Manel Alonso publica un article al DGS sobre el llibre
"Poemes de la nina libèl·lula" de Miquel Català
UN PACTE AMB PETER PAN
http://diarigran.cat/2013/04/un-pacte-amb-peter-pan/
El novel·lista i dramaturg escocés James Mathew Barrie, a principis del segle xx, va crear un seguit de personatges ficticis per a una obra de teatre, Peter Pan. Peter Pan, el xiquet que no volia créixer i que era capaç de volar, el rei i senyor de l’illa Maimés, on també habita el seu arxienemic el capità Garfi, aquell que tant temia el pas del temps i que es disputa amb ell l’estima de Wendy, abans de fer-se adult s’ha convertit en un mite modern. George Bernard Shaw diu que l’obra literària on són enquadrats «sembla un entreteniment vacacional per a infants, però en realitat és una obra per a persones adultes» per tot allò que suggerix. El mite de Peter Pan és present en el llibre Poemes de la nina Libèl·lula, un recull de poesia en el qual el seu autor, Miquel Català, pseudònim literari de Miquel Llàtzer, ens oferix uns poemes aparentment senzills emparentats de vegades amb les cançons infantils però que en realitat oculten, com l’obra de Barrie, missatges xifrats per als adults. En el clàssic de l’escocés es parla d’un triangle amorós més o menys ocult entre Wendy, Campaneta i Peter Pan, en el poemari de Miquel Català tinc la sensació que la nina libèl·lula és una barreja de totes dues, una la que fou en el passat i l’altra la que és en el present. Però el poeta no és Peter Pan, Pan es queda a l’illa de Maimés, potser que Miquel Català siga un dels xiquets perduts que en fer-se gran li agrada evocar el temps de la infantesa.
Poemes de la nina Libèl·lula està dividit en tres parts, la primera, «Somnis i desitjos», formada per vint-i-cinc poemes, bona part dels quals són breus i que amb un gran estalvi de recursos ens oferixen una sensació, un sentiment, una imatge colpidora, un consell fins i tot. El poema «El meu petit món», un dels més llargs d’aquest apartat, està emparentat directament amb les cançons tradicionals infantils, és més, m’atreviria a dir que també amb les de bressol. El mite de Peter Pan apareix per primera vegada per a fer en aquesta ocasió de guia cap a l’univers petit i tendre de l’autor. Després tornarà a aparéixer amb Campaneta en el poema «Nit oceànica», on ens va assenyalant les coses que cal estimar i on els dos personatges són fidels guardians del son de l’infant que portem dins, o en «Capvespre a la mar», ja en la tercera part, on Català ens assegura que ha arribat el moment de Peter Pan. Llegint aquests tres poemes no he pogut deixar de pensar en la cançó de Miquel Herrero i els Autòmats «Pacte amb Peter Pan» en el que es pregunten on són tot allò que ens pertanyia i ens feia somiar i que van abandonar en fer-nos grans. A Miquel Català li agrada evocar amb tendresa els seus primers anys, quan el temps no es mesurava i ell anava construint-se el seu petit paradís. Els poemes «Illa del desig» i «Un núvol entre mans» estan emparentats amb les cançons infantils vinculades a un joc, ell de fet se’ns mostra com un poeta juganer. Per la seua banda, «La mala educació» és un petit al·legat contra la doma que ens procuren dels sentiments més naturals de l’ésser humà, Català es rebel·la contra eixa doma i reivindica la part més natural, espontània i innocent de l’individu davant l’encotillament hipòcrita al qual la societat l’obliga.
La segona part del llibre, «L’home de la terra», està conformada per quatre poemes llargs i de vers lliure. A mi personalment el to de l’inici de cadascun d’ells em recorda, guardant les distàncies oportunes, el del poema 20 del llibre Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda: «Puedo escribir los versos más tristes esta noche», i potser sí que hi ha alguna cosa de la primera poesia del xilé en la de Miquel Català. En aquesta part també és on trobem més clara la influència de Vicent Andrés Estellés, encara que el de Burjassot era sovint més generós en adjectius i imatges. L’ombra d’Estellés deambula com la de Peter Pan per tot el llibre. Aquest «home de la terra» no és un altre que el mateix poeta, un individu que sempre és alguna cosa en referència a l’absència, la presència, el recolzament, la vida compartida de i amb la persona estimada.
La tercera part, «De l’amor i del temps», està formada per vint-i-un poemes, la majoria dels quals també de vers lliure, encara que n’hi ha uns pocs amb metre i rima. Són cants els uns a l’amor, però també a l’atzar que ha fet possible trobar-se amb l’estimada, cants de denúncia contra la hipocresia social, contra el pas del temps, els jocs verbals, el paisatge com a creadors d’atmosferes poètiques, tots presents ja en la primera part, però també hi ha un cant a l’exuberància carnal i a la sensualitat, al desig inesgotable de tendresa.
El paisatge és l’altre gran protagonista del llibre, el paisatge colpix l’autor i li crea la necessitat d’eternitzar a través d’un vers. Però perquè això siga possible ha d’intervindre la llum, ja siga solar directa o filtrada a través dels núvols i la pluja, o la lunar. La lluna, alguns personatges mítics, junt amb la música, prenen de vegades un paper d’actors secundaris. L’univers poètic de Miquel Català habitat per sirenes i somnis lliga d’alguna manera amb el musical del cantautor d’Alzira Joan Amèric, la qual cosa ve subratllar el parentesc de la poesia de Català amb la cançó.
