far

far

divendres, 29 d’abril de 2016

Text presentació Cavallet de mar, 22 abr. 2016



Joan Pau Cimarro parla de Filosofia i Poesia.



Si us poseu...

Si us poseu un tub ple de benzina
A la gola sobre una tela encesa
Fareu sortir una flamarada per la boca.

JOAN BROSSA.


Filosofia i Poesia. Presentació del poeta Miquel Català, autor de Cavallet de Mar. València, a l’espai 33rpm Club. 22 d’abril de 2016.

Joan Pau Cimarro.


Miquel Català Llàtzer és un bon poeta i amic. Ja Nietzsche va afirmar que cal ser molt atrevit per llançar lloances a algú, que no pot defensar-se d’elles de la mateixa manera que si foren crítiques, tindria més espai i llibertat de moviments per reblar les crítiques. Vull agrair en primer lloc l'oportunitat que m’ofereix Miquel Llàtzer per presentar una breu exposició de Filosofia Politica en un context, com el d’un recital poètic, on sembla no ser el seu lloc adient. Tanmateix un recital de poesia és un espai especialment sensible a realitats pròximes i llunyanes.

Ja els últims anys he pogut col.laborar amb Miquel, tot i aprofitant els seus llibres per intentar una actualització filosòfica, posar al dia, algunes reflexions de Filosofia Politica i difondre-les en un context diferent, del context acadèmic de les disciplines filosòfiques. Filosofia i Art tenen l’Estètica com a àmbit comú. Tanmateix la Filosofia i la poesia tenen el llenguatge com a matèria primera.

Filosofia i Poesia pot ser han nascut juntes. En el cas evident de la Filosofia occidental, trobem que els filòsofs anomenats presocràtics deien coses com ”tot flueix, res no està quiet” que afirmava Heràclit o aquesta “els porcs es tornen bojos per la merda” de Demòcrit. El primer aforisme es relaciona en la Física, què és la naturalesa? Mentres que el segon, es una afirmació ètica. Aquest pensament fragmentari, fet d’aforismes i sentències, recorda la poesia, encara que la racionalitat, amb un logos, que naix al carrer a l’àgora com a recerca d’alló que s’ha d’unificar, s’enfrontaria amb el mite, segons la presentació convencional de la Història de la Filosofia. A la fi aquesta oposició, entre mite i logos, és menys oposició que evolució, i no una línia traçada que separa cantaires nòmades, això són els poetes, dels filòsofs de carrer. Filòsofs, pensadors que es manifesten com agitadors de l’àgora i la polis, els anomenats sofistes o el mateix Sòcrates, que, per cert no va escriure res, que com a “Borinot” de la polis, burxador dels assumptes de la ciutat, la política, essent un personatge incòmode havia de ser eliminat de la societat.



 Cal tindre present, que els mites queden arrelats a la mentalitat del grecs, no tant com a religió, en absolut com a teologia, sinó com a mites fundacionals de la cultura. Els mites són narracions resultat de l’imaginari col.lectiu, amb elements que torçen l’argumentació sobre el poder i l’individu amb afectes que arrelen a les emocions sonmiades i viscudes: de la rebel.lia contra la mediocritat i la necessitat de desobeir (Antigona), de la rebel.lió contra els poderosos per defensar la superació de les desigualtats (Prometeu), de les contradiccions de l’heroi que no és capaç d’estimar qui l’estima i l’ajuda (Teseu amb Ariadna). La mitologia, amb la seua imatge heretada a l’inconscient dels nostres pensaments i somnis, que es reconcilia o lluita amb les nostres realitats i pors inconscients. Som, i formen part d’un identitari, problemàtic, en el cas de nacions petites i acomplexades com la nostra, la del País Valencià, barrejats amb una opinió que unifica la comunitat tot i donant-li cohesió i pluralitat.

Són necessaris els mites a la nostra societat? Es tractaria d’una narrativitat que done sentit i resposta, tal com ho consideraren filòsofs com Walter Benjamin, a una societat en crisi d’ìdentitat i amb amenaces i pors a les que no sabem enfrontar-nos sense recórrer a la poesia. En altra ocasió vaig recordar un poema de l’autor alemany Durs Grübeim, on era present el filòsof Descartes, atemorit en la seua cabana front a les amenaces d’un món exterior glaçat. Front a la ignorància i les bèsties depredadores presents al bosc Descartes té l’ìmpuls de posar-se a escriure: poesia. La necessitat d’una mitologia, s’ha fet palesa i és ben real a la nostra època, si recordem que resten al nostre inconscient, forces primitives on l’impuls creador opera amb símbols i metàfores que esdevenen continguts cognitius i afectius. La poesia ha de prendre els carrers per donar llum a les formes que han adoptat les pors antigues. En paraules de Miquel Català antigues solituds de l’home nu/ assalten la memòria, sotmesa/ a velles negres pors/oblits expulsats al buit/ remotes servituds/ al poema “Dona elèctrica”.

A Cavallet de mar trobem de forma depurada i senzilla, molt subtil, alguns d’aquestos elements mítics capaços de generar emocions simbòliques, afecte i coneixement, amb un estil sense retòrica, amb una velocitat lenta i pausada, la velocitat de la suavitat de les paraules sobre la pell.

Aquestos continguts són els que generen l’acció política i la imaginació sociològica. La poesia ha de prendre els carrers per donar llum a les formes que han adoptat les pors antigues. Quines pors, quines emocions bàsiques, tenim diferents dels nostres avantpassats del neolític, abans i tot ? Cap. No hi ha diferència. Tenim les mateixes pors que les dels homínids. Des de la neurolingüística fins la mercadotècnia tenen ben clar que les nostres emocions bàsiques venen inscrites en la nostra capacitat d’acció, o inhibició, política i personal .Tenim exemples al nostre abast. La possibilitat d’ocupar l’espai públic per reivindicar l’acompliment dels compromisos d’acollir refugiats sirians, que fugen de la guerra i el fanatisme, és una bona idea que té lloc a la pràctica política a hores d’ara.

Fins que arribem al primer sistema filosòfic, que ha influït sobre la nostra cultura i l'ha condicionada en gran part per les versions que d’elles ha fet el cristianisme via Agustiana: Plató, que pren una decisió clara i determinant: expulsar als poetes de la societat. Aquesta afirmació, feta des dels llibres de La República resona com una condemna radical. En opinió d'Emilio Lledó, s’ha d’entendre que els poetes d’aquella època són els transmisors de les convencions i de la tradició i per tant, ja es tracte d’una societat utòpica o allò que pretén la política platònica un projecte per traure la polis, la societat d’Atenes de la crisi, la polis grega, els poetes són conservadors de la societat corrupta. Per Maria Zambrano, tanmateix la separació de camins de la poesia i la filosofia en Plató té lloc de les pròpies arrels sensorials de la poesia, front a la violència de la filosofia que, seguint el Mite de la Caverna, ha de traure per la força al presoner per tal que puga substraure’s de la percepció aparent pujant cap a allò racional, cap a la unitat de la Idea.

A més a més hem de tindre present que al si de la poesia de Miquel Llàtzer hi ha tota una filosofia vital que intentarem enllaçar amb una Poètica d’abast polític. Una de les herències més desesperençades de la nostra cultura és la fragmentació de sabers. Ja que defensem la idea que la poesia, com l’art, és una forma de coneixement, acostar la filosofia a la poesia, i la poesia a la filosofia, és una forma més de lluita contra eixa segmentació que produeix efectes no desitjats, com un dualisme cos-ment que ens allunya de la natura, i separa els cossos de la seua identitat.

A la poesia de Miquel Català trobem com a Cavallet de Mar, eixa lluita que uneix cos i ment, amb el suport de la paraula escrita, i també del llenguatge oral com en aquest mateix recital, unint tots els sentits amb un propòsit sensorial: colors i tacte, sons i perfums...són entrellaçats amb un especial art aparentment senzill i d’una subtilesa humil. Aquestes sinestèsies són percebudes en un context multisensorial amb tots els sentiments i emocions humanes de bellesa estant. Les emocions bàsiques: ira, plaer, desig de ser humans mitjançant la paraula mancada de retòrica, apareixen com un far, símbol essencial del poemari que orienta els navegants, els viatgers del poema, al si del bell mig d’un vitalisme simbolitzat per la icona del cavallet de mar, fràgil en un món farcit d’enyorances d’un futur possible i real: el món poètic de Miquel Català capaç de reviure les hores tranquil·les: Les hores ben dormides de la sesta són embruixades per la visió d’un cosmos fuetejat per forats negres i constel.lacions d’arrel mironiana. La matèria pren la forma de llengües negres de lava o microéssers on la biologia impulsa les forces mareomotrius. Aci trobem l’arrel filosòfica del llatí Lucreci: el cos és matèria còsmica al mig dels nòmades de la galàxia. Aquesta tercera part del poemari Poemes galàctics forma part de la matèria original d’on es forma el món sencer. Tanmateix no tot queda amb allò originari. El éssers vius evolucionen, malgrat l’oposició dels creacionistes orats que pretenen malaguanyar la racionalitat. A la part segona del poemari hi són presents els enemics de la cultura i la democràcia: els fanatismes religiosos i la rutina de l’home indiferent. Poemes com Creus i Llunes i Anestèsia són les dues cares d’aquesta moneda crua de les nostres societats. Es pot combatre amb poesia aquestes rancúnies i indiferències? Quin és l’abast de la poesia en un sentit polític? Hi ha símptomes preocupants, però entre els que trobem la degradació ecològica i, en paral·lel l’expansió d’una indústria alimentària amb proliferació de productes verinosos i cancerígens. Però més enllà del culte al cos o els abusos de la indústria farmacèutica trobem un renaixement també de l’agricultura ecològica i la sostenibilitat d’una salut fitoterapèutica.
És en combatre aquestos mals amb poesia? Evidentment, la poesia és sanadora, i si és capaç de conectar amb el llenguatge dels somnis, esdevé reveladora d’allò que s’amagava a l’inconscient. Eixe és l’efecte més poderós del fet estètic: traure a la llum allò que restava amagat, com al poema Ulls d’oliva on es lluita amb la paraula que fa ombra a la realitat de les injustícies que amenacen les nostres vides: la xenofòbia, la crisi alimentària, l’obrer de dretes...

Al pròleg a Cavallet de mar faig referència a la hipòtesi d’Umberto Eco d’una nova edat mitjana al nostre temps: por a l’estranger, por a les innovacions, a les pandèmies, l’extensió de cultes herètics i el trencament de la Pax Americana. Tanmateix esta època fosca no és el tret identitari de l’Edat Mitjana, per Umberto Eco, ja que en la seua opinió hi ha una segona Edat Mitjana que esdevé germinal en l’humanisme renaixentista, i que àdhuc va ser una època d gran vitalitat cultural. La invenció de la universitat és un fet històric medieval. Tanmateix la crisi de la universitat actual, relacionada tant amb els canvis tecnològics com en el desballestament de l’estat de benestar i l’accés a l’educació pública farà que la similitud entre monestir i campus universitari americà, esdevindrà, segons Umberto Eco, que semble difícil saber a priori quines parts de la cultura moderna sobreviuran a la cibercultura. A la primera edat mitjana es destruiren obres de l’antiguitat clàssica que no han arribat als nostres dies pel caprici d’uns monjos. Quines obres de la modernitat sobreviuran als canvis tecnològics? Que l’obra artística i el coneixement evolucionarà amb la desaparició del paper i l'aparició i multiplicació de pantalles? és clar, tanmateix que es conservarà amb la memòria digital en un “núvol” ubicat i controlat per les grans corporacions de les telecomunicacions, dóna malastrugança. Al final tornem a la distinció del mateix Umberto Eco entre apocalíptics i integrats.

