb les imatges del cantador, l’apuntador i del mestre

                                   jo no tinc apuntador
                                   fada de flaire silvestre
                                   ...........................................
                                   faré l’ofici de mestre
                                   o de gran simulador

            I aquest home es volta d’un paisatge marí, mediterrani, molt proper, des de les basses d’arròs de la marjal, a la platja d’Oliva o la visió de la muntanya del Montgó. Paisatge aquàtic, de dia clar i assolellat; paisatge de pluja, de núvols; o paisatge nocturn amb la lluna com un far d’inspiració.

***
“l’amor/sempre perdura/i sura/per damunt/de tot”, (de Surar), un dels poemes breus que obre el llibre, és un exemple del poema com a sentència sintètica que condensa una idea en poques paraules. L’amor venç el pas del temps, és allò que perdura al capdavall.
            El poema enumeratiu Foc i aigua marina ens descobreix l’amor més físic com un calidoscopi suggerent:
                                   riu d’estels
                                   cau de llunes
                                   pessigolles rialleres
                                   tones i tones de tendresa
                                   estima inacabable

            D’altra banda s’aborda la dimensió més ètica de l’amor en els poemes La mala educació i Oh Lennon. El temps que fuig i no s’ha de perdre es fa present quan diu:

                                   volia mirar als ulls
                                   agafar l’amor quan passa
                                   ................................................
                                   però ella parlava de l’oratge
                                   i mai no s’hi atrevia
                                   i ja perdia el tren
                                   i la brasa cremava

            Reprén  aquesta idea d’una mala educació secular i fa alhora un homenatge a John Lennon i un retret a la societat actual, que podem entendre com l’aproximació més clara en el llibre al poema-denúncia:

                                   mal educats
                                   en la falsa moral
                                   de la sotana i el sabre
                                   ........................................
                                   ens duen a combat
                                   amb himnes patriòtics
                                   que no són del poble
                                   tot per guardar
                                   el sistema corrupte
                                   que els alimenta

            L’amor és també una construcció que fa ús del metallenguatge, una sintaxi, una semiòtica com ens descobreix en Amor lingüístic

                                   amor sintàctic
                                   morfològic llavi
                                   papallona fonètica
                                   nina semàntica
                                   semiòtica libèl·lula

                                               ***
He volgut fer de crític i situar-me en la poesia de Miquel des de la distància. L’intent no sé si ha estat reeixit, però ben cert és que amb la citació textual d’alguns versos i estrofes del poemari he volgut il·lustrar la realitat com la veu i la diu el poeta.
            El lector atent trobarà l’acostament a la poesia popular, l’aproximació a l’estrofisme de la corranda, la dimensió quotidiana captada per V.Andrés Estellés i m’atrevisc a dir que l’actitud ingènua i vitalista del jove Joan Salvat Papasseit (mestre d’amor, joglar, visionari).
            La modernitat en la poesia de Miquel Català, l’alter ego literari de Miquel Llàtzer, naix de combinar un transfons popular i la seua reflexió particular sobre temes universals. El lector gaudirà d’una lectura agradable, entenedora i global si s’acosta al llibre en la unitat que suggerixen les tres parts en què s’estructura. Una unitat que també és reforçada per les llicències sobre la puntuació, l’absència de majúscules o de punts per finalitzar els poemes, l’expressió d’una continuïtat poema rere poema.
            Somnis i desitjos és el començament que posa en marxa “la màquina de tren/l’espiral del temps” en què converteix la seua “nina libèl·lula”. A continuació, L’home de la terra, la segona part que es pot llegir també com un poema unitari amb l’al·literació que ja es desprén dels quatre títols, els quatre aspectes d’un “jo” poètic que pot ser alhora L’home més trist de la terra, L’home més feliç de la terra, L’home més covard de la terra i L’home més tranquil de la terra. I per acabar aquest viatge poètic, la darrera part, De l’amor i del temps on prenen forma els elements abans esmentats: “l’illa del desig” que ha trobat en l’escriptura, el “vol” des de la infantesa a la maduresa sòlida de L’home més tranquil de la terra que diu:

                                               tot ho pense
                                               assegut
                                               al jardí del temps


recollit també a Sala de premsa de l'Editorial Germania

imatge: foto de la presentació



dijous, 3 de gener de 2013

presentació i recital a València 25 gener 2013



Hola, anoteu la data en la vostra agenda 

presentaré el meu poemari el 25 de gener a València. A la seu de la INTERSINDICAL. 

Per tots aquells que sou de València, i les Hortes i altres comarques, que no vau poder venir a la primera presentació a Alzira el passat mes de novembre !!

CARTA DE CONVIT
PRESENTACIÓ i RECITAL DE “POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA”
25 de gener de 2013
Seu de la INTERSINDICAL, c/ Joan de Mena, 18. València

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,
després de molt de temps de pensament i escriptura en la intimitat, vaig decidir començar a fer pública la meua poesia, a internet, primer al facebook, i després la vaig anar recopilant en un bloc. Animat per amigues i amics, finalment vaig decidir que la cosa valia la pena. I després em feren l'oferta de passar a la publicació en paper. 

Bé, anem a veure que tal va aquesta aventura. Sembla que si no publiques en paper no ets un poeta de veritat. Per altra banda, jo mai me n'he considerat. Això sols ho dirà el temps i els lectors.  Pense que la glòria de l'Olimp està reservada per a quatre elegits. Són ells els que passaran a la història de la literatura.

Malgrat això que dic, a mi em fa feliç escriure. I si a vosaltres també us hi fa llegir-me, doncs tots contents.

Ara em plau convidar-vos a la presentació del meu primer POEMARI, on hi farem una breu introducció i lectura de poemes amb acompanyament musical.

M'agradaria molt poder comptar amb la vostra presència i, us avance que, després de la presentació, un grup d'amics i amigues ens hi quedarem a sopar. És la vesprada-nit del proper divendres 25 de gener.

Si algú de vosaltres pot i vol, es pot quedar a sopar amb nosaltres amb un menú (pendent de negociar ara en passar vacances escolars), amb l'IVA inclòs, al restaurant Orson (enfront del Mercat d'Abast), a València.

En cas de quedar-vos al sopar, cal fer la reserva corresponent abans de dimarts 22 de gener, a les 15 h. (mail específic redolinsdepluja@yahoo.com).

Rebeu una forta abraçada.

Miquel