Exposició de fotopoemes

de JM Esteve

Memòria 9/68

Text de la presentació a càrrec de Miquel Català

Reflexions sobre fusions, fronteres i la poesia com a resistència.

Josep M. Esteve és una persona excepcional. He vingut a donar-ne testimoni.

Excepcional vol dir no comú, fora d'allò que es considera normal. I com que es tracta d'una persona excepcional, que a més a més atén poc el que anomenem costums socials establerts, no vull fer una presentació normal.

Quan dic que Josep és excepcional, ho dic amb coneixement de causa, perquè el conec des de petit. I ho és com a persona, com a professor, com a poeta, com a sindicalista, com a creador, com a amic. I en tots aquests aspectes, i potser en alguns altres.

Mireu el que deia a la revista L'horabaixa núm 1, allà pel 1986

“El que espera és un home, i odia les roses dels llibres blancs, les pàgines sensuades. Com el temps, s'ha fet un animal d'espera i és ara junt a la brutícia de tot el que es rovella, deteriora o descrostra.”

i també

“sense la guerra, navili del nervi del sol,

amb el senyal que dóna als rostres metall

i sempre pel temps, per un interval...”

Tranquils, no llegiré massa. Si he portat aquests breus fragments, era per mostrar-vos el poeta jove que fou, ja amb unes intencions clarament marcades, amb versos de contundència, d'excepcionalitat. Com a manera de pròleg, en la mateixa revista, però al núm 7, del 1993, diu del seu recull de versos Registre de teixits acrílics: “La poesia esdevé la resistència a ser engolit per un món que dissimula la seua pròpia corrosivitat”. Tota una declaració, la poesia com a resistència.

Diu en un d'aquests poemes:

“saps que no hi ha oceà però ignores

què fan els nens quan ix la llagosta

dels rellotges afonats i es crema

la previsió dels diaris. És l'hora

dels somnàmbuls...”

I és Josep un resistent, com ho som tants de nosaltres. És un home que pensa, que es rebel·la contra una modernitat mal entesa, que no està disposat a deixar-se dur par la irracionalitat, que lluita per despertar i fer despertar els somnàmbuls conformats. Cal lluitar per no sucumbir.

I Josep lluita com a poeta, com a creador, com a docent, com a persona, cada dia de la seua vida.

No diré quants poemaris té escrits i publicats ni els títols, ni quants premis ha guanyat. Ni vull classificar-lo com a formalista, ni avantguardista, ni surrealista..., a mi, com a ell, no ens agraden les etiquetes. Solament diré, us diré, que la seua poesia no deixa indiferents.

A Contraindicacions (1994) ens diu:

“dESPRÉS de l'intermitent queda tota la realitat amagada. Des de l'activitat dels ports i observant com enterboleixen el cel les grues, s'arriba a emplenar tota una habitació amb l'aigua de l'oceà, perquè hi ha llocs on la densitat replega els sentiments”

A Inventari d'exilis (1998) diu:

“Faig inventari de somriures

i també d'ingènues revolucions

i em batege a l'alba dels darrers dies”

A L'entretemps perdut (2007):

“A l'interior del camí sembla que s'acaba la vida, però el decurs no és fàcil, l'aigua no flueix dues vegades en el mateix lloc. Fa por repetir els signes, els traços, tanmateix cal intentar-ho, de nou; conéixer cada flor i cada solc de temps diferent, irrepetible.”

Josep, a més, ha escrit i ha teoritzat sobre literatura, sobre el fet literari, sobre el fet poètic. Solament dir-vos el meu enorme agraïment a la persona que ha fet els pròlegs dels dos poemaris meus publicats, a més d'exercir de presentador, burgés?, en tres o quatre ocasions.

Fa pocs dies tinguérem un conversació privada, telefònica, en la qual Josep em deia que la poesia ha de ser paraula nua, sense música, sense res; no com acostumem alguns de fer els recitals poètics. També em deia que si la poesia burgesa, que si tal que si qual...

No li dic ni que sí, ni que no, però jo pense que la poesia també té una gran musicalitat; ja els trobadors entenien la poesia feta per ser cantada. No vull fer d'això cap debat. M'agrada la fusió. M'agrada fusionar elements, m'agrada la mescla, la barreja, la simbiosi, la interacció. Què és sinó aquesta exposició que ara inaugurem: fotopoemes.

Què era sinó l'altra exposició de fotopoemes que vaig tenir el plaer de veure al nostre poble, Algemesí, que duia per títol Alice in crisis, allà pel 2011 ?

Imatge i paraula.

On són els límits, les fronteres entre paraula, cançó, música, rapsòdia, interpretació teatral, imatge... I és que tampoc m'agraden les fronteres.

Josep, l'enhorabona !!

Ens trobarem sempre. En la lluita, en la resistència, en la poesia, o travessant qualsevol frontera.