Avui em publiquen un conte
Això
era i no era un petit país, d'un petit món dalt dels núvols, on
pixaven tan alt, tan alt, que ningú no sabia on era. Els seus
habitants també eren petits molt petits, i eren uns desmemoriats,
per això quan se n'anaven a l'estranger, no hi sabien tornar. I com
eren tan desmemoriats, aviat foren engalipats per tota mena
d'espavilats, regidorlinets, diputalinets, maletinets,
promotorlinets, banquerlinets, i tota classe de nosequèlinets amb no
massa bones intencions.
El seu
guardià, des que les granotes tenien pèl, era un gegant, de nom
Eugeni, que sempre tenia molta son, qui, cansat de vetlar per aquests
petitets desmemoriats que li'n feien de vaquers, es gità a dormir
dalt d'una muntanya acarasolada, ben a prop de la mar, que així
dormiria més fresquet i a gust, amb el balanceig de les ones de la
mar a la memòria. I passà que estava tan a gust dormint, que ja
portava vora mil anys sense despertar, i això que tenia un setè
sentit que el feia estar sempre vigilant. Per si de cas !
Mentre
el gegant dormia anaren succeint-se tota una sèrie de despropòsits.
Aquest
petit país es deia Insolvència, perquè no tenien consciència.
Però ells vivien feliços, menjaven paella tots els dies, de postres
taronges, i de dolços per acompanyar el cafenet, bunyols amb molt de
sucre. Qualsevol motiu era bo per riure, tirar una traca, o anar a
pescar. I sempre tenien els collons i la figa en la boca. També els
agradava molt disfressar-se de llauradors i llauradores, però ningú
ja no anava a llaurar. I a les grans ciutats començaren a parlar de
manera estranya, perquè, desmemoriats com eren, ja no recordaven ni
com parlaven els seus avis. I ara s'estilava dir espardenyades, que
era com si parlares, però malparlat. Per exemple: “me duelen los
chenollos de tanto ir a redolones”. Era una barreja entre coentor i
“quieroynopuedo”.
Els
insolvencians eren panxacontents i servils, i si algú els feia una
proposta de canvi sobre com s'havien de repartir les garrofes, sempre
responien allò de “tots són igual”, “pa que furte un altre
que furten els meus”, i coses semblants. I això feia quasi
impossible cap perspectiva de canvi. Però cada dia que passava la
situació anava empitjorant. Ara ja no nugaven els gossos amb
llonganisses. Molts perderen les seues cases, les terres, les naus
industrials, i la dignitat; alguns fins i tot la bicicleta.
Passà
que un dia foren visitats per uns extraterrestres amb maletes plenes
de lluernes i miratges. Primer vingueren a comprar-los les terres, a
bon preu !, deien els maletinets (perquè venien del planeta Maletí,
tres galàxies a la dreta d'Andròmeda). Després contemplaren
atònits que la seua mateixa terra l'havien tornat a vendre pel doble
de diners, o el triple, o molt més, perquè allí anaven a fer sis
mil xalets, un polígon industrial, un supercomplex turístic, o un
aeroport, encara que només servira per anar a passejar.
Si hi
havia problemes de mancança d'aigua, la demanaven transvasada, però
de la millor qualitat, apelant a la solidaritat entre conques
fluvials. Tant feia si la conca que l'havia de cedir en tenia
suficient com si no. Cal ser solidaris, i l'aigua és de tots. “Agua
para todos” deia el seu eslògan, en llengua forastera.
Els
pisos i xalets que s'arribaren a construir, alguns de molt dubtosa
qualitat, es venien a uns preus desorbitats. Els preus de
l'habitatge, que fins ara tenien consideració de ser un dret de les
persones, es dispararen fins a límits insospitats. De manera que els
diners que les famílies insolvencianes havien tret per la venda de
les terres no servien ni per tapar un forat de la hipoteca del pis
que ara compraven per la filla o el fill que aviat es casava. Però
no patiu, els deien els promotorlinets (així es deien uns altres
extraterrestres del planeta Promotor, sembla que del mateix pèl que
els maletinets), anirem al Bancaca i us donaran tots els diners que
us calguen i molts més, i així que es compren un bon cotxe.
