far

far

dijous, 9 de febrer de 2017

Conte: El foraster

Conte escrit a iniciativa del professor i escriptor Antoni Rovira.

Conte creat per l'alumna Alba Rico i l'escriptor Miquel Català. Edició del 06/02/2017 de l'IES CATRAL (La Vega Baixa).


Llegit amb efectes especials a Ràdio Burjassot (VIDEO)  https://youtu.be/qzSNx-692IU

Tret del blog  DE LA MÀ D'UN ESCRIPTOR


Text per llegir-lo amb deteniment:

El foraster



Alba Rico. Alumna IES Catral

Quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia, per a ser un home que semblava un llop de nit. Tenia pèls per tot el cos; tenia el nas allargassat com un vertader llop; i de les seues mans, ara més grans i peludes, apuntaven cinc llargues i afilades urpes. Sílvia es va quedar petrificada en veure el seu amor convertit en aquella bèstia. No sabia què fer, era incapaç de reaccionar i estava en seriós perill.

Aquell home llop en el qual s’havia convertit Vicent, encara no s’havia adonat de la presència de Sílvia però, si ho feia, l’atacaria per l'instint animal que se n'havia apoderat. De sobte, Sílvia va reaccionar i va fer la mitja volta per fugir, però quan va fer el primer pas, xafà una xicoteta branca i hi va produir un breu espetec. Ràpidament, l’home llop es va girar i va contemplar la tremolosa silueta femenina que no arribava a reconèixer.



La bèstia va començar a perseguir Sílvia. Corria tan ràpid com les seues cames li permetien. Esquivava els arbres de la serra com podia mentre sentia que, en cada gambada, les branques li arrapaven els braços i la cara. Estava a punt de despistar la bèstia quan va caure a terra. Vicent se li va acostar ràpidament i es va llançar sobre ella. La xica va començar a plorar i intentà convèncer-lo perquè no li fera mal, però l’home llop, encegat pels seus instints, va agafar el seu cos bruscament i la va carregar com si fóra un sac de creïlles. Sílvia cridava i camejava sense parar mentre Vicent la portava cap a dalt de la muntanya. En un dels intents de Sílvia per escapar, va aconseguir soltar-se de l’home llop, amb tan mala sort que va caure de cap i va quedar inconscient.

Quan Sílvia va despertar, no sabia on era: solament sentia un sòl fred i humit sota el seu cos; cada vegada que respirava, el seu olfacte detectava una ràfega d’aire putrefacte; i solament escoltava un silenci ensordidor. La xica va començar de nou a plorar fins que es va quedar adormida.
Al matí següent, el so d’unes petjades va despertar Sílvia. Quan la jove va obrir els ulls, va trobar Vicent assegut en una roca a uns quants metres d’ella, observant-la amb cara d’angoixa i desesperació. Sílvia, que no recordava res d'allò que havia ocorregut la nit passada, es va alçar ràpidament i va córrer cap a Vicent amb els braços oberts perquè la consolara. No obstant això, Vicent la va rebre amb una espenta, i la va apartar del seu costat. Sílvia, que no entenia què succeïa, mirà al seu voltant i va poder veure les restes dels cossos de les nou xicones que havien desaparegut. Sílvia, que estava molt espantada, no entenia per què es trobava dins d’aquella cova i per què l’envoltaven els nou cossos sense vida de les xiques desaparegudes.


Miquel Català

*En arribar l'alba s'havia desfet l'encanteri. Desapareguda la gran lluna plena, Vicent sabia que tenia una treva de vint-i-huit dies per resoldre l'assumpte satisfactòriament. Sílvia no recordava res pel fort colp al cap que havia rebut, però estava erta i tremolava de por en veure el trist espectacle de la cova. Era una sort aquella amnèsia, que fou determinant perquè no deixara de confiar en ell. Vicent, en canvi, sí que n'era conscient del que havia ocorregut. No completament, però començava a recordar detalls. Li havien jugat una mala passada!

