Decés de Vicent Salvador i Liern

Ahir, dimarts 24 de gener de 2023, va faltar el professor, poeta i assagista en Vicent Salvador i Liern, a qui vaig tenir el privilegi de conéixer com a deixeble seu allà en la dècada dels huitanta del segle passat. Fou professor nostre de Comentari de textos, si mal no recorde, el darrer curs de Filologia Catalana a la Universitat de València. Recorde que feia pocs anys que acabava de publicar El gest poètic: cap a una teoria del poema, que els estudiants rosegàvem com una autèntica bíblia en el camp de la teoria o crítica literària, en el camp de la poètica. També era d'obligada lectura Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, que va publicar amb Jaume Pérez Muntaner, també professor nostre.

Com que ja era un àvid lector de poesia, vaig arribar a les seues classes sabent que era poeta, i havia llegit el seu primer poemari Argiles, del qual conserve un exemplar de la primera edició de 1980. Després vindrien Ritual de cendra i Calabruix. El seu quart i darrer poemari encara hauria d'esperar uns quants anys.

En homenatge i a manera de comiat, ací us deixe un breu poema de Vicent, d'Argiles:

LE SOIR

ARA tinc set, vegeu,

d'una pluja de llums i cireres,

d'un vent jonquívol i prim

que emmarine la terra foscant

de les meues mans.

Que la terra et siga lleu, Vicent. Descansa en pau.

Ressenya d'INFANT D'HIVERN, poemari de F. Viadel

 

Ressenya d' INFANT D'HIVERN, de Francesc Viadel

Miquel Català, 30 juny de 2022

Trenta poemes de diferents formes i llargària han merescut el premi Vila de Nules de poesia. Uns sota l'aparença de versos. Altres com a proses poètiques. Una epístola. Alguns s'assemblen més a una narració. Uns pocs tan breus com una sola frase. Tots amb una càrrega lírica que no ens permet dubtar que es tracta d'un llibre de poesia. Amb un estil característic de l'autor que en altres escrits sí que ens pot fer dubtar si estem davant d'una narració, un text periodístic, una prosa poètica, o un dietari. I dic un estil característic perquè pense que ningú no escriu com Francesc. No estic dient ni millor ni pitjor que ningú. Estic dient diferent. Ningú no escriu com ell. O ell no s'assembla a ningú, que jo conega. Diria que té una veu pròpia, molt marcada, punyent, commovedora, càustica, colpidora.

Trenta poemes de tirada, sense parts. Solament el primer poema en prosa, a manera d'introducció que ens ubica en un espai i un temps, on s'adreça als lectors, i on, a manera d'estructura circular, acabarà el poemari com ha començat, interpel·lant-nos sobre la mort i l'engany de viure.

Però anem a pams.

El propi autor separa a l'índex del final del llibre el primer poema de la resta. Es diu El principi, ara que ja és un home madur que se sap més prop de la mort, o que li ha vist les orelles. Amb un hàbil ús d'un seguit d'interrogacions retòriques hi incorpora els lectors, amb una segona persona del plural, “tossuts estúpids” i “pobres estúpids”. No es dispensa així solament amb ells, també amb sí mateix, com per exemple al quinzé poema, Robatori, “generós com un pobre idiota” o al poema vint-i-sisé, Tot allò que no tindràs, “els somnis del pobre idiota que ets”. Un plural que només recuperarà al poema final, i que donarà pas, a partir del segon, al jo poètic. Al jo que canta, plora, es queixa, recorda, enyora, desitja, mor... I al tu, subjecte del desig amorós que plana per tot el poemari.

Poema primer que ens ubica, com he dit, en l'espai de la infantesa de l'autor, un poble agrícola de la València dels seixanta i dels setanta del segle passat, on contrasta la visió de l'autor d'una realitat sòrdida del temps que li ha tocar viure a la seua família, més concretament son pare i sa mare, i a ell mateix des què va nàixer. A mode de narració lírica, ens despulla els seus orígens humils en un “poble merdós” condemnat a l'oblit i la por. Acaba aquesta prosa concloent que “el principi i la fi soc jo”, l'objecte i el subjecte del poema, el propi jo poètic.

