far

far

divendres, 24 de juny de 2016

Crònica de Versos entre reixes

Miquel i Manuel a l'estació de Xàtiva



CRÒNICA BREU DEL RECITAL POÈTIC

VERSOS ENTRE REIXES


Picassent, 24 de juny de 2016.

Dijous, 23 de juny de 2016, hem estat al centre educatiu de la presó de Picassent per dur un poc de poesia als alumnes interns. El motiu de la visita ha estat per cloure la seua Setmana Cultural de la fi de curs acadèmic.

Hem llegit poemes de Luz de los escombros, del professor i escriptor oriolà Manuel García Pérez, de Cavallet de mar, tercer llibre publicat de Miquel Català, i una selecció de poetes en llengua catalana i castellana: Estellés, Martí i Pol, Pizarnic, Cernuda, Hernández i Neruda.

La rapsòdia ha anat a càrrec dels propis autors participants, Manuel García i Miquel Català, ajudats de Francesc Tello Ribes i Amparo García Escrivà, amb un total de quinze poemes, acompanyats musicalment pel professor de vent i clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.

L'acollida al centre ha estat molt cordial, tant per part del personal que hi treballa com per part dels alumnes interns, que ens han ajudat a muntar l'escenari i s'han encarregat dels aparells de mescla i control de so del saló d'actes.

L'acte ha començat a les 11 del matí. En representació del centre ens han donat la benvinguda i hem procedit de fer les presentacions amb brevetat, conscients del que realment importava en aquesta jornada poètica i festiva.

El primer en recitar ha estat Francesc Tello, qui s'ha encarregat de dos poemes de Miquel Català, El poeta i Invocaré; un poema de Quaderns de la derrota, de Vicent A. Estellés, i un altre d'Alejandra Pizarnic, A la espera de la oscuridad. Tot seguit Amparo García Escrivà, professora del mateix centre ha procedit amb Quasi una oda a Barenboim, un al·legat en defensa de la pau, i L'home estàndar, tots dos de Miquel Català; el poema Te quiero, de Luís Cernuda i la Cançó de l'home parat al cantó, d'Estellés.

A continuació la intervenció de Manuel García, amb tres poemes seus de Luz de los escombros, el III, el VIII i el X, amb referències expresses al pare, a l'àvia, i al llaurador que el salvà de petit de morir ofegat, i el poema Nanas de la cebolla, de Miguel Hernández.Per últim, tanca el recital Miquel Català amb un poema seu, Finestra, inspirat en un vers de Miquel Martí i Pol que diu “Per la finestra m'entra tota la vida”, el Poema XX de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda, i per tornar a baixar al planeta Terra el seu poema Les hores tranquil·les, del poemari Cavallet de mar.

Tot l'equip de rapsòdia i el clarinetista quedaren summament agraïts a un públic lliurat que sabé escoltar en silenci, gaudir dels poemes i els expressà mostres d'afecte i felicitacions per la feina feta.


L'equip de rapsòdia.

Per les circumstàncies del recital, no hi ha cap imatge que puguem mostrar, per estar completament prohibit l'ús de càmeres a l'interior del recinte.





diumenge, 19 de juny de 2016

POESIA A LA PRESÓ


VERSOS ENTRE REIXES 

Recital a PICASSENT.

Dijous, 23 de juny de 2016, el poeta oriolà Manuel Garcia i jo mateix, acompanyats de dos rapsodes i un músic, visitarem la presó de Picassent per fer un recital de poesia que tancarà la setmana cultural del Centre Penitenciari València  Antoni Asuncion. Preventius.

Hi llegirem poemes de Luz de escombros, de Manuel Garcia Pérez; de Cavallet de mar, de Miquel Català, i potser també d'altres poetes,acompanyats dels rapsodes Francesc Tello Ribes i Amparo Garcia Escrivà. El violinista Josep Ribes, que figura al cartell, finalment no hi podrà acudir, per obligacions laborals, però comptarem amb l'estimable col·laboració del clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.



