far

far

diumenge, 24 de maig de 2015

El conte del diumenge: HA NASCUT UNA ELEFANTA




HA NASCUT UNA ELEFANTA


Miquel Català.

Això era i no era una país petit, molt petit, que es deia Virulència. Tan petit que era fàcil, massa fàcil, dominar-lo, enganyar els seus pobladors i seduir-los, fins al punt que els mateixos, engalipats i captius per hàbils prestidigitadors de la mentida, n'estaven ben contents i pagats.

Aquests il·lusionistes sabien molt bé quines tecles havien de polsar, per tal que tots ballaren la música que ells tocaven. Si era necessari els feien creure que un burro vola. O que portarien la mar a la muntanya. Els feien les promeses més increïbles quan s'acostava un plebiscit, quan no directament es burlaven d'ells a la cara.

Però no se sap ben cert quina metzina els donaven, que amb dos paquets de pipes es conformaven, i els venedors de fum nadaven en l'abundància, ja que s'emportaven gran part dels diners que recaptaven, contravenint totes les normes de la moral i la decència. Cobraven comissions il·legals per adjudicar obres públiques, per concedir llicències d'obres, es repartien sobresous en sobres sense cap control de la hisenda pública, concedien diners als projectes i associacions que ells volien, i a qui no volien no. Privatitzaren moltes empreses públiques, que vol dir que eren de tots, i passaren a ser d'uns pocs. També s'havien convertit en una gran agència de col·locació, però sense llistes públiques ni cap principi que atengués els principis d'igualtat, mèrit i capacitat, sense cap control, o siga que contractaven, amb els diners de tots, aquelles persones que a ells els donava la gana, creant així una munió d'estòmacs agraïts disposats a defensar-los públicament per un salari miserable. Bé, a voltes no tan miserable. Hi havia una gradació. Semblava una cosa així com una estructura piramidal d'aquelles que fan servir algunes sectes.

Els pocs ciutadans crítics, una minoria, començaven a perdre interés per la política, que ve de polis, paraula grega que significa ciutat, o ciutat estat. Vist que els seus conciutadans votaven, una vegada i una altra, i una altra, els mateixos il·lusionistes, mestres de la mentida i de l'enganyifa, controlant com els antics cacics tots els negocis legals i il·legals. Alguns d'ells se sabia que evadien capitals a paradisos fiscals. També hi havia alguns processats pel finançament il·legal del propi partit que governava.

Semblava que aquesta situació no tenia remei, perquè encara que la justícia intentava actuar, els jutges eren destituïts, quan no cessats, i la situació començava a ser desesperant. Moltes persones havien perdut la seua feina, i altres molts comencaven a ser desnonats, és a dir, que es quedaven sense casa per no poder pagar la hipoteca abusiva contreta amb un banc que també estava controlat pels il·lusionistes.

Peró passà que un dia, un dia d'aquells dies que el sol brilla i fa justícia, que passaren dues coses importants al país virulencià. D'aquelles coses que a ningú ja li sorprenen perquè se'ls ha fet la cotna dura. I dues coses que estaven estretament lligades per una història. Ara sabreu per què.

Per un costat arribà una barca carregada d'éssers humans a la costa, procedent d'un país llunyà on els seus habitants fugien de la guerra, la fam, les malalties, la misèria i la deseperació més absoluta. Hi arribaren deshidratats, completament banyats, engarrotats, tremolosos, famolencs; alguns hi havia mig morts. Quan encara no hi havien arribat, els qui tenien forces es llancaven a l'aigua, intentant escapar de la policia que els esperava en la platja, i que, lluny de semblar que els esperava una bona rebuda, havien pogut escoltar alguns trets de carabina a l'aire. Pràcticament tots foren capturats. Solament un infant petit, de nom Ubuntu; devia tenir entre 7 i 9 anys, quedà amagat a un raconet de la barca, estacat dins un forat sota la proa, entre el timó i la quilla. Dormia quan passà tot això, com protegit d'un encanteri de les velles tribus bantus.