Quina classe d'amics eren aquells de la discoteca? Havien estat ballant i bevent després de la festa d'aniversari de Ximo, un amic de l'equip de futbol, a la qual van vindre també els seus col·legues i els de l'institut del seu poble. Semblava que eren bastant bona gent, sobretot les xiques, molt mones totes i força simpàtiques, només feien que riure i ballar, tot fent unes contorsions al·lucinants. És que eren d'una ciutat gran de la costa, i ja sabeu, el contacte amb els turistes, la marxa nocturna, les festes estivals a la mar... Tenien molt de glamur, bevien una miqueta massa i atreien molt de públic. Entusiasmaven. Els xics també feien bona pinta, excepte uns pocs més esparracats, amb collars i polseres plenes de punxes, nassos i orelles foradats per una immensitat de pírcings. Un d'ells feia ulls de boig, vermells, eixits de la cara, i feia molts moviments de cap seguint una peça musical dels ACDC. Estaven passant-ho en gran tots junts, i sense mals rotllos. El Ximo era un bon amic i era respectat de tots els que aquella nit s'hi aplegaren, en aquella discoteca al mig d'enlloc, lluny de les respectives poblacions d'on procedien els convidats.

Conforme avançava la nit, la cosa anava pujant de to. La pista de ball bullia, corrien les copes, i poca conversa, que el volum de la música era alt. Algú va encendre un peta de marihuana que inundava la pista amb la seua olor. Ballaven tots mesclats, futbolistes, glams, punks, country, i algun rockabilly. Aquella pista de ball era tot menys un encontre de col·legials. Ximo sí que sabia organitzar festes!

Ballant ballant, el Maurici, el foraster punk dels ulls vermells, s'havia enamoriscat de la Sílvia. No parava de mirar-la, fins i tot es va encarar a ella ballant, ensenyant-li mitja llengua i fent-li ganyotes. Sílvia no havia vist mai una llengua foradada, ni uns ulls tan encesos, i sentia escalfreds. Va anar corrent a la barra, on era Vicent amb dos amics, i ja no va gosar separar-se d'ell en tota la nit. La cara del Maurici l'havia fet esgarrifar, i no volia que se li apropés més.

Amb la Sílvia fora de la pista, Maurici no va parar de rondar les xiques glam, que ballaven sense aturar tota la nit. Aviat s'hi van acostar els amics del punk, que també anaven molt col·locats, tot fent piruetes i moviments frenètics en escoltar la guitarra de Steve Jones acompanyant Iggy Pop a “Instinct” i “Cold Metal”. El disjòquei estava sembrat aquella nit, tenia contentes totes les tribus i estils. Ximo va demanar cinc botelles de cava per rematar el que esperava que fos una nit inoblidable. El que encara no sabia és que era a punt de ser-ho. Aquella nit no l'oblidarien mai.


El Maurici era a la barra quan van traure les ampolles. En va agafar dues per portar-les a la pista de ball. Sense que ningú el veiés va introduir unes càpsules dins el cava, i en va deixar una a les xiques glam, i una altra a la tauleta vora la pista on ballaven ells. La substància no va tardar en fer efecte, i era quasi l'hora de tancar la discoteca. Van començar a al·lucinar, es trobaven com al cel, mai no havien ballat amb tanta desimboltura i tot estava bé, perfecte. Punks i glams es van reunir al bell mig de la pista i per uns instants van ser l'enveja de la discoteca. Fins i tot alguna xica havia acabat besant-se i abraçant-se a un d'ells, totalment desinhibida. La cosa no va arribar a majors perquè es va fer hora de marxar d'allí.