Què poden fer filosofia i poesia per fer front als reptes d’un futur sense optimisme? A la part final del poemari, que es diu Cavallets de mar trobem una invocació on un seguit d’animals simbòlics lluiten contra la guerra i la desidía, a Invocaré apareixen tots els elements de la imaginació éssers alats,el bell Pegasus/centaures arquers i unicorns sagrats/dracs voladors i libèl.lulles gegants// convocaré un exèrcit de cavallets de mar...i com diu més avall desterrarem les bales, coets i tancs/també l’enveja i l’opressió fatal/omplirem els pupitres de poesia. És possible tanta desigualtat de forces? No és el repte de la imaginació l’indret de partida per transformar el món?

Segons el poeta i assagista polonès Adam Zagallewsky s'ha de respondre de forma contundent a la famosa afirmació d’Adorno de la impossibilitat de fer poesia després d’Auschwitz: renunciar a la poesia seria com renunciar a ser ésser humà, diu l’autor polonès. La recerca poètica és una trobada amb les grans qüestions que sempre han colpit o serenat l’ànima humana: la vida o la mort, l’amor i el desamor, la guerra i les diferents epifanies que solquen les consciències.

Per l’autora catalana Marina Garcés, filòsofa i activista, hem passat de la posmodernitat, on els fils de la racionalitat que donen sentit al món havien desaparegut, a la idea, que no qüestiona quasi ningú, que anem cap a una destrucció assegurada de les societats actuals, suposadament democràtiques, cap un trencament de la pau social, ara sense referents clars polítics. Àdhuc amb un desballestament de l’estat de benestar per les implacables polítiques de precarització, que provoquen pobresa i soledat, amb un paisatge dibuixat pel canvi climàtic i la degradació del medi ambient. Al barrar el pas als refugiats polítics de les guerres provocades, de les quals és responsable directe o indirecte Occident, s’afegeix l’ascens de l’extrema dreta, el racisme i la xenofòbia. La filòsofa afirma que la visió d’una modernitat pòstuma no té més versemblança que l’oposada visió d’un progrés sense talls. La modernitat ha de poder reviscolar amb l’ànim de les filosofies del finals del segle XX i...de la poesia, units amb el treball polític dels esforços de la indignació, organitzada i pautada per l’experiència dels moviments socials ara amb presència institucional, i un encaix difícil però, en els futurs esdeveniments que estant passant ara. La necessitat de la poesia ve demanada per la recerca de la bellesa en un món que s’assembla a una combinació de por i lletjor. Combatre aquestes pors amb emocions positives i amb l’impuls de les paraules, com les de Miquel Català Llàtzer i el seu imaginari personal i universal alhora. Com diu al poema Jo sóc aquell: Jo sóc aquell qui fa versos als núvols/qui ama la terra i albira la mar/parla amb serres, cingles i unicorns/canta amb impensades fades del far.


València 22 d’abril de 2016.







dimarts, 26 d’abril de 2016

Manuel Garcia entrevista Miquel Català.


Entrevista a Miquel Català

  1. Què diferencia la poesia d'altres gèneres literaris com la narrativa o el conte?

El conte i la novel·la, entre altres, són gèneres narratius que tenen en comú que conten una història, amb un argument, uns personatges, en un espai i un temps, amb una estructura que normalment presenta un plantejament, un nus i un desenllaç, amb un narrador que explica els fets del relat.