Així comença el segon poema, Caçadors, amb un Jo que serà ben present en tot el llibre, “Jo voldria encara abans de morir...” on ens deixa caure que malgrat ser sabedor de tot l'engany o desengany amorós i la misèria dels temps “Tot mentida”, farà un cant al paradís perdut de la infantesa, de la innocència, de l'amor platònic o idealitzat que en el passat, en la seua joventut, va viure. I aquest serà el leitmotiv del llibre.

El tercer poema Infant d'hivern, que dona nom al llibre, és dedicat a Salvador Puig Antich, executat a les acaballes de la dictadura franquista sota pena de garrot vil. És aquest acte el que serveix Francesc per ubicar-nos, sense embuts, en l'ambient de por, repressió, silenci imposat i autoimposat que ofegava el pare, i l'infant que ell era en aquell 1974, quan solament comptava encara sis anys.

Els poemes que vindran després no anem a esmicolar-los, milor que ho faça el lector. Aquests tres primers crec que eren bàsics per centrar la ressenya. A partir d'ací, bé, des del principi, serà un llibre dolorós, de solituds, silencis, records, absència, ràbia, bogeria, plor, desamor. Malgrat la grisor i tot aquesta inquietud que predomina, el poeta trau les forces necessàries per sublimar i salvar els mobles de la memòria de la infantesa i d'aquell amor que un dia fou i encara el fa vibrar.

La infantesa, com hem dit, té una ubicació espaitemps que hem descrit de manera general. Quan entrem, però, en la lectura, no podem deixar de reconéixer alguns espais que a les clares ens diuen quin poble és. Un poble riberenc des d'on es veuen “els verds de la serra de Corbera”. Un poble del que descriu alguns espais emblemàtics d'un parc, una bassa, un carrer i una plaça, amb personatges que foren reals i a la vegada arquetípics, el barber, el practicant, el sabater, el forner, la carnisseria, la papereria, el bar (aquest amb nom i tot), un pont i un riu; per això ben bé podria tractar-se de qualsevol poble valencià d'aquell temps. Tenim la certesa, però, que no és un altre que el poble de l'autor, i el de qui escriu aquesta ressenya. Aquesta evidència, o exactitud, la detectem sobretot en tres poemes, Carta primera, Robatori i Pentàgon, i en aquest segon “una placeta amb tres moreres”.

És al poema seté, aquesta mateixa epístola, al meu parer, on sublima aquell paradís perdut de la infantesa tot unint-lo a l'altre paradís perdut de l'estima, sota la fòrmula repetitiva d'un “Deixa'm que et diga...” en què assegura que aquells infants “som feliços, salvatgement feliços” i a la seua estimada “com vaig ser de feliç”.

Uns altres moments àlgids els podrem trobar en poemes on Viadel rememora la figura del pare o plora la seua mort; l'amor perdut, alguns moments de plaer i estima que fan que haja valgut la pena, malgrat tot, aquest amor impossible; i dos moments que ens recorden fins i tot els poetes clàssics en allò del malalt d'amor fins a l'extrem de “morir en vida” o “morir de pena”.

Tot això i molt més ho deixarem perquè siga el lector qui ho descobrisca en la profunditat del discurs poètic. No abundaré en altres característiques de l'autor que ja han descrit amb molt d'encert Manel Alonso i Joan Garí, no cal repetir-nos.

Sí que voldria apuntar breument la meua impressió sobre el títol i objecte d'aquest poemari, INFANT D'HIVERN. És obvi que versa sobre la infantesa, però com hem apuntat, rememorada per un autor que ha arribat a la maduresa, d'edat i literària, “al començament d'una fi que ja done per certa”. És sobre l'HIVERN que volia anotar. És el glaç que apareix en molts poemes, no com a mot en sí, sinó amb altres formes lèxiques. Diríem que els poemes de Francesc glacen, no en el sentit de refrescar, ara que estem en estiu, sinó que ens deixen glaçats davant la misèria, la por, el dolor, d'una realitat sòrdida, abjecta, indigna, esmorteïda, mesquina, bruta. I davant el fet de la mort. És aquest l'hivern de l'autor, al nostre humil entendre.

