far

far

dijous, 5 de gener de 2017

Ressenya del poemari LAS EXPLORACIONES


Ressenya del poemari

LAS EXPLORACIONES, del poeta oriolà Manuel García Pérez. Ed. Neopàtria, 2016.


Miquel Català, gener 2017


Al seu primer poemari, Luz de los escombros, que ja vaig ressenyar (http://miquelcatala.blogspot.com.es/2013/05/ressenya-luz-de-los-escombros.html), Manuel ens endinsava en una atmosfera inquietant, febril, crepuscular, angoixant, dramàtica. Ara, al seu nou llibre Las exploraciones, abunda magistralment en la (re)creació d'aquella atmosfera, amb alguns elements que ja apareixien al primer llibre, altres que cobren major notorietat, i altres que ens poden semblar nous.

Prologat per Luisa Pastor, breument i magnífica, ens anuncia que no hi ha sortida als poemes de Manuel. Tampoc no hi ha una guia per escapar i/o entendre els possibles camins. El lector està sol, no hi trobarà claredat ni descans, solament desolació, bogeria, mort, destrucció. Però escolta, guaita, potser no estigues sol...

El llibre consta de quatre parts, tres d'elles precedides per cites d'Ernesto Sábato, i la segona d'una cita de Miguel Veyrat, sobre els altars, la bogeria, els malsons i les tombes, per ordre rigorós. I el llibre sencer per una cita de George Steiner sobre les veus i les ombres.


La primera part, Sentir las figuras, entra ben fort, com un colp de martell en la ment del lector, on ja al primer poema Manuel ens indica què és per a ell l'escriptura, “una forma de excavar”, de desenterrar, de traure a la llum. Hi trobarem fosses, assassinats, enterraments, en un ambient on predomina la pols sobre la llum. Els absents, les mares, els fills, el foc destructor, cases calcinades, homes perseguits, expoli, executors, amputacions, crematoris, gossos famolencs. Dos potents símbols, dins d'una extensa al·legoria, ressalten als meus ulls: el tòtem i l'aixada, amb una força descomunal, sobretot el tòtem, a la vegada objecte sagrat de culte, testimoni de dignitat dels humans, i símbol fàl·lic que generosament provoca incendis. Potser s'hi trobe aquí una de les claus del llibre. Tenim un primer anunci de veus distintes a la del poeta, al poema V, on els mendicants exclamen “poco queda por hacer”.


La segona part, Los asesinatos, dóna entrada al Gran Home, l'autèntic executor, qui té poder en darrera instància per decidir sobre les vides dels altres, qui escampa terror entre els “enemics” i temença entre els seguidors, expressió màxima i superlativa del dictador, de l'absolut, de la infàmia. La semàntica dels textos incideix ara en ambients aquàtics, enfonsaments, barrancs, séquies, embassaments, i de nou dos símbols potents, el pou, i la bala. Encara una poderosa metàfora, “los párpados cosidos” al poema III, que em suggereix la ceguesa, l'orbetat. És en aquesta segona part on apareixen major quantitat de veus, la del propi poeta, que suplanta la veu dels sense veu, la de la “última mujer de la fila”, i la del mateix “Gran Hombre” per sembrar la por.


La part tercera, Llévame a la iglesia, ens submergeix en un món esqueixat per on pul·lulen sacrificis, oracions, la casa buida, campanes, l'àngelus, les coses ocultes, cossos, ombres, peixos morts, de nou el pou, les agulles, el cinabri. El miratge de la casa buida i els innocents (niños, hijos), i una veu que sotraga i commou “Mata al inocente en lugares ocultos”. L'ocultació, la foscor, el crepuscle, el riu de fang, els innocents...

La quarta i darrera part, El acontecimiento, culmina la crescuda d'intensitat d'aquest poemari que no et deixa descansar, que et corprén, que t'assalta, que et desassossega, que et porta in crescendo pels carrers deserts, noves veus, els condemnats, les execucions, les mutilacions, “tanto dolor innecesario” diu el poeta. Una última referència a la religió, a l'església, “Al Cielo le da lo mismo salvar a muchos o a pocos”. Estremidor final amb les larves que hauran de donar compte dels cossos putrefactes. Desolació absoluta, quietud.


A banda dels potents elements metafòrics esmentats, n'hi ha d'altres que recorren tot el llibre. Sols farem parament en dos: els gossos i les agulles. Sobre els gossos, diu la prologuista Luisa Pastor que “Los perros no ayudan, eso no: emergen de la noche para azuzarnos”. En efecte, els gossos no són al poemari de Manuel el millor amic de l'home, sinó bèsties ensinistrades al servei dels guardians de l'orde imposat. O potser són els mateixos guardians. Sobre les agulles, utensilis que punxen, que penetren, que junt a la espina, també present, interprete com un martiri.


Reprenent, i per acabar, aquesta atmosfera apocalíptica, que tan bé sap crear Manuel, pot fer recordar el lector el desastre d'una guerra, llunyana o pròxima, coneguda o no, actual, passada o futura. O històries d'extermini, d'holocaust, de massacres, de persecució de minories ètniques, religioses, culturals, nacionals. Històries de domini, de sotmetiment. Però també en alguns poemes la violència contra les dones, contra els infants, els innocents. És el poemari de Manuel un al·legat contra la violència i la dominació, a la vegada que una denúncia i un crit ensordidor dins un magma d'òxid i cinabri de la història violenta de la humanitat. Són els seus poemes unes mans que clamen des del fons del pou. Un poemari polifònic on el poeta dóna veu als desheretats, als innocents, als perseguits, als exterminats. Manuel ha excavat profund i amb força per desenterrar els fòssils de les vergonyes de la humanitat.

Manuel García Pérez


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada