Text de la presentació a Dénia, per Rafael Cuesta
27 de juny de 2014
BENVINGUDA
A DÉNIA, NINA MANDARINA
La
ciutat de Dénia té una llarga tradició joguetera. El poeta
Miquel Català torna, en pocs mesos, en aquesta ciutat, potser,
perquè ell també és joguinaire. Joguinaire i juganer. Com a joguinaire,
s'ha especialitzat en nines. Encara no havíem acabat de gaudir la
Nina Libèl.lula i ja tenim la Nina Mandarina en dansa.
Si,
en dansa. Perquè aquells de vosaltres que estiguéreu en la
benvinguda que li férem a Dénia a la nina libèl.lula recordareu que
en aquell acte déiem que la poesia de Català està feta per a
l'oïda; que destaca per la seua sonoritat, el seu ritme, la seua
musicalitat, la seua polifonia. És poesia per a ser dita en veu
alta, per a ser recitada, declamada, per a jugar amb les inflexions
de la veu, per a ser cantada. Doncs bé. La nina Mandarina conserva
la sonoritat, la musicalitat, el ritme, però a més a més inclou la
dansa. Es tracta d'una nina acrobàtica, nina volantinera.
El Miquel tambe és juganer. Ell fa versos que, sovint, semblen cançons infantils. Les nines dels dos poemaris que ha fet també ens ho suggereixen. Els especialistes han dit que en el cas de la libèl.lula el poeta recupera la infantessa. Peró en tots dos el poeta, intencionadament, vol jugar a fer-ne cançons i ritmes infantils. Es tracta d'un joc que tan sols en apariència és fàcil.
Consisteix en dotar els poemes d'un ritme sonor fent-ne servir tots els recursos de la creació poètica: ara l'al·literació, ara la rima, ara l'anàfora. El cas més evident del llibre és el nin non de Cançó de bresol . Explícitament és una cançó infantil. Peró a cançó infantil ens sonen molts més poemes. En Quanta solitud diu
nina
de mel
nina
de fel
nina
del cel
nina
sens vel
En el contingut del
poemari l'autor també juga, peró juga ben fort. La profunditat de
la seua aposta ens la suggereixen les cinc cites que precedeixen als
poemes. Ens referirem només a dues d'elles.
Perquè
el periple sempre va cap a l'intern de nosaltres
Salvador
Jàfer
Periple suggereix un
llarg i treballós viatge en el qual es passa per molts i molt
diferents llocs. Com la vida humana mateixa. L'intern de nosaltres és
el destí del viatge. Amb la cita de Jàfer, Català insinua que
l'objectiu de la seua poesia és conéixer-se a si mateix i, per
extensió, a tot ésser humà, conéixer la condició humana. Vegeu
que no li falta ambició.
El mateix passa amb la
següent cita:
Moriràs
per amor. La vida no coneix la mort, pero la vida mata.
No
hi ha ningú que ocupi el teu lloc, Isaac, ets l'home més sol de
l'univers.
Joan
Navarro
Només
la literalitat dels versos fica a la consideració del lector
assumptes tan intensos, tan subtils com l'amor, la incompatibilitat
de la vida i la mort, allò exclusiu que és cada ésser humà o la
incommensurable i inevitable solitud humana.
El
lector superficial no creurà que els lleugers versos de la nina
mandarina parlen d'aquestes coses. Clar que ho fa i ho fa desde el
principi. Al primer poema es fan tres brindis que són programátics:
brinde
per la profunda solitud
de
l'home nu
brinde
per una absència
que
m'acarona
brinde
per un voler
que
ens dona vida
Dic programàtics perquè
al llarg del poemari es combinen la constatació i el pes de la
mortifera solitud i l'efecte vivificador de l'amor, de l'estima. Cada
persona és la més sola de l'univers. Peró la nina mandarina,
metàfora de la persona amada, ens situa en altre vessant de la
condició humana: l'amor, la amistat, les abraçades, les carícies,
la tendresa.
