far

far

dimecres, 31 de juliol de 2013

la poetessa Xelo Llopis recita


la poetessa Xelo Llopis recita

recital de "Poemes de la nina libèl·lula" a Almussafes

div. 14 de juny de 2013

https://www.youtube.com/watch?v=rTlR5vsWTSs






dimarts, 30 de juliol de 2013

el poeta Salvador Lauder recita



el poeta Salvador Lauder recita

recital de "Poemes de la nina libèl·lula" a Almussafes

div. 14 de juny de 2013

https://www.youtube.com/watch?v=8Cnh9Qnzc_A



divendres, 26 de juliol de 2013

la poetessa Alba Fluixà recita



la poetessa Alba Fluixà recita

recital de "Poemes de la nina libèl·lula" a Almussafes

div. 14 de juny de 2013

https://www.youtube.com/watch?v=8zCnn3Slm7E



dijous, 25 de juliol de 2013

el poeta Enric Sanç recita



l'amic i poeta Enric Sanç recita

recital de "Poemes de la nina libèl·lula" a Almussafes

div. 14 de juny de 2013

https://www.youtube.com/watch?v=d52FZJ8dtBA




dimecres, 17 de juliol de 2013

Breu crònica del recital a CANET DE MAR





Breu crònica del recital a CANET DE MAR

dissabte, 13 de juliol de 2013


A la Cafeteria DAU AL SET, a la cèntrica plaça Macià, a Canet de Mar, han estat presentats conjuntament dos poemaris de dues noves veus en el panorama poètic valencià en llengua catalana. Guarda'm el secret, de Xelo Llopis, de Xàtiva, comarca de la Costera, i Poemes de la nina libèl·lula, de Miquel Català, d'Algemesí, comarca de la Ribera de Xúquer, publicats en la col·lecció “Mil poetes i un país”, de l'editorial Germania.

Exercí d'amfitriona la responsable que aquest dos poetes hagen estat a Canet, la veïna d'aquest poble, na Glòria Mengual Vime, qui també té arrels valencianes, i no gosa dir que escriu poesia. Ella diu que diu bestieses. Val a dir que, de vegades, amb un alt grau de lirisme. Tenia tanta vergonya que no s'hi volgué atrevir a fer de presentadora. Finalment accedí de dir algunes paraules prèvies.

Aleshores Xelo Llopis presentà el poemari de Miquel Català, tot aprofitant el text del recital d'Almussafes del passat 14 de juny, que ella mateix preparà. I Miquel Català presentà el llibre de Xelo Llopis, amb un text redactat i estrenat per a l'ocasió.

Començà el recital amb els dos infants. El fill petit i el nebot de Miquel (Llàtzer) Català, ambdós de deu anys d'edat, que volgueren tornar a participar del recital, després de l'èxit a Barcelona el dia d'abans. Però canviaren de poemes. El primer rapsoda fou Pau Llàtzer amb Illa del desig, i Palmera i tangos, dos poemes breus de son pare. Després Andreu Tello amb El meu petit món, del seu oncle Miquel i un poema de Xelo Llopis, Dibuixar. Com sol passar en aquests tipus d'actes, la naturalitat i espontaneïtat del xiquets fou molt aplaudida. I ells ben pagats !!


A continuació fou el torn de Montse Pellicer Mateu, la poetessa de Malgrat de Mar, qui recentment ha publicat el seu poemari Somnis d'escarlata. Primer llegí el poema de Xelo Llopis Acluca els ulls, i tot seguit Pols de lletres, de Miquel Català.



Després intervingué Joan Femenia, vingut expressament des de Pego, la Marina Alta, per recitar L'home més feliç de la terra, de Miquel Català, i Un café, de Xelo Llopis.


Tot seguit, fent duet, la Glòria Mengual Vime, la nostra amfitriona, compartí amb Ru Pla dos poemes: M'agrada passejar amb tu, de Miquel Català, i Potser ens separa un mar, de Xelo Llopis.