La pragmàtica textual moderna ens parla d'unes propietats textuals, coherència, adequació i cohesió, que vindrien a completar una descripció dels gèneres narratius tan simple. Alguns dels elements d'anàlisi d'aquesta nova visió de la lingüística del text ens seran útils per abordar les relacions entre emissor i receptor, entre autor model i lector model, entre narrador i narratari. El tema i l'estructura narrativa, que doten el text de coherència. Les veus del discurs, el tractament de la variació lingüística (diatopia, diacronia, varietats diastràtiques i registres), la modalització o grau de subjectivisme al text, i altres, fan que el discurs tinga unes característiques d'adequació a la situació comunicativa. La cohesió ve marcada per altres elements, com els connectors o marcadors textuals, els temps verbals, la dixi personal, temporal i espacial, els signes de puntuació... Consideració especial em mereix el tractament dels camps semàntics, les isotopies que recorren els textos que doten de significat global. El text com una unitat de significació.

La poesia no ens conta cap història, cap relat, però participa d'algunes d'aquestes característiques analitzables des del punt de mira de la pragmàtica.

Remuntant-nos als clàssics, Plató i Aristòtil, que ja teoritzaren sobre el fet poètic, sobre la versemblança de la poesia, deia Plató que els poetes mentien. Aristòtil introduí, al capítol XI de la Poètica, la idea que “contar el que ha succeït no és el treball del poeta, sinó dir el que podria haver passat, allò possible segons la versemblança o allò necessari”. Més endavant planteja una paradoxa tot dient que “és preferible l'impossible versemblant que allò posible inversemblant” (cap. XXIV), a partir de la qual Boileau escriurà “La realitat de vegades pot no ser versemblant”. Per a ell la poesia és el que millor respon a la idea de la bellesa. “L'objecte vertader de la poesia és l'imperi infinit de l'esperit”. López Pinciano, en la seua Ars Poetica (1596) defineix la versemblança com a element que excedeix el possible, desbordant-lo, amb tal que siga creïble. Per ell, la versemblança va lligada al decòrum. Ignacio de Luzán, en la seua Poètica (1739) parla de dues classes de veritat, la certa i la possible, i destaca el caràcter social de la versemblança: “serà versemblant tot allò creïble”. Jakobson estableix que el màxim de versemblança és la realitat.

Dic tot això a tall del tractament sobre el dubte i la certesa en el poema, sobre la versemblança del poeta, “dubtar al poema”, concepte tan estés darrerament en la teoria literària contemporània. L'ésser no està capacitat per a la incertesa, per a la manca de congruència entre la percepció de l'ésser i la realitat immediata, per això cerca certeses, i explicar el que l'envolta. A l'àmbit poètic el jo líric no dubta en relació al seu entorn poètic o textual, la mirada sorgeix de la certesa d'existència: el jo és, parla i canta; ergo, brolla la poesia.

Per a Ezra Pound existeix allò poètic quan es fa nàixer una mena de connexió amb l'Altre, un vincle, deu existir certesa en el discurs que suscite una resposta proporcional en el lector.

Seguint en aquesta línia, Paul Valéry, en Teoria poética y estética (1991), parla de la relació entre autor, obra i lector, i diu “l'efecte esperat serà com un colpejar, colpir, fascinar o desconcertar la ment de l'Altre. Defineix aquest efecte com una acció de desmesura, i diu que és perquè hi ha una Veu en el poema, una ment que produeix, i conclou que deu haver una relació entre desig i esdeveniment. Desperta una set i una font, tant en el poeta com en el lector.

T. S. Eliot diu: “les nostres vides són una contínua evasió de nosaltres mateixos, i una evasió del món visible i sensible”. Aleshores el llenguatge poètic permet l'interlocutor commoure's davant el pensament del jo líric, el qual no pot forjar-se sinó en la certesa del seu discurs per poder produir dita empatia. Si el lector ha de ser assetjat pel llenguatge del poeta, és necessària la correlació, o cooperació d'alta expectativa lectora (segons Umberto Eco), d'una certesa del món o de la realitat immediata des d'ambdues parts. Entre dos extrems sembla aparéixer sempre certa tensió, entre el receptor i el jo líric. La poesia és vertadera perquè és precisa, infal·lible, en la comunicació.