Per un altre costat, el mateix dia que arribava la barca, nasqué una elefanteta al parc zoològic de la gran ciutat. Era la filleta d'una elefanta jove, de nom Aurora, que fa alguns anys capturaren uns caçadors furtius, després de matar la seua família per obtenir l'ivori dels seus claus. Com que ella no en tenia, no la mataren, però la van lliurar a una màfia que acabà venent-la com a animal de circ dels països rics del nord. La mare d'Aurora, de nom Lingala, diuen que sobrevisqué a l'atac miraculosamnet, ningú no sap amb certesa els detalls de la història, per bé que diuen que es conten diferents llegendes, en les llengües bantu, que són bastants similars, que li atribueixen certs poders màgics. Aquests poders sembla que li venien per haver salvat de la mort un bruixot fetiller, de nom Sotho, que tenia un cercle màgic, quan l'empresonaren per les guerres tribals. Des d'aleshores, el poder del cercle màgic de Sotho acompanya Lingala, i sembla que també la seua filla Aurora. Diuen també les llegendes, que Lingala és una elefanta vella, molt vella, tant, que ningú no recorda el seu naixement; i en les llunes clares, encara se la sent bramar en la profunditat de la selva, plorant la seua filla desapareguda.

Pot semblar una coincidència que aquestes dues coses succeïren el mateix dia, però no ho fou en absolut. Sotho, qui aparentava tenir dos-cents anys, i Lingala, s'havien reunit en la cova de costum, on acaba la selva i comença la mar. Prepararen el conjur dels conjurs per protegir Ubuntu, a qui havien enviat a cercar Aurora, filla de Lingala.

De matinada havia nascut Bemba al zoo. Fou tot un esdeveniment a la gran ciutat, perquè mai de la vida hi havia nascut una elefanta. Lleons, mones, zebres i tota classe d'animalets, sí. Però elefants era la primera vegada. De seguida arribà a oïdes d'una colla d'activistes pacifistes i ecologistes, del moviment Pau Verda, que fa anys estaven demanant l'excarceració dels animals engabiats, i el retorn als seus hàbitats naturals.

El govern de la ciutat, presidit per la batlessa Agapita Fresquet, famosa pels seus destrellats i aparicions en públic completament èbria, veia en aquest naixement una oportunitat d'or per maquillar la mala imatge pública que últimament amenaçava la seua popularitat, perquè cada vegada l'esguitaven de més prop una gran quantitat de casos de corrupció política. Així que amb rapidesa començaren a preparar actes públics per donar a conéixer el succés al món sencer, i entrevistes, moltes entrevistes televisives i de tota la premsa escrita de tots aquells mitjans de comunicació que menjaven de la mà dels il·lusionistes. I, en veritat, són una autèntica legió. Això faria créixer de nou la confiança i la popularitat malmesa d'una batlessa cada vegada més vella, cansada i mig despetorrada, que ja no sabia ni què deia quan parlava en públic. Ara li ho escriurien i aprendria de memòria quatre frases banals, sense eixir-se'n del guió.

Havien convocat una roda de premsa d'urgència, que calia aprofitar el moment. A les dotze del migdia en punt, a les immediacions del parc zoològic, s'hi havien congregat alguns dels més fidels assalariats, tots els càrrecs públics del partit a nivell local, i fins i tot algun de més elevat rang. Com sabien que entre tots no feien ni una trentena de persones, havien fletat alguns autobusos carregats de persones jubilades que no sabien ni on anaven, així com de mestresses de casa que es pensaven que anaven d'excursió. Tot això organitzat en un parell d'hores. I molta policia, perquè els seus informadors ja els havien dit que els membres de Pau Verda també s'hi anaven a concentrar.

Mentre tot això succeïa, el petit Ubuntu, guiat per un estrany impuls, havia aconseguit arribar a les portes del parc. No sentia por, ni tenia fam, ni tenia fred. Duia amb ell un anell, al coll, impossible de perdre, fet de la matèria del cercle màgic de Sotho, el vell fetiller. I en veritat era màgic, perquè notava com una força estranya el guiava, com un pensament d'un altre ésser connectat al seu cervell. Sentia que algú es comunicava amb ell, i el cridava, i el guiava. Ubuntu solament es deixava dur. Era el cervell de Bemba, l'elefanteta que acabava de nàixer, filla d'Aurora i neta de Lingala, la vella elefanta d'edat impensable. Com sa mare, havia heretat uns estranys poders de la seua àvia, els que li conferí el poderós cercle màgic.

Atret per aquesta força i com que era petit, pogué escolar-se per qualsevol forat, porta, finestra o barrot fins arribar al costat de Bemba i Aurora, que acolliren amb molta alegria el petit negret. Ubuntu ajudava Bemba a posar-se dreta, i ella i sa mare amb les seues trompes acaronaven el nouvingut. De colp Ubuntu sentí una gran gana i una enorme son. I ell i Bemba, mamant mamant d'Aurora, s'adormiren al seu si. En un somni breu, però intens, fou suficient per establir unes connexions neuronals impossibles d'explicar, ajudats per la mateixa llet que ambdós acabaven de mamar. Tots els poders del cercle màgic, de Sotho, Lingala i Aurora es varen connectar, tot formant al seu damunt un aura, com un núvol de color rosa que acumulava intactes tots els poders dels somnis de la sabana i la selva africana. Es pogueren escoltar, en un radi de dos-cents quilòmetres, una espècie de trons que semblava que es movia la terra, i al cel tots els vents de la rosa giraven ensems, en espiral, fins donar forma a un cercle brillant, d'una llum violeta que encegava els humans. Per uns moments, a la gran ciutat, pensaven que s'esdevenia la fi del món, però aviat cessà l'espiral de vents, i tot tornà a la normalitat.

A tres quarts de dotze, tot estava a punt i preparat per la intervenció de Pita Fresquet: càmeres, periodistes, la plana major del govern corrupte i desficaciat, els jubilats, les mestresses, i molta policia antidisturbis amb cara de pocs amics. Per un dels ponts que conduïa al parc, començà a escoltar-se un baladreig, una cridòria d'unes cinquanta persones que baixaven amb una pancarta al davant. El col·lectiu pacifista venia a reclamar el compliment d'una promesa electoral. Ja sabeu, allò que els candidats als plebiscits diuen que faran però que després ni se'n recorden. Una promesa redactada i publicada al programa d'unes eleccions, que intentant captar vots, els feia l'ullet a un un col·lectiu en voga, creador d'una consciència ecologista molt necessària. Exactament la promesa era que tot animal nascut en captivitat al parc animal seria retornat a l'hàbitat natural d'on procediren les mares. Havia ocorregut en casos anteriors d'una jirafa, dos tigres i una zebra, que no havien ni una sola gestió, tot donant llargues permanentment a les peticions de Pau Verda de donar compliment a les promeses fetes.

En entrar al pont es posà davant, a l'altre extrem, un cordó policial i unes quantes furgonetes, però els pacifistes seguiren endavant la seua marxa. Quan es trobaven al mig del pont, quatre furgonetes els tancaren el pont per darrere, de manera que havien quedat encaixats, sense eixida per davant ni per darrere. Començava a fer calor, i la situació era cada vegada més tensa. En arribar a l'extrem del pont en direcció al parc aturaren la marxa, i dues joves, portantveus de Pau Verda, s'acostaren a parlar amb els policies, per demanar que els deixaren passar; que no anaven a fer cap acte violent, com a pacifistes que eren, i que tenien tot el dret d'anar en aquell lloc per exigir el compliment de la promesa feta. El sargent de la policia que comandava aquella esquadra s'arrimà a les dues joves, i els digué que no podien passar, que ells complien ordres, que si naps que si cols, i que no podia ser. Intentaren negociar, per veure si podia accedir al recinte una comissió a lliurar un document escrit, però solament aconseguiren la negativa per resposta.