I els
insolvencianets, creguts i cofois de pensar que havien fet un bon
negoci, passaven per la vicaria i signaven qualsevol cosa que els
Bancaquers i els promotorlinets els ficaven sota el nas.
“Xe,
que pagat estic; tinc casa i tinc cotxe, tot nou de trinca, sóc un
triomfador, tu” exclamava Ximet, el fill d'un honrat llaurador que
ja no llaurava. Es pensava ser com els joves dels anuncis de somriure
profiden, i s'imaginava dalt del cotxe acompanyat de tres nenes
boniques, d'aquelles que apareixien solament als seus somnis. Això
és massa, xe, això ho pague jo, deia quan entrava al bar, i es feia
ample com un bocoi de tan envanit com n'estava.
El seu
veí Josep, que no era tafaner, i no sentia enveja, també volgué
estrenar casa, i com més gran millor. I un cotxe, no, un cotxàs, o
per què no dos? També anà al Bancaca i demanà un bon grapat, com
si els regalaren!
I així,
en un tres i no res, els desmemoriats insolvencianets anaren
adquirint, amb les cacahipoteques, tota mena de béns de consum,
necessaris i accessoris, en una borratxera consumista que semblava no
tenir fi. Mari Pili es comprà un mòbil que només li faltava fer
bitllets. Son pare un ordinador de ni se sap quantes gigues. A la
mare li comprarem un robot cambrer. I al germanet petit un piano, per
si algun dia el volia tocar. I per a l'estiu, com no sabem on anar,
una barca a motor, i cada dia anirem a una platja. Però pare, d'on
has tret tants diners? No patiiiiu, m'han concedit una cacapoteca!!,
deia el pare tot ufanós.
Els
governants insolvencians, també borratxos de diners públics per les
cacahipoteques que els bancs els concedien alegrement, són els qui
més gastaven, i portaven grans fastos a compte dels diners del
poble. Feien contractacions d'obres de molts milions, de serveis que
cobraven el que no està escrit; portaren un home amb bata blanca que
els beneïa a tots; i els cotxes de carreres, d'aquells que surten
per la tele i fan molt de soroll. I la copa mundial de vela. I com hi
havien tants diners, doncs no passava res si passaven als amigatxos
uns sobres a final de mes, i si uns quants o uns molts me'ls emporte
a un altre bancaca que hi ha al país dels formatges, on diuen que
són comptes secrets i ningú no s'entera que tu els tens, ni et fan
preguntes.
Corrien
els diners com corre l'aigua, que per on passa banya. I si alguna
volta li havien pogut dir a algun regidorlinet o diputalinet que si
no estaven gastant massa innecessàriament, que si podíen posar en
risc el futur dels futurs habitants del país, et contestaven “qui
vinga darrere ja s'apanyarà”.
Però
com tot baló que s'unfla massa, el deute del govern, i el de les
famílies i persones habitants del País de la Insolvència, s'anà
unflant i unflant fins que esclatà com una bambolla. I de repent és
com si el terra s'hagués obert i començaren a caure tots a
l'abisme. Campe qui puga !! La gran seguretat amb què parlaven tant
de mamarratxo solt
es tornà
balbuceig, i els principals responsables de tant de maletinet, ara
resulten ser els més desmemoriats de tots. Ningú no en recordava
res. Ningú no en sabia res. A mi m'ho manaren. A mi em digueren que
fera això i allò, jo no en sé res. Tots eren innocents. Ningú no
es feia responsable de res. O siga, eren uns irresponsables, a més
de corruptes.
Com
haureu pogut observar, quan venen les males tots fugen com a rates. I
això és exactament el que va passar. Uns callaven mentre altres
fugien. I el gran problema de desmemòria anava estenent-se com una
taca d'oli. Tal fou la magnitud de la desmemòria que i tant de mal
estava fent als innocents insolvencianets que alguns començaren a
obrir els ulls.