Rafa Cuesta presenta DUNA

DUNA

Miquel Català. Neopàtria, setembre 2021

Conta Antonio Gamoneda en les seues memòries que, a

l' edat de 14 anys, va sentir parlar d’un llibre, Segunda Antología Poètica, de Juan Ramón i, quan va aconseguir reunir les cinc pessetes que valia, se'n va anar a una llibreria de León a buscar-lo. El llibreter l’hi va marmolar. Per a què vols tu llegir poesia? I li recomanava un llibre sobre la castedat. El xiquet isqué corrent espantat a buscar una altra llibreria. El nou llibreter li donà el llibre i li demanà que l’obriguera i el llegira en veu alta. Ho va fer. El poema parlava d’una posta de sol i acabava: ¡Oh dulzura de oro, campo verde, / corazón con esquirlas, humo en calma! / no hay en la vida nada que recuerde / estos dulces ocasos de mi alma. El llibreter li va regalar el llibre i conta l'ancià que escriu les memòries que per a ell va ser una sublime revelació: era la primera vegada que s’escoltava a si mateix llegir versos i va percebre físicament el cos de la poesia, la seua musicalitat, el ritme, les imatges que proporcionen un sentit i, fins i tot, un significat a les paraules.

No ens pot sorprende que Gamoneda haja sostingut que la poesia no és literatura. És molt més.

Quan llegia aquesta anècdota de Gamoneda, em venia al cap Miquel Català. Potser el poeta d’Algemesí haja tingut també experiència del cos físic de la poesia, de la seua musicalitat i del seu ritme. I, probablement, eixa siga la raó de la posada en escena de totes les presentacions dels seus llibres: sempre convoca a músics i gent molt variada a dir i cantar els seus poemes. Espere que avui no siga una excepció.

Perquè Duna no és una excepció en la seua producció poètica. Des del primer poemari Català ha exhibit una extraordinària habilitat per a dotar els poemes d’un ritme sonor que enlluerna el lector. El seu talent per a fer servir la varietat de recursos de la creació poètica és cada vegada més sublim.

En Duna trobem diferents tipus de composició dels poemes. Hi ha versos curts, molt lleugers i amb ritme frenètic. Hi ha versos trencats, més pausats. I hi ha molts poemes fets en prosa, també dotats de meravellosa musicalitat. El lletraferit d’Algemesí és un mestre per a jugar amb les paraules dotant-les de musicalitat. És un assoliment de l’art poètic que el poeta invoca:

Oh musa del vell art poètic, / deessa del cant.

Però el ritme i la musicalitat no ho són tot. En l'art poètic encara hi ha quelcom més misteriós i màgic: com les imatges proporcionen sentit i, fins i tot, significat a les paraules. Els poetes forcen les paraules per a fer-les dir coses insospitades. Així és la força de les imatges, de les metàfores. En la poesia tot és possible.

Duna està ple d'imatges suggerents. El procés mitjançant el qual s’ha arribat ací l'explica molt bé María Zambrano en Filosofía y poesía:

El poeta no renunciaba ni apenas buscaba, porque tenía. Tenía por lo pronto lo que ante sí, ante sus ojos, oídos y tacto, aparecía; tenía lo que miraba y escuchaba, lo que tocaba, però también lo que aparecía en sus sueños, y sus propios fantasmas interiores mezclados con los otros, con los que vagaban fuera, que juntos formaban un mundo abierto donde todo era possible.

Això que diu Zambrano passa en tots els poemaris de Català. Però especialment en Duna, l’últim, perquè ell ha anat creixent, s’ha fet un poeta més gran. Tan sols anomenarem tres exemples.

Paisatges, caminar, pluja són imatges molt presents al llibre. Totes tres són molt sensuals

El falcó ha volat alt, tot fugint de la densa nuvolada.26

El baladre encara hiverna mentre riu, matiner, l’ametler en flor.

Era tan llarg el camí i em quedaven tan poques forces. 45

Plou de nou sobre l’eixuta, eixorca / terra de la vall entre llomes.21

I ací es produeix el miracle, el salt màgic que tan sols la poesia pot fer. Allò que el poeta veu, escolta, olora o palpa, dona entrada als seus somnis i fantasmes. Paisatge, caminada o pluja esdevenen de sobte en la recerca d'un mateix, l’enyorança de la infantesa o, fins i tot, en la força irresistible de l’amor

Redescobrir la vida passada que et va veure créixer. L’infant que fores i encara t’acompanya. / La vida com un llamp.