Era l'hora prevista, la Pita Fresquet, tota refistolada i enfaristolada, es disposava a fer unes declaracions dalt d'un cadafal muntat expressament per a l'ocasió. Els activistes de Pau Verda, al final del pont, quedaven com a uns cent metres del cadafal, però davant la negativa policial a deixar-los passar començaren a cantar proclames amb totes les seues forces, ajudats de dos megàfons. Com que el soroll era molt fort i entorpia la normalitat de l'acte propagandístic de la batlessa, enviaren un escamot a sabotejar la protesta. Plovien botelles de vidre i pedres sobre els manifestants, sense que la policia fes res per impedir-ho. Tot indicava que estaven conjuminats amb l'escamot i els il·lusionistes, o que obeïen ordres que havien d'acatar. I, en un tres i no res, els policies iniciaren una càrrega de pilotes goma, per davant i per darrere, i alguns elements amb porres repartien llenya. Els pacifistes jeien a terra, abraçats i parant els colps com podien. Alguns d'ells ja estaven tenyits de roig, de la sang que escampaven els colps i els vidres clavats en la seua pell. Aleshores s'escoltaren uns tirs de pistola i caigueren mortes tres pacifistes.

Es féu un gran silenci.

Poc a poc, el cel anà tornant-se tèrbol, que semblava un eclipsi de sol al migdia. Rodaven els vents en espiral i prenia forma un anell violaci, d'on baixaren Bemba i Ubuntu, com una aparició que anava prenent cos i materialitzant-se. Es situaren entre els membres de Pau Verda i la policia, un a cada costat, als dos extrems del pont. Els policies no sabien ben bé què fer. Mai no havien vist vist una cosa igual. Aviat reberen ordres de retirar-se. No faria cap bé a la imatge del partit acarnissar-se amb un nen petit i l'elefanteta, motiu de l'acte que havia de fer tornar la popularitat a la batlesa. Les morts de les ecologistes sempre podrien justificar-les acusant-les a elles d'haver provocat un aldarull, i d'haver fet certes maniobres violentes, però un nen petit i l'elefanta...

Tot aquest enrenou tingué un fort impacte mediàtic, i Europa manà obrir investigacions immediates per saber les vertaderes causes de les tres morts. Aviat se sabé que no foren tirs de la policia, encara que tingueren una forta amonestació per no intervenir i no impedir el linxament dels pacifistes; se sabé que els autors dels tirs havien estat alguns dels estòmacs agraïts de l'agència fosca de col·locació de recomanats i apadrinats d'alts càrrecs del partit, coneguts alguns d'ells també per les seues activitats violentes en contra de la recuperació de la llengua indígena. Tota una màfia que rebia diners públics a canvi de certes actuacions i serveis prestats. L'opinió pública conegué tot l'entramat, i la Interpol aconseguí engabiar polítics i facinerosos per molts anys. Les properes eleccions estaven molt prop i el poble retirà majoritàriament la confiança en aquest partit mentider i lladre.

Bemba, Ubuntu i Aurora tornarien a la seua terra bantu passats uns dies, perquè esperaren que acabaren certs actes, com els soterrars de les tres joves, i per assegurar-se que tot estava bé en aquest país.

Però encara farien una cosa més. Invocaren els poders del cercle màgic, i aviat hi vingueren Sotho i Lingala, únics éssers capaços, pels seus poders, de fer tornar a la vida una persona morta violentament. Així que, després de soterrades les tres joves, feren un conjur, unint les forces del cercle, i feren reviure les pacifistes, les quals passaren a formar part del cercle, i juntament a Bemba, Ubuntu, Aurora, Lingala i Sotho, marxaren cap a terres africanes subsaharianes, allà on nasqué l'espècie humana, allà on hi ha vida salvatge, allà on encara faran molta falta, perquè la cobdícia de l'home, que es pensa amo i senyor de la terra i de totes les criatures, no té límits, i amenaça greument la supervivència de moltes espècies animals.

