Ressenya de Manel Alonso, escriptor i director literari d'Editorial Germania.
‘Poemes de la nina mandarina’
Posted by Manel Alonso on dijous, gener 30, 2014
El poeta de la Ribera Alta Miquel Català encetava ara fa dos anys la seua carrera literària amb un llibre, Poemes de la nina libèl·lula, en el qual havia creat una maquinària literària capaç de retornar-lo a la infantesa i assaborir-la a través dels sentits. Ara ens presenta el seu segon llibre, Poemes de la nina mandarina, en què ens retorna a aquest temps, però ho fa potser incidint més en un tu femení que representa la justificació del seu viure. Del primer al segon llibre he trobat un autor més madur, més segur, potser perquè el primer volum recollia poemes escrits durant diferents etapes de la seua vida que acabaren conformant, mitjançant un fil conductor, un conjunt. En aquesta ocasió els poemes són més recents i la intenció del poeta més clara.
Poemes de la nina mandarina, un
títol que com l’anterior ens fa pensar en un producte destinat a
infants, la qual cosa pot portar a engany a alguns lectors despistats,
ens porta per una altra banda a pensar en un univers literari paral·lel
al de Lewis Carroll o el de James Mattheu Barrie.
El llibre està dividit en tres parts,
les dues primeres, «Dies blaus» i «Cara de nina», amb vint-i-un poemes
cadascun, formen el cos del llibre, i el tanca com una petita cua
«Vermells», amb només sis poemes.
«Dies blaus» s’inicia amb dos brindis
que són per una banda dues declaracions i per una altra dues definicions
del jo del poeta respecte a un tu femení, sobre el qual es crea, es
justifica el viure i es recrea. Aquesta relació amb eixa alteritat
triada marca la primera part de l’obra, però, també, tot el poemari.
Els poemes que conformen la segona part,
«Cara de nina», són més rítmics, més directes i clars i en ells l’autor
retrata l’estimada de diverses maneres, ella és pluja d’abril,
capvespre rosa, llum autumnal, perfum de romaní… Ella és presència fins i
tot en l’absència. El desig del poeta envers ella és un desig de
felicitat compartida, la recerca conjunta d’una felicitat que li dóna
sentit a la seua vida. L’esguard del poeta és fonamental en tot el
poemari, a través de la seua mirada enamorada recull imatges que després
li serviran com a matèria primera per a construir un paisatge on
començaran a gaudir els altres sentits i en el qual ella serà habitant,
geografia i paradís. En el llibre trobem diversos homenatges, com ara a
Vicent Andrés Estellés i la seua «Rosa de paper», i a Jordi de sant
Jordi i el seu «Desert d’amics».
En la tercera part, «Vermells», l’autor
incidix en el desig, en la passió per la nina mandarina, una nina que és
illa, mar, pluja i el suc de la qual és mel.
La construcció dels poemes, de vegades
en versos lliures, de vegades rimats, està directament emparentada amb
la cançó infantil. Ara, hi haurà lector que potser pensarà d’una manera
ingènua que les cançons infantils i fins i tot les rondalles són simples
i innocents, però que poc que en sap aquest lector! Ocultes entre els
versos, hi ha mines que en esclatar ens duen a pensar en la sensualitat
que impregna els sentiments del poeta.
El món del somnis, de la fantasia, així
com l’aparició d’algun personatge del cinema i la creació de figures com
«la cambrera contrabandista» o la mateixa «nina mandarina» emparenten
els poemes amb el surrealisme i el pop-art.
Poemes de la nina mandarina
l’obri un magnífic i complet pròleg de Josep Manel Esteve, que analitza
fins el moll de l’os cadascun dels poemes i que ens farà de guia per a
entendre amb precisió un poemari aparentment senzill però que no ho és.
http://diarigran.cat/2014/01/%E2%80%98poemes-de-la-nina-mandarina%E2%80%99/