Per a Roman Jakobson la poesia esdevé la formalització de la paraula amb valor propi com a signe, val per sí mateixa, no pel concepte que representa. Existeix una deliberada intenció, una certesa en el que es vol dir, que pretén arribar a l'Altre.

Jean Cohen, reprenent el concepte d'isotopia de Greimas (totalitat de significació d'un text), diu que es pot parlar també d'isopatia, semblances que regeixen el text poètic, identitats que creen una unitat autònoma i que a la vegada forgen una poeticitat. Isopatia textual entesa com un sentir global, un ethos, que comunica el poema com una unitat, i existeix certesa en l'elaboració d'aquest element del llenguatge.

En tot cas, la certesa del discurs incrementa la possibilitat d'assestar el colp poètic.

Ho deixarem ací, per no continuar amb Todorov, amb la teoria de la deconstrucció de Jaques Derrida, i amb les observacions del catedràtic valencià Manuel Asensi i el postestructuralisme. Es faria interminable la resposta. Si repasseu les paraules en negreta, us fareu una idea del que és per a mi la poesia. Bé, això i algunes coses més. *

  1. Per què dos llibres amb la nina de tema en el teu títol?

Dos poemaris publicats, Poemes de la nina libèl·lula, i Poemes de la nina mandarina, que formen part d'una trilogia. En realitat són tres els llibres que duen la nina al títol. Veurem quan coneixerà el públic el poemari que manca publicar i tanca el cicle. Ja he parlat d'aquest tema en alguna entrevista anterior, escrita i també a la ràdio.

Per un costat hi ha la qüestió semàntica de la paraula: una nina és un joguet que sembla una nena petita, i a les illes Balears, també diuen nina a la nena. A més, sol emprar-se també per dir a una nena que és molt bonica, que té cara de nina, o que és una nina. A més hi ha la nina o nineta dels ulls, que és la part circular del centre de l'ull. Totes aquestes coses i cap d'elles alhora. És també als meus poemaris la nina una petita fada.

I en sóc deutor del novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, qui subtitulà la seua magna obra Bearn o la sala de les nines, el misteri de la qual sempre em fascinà, doncs era aquesta l'única dependència de la casa que era tancada per a tots, i a la qual solament tenia accés don Toni de Bearn. Alguns estudis apunten que les nines no eren altra cosa que els records de don Toni. Però el misteri està latent per al lector.

Crec que és bo i contribueix a l'interés d'una obra el fet que continga un enigma, o enigmes, i que siga el propi lector qui haja de posar de la seua part i de la seua interpretació privativa de la lectura i del món. Allò de tantes lectures possibles com lectors.

  1. En el teu últim llibre, hi ha dos parts bé diferenciades; una part de reivindicació i una altra molt més postromántica i confessional. Per què tens eixa doble temàtica?
El meu últim llibre publicat, el tercer, és Cavallet de mar. Certament, hi ha una inflexió en la manera de fer en aquest llibre, per bé que jo no parlaria de dues parts diferenciades, sinó de cinc, que són les parts que té. Entenc la pregunta, i intentaré de contestar-la.

No m'han agradat mai els encasellaments, les classificacions, el fet que a un escriptor l'enquadren dins un moviment. Quan a u li pengen la llufa, siga veritat, o veritat parcial, o simplement una errada d'apreciació, és molt difícil llevar-se-la de damunt.

He volgut mostrar diferents maneres de fer, i no sé si ho he fet de manera satisfactòria, però ho he intentat. El meu viatge per la poesia diria que és eclèctic, i he gaudit i gaudesc tant de poetes realistes i socials, com de poetes simbolistes, avantguardistes, surrealistes, formalistes... També de la poesia anomenada clàssica. Hi ha maneres de fer, i cada poeta és una veu. Després vindran els que ho classifiquen tot i diran la seua.