A la cova on acaba la selva, la cova a la vora de la mar, encara hi ha un foc mil·lenari, i se senten cançons dels ancestres, i brilla una lluna molt clara.


Virulència, 17 de maig de 2015



diumenge, 17 de maig de 2015

Crònica recital "Cavallet de mar" a València


BREU CRÒNICA DE LA

PRESENTACIÓ I RECITAL DEL POEMARI

CAVALLET DE MAR


València, 15 de maig de 2015

Al voltant de quaranta persones es congregaren el passat divendres, 15 de maig, a la Sala de Reunions de la Intersindical, a València, per acompanyar Miquel Català, autor del llibre, qui ha publicat el seu tercer poemari, Cavallet de mar.

A les huit de la vesprada començà l'acte per part del professor i filòsof Joan Pau Cimarro, autor del pròleg. Tot seguit el propi autor parlà sobre el fet d'escriure poesia, i esbossà algunes llums que il·luminen el nou poemari.


El recital començà amb els més petits, Arnau i Mar Carpi, i Laia Monroig Coret. Després amigues i amics de la INTERSINDICAL VALENCIANA, sempre acompanyats del cantautor Àlvar Carpi, a la guitarra. El primer a obrir versos fou Miquel Calatayud, amb El poeta, Paraules i Les hores tranquil·les. La segona fou Beatriu Cardona, amb Quasi una oda a Baremboim i Dona elèctrica. El tercer del programa era l'amic Joan Femenia, que no pogué assistir-hi per la tràgica desgràcia de l'incendi a Pego, a qui excusàrem i dedicàrem un pensament. A continuació Marc Candela recità Invocaré, i Lupe Colomina el poema Solament hi ha vida. El propi autor clogué la rapsòdia amb Jo sóc aquell.


Per acabar el recital, Salomé Villalonga, cantant mezzosoprano, i Àlvar Carpi, qui l'acompanyà amb veu i guitarra, interpretaren cinc poemes del nou llibre Cavallet de mar.

A continuació, l'autor signà i dedicà llibres d'una edició de luxe numerada, de 160 exemplars, on hi hagué oportunitat per a la distensió i les fotos, entre amics. Mentre el públic degustà algunes coques i ampolles de cava, per gentilesa de la casa.


Per acabar la vetlada, algunes amigues i amics anàrem a sopar a Russafa, al restaurant d'especialitats mallorquines Salat.




València, 16 de maig de 2015.




diumenge, 10 de maig de 2015

video: Maria Villalba / dansa Mònica Domínguez



Serà difícil oblidar aquests moments de la presentació de Cavallet de mar a Alzira, divendres 17 d'abril de 2015. Disculpeu els problemes de so de la gravació; però així i tot, pensem que està molt bé. Des d'ací, el nostre agraïment a Mònica i la seua família, i a Maria Villalba i Rubén Marqués.

Punxeu ací baix i podreu veure el video:
recita Maria Villalba / dansa Mònica Domínguez


a la trompeta, Rubén Marqués



Gràcies també al nombrós públic assistent; sense ells tot açò no tindria sentit.

Miquel


dilluns, 4 de maig de 2015

CAVALLET DE MAR, div. 15 de maig, a VALÈNCIA


div. 15 de maig, a VALÈNCIA


Presentació i RECITAL de poemes del tercer llibre de Miquel Català.

CARTA DE CONVIT

PRESENTACIÓ DEL POEMARI “CAVALLET DE MAR”

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

em plau convidar-vos a la presentació del meu tercer poemari, a càrrec del professor i filòsof Joan Pau Cimarro Ramasco, autor del pròleg.
A continuació hi haurà un recital de poemes a càrrec d'amigues i amics de la INTERSINDICAL, ( Beatriu CardonaiPrats i Joan Femenia, entre altres) amb acompanyament musical, així com alguns poemes cantats per Salomé Villalonga (veu), acompanyada per Àlvar Carpi Lobatón (veu i guitarra).

Solament em queda agrair la vostra presència i, espere que us ho passeu bé.

Rebeu una forta abraçada.
Miquel