Ells no
ho sabien, però tot això ho havia urdit una bruixa mala que estenia
els seus tentacles entre els maletinets, els promotorlinets, els
banquerlinets, els regidorlinets i els diputalinets, i uns quants
nosequèlinets més. A veure si sabeu com li deien? Sí, ho haveu
encertat,
era la bruixa Cacapoteca. És una bruixa molt mala, que ho controlava
tot, sobretot la voluntat de les seues víctimes, a qui els xucla el
cervell enlluernant-los i fent-los desmemoriats. I clar, aqueix és
el brou idoni per créixer tots els nosequèlinets.
En pocs
anys, relativament parlant (si parlem d'un poble que té entre vuit i
dotze segles de vida, depén des d'on comptem), el poble insolvencià
va veure com el seu país de fantasia no era més que una enganyifa.
Els diners del pot comú, se'ls havien endut. El govern que havia
d'administrar la cosa pública havia endeutat el futur de les
generacions venidores. Dia a dia assistien impotents al desnonament
d'un veí, el qual es quedava sense casa i amb una gran cacahipoteca
per no poder pagar; perquè ara ja no hi havia treball ni salaris.
Els treballadors públics (mestres, sanitaris, administratius,
periodistes...) van veure com els seus llocs de treball estaven en
perill, a més de patir retallades en els seus salaris. En especial
foren d'extrema gravetat el tancament de l'únic ens, Canal Ou, de
ràdio i televisió que els insolvencians tenien i que parlava com
ellsa voltes, i la privatització d'hospitals i àrees de salut que
abans eren públiques. Els nosequèlinets es fregaven les mans, i
bavejaven davant les possibilitats de negoci i de saqueig que se'ls
obrien.
La
bruixa Cacapoteca reia i reia sense parar, a carcallades profundes,
perquè sabia que finalment tot seria d'ella. No solament controlava
les voluntats de tots. També poc a poc anava fent-se amb les seues
propietats. Però la bruixa tenia un punt dèbil, perquè sinó no hi
hauria conte. A cada insolvencià que desplomava li creixia la
berruga del nas, i tant i tant li havia crescut que ja li pesava més
que el cap. Fins al punt que havia de dur el nas en un carret. I la
berruga tenia ja un aspecte demoníac, unflada amb bosses de pus
pestilent. Contava un nosequèlinet arrepentit de les seues maldats,
que un dia la veié en persona, i no pogué aguantar les ganes de
vomitar.
Els
insolvencians començaren a obrir els ulls, com havíem dit. Però la
bruixa tenia uns poders tan grans, que les seues queixes no li feien
ni cusquerelles. Intentaren organitzar-se, associar-se, cercar l'ajut
d'algunes organitzacions descontentes amb tot el que estava passant,
i mamprengueren de fer activitats de protesta i denúncia dels abusos
dels nosequèlinets. Cada dia es destapaven nous assumptes de
corrupteles. La bruixa Cacapoteca no parava de riure sardònicament,
imaginant els futur de tots els xiquets i xiquetes del país en les
seues mans.
I
vosaltres direu, i què pinta en tot açò el gegant de la muntanya?
Perquè el conte es diu així ! Teniu raó, encara no ha fet més que
dormir. Penseu que ja és hora que desperte?
Passà
que la situació arribà a tal extrem, que els governants ja no
sabien què fer. Perquè la cosa era ja tan visible, que si estiraven
la tela “per tapar la mamella, ensenyaven lo cul”. Era massa
evident el mal estat de les arques públiques; la cacahipoteca que
tenien amb els diferents bancs no parava de créixer. Els mateixos
bancs ja no concedien més crèdit perquè no cobraven el deute. Els
insolvencianets anaven engrossint les xifres de l'atur, i anaven
perdent l'esperança, que era l'única cosa que els hi quedava.
La
bruixa Cacapoteca s'havia fet amb tot, fins i tot amb el govern del
país. Com no saben governar-se, que els governen serà la millor
solució. S'alçaven veus del país veí, amb forts interessos
expansionistes, com des de sempre, i quasi ho estaven aconseguint.