I resseguir en tu, com en els bells camins, el rastre de la vida i de l’estima.37

I per si algú dubta que ja no hi som en allò sensible, diu

Paisatges increïbles que mai hem visitat.

L’art poètic es fa càrrec de tot. Sí, de la mort també

Eixuta, petita, l’àvia deixà anar / la vida en tretze dies llargs / Tristament feliç va marxar / lleugera com un ésser volàtil.

I també la pluja pot simbolitzar la mort.

La pluja ens banya a tots per igual. Fills de la mare terra, orfes d’estima i algues marines. / Sonen campanes de mort

No podem acabar sense fer palés que el títol és la mostra suprema al llibre del que pot fer la recreació poètica. Per descomptat, és quelcom sensual. La pròpia portada ens ho fa vore. Però aviat, des del primer poema, que, per cert, és un dels que mostren la preocupació social del poeta i on denuncia les barbaritats que els éssers humans han fet durant mil·lennis, Duna, la dona duna, es converteix en el símbol d’eixe somni o fantasma de l'autor, el món evocat amb tanta bellesa i on tot és possible.

La història violenta de la humanitat.

Mons a part

La dona duna il·lumina un desert novell

Efectivament, són mons a part. En tots els poemaris de Català ens trobem una dona que sintetitza els anhels de l’autor i dona sentit al seu pas per la vida. En Duna tot el vagarejar per l’Àfrica des de Somàlia a Namíbia, totes les meravelloses descripcions del desert, les imatges tan sensuals emprades, tenen una direcció: el nou desert que la dona duna il·lumina que no és altre que l’amor.

El poeta sap llegir el vol de l’òbila, amb mirada encuriosida descobreix les papallones blaves, es declara addicte del bes i arriba un moment que ja no pot renunciar a res.

Tot és tot. Res es res. Entre tot i res, ho vull tot sense enveja. Vull la mar, vull l’amor, l’abraçada i el bes. Vull el cel, vull la mà, la mirada, els cabells. Vull el vent en la cara, el sol en la pell. Ses paraules, la calma, el noguer. Lent passeig agafats de la cintura. Sempre lent.

Rafael Cuesta. València, desembre 2021*

*Aquest text el va fer servir en les presentacions de DUNA a València, en desembre de 2021, i a Dénia, en juny de 2022.

Bon estiu, Rafa, i gràcies pel teu temps! 

L'amistat no té preu.

Rafel Gelabert presenta DUNA a Mallorca

Palma, divendres, 27 de maig de 2022

La Vila de Sta Margalida, dissabte, 28 de maig de 2022

Bon vespre,

Primer de tot vull agrair en Miquel que pensàs amb mi per presentar el seu darrer llibre de poemes Duna, anit, aquí amb tots vosaltres. També ha decidit venir a presentar-lo a Mallorca, tal com va fer el 19 de juny de 2019, amb el llibre La dona del bosc. En demanar-me per presentar-lo, li vaig preguntar perquè havia pensat en mi i em digué que jo era un bon llegidor de poesia. Aquí he de confessar que no som tan llegidor de poesia com voldria ni tampoc com ell deu pensar, però no em deixa de sorprendre que hagi vist en mi aquesta sensibilitat. De totes maneres esper no decebre’l i que no li surti, com deim a Mallorca, el tir per sa culata.

En Miquel Català, com el coneixem nom realment Miquel Llàtzer. Ell va néixer a Algemesí, la Ribera Alta del País Valencià, l’any 1961. Ara és un profesor de català jubilat, encara que no ho paregui. Però ja sabeu que la poesia, com diu en Biel Mesquida, fa tornar guapos, i ell almanco no ha envellit. Si entenem la bellesa associada a la joventut, aquesta expressió sembla que s’adiu amb ell.

Ell ha participat a un bon grapat de recitals de poesia com aquest, ja he dit abans que el darrer que va organitzar a Mallorca va ser el mes de juny de l’any 2019. Gràcies als seus poemes el públic ha pogut assaborir la seva obra, com esper que anit també pogueu gaudir de la poesia d’en Miquel. La seva obra és prolífica aquests darrers anys, durant els darrers deu anys ha publicat Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina, Cavallet de mar, La llum del far, La dona del bosc, l’any 2019, i l’any passat, DUNA que vos donam a conèixer anit.

