far

far

dijous, 17 de desembre de 2015

Text presentació Cavallet de mar a Guadassuar




Multiculturalitat i poesia. Per una poesia que travesse totes les identitats.
El poemari Cavallet de Mar de Miquel Català i el futur de la poesia.

Guadassuar Desembre 2015.

Joan Pau Cimarro.

La poesia és el llenguatge emotiu que proporciona coneixement. Viure sense poesia és com el respirar ofegats dels peixos fora de l’aigua. El llenguatge poètic expressa la dificultat i la possibilitat de ser un pont entre cultures, “un pont de mar blava” com deia Lluís Llach. Dificultat, ja que la poesia és intraduïble, hi ha qui diu que traducció equival a traïció. Possibilitat ja que la poesia és arreu de totes les cultures, travessant els cors de forma escrita com diu el nostre poeta Miquel Català a “Mestissos”: “som mestissos/ de sang íbera,/ de sang romana,/ també fenícia/ un poc germánica/ de sang beduïna/ lliure i esclava..”, també però, cantada, recitada, en forma de pregària, en forma de rebel.lia com en el rap i els grafittis urbans, en forma de tweeters o missatges electrònics instantanis. Tots aquestos trets són presents en la poesia de Miquel Català que voreja de forma magistral l’art de la musicalitat. I aquesta art és capaç de fer-se entendre en totes les cultures. En tots els cors oients. En tot cor humà capaç de sentir i escoltar la bellesa.

Amin Maalouf, autor libanés en llengua francesa i àraboparlant, opina de l’existència de dues visions extremes sobre la inmigració, visions que s’enfronten en tensions i desacords. Entre el país que acull als nouvinguts, hi ha visions que suren a l’ambient i al comportament de la gent i el debat politic: una perspectiva considera que el país d’acollida és com una página en blanc on cada u pot dir i fer el que vol amb el bagatge d’origen i sense canviar un milímetre els costums propis. Per contra, l’altra perspectiva creu que el país que acull la página del llibre està escrita. I les lleis i costums ja están fixats sense remei. (El llibre de Maalouf es diu, per cert, Identitats Assassines). L’autor libanés pensa que ambdós postures son estèrils i perilloses, i que el futur està en una página a mig escriure. La clau, es situa, en la seua opinió, en la necessitat de recioprocitat: si faig meu el país que m’acull, si el considere com a propi, és evident que tinc dret a la critica i a que siga reconeguda la meua aportació. Per a Amin Maalouf el conflicte no estaria entre arcaïsme i modernitat, sinò en per què la historia alguns pobles veuen la modernitat com a no positiva, com un atac a la seua cultura.

Per a Zigmut Baumann, la cultura, amb el desballestament del projecte il.lustrat, queda destruït el procés educatiu de les masses. La puntilla: la crisi de l’Estat de Benestar. La Modernitat necessitava d’Administradors i Mestres que hui són prescindibles. Cal constatar que a mitjà termini quedaran desballestats els sistemes educatius, ja estarà passant amb els sistemes públics, i no sols per una qüestió de privatització, que ja sembla que passa a la Ciència, als usos de la tecnologia, inclosa la biotecnològica i la privatització del coneixement, amb l’esfondrament dels sistemes universitaris, no ja a soles per la comercialització de les cada volta més prescindibles titulacions, sinó per la obsolescència del propi sistema pedagògic, en particular la del sistema educatiu espanyol, ancorat, en la majoria de nivells i malgrat els esforços molt minoritaris d’alguns grups renovadors, en una mediocritat quantitativa i qualitativa. Entrem en un model de vigilància mitjançant màquines de recerca i navegadors, on els límits entre privacitat i publicitat són difusos i les nostres fotos i biografies personals són propietat d’unes empreses que travessen totes les fronteres. Aquests canvis tecnològics están modificant l'economía i les relacions personals. Les nostres identitats són en transició, les identitats personals i les comunitàries. 

Per a Baumann sols quan estem en disposició d’acceptar el que ha passat en les nostres societats comença a tindre sentit allò que anomenem “multiculturalisme". Si considerem la proposta de Charles Taylor, el reconeixement i respecte de les diferències, observarem que aquesta premisa conté dues derivacions: les persones tenen dret a ser distintes i també, però, tenen dret a ser indiferents a les peculiaritats d’altres persones. Quan ens tolerem, i la tolerancia es combina amb indiferència, podem viure en estreta proximitat, però no hi haurà comunicació entre les persones. És més possible el conflicte. I dels conflictes la guerra és el més injust? Miquel Català afirma al poema “Sense la guerra” “bombes sobre población civil/insultants governs assassins/braç executor cobert d’honors i estrelles/bombes i més negres bombes/ entre els cadàvers romputs,dones,infants,”
La clau, en opinió de Baumann, és situar la qüestió del reconeixement en el context de la justicia social: les demandes de redistribució són eines d’integració sobre la base de la igualtat, donant a cadascú la seua oportunitat i eliminant els entrebancs que impedeixen concretar tals oportunitats.

Recordant Castoriadis, el reconeixement dels drets humans no implica un xec en blanc sobre la forma de vida objecte de diferències. Però sí la invitació al diàleg que ens duga al reconeixement mutu. Aquesta actitud és radicalment diferent del fonamentalisme, que dóna estatus d’ésser humà a una sola cultura i també diferent d’aquella indiferència programada del no involucrar-se en el futur de la nostra societat.

I què pot aportar la poesia? Serenitat i bellessa, la musicalitat i el to de rebel·lia com a “Invocaré” on “els éssers alats…centaures…libèl.lules gegants” i el veritable “exèrcit de cavallets de mar” amb el rerafons de “tots els blancs de la Capadòcia…els colors del desert del poble tuareg”. No sols la poesia ´de Miquel Català és imaginació pura, també és vindicació de la denúncia, com al poema ”Solament hi ha vida” quan es denuncia els “mons en extinció, la meravella de la vida d’espècies vegetals/ mentre a les grans ciutats africanes/ proliferen aglomeracions inhumanes.” Als indrets urbans, se’ns recorda al poema “El vent” “no escolte el vent/ sorollosa ciutat…no s’hi pot veure la nit/ ni els estels a la nit/ solitud extrema”. La poesia és a cada racó de cada petit indret com ens recorda al poema “plou sobre l’espècie humana, universal i local alhora, “les palmeres barbudes regalimen llàgrimes del cel” i “plou i plou sobre la terra embrutida/ la melodía de colors banyats rauxa de cel obert i les persones malviuen com poden/ ella espera impacient una paraula d’amor”.

I què pot aportar el poeta? La llum del far és com la llum del fanalet que porta l’eremita il·luminant el caminet, segons la carta del Tarot, un altre llenguatge connectat amb els somnis, amb carácter humà i universal també. A La llum del far…”la dona de l’iglú encén el gran foc àrtic/esperant l’aurora sobre un cel estelat i negre, com el fruit de l’olivera mil.lenària/cavalls de mar solquen aigües cristalines” una imatge poderosa capaç de travessar del glaç a la nostra mediterrània. És aquest far, a voltes enlluernador, a voltes seré, la veu del poeta, la mirada “que il.lumina la costa/ mentres ella es lliura a l’estela de llum sobre l’aigua/ no vol naufragar al llot ignot de les tenebres.” A l’inici del poemari el poeta resum les seues eines de guerra com a “lladre de paraules, idees, conceptes, abstracció, simbolisme, somni, evocació” pot semblar que la lluita és desigual ja, com afirma al poema “Fuga” “som pobladors quimèrics/ expulsats de la nostra terra/ pel poder guerrer mundial/ i la torpe massa acrítica”. La rutina ha de ser vençuda per la poesia, sols amb paraules, amb idees? El sociòleg Manuel Castells afirmava recentment que qui te influència sobre les ments, és qui pot tindre el poder.

