far

far

diumenge, 17 de gener de 2016

Conte EL PAÍS DELS BOCAMOLLS



EL PAÍS DELS BOCAMOLLS


Això era i no era el País dels Bocamolls, una terra entre mar i muntanyes, penjada del Blau Continent, terra de llum i de poetes, terra festiva i alegre, terra pròspera i de gent treballadora. Fins que els patriarques bocamolls, aristòcrates i burgesos de la gran ciutat donaren l'esquena al seu poble, abraçaren un concepte dogmàtic de la religiositat que tenia poc a veure amb la fe que deien practicar, i políticament feien joc brut amb les dignes i antigues institucions que deien representar.

Durant dues dècades, el segment polític que els representava havia governat amb majories absolutes o suficients per establir pactes. Tot s'ha de dir, amb els vots del poble. Aquestes coses passen també als sistemes democràtics. Muntats en totes les estructures de poder i controlant tots els mitjans de comunicació de masses es poden fer virgueries, sembla. I ells, i la màfia adinerada que els sosté, en controlen la majoria.

Tot estava endreçat, fins que la teranyina de la corrupció féu la situació insostenible, i la pudor dels reiterats escàndols féu obrir els ulls els seus votants panxacontents. Bé, no tots obriren els ulls. Ni tots els tenien tancats, però simplement ja els hi anava bé.

Un dia perderen les eleccions polítiques i intentaren donar una imatge democràtica d'acceptació de la sobirania popular. Hi hagué un relleu d'alts càrrecs més o menys tranquil a les distintes parceles del poder. Però no tardaria en esclatar la caixa de trons.

En aquell país el calendari festiu era pràcticament tot religiós, tot i que la Carta Magna de l'Estat supranacional i supremacista diu que és un estat aconfessional. I alguns bocamolls, erigits en guardians del pot de les essències pàtries alienes i d'un concepte fals de la nació i de la religiositat, no s'ho pensarien dues vegades a l'hora de repartir brofegades a tort i a dret, sobretot en veure amenaçat el seu propi corralet.

Passà que un dia vingueren les Tres Bessones, del país de l'Arròs i l'Aiguamoll, a protagonitzar una Festa de la Mainada organitzada per la Societat Literària El Fanalet, entitat cultural caracteritzada per la seua dedicació a conservar la llengua indígena pròpia, la mateixa que els dirigents bocamolls voldrien soterrar.

I quin pecat feren? La festa no tenia elements religiosos, i era en una data pròxima a la visita d'una monarques que sí que n'eren, que diuen que fan regals als petits, encara que tot el món sap que els regals els compren els propis pares. I per a més inri foren rebudes pel batle de la ciutat a la torre principal de Ca la Vila.

Sacrilegi, sacrilegi !!!! Bocamolls amb la gola plena d'excrements començaren a proferir gratuïts insults que aviat saltaren a les primeres pàgines de la premsa bocamolla. En no res ja tenien el galliner esvalotat, com ja havia passat en altres temps, sempre quan ells no governaven. Ens volen furtar els camells, ens volen furtar les garrofes, ens volen furtar la Maredeueta, ens volen furtar la paella...

Quin nivell dialèctic ! Quina lliçó de tolerància !

Sisco Bocagran, un dels principals bards de la tribu, no solament insultava sense límits alguns membres del nou govern, sinó que s'atreví a amenaçar amb violència si li tocaven la “seua” (sic) obra magna, himne de la sagrada genuflexió dels bocamolls. A banda d'això, no li havia pegat mai per treballar.

Anfós Bocagrossa, un altre vividor mesetari valedor dels bocamolls, també féu gala d'una gran art dialèctica, en eixir d'entre les seues vísceres improperis sobre el cos de Les Tres Bessones, i insinuant que professaven l'ofici de meretriu.

D'immediat totes les xarxes socials s'ompliren de boques tirant serps, gripaus, sangoneres, panderoles i gargalls, moguts per una minuciosa reflexió i lectura dels fets, Bocatorta, Bocabústia, Bocaxancleta, Bocafregall, Bocacabra, Bocasifó, i un llarg etcètera de comentaristes de gran nivell clamaven com en temps de la Santa Inquisició: a la foguera, a la foguera !!!!