Encarna Rosselló, vinguda també de la Marina, del poble de Xàbia, recità un poema dedicat a Glòria Mengual, de Xelo Llopis; i Per pur atzar, de Miquel Català.


Monserrat Vime, de Canet de Mar, tingué al seu càrrec els poemes Avui el sol, de Xelo Llopis, i Dona onírica, de Miquel Català.


Després recità Esther Villanueva, actriu de doblatge, de València, resident a Barcelona, amb Besos a la mitjanit, de Poemes de la nina mandarina, de Miquel Català, i Benvolgut cavaller II, de Xelo Llopis.


Per finalitzar el recital els dos autors intercanviaren versos. Primer Xelo recità Colom del paradís, de Miquel Català, i el seu poema Benvolgut cavaller. Després Miquel conclogué amb un poema de Xelo, Com a un nadó, i un poema propi, Pell de pruna bruna.


En acabar, en una sala plena, els autors van poder dedicar i signar exemplars de les seues obres, i conversar amb els assistents, en un ambient distès. A més, des d'aquí volem agrair les atencions que ens van dispensar en Jordi Torrus i la seua família, propietaris de la cafeteria Dau al set.

Fins aviat !!!!


imatges: Elvira Carbonell, Encarna Rosselló



dimarts, 16 de juliol de 2013

Breu crònica del recital a Barcelona




Breu crònica del recital a Barcelona

divendres, 12 de juliol de 2013

A la llibreria Alibri, al cèntric carrer Balmes, a Barcelona, han estat presentats conjuntament dos poemaris de dues noves veus en el panorama poètic valencià en llengua catalana. Guarda'm el secret, de Xelo Llopis, de Xàtiva, comarca de la Costera, i Poemes de la nina libèl·lula, de Miquel Català, d'Algemesí, comarca de la Ribera de Xúquer, publicats en la col·lecció “Mil poetes i un país”, de l'editorial Germania.

Del llibre de Xelo Llopis en fou l'encarregada la poetessa barcelonina Montse Vergés.

Del llibre de Miquel Català, el professor de periodisme i escriptor Francesc Viadel, paisà de l'autor, resident a Barcelona.


En una sala repleta d'amigues i amics del món de la poesia, cada presentador en el seu estil ha parlat del poeta que presentava i la seua obra, i Déu n'hi do que ho han fet amb èxit !!


Començà el recital amb dos infants, fora de guió. El fill petit i el nebot de Miquel (Llàtzer) Català, ambdós de deu anys d'edat, que hi volgueren participar. El primer rapsoda fou Pau Llàtzer amb El meu petit món, de son pare Miquel. Després Andreu Tello amb un poema de Xelo Llopis, De major vull ser. No cal dir com foren d'aplaudits els dos xiquets, qui feren traure exclamacions entre el públic.

Tot seguit els rapsodes adults:


-Encarna Rosselló, amiga dels autors, valenciana de Xàbia, la Marina, amb els poemes Guarda'm el secret, de Xelo Llopis, i Per pur atzar, de Miquel Català.


-Fidel Picó, poeta de Barcelona, amb Estime la gent que, de Xelo Llopis, i Oh, Lennon!, de Miquel Català.


-M Teresa Martínez, cantant de Lleida, amb Ets un lladre, i Tinc fam, de Xelo Llopis, i Volava i Oh, Cuba!, de Miquel Català.


-Esther Villanueva, actriu de doblatge, de València, resident a Barcelona, amb Un núvol rosa, i Besos a la mitjanit, de Poemes de la nina mandarina, de Miquel Català, i S'estimaven, i Fer l'amor amb tu, de Xelo Llopis.


-Xelo Llopis i Fidel Picó, amb un poema a quatre mans, Nit de foc. I Xelo en solitari amb No em penedisc.


-Miquel Català amb Ulls i La meua vida interior, conclogué el recital.

Entre els assistents, s'hi van deixar veure, a banda dels rapsodes i escriptors ja esmentats, algunes companyes i companys de versos, com Jordi Tena, Quima Romero, Neus Canelles, Onatge Llevant, Jaume Piquet, Glòria Mengual, Tre Sa Calbó, Glòria Fructuoso, Titus Güell, Glòria Tornero Ibars, Juan Porteros i Jaume Martell, entre altres.

En acabar el recital se serví un vi d'honor i fruits secs als assistents, mentre els autors signaven i dedicaven llibres, entre amics, tertulians i fotografies, en una atmosfera gratament cordial. Per a no oblidar !!!!


Barcelona, 12 de juliol de 2013


dilluns, 15 de juliol de 2013

F. Viadel presenta a Barcelona



Paraules per a Miquel a propòsit del seu llibre “Poemes de la nina libèl·lula”

divendres, 12/07/2013

*Text de Francesc Viadel per a la presentació del llibre de Miquel LlàtzerPoemes de la nina libèl·lula (Germania) feta a la llibreria Alibri de Barcelona el 12 de juliol de 2013.


Foren els dies i les nits i les vesprades de la llarga espera, sens dubte. El temps d’una espera que a hores d’ara, desorientats de bell nou, no sabríem com definir, el seu sentit darrer…
El cas és que el món, l’únic món que coneixíem, s’havia podrit lentament com unes restes de meló d’Alger en el fons d’un poal de ferro abandonat al sol inclement de l’estiu… veníem d’on veníem,  i  tot resultava pesant, sòrdid, secret, prohibit, i sobretot vagament trist… per tot regalimava la tristesa, diríem: la “paraeta” de la cantonada amb les seues mosques sobrevolant un pal·lidíssim monyó de pernil cuit; l’uniforme polsós d’aquell municipal boterut, castellà i malacarós, que feia guàrdia des del final de la guerra palplantat enmig de la plaça major; la consulta del practicant al carrer del Molí de la Vila amb les seues temudes agulles com navalles d’assassins; el retrat del Caudillo que penjava a la Càmara dels llauradors, darrere d’aquell taulell queixós de fusta, just al capdamunt del cap gros d’aquell funcionari moribund que va matar el tabac o el tedi; el pati de ciment de l’escola del carrer Nou prenyat de sargantanes i dragons i també, en aquell mateix indret, el “cuarto” de les rates de dessota l’escala principal, ple de sacs de serradures i d’ampolles de lleixiu i salfumant; i encara, el Cristo de la classe i l’anda de Setmana Santa dels Maristes, amb aquell Ponci Pilatos amb cara de xiquet, pell lletosa, i les seues dentetes minúscules i esmolades que semblava que acabarien per arrancar-te tota la carn a trossos…  tot era trist, sí, la memòria tota, la dels nostres majors, brutals i ignorants, pobres desgraciats afamegats i venjatius que s’havien criat entre munts de cadàvers oblidats, i entre fang i llimacs, amb la boca plena de terra… i en aquell temps trist parlaven encara les campanes i anomenaven els morts enmig de la immensitat d’un cel que sempre ha estat tan blau i net, tan immens, tan bell malgrat tot…
I vet ací que cresquérem i ens tornàrem joves i alhora invencibles en la nostra inconsciència, en la nostra insolència… te’n recordes, Miquel?… L’Àlvar va dur un dia una guitarra, i un paquet de tabac ros, i un cul d’ampolla de bourbons i mig talego d’haixís d’un roig sobtat i flexible com la goma que cremava elegant igual que si fos un oli consagrat… i a prop nostre hi havia en algun lloc secret aquella xicota esvelta i nua aguardant dins d’uns llençols suats i també aquell altra bruna amb els cabells retallats a l’alçada del clatell, que tenia les natges rodones i suaus com galtes de bresquilla i que sempre dormia entre dos homes, i també aquell amor impossible i ballarí, tot fet de desig i impaciència, l’amor impossible que tothom ha de tenir si vol saber-ne de la propietat del foc i la impaciència… i un capvespre, amb l’Àlvar amb mig centenar més de brivalls cridaires i malparlats ens aplegàrem a la vella caseta del metge Carpi per celebrar aquell nou temps que havia acabat d’arribar, el de la joventut, i que s’havia endut la misèria lluny de nosaltres… I la caseta, vora carretera, a l’ombra del bordell més conegut de la humanitat, tenia una nevera a gas que roncava per la nit mentre dormíem les nostres borratxeres, i una habitació anhelada amb un balcó petit i un llit que grinyolava i una caixó de magatzem per armari, i un pati que feia quatre pams amb uns quants tarongers escarransits i un gesmiler frondós… potser sonava Tom Jobim en la gola d’Àlvar i en el ventre fecund de la seua guitarra… Todos os dias esta saudade, Felicidade cadê você, Já não consigo viver sem ela Eu vim à cidade pra ver Gabriela…