Per les xarxes podem veure les fotos que comparteix, que ell fa durant les seves passejades, ara ja jubilat, per racons d’una gran bellesa de la Ribera i del País Valencià. Aquestes imatges també són poesia, reflecteixen com estan amarades totes d’un amor que es desprèn gràcies a la seva sensibilitat, totes reflecteixen uns sentiments d’estima fora mida cap al seu entorn. A partir de les imatges que observa embolcalla, sens dubte, la poesia que escriu. Una poesia que comunica amb el seu entorn més immediat, com podria ser ara l’aigua d’una síquia de l’albufera o un albercoquer amb un bon esplet, ara que n’és el temps, d’albercocs.

L’amor a l’entorn i la natura és incessant a la seva obra, perquè ell sap com ningú interioritzar el paisatge i això es reflecteix a les seves paraules, que també fan entreveure un gran coneixement de la llengua, amb un lèxic extremadament ric. Paraules que aquí a Mallorca estan en desús, com ara fènyer, la podeu trobar entre les pàgines d’aquest llibre, quan diu:

La dona duna

feny la farina

prepara coques

i bons pastissos

També convé remarcar que al poema Espais viscuts, que trobam al Poema en cinc parts, apareixen tot un caramull de noms de carrers, els quals són ben habituals a Mallorca, això fa que l’obra ens siga encara més propera. Com ara el carrer del Cup, que trobam a s’Alqueria Blanca, carrer d’en Bosch a devora el Pes de sa Palla de Ciutat, o el carrer de les Parres que hi ha a Randa, Son Servera o Alaior. O el carrer de les Jovades que trobam a Santa Margalida.

Els qui coneixen l’obra d’en Miquel poden comprovar que en aquest llibre l’autor de cada vegada es consolida més com a poeta, i cada un d’ells assoleix una major perfecció.

Per als qui encara no heu tengut el llibre a les vostres mans, podem dir que aquest poemari es distribueix en tres parts, diferenciades, en aquests tres parts podem trobar l’angoixa del poeta davant la societat que ens ha tocat viure, tot això enriquit amb una descripció d’un paisatge d’una manera molt acurada. A través de Duna, el títol del llibre, l’autor ens evoca a paisatges d’oasis, deserts, palmeres, tot això embolcallat amb la figura femenina a qui li professa l’amor, en aquest cas la dona duna. L’amor cap a la dona es repeteix a cada un dels seus anteriors llibres, la qual fa de fil conductor a l’hora d’inspirar la seva poesia.

Dona duna vol entrar en un món on no hi hagi les misèries de la societat actual, ja que algunes vegades aquesta societat esdevé insostenible, segons l’autor. La poesia per en Miquel és l’eina per fer un clam a la humanitat a partir d’una dona del desert, amb tota una problemàtica, dissortadament, ben vigent avui en dia, com els refugiats, la manca d’aigua i altres misèries de la vida amb les quals aquesta dona ha de subsistir. Les anàlisis i les reflexions sobre la vida i la condició humana, també amaren la seva poesia. Al capdavall Duna, com tots nosaltres, és una supervivent en aquest món, on ningú no ens va dir que seria fàcil.

Quan he llegit el llibre m’ha vengut, com una rampellada, al cap una cançó, pròpia del moviment escolta, que no sé molt bé perquè l’he recordada, però que voldria compartir una part de la lletra amb tots vosaltres:

És que hi ha mil milions d’estrelles,

aquesta nit que ara fosca veus,

i en el desert un oasi t’espera,

encara que només vegis arena.

Ara, per acabar vos voldria llegir la prosa poètica titulada Petites derrotes, que podeu trobar al llibre, el qual he triat per vosaltres. Diu així:

Les petites derrotes. Les grans derrotes. La gran derrota de la vida. No t’espanta la mort infinita. La darrera. La de mai no tornaràs. Fa més por la fútil derrota diària. La desfeta imperceptible. La que prové de les contínues equivocacions de la nostra perfecta imperfecció. La de no saber si podràs aguantar la mirada a qui li has fallat. Si podràs mirar a la cara a qui estimes i has fet mal.

Tens una sola vida. I la malbarates constantment.