Rius de feristeles, excrements i mucositats inundaren el País dels Bocamolls, atordiren les ments neutres i no deixaven pensar amb claredat. La turba en general, i tota aquesta gentola, no sabien pronunciar tres paraules seguides sense traure un exabrupte, un sema escatològic, o tirar foc pels queixals. Indignació visceral, catarsi col·lectiva, incendi i escarni. Insectes repugnants i rèptils famolencs excitats per l'olor de sang acudien adotzenats a col·laborar i gaudir de l'espectacle.

El que no sabien els fills de l'avern disfressats d'angelets era que les Tres Bessones tenien conviccions molt més antigues que la pròpia religió, i els nous governants n'estaven impregnats. Conviccions que emanaven del saber d'antigues civilitzacions que es poden resumir en tres: totes les persones naixen LLIURES, totes les persones són IGUALS, totes les persones són GERMANES. A més, les Bessones, a banda de ser persones cultes, tenien una cosa que els bocamolls no tenen, la valentia suficient per clamar pacíficament, amb arguments i raons, els valors que alliberen l'home, i la dona, de les seues cadenes històriques.

Passà que feren un gran foc a la plaça, on feia unes dècades cremaren un insigne escriptor i pensador, i començaren a cremar llibres, a corejar insults, i a cridar consignes pseudopatriòtiques que als països veïns del Blau Continent poden ser considerades delicte. Cada minut que passava la turba creixia, i havien aplegat un gran arsenal bèl·lic als afores de la ciutat, on es desplaçaren els principals oradors bocamolls i la gran turba acrítica. Tot feia preveure un tosc afer, linxaments i arengues, actes violents, fins i tot bombes, com en un passat no tan llunyà.

En un tres i no res, marxaven de nou sobre la ciutat en manifestació, que semblava quasi més una desfilada militar, fent una gran gresca, també amb gent uniformada, exhibició de símbols totalitaris i individus amb cara de pocs amics. La població, atemorida, no gosava eixir de les cases per por, que ja sabien com les gastaven els seguidors violents dels bocamolls. En alguna ocasió ja havien tret els tancs pels carrers. També eren experts en torxes enceses, exhibicions i crema de banderes. Començaren a escoltar-se sorolls de colps, vidres trencats i algunes explosions. Destrosses allà per on passava la turba, un riu de desolació. I la cosa se'n va anar de les mans. Començà el rèquiem de les pistoles i les bombes. En una distracció, un assalariat insuls amant dels bocamolls provocà una gran detonació. Tan gran fou la torpesa que féu esclatar el camió que transportava l'arsenal.

Però les Tres Bessones, que ho havien vist tot, cridaren tots els seus amics dels contes, en Polzet, el Mag Merlí, Alí Babà, Ulisses, els Tres Porquets, el Llenyater de Fortaleny, els Tres Mosqueters, l'Aladí, en Pinotxo, el Genovés, les Set Cabretes, Eugeni, la Bella Dorment, el Gat amb Botes, el Mag d'Oz, Bemba, la Sireneta, Mowgli... i una gran quantitat de personatges de tots els contes i històries del món, fins i tot la mateixa Bruixa Avorrida. Per art de màgia es feren presents tots a l'instant. Entre tots crearen una gran xarxa invisible de lletres i encanteris a prova de tota classe de violència, insults i insídies. Fins i tot resistent al foc i les bombes.

L'explosió fou tan gran que es pogué escoltar als pobles de la Ribera, de la Safor, de la Vall d'Albaida i del Comtat. Fins i tot a l'Alcoià i a la Marina. Els manifestants saltaren pels aires, i el gran foc els cremà. Les flames es veien des del Puig i des de Morella, des de Novelda i el castell d'Alacant.

La gran xarxa de lletres i encanteris protegí la població, i el futur dels infants, que hauran d'aprendre moltes coses dels contes i dels llibres, dels personatges fantàstics, i del gran art de pensar. Les Tres Bessones marxaren, i diuen que hi tornaran, perquè els xiquets mai obliden que han de llegir i gojar. Que cal ser persones cultes, i en els llibres tenen un aliat. Que no volem violència, millor si podem estimar.


Miquel Català

16 de gener de 2016

Publicat a Morvedre.info  El país dels bocamolls (Miquel Català)