I  recordem encara d’aquell temps les nits caloroses de la comarca, les basses immenses de l’arròs voltant Sueca i Cullera on dormien els dracs mil·lenaris de la nostra maleïda història abans que els encalçaren els malparits que ens han fet malbé el país, que ens l’han amputat; i recordem les dones i els seus malucs infinits movent-se com unes serps en aquell tuguri d’Alzira que tant ens agradava; recordem les belles prostitutes ballant un trist vals en un mas de Corbera, tipes de pastissets de peix, arròs covat al forn i rom amb llimona; i  també el gust de fusta que fa el whisky barrejat amb el deliri; recordem aquella festa en aquell xalet de Rocafort on un dia va parar Machado abans de trobar-se amb la mort, aquella festa amb dones que no estimaven els homes i homes que eren dones i homes que s’estimaven entre ells ferotges i aigua i estels… i recordem que ens varem posar nus i vam dansar i van pregar al cel per l’escalfor d’un amor sense miraments, encès; i recordem una nit freda de cap d’any camí de València, tallant la boira, beguts com un bocoi i les senyeres del 9 d’octubre onejant pels carrers infectes del cap i casal, aquell ardor guerrer del ciutadà castrat, humiliat, condemnat al silenci per sempre…
Res no sospitàvem encara del efectes devastadors del temps sobre la nostra ingènua, desprevinguda mirada, ara per sempre més, des d’ahir mateix, mirada d’espant.
Tampoc no sabíem res encara de l’olor dels cossos quan es marceixen, entaforats dins d’una murada, perfectament arrenglerats i absurds com capells de cucs de seda en una caixa de sabates.  Sobretot no sabíem res del no-sentit de l’espera, d’aquella espera de la qual et parlava, Miquel, perquè potser d’haver-ho sabut ens hauríem enllitat per desenes, a grapats, els uns amb els altres, tots contra tots,  i entregats a la disbauxa més deliciosa i excitant, tal volta hauríem perit de tant plaer, just a l’albada, en algun lloc a la vora d’aquella muntanya blavosa que dóna l’esquena al nostre poble, al lloc on vam començar a morir ara deu fer mig segle si fa no fa… i és tot… i en res hauria quedat el viatge i el seu patiment, aquest llarg viatge.
Inevitablement, deia, vam haver de deixar aquell món o bé aquell món ens va deixar a nosaltres i tot seguit es va quedar immòbil, silent, com un incaut insecte atrapat en la teranyina de la memòria i llavors és quan vam haver d’afrontar la veritat. Res no havia d’arribar i la nostra espera era una enganyifa.
Em deia en una ocasió l’amic Vicent Nàcher, sorprès, feliç, com n’era d’important la literatura per a la vida, per a les nostres vides. Hi ha coses, fragments del que fórem, com ara aquell carrer dels jocs de la infància, com ara aquell cos jove, aquelles mans que ens feien estremir de gust en l’andana fosca, aquella mirada o aquella llum tardorenca escolant-se per la finestra del menjador… coses, deia, que només ens pot retornar la lletra…
La literatura és la vida en un sentit estricte, la immortalitat.  Ens ajuda també a sobreviure, ens sobreviu, ens acompanya en la solitud permanent i aterridora en la que en realitat vivim des del primer moment en què comencem a respirar.

imatge de Glòria Tornero Ibars
Escrivim per tot això, per sobreviure, vull dir. Tu avui, Miquel, dius Poemes de la nina libèl·lula”…  hi ha indrets d’aquest poemari que conec fills com som tots dos d’una mateixa entranya i d’un temps adés evocat… Certament.  Hi ha Oliva amb els canyars a vora la platja i el  Montgó, ert, com una ungla, auxant-se contra l’horitzó marí; hi ha les bases de l’arròs, és clar, amb el gra madur i el raucar de les granotes ocultes entre el fang refrescant i una lluna penjada al capdamunt, il·luminant el fi tel d’aigua convertit en ple agost en un miratge de gel… hi ha els nostres carrers -encara que no els nomenes-  on vam ser tan feliços;  hi ha el bar de l’Estrella, amb aquell home sol i vell i panxut amb els ulls pintats i un dofí tatuat al braç, repenjat al taulell un dimecres qualsevol, més tard de les dues de la matinada, xarrupant un conyac; i el bar del Luigi al carrer Molí i les llargues copes d’schnnaps de poma dolça i aquelles paelles pantagruèliques de carn de lluna i sol al Forn de Carrascosa i el vòmit perdut en un racó qualsevol de la ciutat i hi ha també aquell parc enorme dels plataners on tantes nits vam passejar i beure i fumar i temptar els cos d’una amant mig ocults entre les bardisses, xafogoses nits d’agost… no puc oblidar aquelles llargues besades amb aquell xicota de cames llargues i rodones, els seus pits petits i les meues mans per dessota la seua brusa, la seua pell bullent, el seu esbufec en el meu coll… lluny s’oïa el xiulet del tren que arribava de Xàtiva, buit, i que tot seguit manprenia la seua marxa cap a València, amb una sola dona, potser, en el darrer vagó… ella em posava la mà allà i somreia…
Hi ha en els teus poemes, vull dir, la rebel·lia contumaç contra la destrucció del temps i l’enyor per l’amor insistent i obsessiu, aquells amors enfurismats, l’incendi…
Escrivint tornem i anem, permanentment… tornem, de fet, a aquell món petit que tu dius, Miquel, que et cap al palmell de la mà i anem també cap al somni calent i ofegat, cap al racó humit, que ens ha d’evitar la velledat i la lletjor, més solitud encara… escriu, escriu, escriu, esgratinya amb les ungles i amb les dents l’alta murada de la fosca nit… al final del tunel, hi ha una libèl·lula i una lluna.




dimarts, 9 de juliol de 2013

Miquel Català recita el poema "M'agrada passejar amb tu"



Miquel Català recita el poema "M'agrada passejar amb tu", 
de Poemes de la nina libèl·lula


Festival INV3RS
Carcaixent, 8 de juny de 2013


https://www.youtube.com/watch?v=OxhH3xzEcKQ




dimecres, 3 de juliol de 2013

M Teresa Martínez canta el poema Oh, Lennon



Oh, Lennon !!

poema de Miquel Català 

cantat per  M Teresa Martínez Sentís

a una sola veu
http://www.goear.com/listen/fb6b429/oh-lennon-poema-de-miquel-catala-m-teresa-martinez

a dues veus
http://www.goear.com/listen/703e5ed/oh-lennon-a-dues-veus-poema-de-miquel-catala-m-teresa-martinez


de "Poemes de la nina libèl·lula".

Mil gràcies, M Teresa !!!!








dimarts, 2 de juliol de 2013

Carmen Abadia recita

al centre, Carmen Abadia



Carmen Abadia recita "Nit oceànica" i "Amor lingüístic" 

Poemes de la nina libèl·lula,    Alacant, 31 maig 2013


https://www.youtube.com/watch?v=d32tnLuOcqk


dilluns, 1 de juliol de 2013

Joan Pau Cimarro recita




recital Poemes de la nina libèl·lula
Alacant, 31 maig 2013


Joan Pau Cimarro recita  "Un núvol entre mans" i "Absència"

https://www.youtube.com/watch?v=Y10jkDYCwTQ