Només em resta donar-li l’enhorabona, a en Miquel, i esperar que en pugui escriure molts més de llibres i també triï Mallorca per venir a presentar-los.

Bona nit

Rafel Gelabert Morell

Ressenya VENT D'ABSÈNCIES, de V. Nàcher

 Ressenya sobre VENT D'ABSÈNCIES, darrer poeamri de Vicent Nàcher.

Miquel Català, 6 de juny de 2022

El nostre estimat poeta Vicent Nàcher ha parit un altre poemari. Ens havia convocat per finals d'any del 2021, que és quan estava editat. La deessa Fortuna, o la pandèmia, o ves a saber quins nassos (ni li ho vaig demanar), va fer que ajornara la presentació al mes de març de l'actual 22. El ben cert és que va ser cosa d'agrair. Millor en març que en ple hivern. Millor ara que sembla que remet la Covid, o això ens diuen. I cap allà que anem tots, com d'habitud, a la Casa Cantonera d'Algemesí, lloc de cultura que molts troben per ser el cantó d'enfront de l'antic celler Ca Lutgarda. Carrers del poble profund, més enllà de les antigues Escoles.

Vicent hi té la seua guàrdia pretoriana, com un Cèsar. Uns amics incondicionals que s'encarreguen de cada celebració. Val a dir que dominen l'art de la interpretació i de la dicció, com a membres que són o han sigut d'aquell grup de teatre de nom Confiteor. Cares conegudes, amics de molts anys. Però no vull fer ací cap ressenya de la presentació, sinó del llibre que acaba de publicar.

Després de més de dos anys del darrer Un tros de cel a les butxaques, 2019, i després de dos anys horribles de pandèmia, Vicent ens ha regalat un altre llibre. Ja he escrit en anteriors ressenyes de llibres de l'autor com veig la seua poesia, i com la qualifiquen altres. No hi abundaré. Intentaré dir-vos, sense desvetlar massa, algunes línies sobre aquest nou artfici literari.

La part més gran (això ho dic jo, perquè ja sabeu que Vicent no en fa de parts), aniria des del principi al poema UCI, i si m'apure, fins a dos poemes més enllà. Diria que poetitza, en un autèntic dietari sense dates, sobre la pandèmia i la consegüent quarantena que vam patir, gairebé, tota la humanitat. És cert que ha estat un tema molt suat, i que les xarxes socials ens han donat brou a bastança, fins a la sacietat. Ja sabeu com és l'ésser humà!

Solament cal fixar-s'hi en els títols d'aquesta primera sèrie: Hospitals, Dols, Pèrdua, Estat d'alarma, Control, Quarantena, Desescalada (paraulota que algun inepte es va inventar, haguès bastat amb dir Descens, Baixada, Caiguda o Minva), …, Brots, UPG del dolor, Qui no tinga, que espere, UCI. El lèxic que usa Vicent és molt dur, diria que autèntiques bombes sobre les nostres consciències, com horror, pena, devastació, precipici, paüra, malson, privació, tristesa, abisme, laberint, calvari... Però que la duresa ha sigut real i per a tots. Malgrat aqueixa severitat Vicent sempre deixa una escletxa per on entrar la llum, i ens exhorta a perdurar, a sobreviure.

És clar que és llei de vida que tots hem de morir, per una o altra causa, però com més tard millor, no? He vist el Vicent poeta molt greu en aquests versos, amb una prosa tallada, dura, realista, estellesiana. De no haver vist aquesta escletxa de llum i la posterior evolució del poemari, sobretot a la part final, confese que se m'estava fent la lectura un tant aspra, inclement, angoixant.

Els poemes que van des de Poals de mi mateix, pàg. 26 fins a Blues de perdedor, pàg. 33, conformen el que per a mi seria una segona part, amb un eix central temàtic sobre el fet d'escriure, sobre l'ofici de poeta. Part aquesta que directament enllaçaria amb alguns poemes finals amb aquest mateix eix temàtic. És també dolorosa aquesta part, perquè Vicent sagna quan escriu. Sagna i surt ferit com en un combat (i ací em recorda algunes lletres de Llach), i Vicent sempre es posa de la part dels perdedors, ell mateix s'hi considera. Però en aqueix mateix combat dolorós hi veu la salvació. No es rendeix mai, i amb l'escriptura sobreviu.

