Notes
a una simbòlica antropològica del poemari de Miquel Català Poemes
de la Nina Mandarina. Editorial Germania. Alzira 2014.
JOAN PAU CIMARRO
Al
segon poemari de Miquel Català regola la calma dolça dels gallons
de Mandarina, el tast dels besos a la lluna, la suavitat redona del
desig dels somnis fets realitat a la nina que ens mira des de la seua
illa.
Aquestos
Poemes s’obrin amb l’aroma de la mandarina fresca i nítida que
ens trasllada a la memòria records potser sommiats. I ara ens
preguntem per què és tan necessària, la poesia de Miquel Català?
Per què la seua veu s’aboca amb la tendresa que cal en un món
d’amenaces i incerteses com el nostre? Com s’acosten els símbols
de la seua poesia a les nostres ànimes? Per què s’ha fet tan
necessària la poesia al nostre temps?
Un
poema de l’escriptor alemany Durs Grünbein ens dona una clau
suficient per obrir el pany: tracta del filòsof Descartes i les
seues pors. Pors que la lógica no pot allunyar: Descartes està
preocupat pels somnis. A la mateixa cabana on ha dissenyat les
veritats clares i distintes, transparents com les coordenades de la
lógica, ha caigut l’hivern . El fred ha cobert de neu el bosc
fosc. La cabana ha estat envoltada per llops famolencs, bandolers i
vilatans irats per les pors a les conseqüències del progrés. També
Descartes té por. Pors que sols serán contingudes per l’acte
d'escriure. Descartes escriurà poesia. I la poesia és humana,
s’enfronta a les nostres pors, i simbólica.
L’ésser
humà té una tendència innata a crear símbols, és un animal
simbòlic (CASSIRER) la qual cosa vol dir que pensem i actuem
mitjançant símbols, eixes petites unitats que tenen un alta càrrega
significativa. Aquestes petites eines de pensament són arreu del
nostre món, a la naturalesa i a la tradició cultural, al treball i
a l’oci, en la comunicació social i als impulsos que identifiquen
els moviments socials, la història i els mites.
Els
símbols viatgen d’un context a altre, i travessen la història cap
al futur en ser objecte d’interpretació, és a dir, en ser
convergents en la seua funció de missatgers mitjançant canals
culturals. Aquestos canals s’expressen mitjançant la tradició
cultural de l’art, la literatura o les situacions oníriques
(STEINER) . No anem a entrar a discutir si la persistència en la
memòria onírica d’estructures i pautes simbòliques està
connectada amb alguna forma de transmissió biosomàtica però en tot
cas la tradició cultural continua emergint en la psique individual
com molt bé coneixen els onironautes: la interpretació onírica és
conscient quan s’associen els diversos continguts emotius de
l’experiència humana.
Joan Pau Cimarro
Aquesta
virtualitat enllaçaria amb l'etimología de la paraula símbol,
etimologia que inspira la possibilitat d’unir excletxes: símbol,
prové del grec syn (junt) y ballo (llançar) Aquesta
unió transforma les opcions d’interpretació ja que el moment
semàntic va seguit d’un moment no semàntic, moment que va més
enllà de l’individu i la memòria compartida per la tradició
(RICOEUR) En aquest sentit un símbol pot conectar la vivència
personal i íntima d’un ésser humà amb l’imaginari col.lectiu,
sempre de forma enriquidora.
Sabem
que la percepció simbòlica és capaç d’unir un element cognitiu
amb una part d’afectivitat. Aquesta unió d’emotivitat i
coneixement esdevé un potencial d’interpretació que trascendeix
un codi tancat, obrint-lo cap al futur i donant Nova Vida al símbols
per instal·lar-se en la memòria col.lectiva. Pensem en la
ritualitat simbòlica d’una manifestació, expressió clàssica
dels moviments socials, on els cants i els
colors donen identitat simbòlica a la diversitat d’individus
que hi participen dibuixant un element d’acció política, els
motius de la protesta, i unint-los amb elements d’afectivitat.
