Confessions d'un escriptor: Miquel Català

ENTREVISTA A Morvedre.info

Confessions d'un escriptor: Miquel Català

Avui entrevistem Miquel Català, un llicenciat en filologia catalana que fa de professor de valencià a l'ensenyament secundari. Miquel és un d'aquells docents engrescadors que tendeixen ponts entre l'ensenyament de la llengua, els moviments socials i la literatura al llarg d'una carrera de vint-i-vuit anys, catorze dels quals en primera línia al capdavant d'entitats socials, com ara l'STEPV o "Xúquer Viu".

Júlia Rosa: Abans d'entrar a parlar dels teus llibres, m'agradaria que ens parlares de la teua tasca al capadavant d'altres projectes com per exemple, del blog "Lletres en xarxa" o del moviment "Xúquer Viu".

Miquel Català: El blog “Lletres en xarxa” naix d'una necessitat vital. Són molts anys de lectura i d'escriptura. Engrescat en la novetat de les xarxes socials des de fa pocs anys, anava veient les enormes possibilitats de difondre informació. Vaig ser un dels proposants al si del meu sindicat docent que hi havíem d'estar. Jo mateix vaig fer del meu face una eina de tasca sindical, d'agitació social contra la corrupció institucional i política, de promoció de la nostra llengua, d'establir ponts que uniren els catalanoparlants de tots els territoris. Quan vaig haver aconseguit que el meu sindicat obrira els seus propis canals de difusió a les diferents xarxes, em vaig sentir alleujat. Aleshores vaig pensar, i què faré jo ara del meu face? Doncs el dedicaré a la meua afició de tants anys, la poesia.

Però al face anaves penjant coses al mur, i t'adonaves que tot això anava fent-se vell ben aviat, i anaves barrejant unes coses amb altres. Vaig decidir crear el blog com una manera d'ordenar tota aquesta informació per apartats. Vaig començar el blog per difondre poesia d'autors en llengua catalana de tots els territoris i de totes les èpoques. Cada entrada al blog després la penjava al face. Tímidament vaig incloure alguns poemes meus, molt breus, per veure quin efecte causaven. Algunes amigues i amics em van animar de seguir fent-ho. Això em va portar poc a poc a una tasca incessant de traure a la llum vells poemes i escriure'n de nous sense aturar. Després van vindre les dues publicacions en paper, les presentacions i els recitals de poesia, i tot això ha tingut cabuda en diferents apartats del blog, així com a les xarxes socials.

Pel que fa a “Xúquer Viu”, hi vaig arribar a través dels meus anys de dedicació a la tasca sindical. El meu sindicat, l'STEPV, assembleari i participatiu, sempre ha cregut en la necessitat de donar suport a totes aquelles associacions i col•lectius de base reivindicatius. Vam veure un grup de mestres alçant la veu contra la contaminació i la sobreexplotació de les aigües del nostre riu per excel•lència, el Xúquer, i les demandes dels especuladors de la construcció sense fre, usant el regants com a moneda de canvi. No ho vaig dubtar un moment. Des de les primeres convocatòries en vaig formar part, i en sóc soci cotitzant. També vaig fer engrescar-s'hi el meu sindicat.

J.R: L'essència de la teua poesia sembla anar a la recerca d'una projecció impossible de sensacions i sentiments bastits al voltant de sinestèsies, metonímies i metàfores, tot plegat sota un rerefons que reivindica la rebel•lia i la innocència de l'adolescència més enllà dels trenta. Un plantejament tan innocent com irreverent, no trobes?

M.C: He estat una persona rebel des de ben jove, a la meua manera, i en diferents tempos. Sóc nascut el 1961, i vaig anar a escola de frares Escolapis, d'educació religiosa i de família, diguem-ne conservadora. Criat i educat en el franquisme, ben aviat vaig començar a tenir altres referents. Tot el boom musical dels anys 60-70-80 a nivell mundial, el moviment hippie cridant llibertat, pau i amor, i oposant-se a la guerra de Vietnam, el maig del 68 a París, l'arribada de la democràcia al nostre país, la nova cançó en català, els viatges a Eivissa i Formentera, els viatges psicodèlics, les ànsies d'experimentar-ho tot, la interrupció dels estudis universitaris, fer bocanades de vida i de mort. Alguns amics s'hi van quedar pel camí.

Sí, clar que sí, la rebel•lia. I us assegure que en vaig ser molt, de rebel. I encara en sóc. No em va això d'estar domesticat. Sobretot quan les coses et venen donades, imposades. Irreverent, i tant !! Més que la llengua del Jagger. Potser tinc ja l'aparença d'un home tranquil, o això em diuen alguns. Però em continue rebel•lant davant les injustícies, l'opressió, la mala política, els abusos de poder... Sense cap mena de dubte. Innocència de l'adolescència reivindicada a l'edat adulta? Ben cert; què és sinó el mite de Peter Pan en la societat actual? I en el camp amorós, totes les edats són bones per estimar. Això m'ho ha ensenyat una petita fada. L'essència de la meua poesia és una barreja entre pensament i desig, molts elements del subconscient i del món oníric, de les coses petites de la vida, de les absències...

Sí, sensacions. Poesia dels sentits. Tenir la sensació d'estar viu, de no ser una persona enterrada en vida. Imatges, recursos retòrics, un món imaginat, o un món viscut, tant se val !