A partir de Menú a la carta, pàg. 34, i fins a la pàgina 39, hi trobe un compendi de poesia més social, amb una crítica sincera al consumisme, la propietat privada, la competitivitat, la societat controlada, el món aparent, l'esclavitud i la misèria. Aquesta seria per a mi una tercera part.

Als cinc poemes següents hi veig una quarta part, de la pàgina quaranta a la quaranta-quatre. Torna el jo poètic, que de vegades pot ser també un nosaltres, amb força i passió. Decididament crida a la pèrdua de la por, a la rebel·lió, a la valentia, tot i la pesantor del poema Heretaràs la terra.

I la part final o cinquena, on torna sobre el fet d'escriure, fa alguns homenatges, i torna a la infantesa, a la rebel·lió, a la cerca de la felicitat.

No diré més. El lector deu descobrir per si mateix aquesta màgia dels pobres, com diu Vicent.

La meua més sincera enhorabona a l'autor.

DUNA a Dénia div. 17 juny

El poeta valencià Miquel Català presentarà el seu sisé llibre en la Casa de la Paraula, Edifici de la Fundació Baleària, al port de Dénia.

Ha presentat tots i cadascun dels seus llibres al poble de Maria Ibars, i DUNA serà el quart que presentarà a Baleària. Oficiarà Rafael Cuesta.

Des que ha començat l'any ha passat per Eivissa, Girona, Palma i Sta. Margalida, a Mallorca.

L'acte, amb un breu recital de poemes, serà divendres, 17 de juny, a les 19:30 h.

Més informació sobre l'autor

Recital DUNA a Sta Margalida - diss. 28 maig

 Dissabte 28 maig, a Sta. MARGALIDA. 

Sala Rectoria, 20 h.

Presentarà l'acte n'Antoni Mas Forners. Historiador.

Presentarà DUNA en Rafel Gelabert.

Lectura de poemes a càrrec de Joan Femenia Mas, valencià de Pego, la Marina Alta, descendent de repobladors mallorquins de Santa Margalida en el segle XVII.

Us esperem !

Recital DUNA a Palma - div 27 maig

Divendres 27 maig a PALMA

Biblioteca Ramon Llull, 19 h.

Presenta Rafel Gelabert

Lectura de poemes a càrrec de Joan Femenia, i altres (per confirmar).

Us esperem !

Aquest és un altre cartell que teníem preparat. Vam rebre, però, el de dalt, que ens el van fer en la mateixa Biblioteca Ramon Llull de Palma.

DUNA a Mallorca, 27 i 28 maig

DUNA. Doble recital a MALLORCA

Divendres 27 maig, a PALMA

Biblioteca Ramon Llull, 19 h.

Presenta Rafel Gelabert

Dissabte 28 maig, a Sta. MARGALIDA. 

Sala Rectoria, 20 h.

Presentarà l'acte n'Antoni Mas Forners. Historiador.

Presentarà DUNA en Rafel Gelabert.

Lectura de poemes a càrrec de Joan Femenia Mas, valencià de Pego, la Marina Alta, descendent de repobladors mallorquins de Santa Margalida en el segle XVII.

Us esperem!

TOT ÉS DE COLOR. 25 abril

TOT ÉS DE COLOR

25 d'abril de 2022

A Zeca Afonso, Paco Ibáñez, Rafael Alberti, Al Tall i Lole i Manuel

Torna a lluir el sol, breu interval, en aquest abril gris, plujós. Fa un cel de Sorolla. Capell de llata acoblat cap al front per mitigar la ceguesa. Flaires de tarongina, flors d'agret i àloe vera. Tot de closques seques de caragols pels camins. El verderol refila sobre els brots de fulla nova del nouer. Els records mai no són la realitat. S'aproximen als somnis. 

Qui no es vol moure diu que no hi ha marxa enrere. També et negarà l'avenir. Mentre cantusseges Grândola, vila morena, imagines tot de clavells volant sobre les armes. Rapinyaires ponentins escombrats fins a la mar. A galopar, a galopar. Que ens poseu la cova en casa i des d'ella a saquejar. A galopar, a galopar.

Tot és de color. Tot és de color. El poble s'espavila. Ha arribat la matinada. Amb un bes blanc jo t'he despertat.