Una volta fora, a l'aparcament, en ple estat d'eufòria, seguien ballant com si la música no hagués cessat, i no tardaren a pensar on podien continuar la marxa. Vicent i Sílvia volien marxar cap a casa, però alguns amics pensaren que no podien deixar a soles a Ximo, ni a les xiques glam que anaven molt flipades, i no sabien si els punk eren massa de fiar, que una volta al Maurici ja l'havien detingut per embolics de drogues i alguna cosa més. Així que s'organitzaren en cotxes per anar a un baret amb música nocturna vora la mar, a uns quants quilòmetres d'on eren.

Marxaven en comitiva cap allà i començaren a arribar cotxes al baret de vora mar. Van prendre possessió d'algunes taules i demanaren al cambrer si podien resopar. El gran grup esperava i esperava, i faltaven alguns cotxes, les xiques glam i els xics punk. No sabien com havia succeït, si anaven tots junts!, i ara començaven a impacientar-se per la tardança. També Ximo, que li agradava una d'aquelles xiques. Era com si s'hagueren evaporat.

Ni se n'havien adonat elles, no sabien com, havien aparegut a vora mar després d'una caminada per la muntanya, però allà no hi havia cap baret, ni la resta de gent de la festa. Encara els durava la col·locada, i van seure a fer unes cigarretes. Estaven la mar de bé. Prop d'allí hi havia una cala, i l'entrada a una cova, i enganyant-les amb artimanyes, el Maurici i els amics, embalats, les feren entrar, tot dient-los que era una antiga cova pirata d'un tresor amagat d'una princesa de Pèrsia.


Al baret, Ximo i Vicent, començaren a parlar d'aquells xicots. Tots pensaven que eren amics de Ximo. I ell pensava que venien amb algú. Ara resultava que ningú no els coneixia, i el grau d'inquietud pujava per moments. Esverats, i després d'un temps prudent d'espera, decidiren anar a fer una batuda per la zona. Però, per on començar? Per moments anaven posant-se nerviosos. La desesperació creixia fins al punt que no podien pensar amb claredat. Solament una cosa jugava al seu favor. Hi havia lluna plena i absència de núvols. Cel ras i moltes estrelles. Nit clara.

En això que Ximo va rebre un missatge al mòbil. Era de Nerea, la xica glam que tant li agradava. Havia tingut temps, amagada, de comunicar-se per dir que estaven a vora mar, vora una cala dins una cova, i que estava preocupada pel que estava passant. Era la que menys havia begut, i els efectes de les càpsules en ella eren menors. Havia llançat un missatge d'auxili. Per la descripció aviat saberen que, a les proximitats, podien ser dos llocs possibles amb cala i cova. Bé la Cova del Drac, bé la Cala del Licàntrop. Es van dividir i marxaren a tota virolla a cercar-les.

Vicent i Sílvia anaven agafats de la mà, junts en tot moment, cap a la Cala del Licàntrop, per l'únic camí possible, per l'aresta de la cresta d'una muntanya rocosa i relliscosa. Allà no s'hi podia accedir en cotxe. Un grup d'amics venia seguint-los. La mala fortuna va fer que llenegaren i van caure per un fort pendent. Havien perdut el grup, i Sílvia, mig atordida, va recobrar la consciència perduda per uns minuts. Temps suficient perquè Vicent, desesperat i ferit, sense saber què fer, fes un pensament mirant la lluna, redona, plena, dient-li que donaria la seua vida per salvar Sílvia. I la lluna li ho va concedir. Un potent raig de lluna va penetrar Vicent, qui va experimentar aviat una gran transformació de les seues ariculacions, la seua caixa toràcica, les seues mandíbules...


Vicent va agafar Sílvia en braços, i d'un salt no humà va poder eixir d'aquella clotada. Dalt de la muntanya, quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia...


-”Vicent, Vicent, desperta, fill meu, que faràs tard a classe”, li va dir sa mare.
-”Com, mare? I Sílvia?, i Ximo?, i...”
-”Sílvia t'espera al replà de l'escala, que ha vingut a portar-te les invitacions per a la festa de Ximo de demà dissabte, per als teus amics de classe”



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada