far

far

diumenge, 26 d’octubre de 2014

A propòsit dels poemes de la nina mandarina. F. Viadel a Barcelona


A propòsit dels poemes de la nina mandarina



*Presentació de Francesc Viadel del llibre de Miquel Català, Poemes de la nina mandarina (ed. Germania). Casa de València-Espai País Valencià, Barcelona, 24 d’octubre de 2014.


Era la nit, solemne, la darrera nit de l’any, com la darrera nit potser d’un segle de desesperança. Ho recorde molt bé.  Era la nit -vull insistir- una nit fosca, tancada i freda, tan silenciosa que tancant els ulls podíem sentir la respiració feixuga de la terra, el seu poderós batec com un tam-tam somort, llunyedís… Havien emmudit totes les campanes i les gents, tancades a pany clau a les seues cases, aguardaven reunides que passàs la mort de puntetes.
Tu i jo, Miquel, aquell nit hi érem a la taverna, repenjats al taulell com dos ninots de drap, gegants entre bròfecs i brivalls, entre carreters i jornalers de misèria, somrients… De vegades, sentíem passar a la nostra vora, com un grapat d’afamegats ratolins invisibles, una remor discreta de navalles i dissimulàvem. Respiràvem cofois en aquell univers concret el perfum de l’aigua de mol·lusc i llimona i pebre, l’escuma de la cervesa i les fades nues i excitades de l’aiguardent. Jo tenia les mans tallades, la boca seca i tu cicatrius de por en la mirada, d’una por sobre la qual mai no he gosat interrogar-te, d’una por molt teua, amagada darrere d’un gest inútil de valentia.

Aquella nit beguérem fins dir prou i tot seguit ens arribàrem a la ciutat, travessant les extenses marjals sota la mirada atenta i vigilant dels dracs que les habiten. Era la nit i la ciutat de gel, la ciutat de morts… ciutat de rajoles de sang, ciutat de coloms ofegats en benzina i de grans rosegadors, ciutat de fills de la gran puta, ciutat malalta, ciutat presa per l’implacable i cruel enemic, ciutat de forques, ciutat trista de llargues, inacabables nits… Ciutat que vagarejàrem fins l’albada, fins que els nostres cossos van dir prou i ens va vèncer la son i la fam i el desig inacomplert i la bogeria… El món es preparava per a un gran naufragi i aquella va ser la primera nit del gran desastre, la nit secreta en què la nostra joventut començava a declinar secretament arrossegant en el seu naufragi la ingenuïtat, tota esperança d’immortalitat… Ho sabíem, ho callàvem i per això, també, fugíem.
El naufragi ja és ací i a les platges del present arriben cada matinada milions de cadàvers unflats d’ignomínia que duen els ulls i els llavis cosits amb fil d’aram i un rictus estúpid dibuixat als seus rostres. Les albades ja només són possibles a la planta de caballeros del Corte Inglés, durant uns breus minuts, arraulides en un mostrador ple de penjadors de plàstic i embolcalls de camises cares… Una munió de morts en vida cada dia escodrinya en els contenidors del supermercat amb la il·lusió de trobar el final de la tempesta entre unes safates de filets de pollastre caducats… Plou ganivetes i gel.
Nosaltres, però, gairebé estem sans i estalvis com en aquella nit remota en què va començar tot. Ocults en el caverna de la paraula, protegits per una memòria resplendent que encara és capaç d’excitar-nos com cavalls… I ens queda també el color, salvífic, senyal poderosa de tot el bo que s’amaga dessota les penombres d’aquest temps de llops.
  1. Johnny Winter
Tens, Miquel, el color com a bandera, del blau al taronja que escup la nostra terra d’argila, del taronja al vermell saborós, incitació a la luxúria en rebel·lió permanent contra la mort… Tens un record poderós de marihuana mentre Johny Winter, ros com una Mare de Déu, amb el cap cofat amb un barret texà i els braços tatuats d’estrelles impossibles, se t’acosta amb sigil i allà a la platja, a cau d’orella, et diu: Vaig nàixer en el foc creuat d’un huracà i vaig cridar a la meva mare sota la pluja. Però tot està ara molt bé. De fet, ¡molt bé!. Tot està molt bé, sóc Jack Flash el ballarí. Molt bé… Tens un somni aeri en què sobrevoles el Far de la Mola guiat per una lluerna com un cavall blau, i a sota el Far de la Mola i el penya-segat, l’abisme, la mar, la immensitat de la vida…
far de La Mola, Formentera
Tens la pluja i l’enigma, i la cambrera contrabandista, una illa vermella i un gat taronja, un desig vermell, petons de mitjanit, niguls de maduixa… nin non xicum mandarina… tens un dia gris i vi negre i un matí il·limitat, tens el cel i la mel i els grills, una illa taronja i violeta, la farigola i el romaní, la pluja, i tens aquella nit darrera de l’any amb les marjals respirant la promesa de l’arròs… i, de sobte, Winter encara torna i amb un trip sota la llengua, se’t torna a acostar i et diu molt fluixet: tot està bé, molt bé, Miquel… Tens la nina mandarina, tens el vers.

tret del blog de Francesc Viadel


dimarts, 21 d’octubre de 2014

Ressenya de Manuel García Pérez





Ressenya del poeta i amic Manuel García Pérez sobre

Poemes de la nina mandarina, de Miquel Català: fragilidad, silencio e infancias


Lo que nos recuerda la poesía de Miquel Català es que el referente es más poderoso que el símbolo y que el silencio es necesidad en poesía.

Quedan desterrados de su poética los versos libres que abundan en espléndidas demostraciones de barroquismo.  La poesía de Miquel Catalá es una poesía de silencio en la que confluye lo mínimo con lo inquebrantable y universal como así demuestra en su poemario editado por Germanía, Poemes de la nina mandarina. Su talento subyace en la omisión del verbo, en su habilidad sintética para recrear microcosmos donde la albura y el vacío están predeterminados a significar más que lo escrito. Porque la manifestación de su lírica reside en una sugerencia medida, en un breve estímulo que condensa toda una vivencia, su biografía, su predestinación incluso: "he somiat cercles/ de tendresa infinita/ tots els mons petits/ m´han vingut a visitar/ la mar en calma/ em parla a l´oïda/ la dona estelada/ navega la galàxia/ sóc vent fresc/ d´un dia blau" (pág. 27).
Lo que recuerda Català es que el referente es más poderoso que el símbolo, que nombrar es la labor chamánica del poeta y que de nada sirven los vericuetos de la metáfora y otros recursos cuando lo esencial, lo preciso y la brevedad quedan al margen, pues, en esa nimiedad, se revela la totalidad, la emergente capacidad para soñar todo lo que persiste en palabras rudimentarias, escogidas con laboriosa pulcritud con el fin de explorar nuestra existencia: "anit cantaven els grills/potser reien/ o ploraven/ la brisa marina guaitava l´entrecruix ardit/ el sol ja s´albira/ des del caramull/ de l´illa dels amants" (pág. 37).
No hay una renuncia manifiesta a las influencias modernistas ni a lo neorromántico en estos nuevos poemas, pues Miquel Catalá asume que la idealización de los espacios añorados y otros que forman parte de su imaginario son el asilo intermitente en el que la palabra poética engendra sus posibilidades comunicativas, sus ambigüedades emocionantes, esas asociaciones insólitas que nos reconcilian con una infancia seguramente no vivida, pero que hemos creído vivirla y a la que pertenecemos a través de ese lenguaje inspirado en la brevedad, en el mero retazo: "demà veuré la nina/ demà veuré na ullets/ és com una mandarina/ me la menge a gallonets" (pág. 45). Explica Josep Manuel Esteve en el prólogo de esta edición que este nuevo poemario describe una estructura circular que presenta la voz poética de Català dentro de una experiencia psicodélica sensitiva, como si el símbolo de la mandarina fuese esa alteridad donde la belleza y su cálido entorno nos devolviesen la esperanza.
Su tono nostálgico recupera esa realidad inmersa en la naturaleza que se muestra pura, inherente a un sueño dichoso, como si Hölderlin fuese el intermediario entre sus propios versos y los de este autor que contempla el regreso (nostalgós en griego) como un feliz viaje hacia la niñez: "pluja insistent/ gotes de mar/ llepades de gat/ cel d´atzabeja/ horitzó circular" (pág. 31).
Enhorabuena, Miquel, por este nuevo libro.

Publicat a:  MUNDIARIO



.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

recital a BARCELONA

POEMES DE LA NINA MANDARINA
MIQUEL CATALÀ

div., 24 d'OCTUBRE, 20 h., a la CASA VALÈNCIA, c/ Còrsega, 335


BARCELONA     /     RECITAL DE POESIA
PresentaFrancesc Viadel
Recita: Joan FemeniaÀngels JoTxin Javier Ruiz
Acompanyament musical:
      guitarra i veu, Alvar Carpi Lobatón
      viola, Mar Mararía
Canta: Salomé Villalonga 
Editorial Germania Comunicació