Aquesta
ritualitat, que expressa emocions, amb lluites i conflictes té una
ordenació simbòlica que dóna una cohesió comunitària i tribal,
amb càrrega de símbols, com, altre exemple aquest Acte de
presentació literària, ni que siga durant un temps concret. No
esmentarem ara els succedanis de ritualitat d’iniciació.
Tanmateix, si parlem de ritualitat, seria comparable la ritualitat
simbòlica actual amb la ritualitat dels
éssers humans anomenats “primitius”? Les
emocions dels primitius són comparables a les de l’ésser humà
modern.?
Són
les mateixes, diria Carl JUNG.¿ És el poeta, com el xaman de la
tribu, el conjurador d’una ritualitat que encara els nostres sommis
i les nostres pors amb la poesia?
La
simbòlica de M.CATALÀ va formant una textura, un teixit per on les
paraules van pronuciant diferents sons articulats com un “camp de
roselles” al poema Miratge o com “una nativa dansa
envoltada de libèl.lules”, en clar lligam amb el primer i magnífic
poemari (al poema IIla Violeta),i també un arxipèlag
“d’illes que li canten a Estellés (al poema tinc una Nina a
Mallorca) un teixit fet amb la tasca de saviesa tranquil.la feta
amb el material dels nostres sonmis.
Josep M. Esteve
Segons
l’imprescindible punt de vista de JOSEP M. ESTEVE, l’estructura
de la Nina Mandarina és circular, i és el cercle un
del simbols presents al poemari. amb una presència que gira, com la
dansa dels dervitxes, en evolucions circulars com els planetes al
voltant del sol donant la imatge de perfecció còsmica. Imatge dels
cercles petits de les gotes de pluja sobre l’aigua, cercles
dels ulls, de les sines de la dona estelada als poemes de Dies
Blaus.
La
imatge simbólica del poemari es canalitza amb els colors
predominants, Blau, Blanc i Vermell,
essent els símbols cromàtics missatgers de significats multiples.¿
Entre els esments no conscients trobarem ací a la Trilogia de
Kieslowsky Tres Colors: Blau, Blanc,
Roig?
La
mar brama, el mariner udola
A
la primera part Dies Blaus es pot considerar l’oposició
Nu-Illa-Solitud-Tristessa. I sempre al rerafons del Blau
(rememorem el Blues amb el significat de tristessa) conectant amb
l’altre marge contrari: Alegria-Dansa-Joia-Amistat- Passió.
L’expressió del blau celest, amb la profunditat d’un cel que expressa pensament i reflexió espiritual (com el so de la làmpara blava de la nova vida de Juliette Binoche a Tres colors: Bleu?) també però connotació de les rivalitats cel-terra o de la possibilitat de travessar cap a una altra realitat.
Recordem
ara el color blau de l’espill que travessà Alicia. Per cert que en
la gestació de la història de Lewis Carroll el mateix autor conta
com posà una taronja en la mà esquerra d’una amiga tot
interrogant-la si era la mateixa mà esquerra la que és el reflex a
l’espill. A més a més el que troba l’aventurera Alícia en
travessar l’espill a la primera ocasió són els respectius reis
d’escacs Blanc i Vermell.
Altres
símbols que no podem deixar de banda són Illa, associada amb
solitud i també però amb el refugi de l’assalt del mar (JUNG),
com amenaça, encarament que procura la intenció conscient de la
voluntat, refugi front a les amenaces de la societat, les illes dels
benaurats, el paradís, la placenta materna, les illes on el nàufrag
renaix amb una vida nova. La imaginació conscient també
materialitza illa amb aillament, solitud, mort.