Vicent Luna, sobre Cavallet de mar



Vicent Luna Sirera, sobre Cavallet de mar

Text de la presentació i recital al CCOM, a Alcoi, divendres 17 de juny de 2016



Cavallet de mar, nuvolet del far

Segons el crític Antoni Ferrer hi ha tres tipus de poetes: “aquell que està preocupat per la perduració de la vida, aquell altre que es demana sobre la perduració de l’amor i la del poeta de la ira que pensa en la polis”. A hores d’ara al nostre país tenim poetes de tots tres tipus, i fins i tot d’altres que són una barreja de tots tres. A mi, si voleu que us siga sincer, m’interessen tots tres: els que parlen de la vida, els de l’amor i els que aterren a la polis per incitar, denunciar, proposar, etcètera. En general m’interessen tots però, això sí, només pose una condició: que es facen entendre. Jo sóc del parer de Joan Fuster que reivindicava el plaer del lector en llegir un poema, perquè, com deia l’assagista de Sueca, “llegir a Kafka és una masturbació sense plaer”. I a casa nostra també hi ha aquests tipus de poetes que només escriuen per a ser llegits per altres poetes, i van a veure qui fa el poema més enrevessat per poder-se lluir davant els seus col·legues. A mi m’interessen els poetes que escriuen per a la polis d’allò que els hi preocupa, i fins i tot, com també diria Fuster, que escriuen “una poesia informada per la ira i pel sarcasme”, ara bé, però que bandegen la retòrica o, com diria Vicent Andrés Estellés, aquells que “trenquen les paraules com si fossen olives, per deixar-se ben aspres la llengua i les genives”. Doncs bé, per a Miquel Català hi ha dos tipus de poetes. Per una banda “poetes hi ha/que tot és un gran vòmit/[...]esclaus de la supèrbia/l’enveja i l’avarícia/cantant a la gran excreció”. I per una altre “poetes hi ha/que cerquen la bellesa/[...]canten els estimats/inventen el seu món”. Miquel Català pertany al segon grup i ens ho demostra, una vegada més, amb aquest nou poemari. Un poemari que, al meu parer, té quatre parts ben diferenciades que bé podríem comparar-les a l’estructura de la carta d’un restaurant.

Imaginem que amb la nostra parella anem a celebrar un dia molt especial, i hem escollit per sopar aquell restaurant que tant ens agrada, Cavallet de mar, en aquell mirador vora mar que ens recorda moments inoblidables. Allí, asseguts en el nostre raconet, lluïm un somriure d’orella a orella, tot mirant abstrets pel finestral l’ampla mar. Aviat el cambrer ens porta la carta, però abans de mirar els plats que ens ofereix ens fixem en la portada, en el disseny, en el nom del restaurant, en el tipus de lletra, en les llengües que està escrita. És, en podríem dir, la carta de presentació de la carta pròpiament dita. Només mirant la portada ja ens fem una idea d’on estem i què anem a poder menjar. Així, Miquel en la primera part del seu poemari, “De poesia” ens amolla, sense pèls a la llengua i sense voler enganyar a ningú, quina és la seua carta de presentació, tot perquè anem fent-nos una idea del què vindrà tot seguit. Una presentació on ens deixa caure què entén ell per poesia, quina mena de poeta vol ser, un poeta a qui li “ronden pel cap clares paraules/un sens fi de versos/que no es queden al pap” i que vol compartir-los amb tots nosaltres, això sí, té molt clar que ho vol fer en “la nostra llengua”, en una llengua que “la volem ben viva” i “jamai discriminada”. Però en aquest tema Miquel encara es mulla més i ens fa una reflexió molt interessant sobre què entén ell per ser bilingüe: “seràs convidat de ser bilingüe/seràs convidat, de fet,/d’abandonar la teua llengua/amablement”.

Ara si que és el moment de donar un cop d’ull per veure que ens ofereix de primer plat. I Miquel sota el títol “Pàtries, fides i mentides” és contundent, apostant per poemes que ens colpeixen, llançant-nos missatges que ens fan reflexionar, baixant a l’arena i repartint a tort i a dret: “capitalins que parleu en llengua estranya”, “fills de l’amnèsia col·lectiva”, “hauria de ploure/fins que jo diguera prou/un diluvi universal/que netejara del món/pirates polítics/banca usurera”, “dirigents vividors/perfectes corruptes”. I no suporta el prototip d’”home estàndard”, aquell que “no vol problemes/no llig, no pensa/es duu bé amb tots/de res no opina”, aquell que ho aguanta tot seguint la consigna de les classes dominants, “aguantar és la consigna/mai no podràs escapar/submissió, fe i pàtria/veges tu quin poc trellat”. I se’n fa creus del mal que han fet i continuen fent les religions, “judicis finals/la fi del món/sang, sang[...]tant de sofriment/en nom de Déu”, ”creacionistes malvats”. Tot i així, i malgrat maleir tanta corrupció, guerra, injustícia i sang vessada innocentment, Miquel Català continua creient en els éssers humans i “somnia una terra/lliure, culta i pacífica”, convençut que “junts podem derrocar murs”.

El primer plat ha estat d’eixos que diem “de calent”, i regat amb un bon vi de la terra dels Alforins ens ha posat a to. Estellés en diria: “No podia faltar el vi damunt la taula./Una solemnitat, un ritu que venia/des de la nit: el vi encenia la taula,/encenia la casa, encenia la vida.” I és que, efectivament, no hi ha res com el vi per encendre les nostres passions, per alimentar la nostra imaginació, per deixar-nos portar. Miquel per anar paint aquest primer àpat, ens hi proposa un segon plat més lleuger, una barreja per “Poemes galàctics” i “Evocacions”. I és que mirant per aquest finestral que tenim al davant “tots els pensaments/em porten al cel/de la nostra platja, des d’on tantes vegades hem vist”, recordes estimada?, sí, aquella “lluna delicada/com un galló de taronja/dalt la lloma i el turó[...] enyore tant la nostra mar”. Des d’aquest raconet on som em ve al pensament Modigliani. Recordes amor, aquell que tant m’agrada? Sí, aquell on: ”una dona contemplava un quadre/la lluna creixent i estrelles/una mà té dalt del cap/i el cul a l’aire[...]Modigliani pintava mons petits”, com aquest que ara nosaltres estem contemplant: “màgica llum tènue/capvespre violeta i rosa/cau tenebrosa la foscor/ ens guien estels/en la nit desèrtica” i és que amor, “perla morena”, som com “nòmades de la galàxia”.