Per tot el poemari
sobrevola aquesta ambivalència de l'èsser humà: l'experiència de
la més essencial solitud i la redempció per la relació amb els
altres, especialment amb la persona amada. Aquesta ambivalència es
dona sovint, fins i tot, dins del mateix poema per curt que siga, El
mateix Quanta solitud del que
ja hem parlat
nina
de mel
nina
de fel
nina
de cel
nina
sens vel
quanta
solitud cap
dins
d'un cor glaçat
I
en Et vaig a
regalar un capvespre diu
la
mirada líquida
somriu,
contenta
delerosa
d'estima
agraïda
de tendresa...
tots els dies són bons
per
estimar la nina
O
en Un núvol rosa
si
saps que estàs viva
és
perquè t'han abraçat
et
sens estimada
voldries
que aquests moments
fossen
eterns
Així
que, per molt lleugers que semblen els versos, expliciten una
concepció de l'èsser humà i de la vida. Per sota del ritme hi
navega una antropologia ben meditada basada en el coneixement d'un
mateix i el descobriment dels altres. Es tracta d'un apasionant
viatge: Una estació de solitud / tren d'un incert destí.
Cada
poema és tot un programa de vida. Mireu, per exemple, A
poc a poc t'aprenc : només
el títol ja ho és. I en ell
llegim
hostes
de l'amor fugisser
fugim
de la inmensa solitud
fem
fora la desesperança
de
l'home nu abillat d'estels
Passarem per alt si som
o no som els humans hostes d'enlloc, o si fugim o no d'alguna cosa,
el ben cert és que estem en aquesta vida i el poeta ens suggereix
algunes formes d'estar en ella. La nina mandarina és un llibre
extremadament sensual. És un cant, una exaltació, una reivindicació
del plaer que produeixen els sentits. Tots els sentits i, a més a
més, barrejats. Per les seues pàgines pulul.len olors, sabors,
sons, colors i tota mena de superfície que es puga acariciar.
Anit
cantaven els grills
potser
reien
o
ploraven
la
brisa marina guaitava
l'entrecuix
ardit El
darrer blau
Hem començat parlant de
Dénia i vull acabar tornant-hi. Personalment he recorregut
moltes illes de la Mediterrània i Dénia, pel seu litoral, per la
seua llum, per la seua vegetació, s'assembla a totes elles. És una
ciutat molt insular i, per aixó, el poemes de la nina mandarina
adquirexen significació especial si són llegits aquí. L'illa
apareix en molts poemes. A mes de la cárrega sensual que l'illa té
en tots ells, l' illa és una expressiva metàfora de les
aspiracions, dels desitjos, dels somnis. De les il.lusions humanes.
Tots busquem una Ítaca on arribar o a la qual tornar.
soc
el teu amant
soc
la teua illa
diu
el primer poema del llibre. I com no pensar en Dénia quan diu
illa
taronja i violeta
paradís
de colors
regates
profundes
coves
humides
O
també
redona
la mar
redó
el nostre amor
mirades
redones
i
somnis redons
en
redona illa
de
desig redó
cercles
i més cercles
Per
als grecs antics, poble molt insular, el cercle era la figura
perfecta. El poeta reitera la rodonesa de coses quotidianes i la
perfecció de les quals se'ns escapa. És allò més perfecte, el
màxim que podem aspirar. Dénia pot convertir-se en l' illa redona
en la que tot esdevé redó. Per això aquest lloc incrustat en la
mar i des del qual quasi podem tocar les illes és l' escenari idoni
per a donar la benvinguda a la nina mandarina.
Amigues
i amics: us convide a llegir els poemes de la nina mandarina. Si pot
ser en Dénia, molt millor. Us desitge a tots vosaltres que tingueu
dies blaus i algun desig vermell, que trobeu l' illa on voleu
arribar, que alguna persona us regale un capvespre del color que siga
i que us diga recordar-te no és possible / perqè no
t'oblide mai. O, al menys, que
pugueu arribar a ésser captius d'uns ullets i d'una nina /
qui s'apella mandarina.
.jpg)