I la identitat personal, aquest és un altre tema, d’una altra presentació, però el propi poeta ja ho ha dit al principi, el poeta “es un lladre de paraules” i també és el tema del poema “Jo sóc aquell”, i del final del llibre, la funció és la des d’un món interior es pot projectar, com un far, sobre el cel “jo sóc aquell qui fa versos als núvols, qui ama la terra i albira la mar, parla amb serres, cingles i unicorns, canta a impensades fades del far”, és per tant un intermediari privilegiat entre el cosmos exterior i el món interior, dels nostres somnis, dels nostres amors que ens fa “pensar en la vida” i “i en les ales blanques /d’un cavall desbocat…ensumar la rosa/ la perla morena/ el cavall de mar.”


El cavallet de mar, un ésser viu únic, com no hi ha un altre de la seua espècie, com el poeta Miquel Català Llàtzer. Algú sap com sonaria la poesia de Miquel en altres llengües?

Potser continuarà...

Guadassuar, 11 de desembre de 2015.


dimarts, 15 de desembre de 2015

fragment de Cavallet de mar

Versos i imatge que ha compartit a Facebook J-Julià Jiménez. 

Versos publicats a "Cavallet de mar".

Gràcies, una abraçada !!!!




dissabte, 12 de desembre de 2015

Ressenya sobre Cavallet de mar


Cavallet de mar: sutilidad y matices en el nuevo poemario de Miquel Català


El nuevo libro de poemas de Miquel Català, Cavallet de mar, es un libro bicéfalo donde el poeta valenciano muestra la versatilidad de su lenguaje personal.
Manuel García Pérez. 12/XII/2015.

 El nuevo libro de poemas de Miquel Catalá, editado por Neopàtria, es un libro bicéfalo donde el poeta valenciano muestra, a diferencia de anteriores trabajos, la versatilidad de su lenguaje para denunciar realidades sociales injustas sin dejar que ese mundo autónomo, exquisito por su brevedad y ensoñación, lo abandone. Cavallet de mar es una crítica severa primeramente a la frivolidad política que ha dado la espalda a los excluidos y desahuciados, también una reivindicación de la lengua catalana y de la propia territorialidad como forma de dignificar la pureza de lo ancestral, la necesidad de regresar a Ítaca, porque la coyuntura es aborrecible debido a sus corruptelas y sus desidias: "aguantar és la consigna/ que nasqueres en pecat/ és per sempre la condemna/ no ho havies demanat/ aguantar és la consigna/ de les classes dominants/ que si el pobre no treballa/ veurem ells de què viuran/ aguantar es la consigna (...) " (pág. 35) 

No estaba acostumbrado a reconocer a Català en esta clase de versos, pero esta poesía es el síntoma de una insumisión que muchos compartimos ante la degradación moral de las instituciones y de quienes nos representan. Lo que hace a este poemario tan atractivo es que esa acción social se fusiona con el Català esteta, con ese meditativo y postromántico escritor que a mí particularmente tanto me seduce. El poemario no renuncia a su poesía breve, llena de matices y estímulos, como un cantar viejo, desposeída de adjetivación, inspirada en la añoranza de los espacios y sus gentes, pero sin caer en el sentimentalismo: "cel mutant ataronjat/ efímer com fugaç estel/ fràgil com el seu esguard" (pág. 65). 

 Ahí se reconoce a Miquel, en ese paisaje idealizado, algunas veces turbio, típicamente mediterráneo, en el que conversa con los ausentes, con la infinidad del mar, con la limpidez del firmamento, con la umbría del Benicadell: un retrato de soledad donde las apariencias y las sombras son más manejables y más verdaderas que la propia realidad a la que asiste como un testigo escéptico: "petita lluna morena/ fes-me llum al camí/ és tan absurd el destí" (pág. 75).  Al leer a Miquel reconozco a Margarit, pero también a ese tardío Romanticismo que repara en el recuerdo como única forma de sobrevivir al presente; un tono machadiano se perfila en esas evocaciones que elabora con meticulosidad, dejando entrever que en el detalle se vislumbra el sobrecogedor existir de todo cuanto nos rodea: "jo tinc un far d´esperança/ un pinet dalt de la serra/ núvols rosa de la prada/ una platja de capvespre/ blava papallona alada/ el meu cavallet de mar/ els poemes a l´amada" (pág. 101).

  Enhorabuena a Miquel por su generosidad conmigo y por este trabajo.