I com que tot sopar ha d’acabar amb uns bons postres, Miquel ens en té guardat un que és sens dubte el colofó de la nit, la cirereta de "Cavallet de Mar". És el moment més tendre del sopar, el de dir-se secrets a cau d’orella: “lentament t’estimaré/que el nostre amor no vol presses[...]lentament t’estimaré/com estime les hores sense tu”. I també el moment de recordar intimitats de la nostra relació: “i vingueres/amb la teua maleta vella/per l’andana de l’estació/[...]tu i la lluna per l’andana”. I en aquest bon punt, mentre la brisa del mar ens acarona la cara i la lluna despunta per l’horitzó, és quan ens ix de dintre el poeta que tenim tots: “en quin racó precís de la ment et podré guardar, estimada, a fi que/cada instant del teu amor perdure , fugaç i etern, com una flor”, “ningú no sap les misèries/ni la tristesa del poeta/solament la pot entendre la submarina perla morena”. És el moment de dir-li, sense embuts, que “cada dia és un regal[...]com un cavallet de mar/en la cova submarina/que subtilment habitem/cada dia que em regales/tot esclata dins de mi”. És el precís moment de dir-ho tot, en tant sols dos frases, “tot el camí que he fet/ha estat per a arribar a tu”. I llavors tot seguit fondre’s tots dos en una llarga abraçada, mentre la lluna envejosa ens mira de reüll.

Miquel Català no ha pogut escollir un títol millor per a donar-li nom al seu poemari que el de Cavallet de mar que, al meu parer, és tota una metàfora. Així, els cavallets de mar són peixos que no ho semblen, el seu llibre sembla un poemari tradicional, però no ho és. L’hàbitat del cavallet és la posidònia on es troba com a casa. L’hàbitat de Miquel és la literatura, on s’hi troba com el peix a l’aigua. Aquests animalets tenen un cos cuirassat per protegir-se dels depredadors. Miquel al llarg de la seua dilatada carrera també s’ha fabricat la seua pròpia cuirassa, per protegir-se de tota mena d’envejosos, paràsits, llepons i botiflers. Quan s’ha sentit amenaçat, com també els hi passa als cavallets, ha practicat l’art del camuflatge i del mimetisme, agafant-se amb la seua cua prènsil, per ancorar-se amb força i no ser arrossegat per la inèrcia de remolins, marees i tempestes de tot tipus. 

Els cavallets són molt sensibles a la contaminació i són un símbol de la diversitat i fragilitat de la Mar Mediterrània. Efectivament, com la fragilitat de la nostra llengua, el català, que és un símbol de la diversitat lingüística del nostra planeta, però que té un gran perill de contaminació i d’extinció, sobretot per una altra llengua que l’ofega i no la deixa surar, en un territori, en un estat que diu (ai, només llegir-ho ja m’agafa mal de panxa!), diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Caram, precisament això és el que ens agradaria, “respecte i protecció”. Respecte i protecció per als cavallets de mar que estan força amenaçats i en perill d’extinció. I sabeu per què estan amenaçats i en perill d’extinció? Doncs perquè els cavallets tenen propietats curatives, sí, com aquest Cavallet de mar de Miquel Català que cura la tristesa, l’apatia, l’avorriment. I és que la poesia dels cavallets ho curen tot, bé, ho quasi tot: alimenten l’esperit, la saviesa, la sensibilitat, espanten els neguits. La poesia ens colpeja, ens assetja la imaginació, ens crea una certa tensió i ens produeix una traca d’emocions de tot tipus. 

I mentre llegim i ens evadim, mentre ens capbussem per aquells paratges de la posidònia i ens meravellem amb tantes emocions, us puc ben assegurar que aquests moments de plaer ho curen tot. Per això us anime a deixar-vos portar per aquest Cavallet de Mar que us farà descobrir els amors, els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les frustracions... d’un poeta que “ha trobat l’illa perfecta, la que sempre havia somniat, de manera inesperada, quan havia naufragat”. 

I des d’allí, des del seu “cavallet de mar, nuvolet del far” escriu, com “un lladre de paraules/idees, conceptes/abstraccions, simbolisme/somni, evocació”, tot i “cercant la bellesa/enyorant algun absent/esguardant tot allò/present a la natura/gaudint d’estar viu”, i escriu per colpejar-nos la consciència i per seduir-nos, però aneu alerta perquè Miquel Català “us pot robar el cor”.

Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 19 de maig del 2016