Encara
que si existeix una illa ben real i mágica però, és l’Illa de
Formentera (al poema Trip) on espera Calypso i tota la cohort
de nimfes i herois enllestint les seues proves per superar els
entrebancs disposats pels déus amb festa i disbauxa. Ací a més del
blues de Johhny Winter, es cert que ressona Formentera Lady
de King Crimson? un tema que amb la seua flauta dolça elluerna els
sentits amb núvols, polseres i altres herbes.
També
Illa pot significar utopia, i no cal oblidar que la nostra veritable
pàtria és una Illa: l’Illa d’Ítaca.
La
cartografia de les emocions, un apunt d’una nova eina de ciencia
social fa personals llocs que, amb el context de la globalització no
són més recognoscibles que els no-llocs, com els aeroports amb
continguts tangibles com Formentera i el far de la Mola, foradada com
els somnis de Julio Medem al film De Lucia i el Sexo, on prop
de les coves de la Mola s’omplin de fang els cossos per
purificar-los d’una vida rutinària i esquifida.
ara
ja no sé amb certesa,
si
era un bell somni de nit o
si
la nit era el dia
Quin
és el rostre de Cara de Nina?
Els seus adjectius, que com deia FUSTER són sempre subjectius, són
trets de “pell fina”, amb el tast de la mel i la pluja, amb el
color de l'albada al seu rostre Cara de Nina sota la pluja és pot
ser Irene Jacob a la Trilogia de
Kieslowsky? Nina és xiqueta, fada, nimfa. En tot cas el seu rostre
és blanc amb perfum de romaní ( el poema el
plor de la terra) i blanc,
el color dels dervitxes giròvags. Són
prou conegudes les seues reminiscències
com puresa, virginitat, caritat i amor, inspirant també allò
sobrenatural, de la iluminació mística
(JUNG) i blanc és el color de la blanca lluna
entre el quals ELÍADE esmenta el rostre pintat de blanc de les
dones dansant a la llum de la lluna. I són els gallonets, les
llunes múltiples, la mateixa i diferents però , les que composen la
mandarina, l’altre eix simbòlic ( al poema Tinc
una nina a Mallorca) El color de
mandarina és el color de l’audàcia i fortuna, amb una llarga
tradició a Orient la mandarina és signe de lluita i sort pel cap
d’any. A la Xina els arbres de mandarina substitueixen els arbres
de nadal. Blanc també es pot considerar en oposició al negre
de la nit, de la germinació.
L’oposició
binària blanc/negre també comporta una llarga oposició de
seqüències conegudes com Vida/Mort i Llum/Foscor tant en el sentit
material com cognitiu, i també en sentit evolutiu, evolució que,
seguint Cirlot van cap al roig.
Miquel Català
I
és essent Vermell l’última part del poemari amb la
sèrie Maduixa-Aurora-Desig-Dona Drac- Volcà el roig esdevé
un significat bàsic essent el color del perill, del risc, de la
passió, de la sang, de la revolució, els sonmis colorejats de
vermell esdevenen canals on s’expressen sentiments, com el del “foc
del volcà”(al poema Una remor) capaç de transformar pel
mestre la font d’energia espiritual que s’origina a les
profunditats de la matèria en tensió.
Considerant
les emocions arriscades de Dona drac, essent el drac un
símbol universal, tant en les cultures primitives i orientals com en
la clàssica, mutant la seua mitologia des d’adversari amb forces
instintives ara colorejades de roig femení amb la possible
virtualitat d’encendre el foc d’un volcà, fins potència
ordenadora de garantia de prosperitat i fertilitat.
Més
enllà de l’apariència literal del món de la vigilia, la creença
que la imaginació, en visita en forma de somnis, és alliberadora
front a un món ple de rutines sedentàries. La Nina mandarina esdevé
un missatger de la imaginació humana fent tangible la nostra
realitat interior i fent-la transparent a l’exterior, en paraules de Miquel Català:
Vermell
Com
aurora austral
Encanteri
vell
Preludi
de la màgia
Tremolor
de pell
A
València, 28 de març de 2014.