Entre tots, i amb l'ajut de la maligna bruixa Cacapoteca, el país
dels desmemoriats insolvencianets estava més prop que mai de la
desaparició.
Però la
berruga de la bruixa Cacapoteca explotà. Inundà el país de pus, i
el pus arribà a la mar. El gegant no havia pogut percebre la
pestilència de l'aire perquè, allà dalt a la muntanya, i a prop de
la mar, l'aire era fresc i marí, amb flaires barrejades de romaní i
llobregant, de pebrella i petxines. Però ara el pus inundava les
aigües i la brisa marina ja no portava les flaires salades. La pudor
que ara eixia del pus de la berruga de la Bruixa Cacapoteca era més
forta que la de les clavegueres de la ciutat més gran del món.
Sentor de putrefacció més forta que l'alè del propi diable. No hi
ha cap androna que puta més.
La forta
pudor despertà Eugeni del somni de mil anys. Uuaaaaahhhhhhhhhh,
digué el gegant, estirant-se de braços i cames, estirant l'esquena
i el coll durant una hora i mitja. Per fi recobrà el sentit i pensà:
qui gosa destorbar la meua sesta al plemigjorn que acabe d'encetar?
I, de colp, se n'adonà que l'aire era irrespirable, la pestilència
era tal que comença a tossir i tossir, fins que s'alçà dret i per
damunt del núvol tòxic pogué agafar aire pur, aire net, i omplir
els pulmons. El seu setè sentit li deia que les coses no anaven bé,
i aviat sentí molt males vibracions. Vibracions que no eren
desconegudes per a ell. Sembla que havia lliurat antigues batalles
amb aquesta bruixa que no era bruixa ni era res. Era el pus de la
humanitat concentrat, una mescla d'enveja, cobejança, avarícia,
orgull, enemistat i odi.
El
gegant ho sabia. I sabia que havia de vetlar per aquells ésser
petits, desmemoriats i inconscients. Així que era l'hora de traure's
la pols i les teranyines de damunt.
Agafà
tot l'aire que pogué amb els seus pulmons, i d'una bufada apartà
tot el pestilent aire que feia l'atmosfera irrespirable. Després
mirà la terra i la mar, que eren cobertes d'una espesa capa de pus,
i d'un fort colp en terra amb la seua gaiata féu un clot sense fons,
per on aviat s'escolà tota la brutícia del país. Aviat alçà el
vol, i anà per totes comarques del país on feien pansa, i en dugué
sobretot d'Alella i de Dénia, i també algunes panses occitanes i
mallorquines.
Reuní
tots els insolvencians i els féu menjar panses, i tiges de pansa,
que diuen que són molt bones per a la memòria, i els recomanà de
no deixar de menjar-ne mai. Aviat els insolvencians començaren a
cobrar la memòria perduda, fins i tot els jutges; i els
nosequèlinets i tota la malesa de gentola amb no massa bones
intencions aviat foren engabiats. Recobrada la consciència, es
posaren mans a l'obra, i mai més no foren desmemoriats.
En pocs
anys els insolvencians referen la hisenda, perquè eren treballadors
de valent. Feren valdre la seua llengua a tot arreu del país, perquè
era de justícia, i que ja estava bé de tanta bajanada. Ja es sentia
massa el parlar foraster. Recuperaren els serveis públics
privatitzats, i tota la banca podrida la feren pública. També els
recursos energètics, el gas, la llum, el petroli. Perquè tot el que
es deixa en mans d'uns pocs ja sabem com acaba. I ara ja tenim
memòria !
El
gegant Eugeni es quedà un temps supervisant que tot anara bé. I
finalment, cap a l'any 2.020 li entraren ganes de fer la sesta, un
dia que havia dinat molt, i de postres es menjà quatre melons
d'Alger i dues caixes de panses. Ara el país estava net. I el seu
setè sentit estava tranquil. Podia anar a jaure a la seua muntanya
vora la mar i estirar-se de bell nou, qui sap si per mil anys més.
http://www.morvedre.info/el-conte-del-diumenge/el-conte-del-diumenge-el-gegant-de-la-muntanya-miquel-catala
Abraçades!!!!