És cert que hi ha una part, sobretot la segona, però no únicament, de poesia de denúncia, sobre fets de la història, de la religió, de situacions de dominació, també de crítica de l'home modern. Hi ha pensament social i inconformisme, també un intent de desemmascarar situacions absurdes.

I hi ha una altra part, o parts, com tu dius, postromàntica i confessional, que jo diria més centrada en el jo líric, el jo poètic, on tu has dit en alguna ocasió que em trobe més còmode, o potser algun tipus de lector avesat en poesia més lírica s'hi troba millor. Siga com siga, m'agrada escriure de diferents maneres, explorar, cada dia que escric, i en això també influeix el moment i l'estat d'ànim, el pensament i el dia a dia.

  1. La teua poesia és nítida i concisa, sense a penes ornament. És difícil arribar a eixe grau de concisió?

Crec que els millors, o alguns dels millors poemes, són aquells que apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa artificis, o moments de molta concentració mental, o sentimental. Però no sempre assolim aqueix estat de gràcia. Cal cercar el moment oportú i no deixar-lo passar. I si pots expressar aqueix estat amb paraules nues i clares, millor. Encara que a voltes no ho acabes d'aconseguir, i per més que ho intentes, la ment divaga, viatja, es distrau o es recrea en detalls que també t'arriben a captivar i els escrius perquè creus que valen la pena.

Potser també hi ha un treball de síntesi, de les lectures de tota una vida, de l'experiència en evolució permanent. No dic que siga fàcil ni difícil. Intente, temptege, m'hi esmerce en ser jo el primer sorprés. Si no m'agrada a mi, difícilment li podrà agradar al lector. Malgrat tot, sempre hi ha poemes que acaben fent-se el seu propi espai als recitals, i moltes vegades no entens massa bé a què es deu. I és que el poema cobra vida en les preferències dels altres.

  1. Hi ha una eclosió de grans poetes en valencià-català; l'ús d'esta llengua és un problema a l'hora de difondre eixe gran treball poètic dins d'altres geografies? Gràcies"

L'ús de la llengua catalana, en qualsevol de les seues varietats o modalitats, per part dels poetes, dels escriptors en general, no crec que obeesca solament a qüestions de difusió, o de mercat. Hi ha altres factors que hi intervenen. Bé, si més no, pense que es dóna una situació paradoxal.

És un fet que sempre han pretés que els escriptors en altres llengües distintes de les estatals i oficials (segons perìodes històrics) escriguen en la llengua preponderant, per allò de “així tindràs un mercat més ampli, més lectors, més llibres venuts”. És una qüestió de supremacisme vestida de criteri mercantil. Per un altre costat veiem com la indústria editorial de les llengües supremacistes després ninguneja els escriptors de les llengües minoritàries, independentment de la seua qualitat.

En el cas de la nostra llengua, en tots els moments històrics de repressa, de renaixença, d'impuls cultural i lingüístic, els poetes, si més no, ho han tingut clar, majoritàriament. Han volgut escriure en català, tot i saber que no anaven a guanyar diners. Però, què algun poeta castellà s'ha fet ric de vendre versos? No ens hem d'enganyar. No estem ací per diners. I qui vulga entendre, que entenga.

Moltes gràcies, Manuel, per la vostra amabilitat.


Algemesí, 24 d'abril de 2016

    *Dels elements d'aquesta primera resposta en sóc deutor de:
Teoria poética y estética. Paul Valéry. Barcelona 1999.
Notas sobre teoría poética. Círculo de poesía. Feb. 2012

Publicat per l'entrevistador, Manuel Garcia, al seu blog personal i a Mundiario:




divendres, 8 d’abril de 2016

Recital, div. 22 abril, a València

Divendres, 22 d'abril de 2016.
33rpm CLUB , c/ Llanterna, 11. 46001 València
19:30 h.

RECITAL DE POEMES

CAVALLET DE MAR

Miquel Català

Editorial Neopàtria


Per ampliar la imatge, punxa-la.

Salutacions.