J.R: Poemes de la nina libèl•lula, publicat el 2012 per l'editorial Germania és un aplec de 50 poemes estructurat en tres parts: "Somnis i desitjos", "L'home de la terra" i "De l'amor i del temps". La primera part, "Somnis i desitjos" abasta tot un ventall temàtic que va des de l'amor natural de reminiscències romàntiques als tòpics més reixits de la litertura clàssica com el "tempus fugit" o "el carpe diem", o el més medieval, "l'amor pels ulls entra", passant per la mètrica dels moviments d'avanguarda. Com definiries aquest primer apartat del poemari?

M.C: En efecte. Són alguns dels tòpics eterns en poesia, L'amor, el desig, el pas del temps, la mort, les pors, però presentats d'una manera distinta. Ací rau l'aposta poètica. Dir les coses com mai ningú no les ha dites. Aquesta primera part, “Somnis i desitjos”, són un conjunt de poemes breus amb forta càrrega simbòlica. Els elements de la natura, els sentiments humans , la infantesa, els paisatges reals o somiats, els astres, els dubtes, les absències, l'amor. La força que empeny i mou el món, el desig. Ens creiem éssers forts, a voltes d'extrema duresa i resistència, però quan el desig amorós truca a la nostra porta, ens adonem com som de fràgils, de volubles; i si pensàvem que teníem controlada la nostra vida, de colp tot es capgira, amb la força d'un volcà. Incomprensiblement esdevenim éssers petits, vulnerables, com vertaders infants. Però al mateix temps recobrem tantes coses perdudes, tants sentiments oblidats !

J.R: El segon aplec de poemes, "L'home de la terra", acara des de quatre direccions ben diverses els neguits, els dubtes i les pors que poden fer trasbalsar la tristor, la fecilitat, la covardia i la tranquil•litat de l'ésser humà. És la teua poesia un aplec de recomanacions per a trobar la pau interior?

M.C: Són quatre poemes amb una estructura semblant, que tenen un cos, i aviat vaig veure que conformaven una part clarament diferenciada dins del poemari, per bé que són de la mateixa temàtica. Són inspirats en uns versos de “La paüra dels crancs”, de Joan Navarro. Tristesa i felicitat són dues cares de la mateixa moneda, com el guanyar i el perdre, com la vida i la mort. El vers inicial diu “puc ser...”, en tots quatre poemes, amb la qual cosa ens situa en el món dels possibles. No hi ha constatació de res, solament parle de les possibilitats de l'ésser humà, i de com és de feble la línia que separa els nostres sentiments ambivalents i contradictoris, sense fronteres clares. Assage de provar a delimitar, però és tot tan intangible ! El tercer poema parla de la covardia, un sentiment molt humà que tots hem experimentat en alguna ocasió, i que jo duc al terreny amorós, però que és present en molts altres camps de la vida. Diu gent experta que la covardia és, en situació de risc, instint de supervivència; personalment pense que a la llarga fa fort l'ésser humà. Ens catapulta, amb un sentiment de culpa que no desapareix, i amb els pas dels anys, a un estat de voluntat de superar les nostres pors. Perquè la covardia és por. El quart poema, com bé dius, Júlia, és la recerca de la calma, de la pau amb tu mateix i amb el món. La tranquil•litat perduda de l'home contemporani. Tot és possible si u s'ho proposa. Cal voluntat.

J.R: El tercer aplec, "De l'amor i del temps", ressegueix les petjades de l'amor natural envers l'amor crepuscular, l'enyorança, el dolor de l'absència o l'amor impossible. És la nina libèl•lula la personificació de l'amor inassolible que no arriba mai, però que sí que s'hi fa sentir?

M.C: De nou l'amor i el temps, com a la primera part. En realitat primera i tercera part podien ser un contínuum. Reapareixen els somnis, l'atzar, les ombres, les cançons, l'amor idealitzat, l'amor retrobat, l'amor impossible. També algun poema combatiu, amb Lennon com a referent. Hi apareix el nàufrag que som en un mar d'incerteses, el cant d'estil valencià, i la cibernètica, la vida interior i l'home despullat. I un dels poemes més celebrats des de la seua publicació, “M'agrada passejar amb tu”. I el poema que dóna nom al conjunt, la “Nina libèl•lula”, la fada de l'essència amorosa, d'allò que ens fa bellugar i viure.

J.R: Poemes de la nina mandarina, publicat el 2014 per l'editorial Germania, és la continuació del poemari precedent. De títol, temàtica i estructura semblant, s'articula en tres seccions: "Dies blaus", "Cara de nina" i "Vermells". "Dies blaus" abasta un ventall temàtic que parteix de la tristesa, la melangia, la recança o la solitud, sota un rerefons tardorenc de pluja, oratge rúfol o tempesta. Allò que sent la veu poètica es reflecteix en la natura que l'envolta? Per què el camí iniciàtic sempre comença arran d'una situació de desfeta personal?

M.C: Podem considerar-lo una continuació, però té una concepció diferent, i forma la segona part d'una trilogia que ja està escrita. Però com dic, és distint, i l'estructura també, respecte del primer. És més elaborat formalment, la qual cosa no vol dir ni que siga millor ni pitjor que Poemes de la nina libèl•lula, ens podrà agradar més o menys, o igual, per diferent. He jugat molt amb els sentits, i tres colors articulen el poemari, blau, blanc i vermell, que ens poden recordar la bandera de la República francesa i els ideals de la Revolució, Liberté, égalité, fraternité, contra tot tipus de governs opressors i tirànics. I és que em sent més a prop dels revolucionaris francesos que dels mesetaris ibèrics en quant a formes de govern. Per descomptat, no de Lluís IX. També amb una clara evocació a la trilogia de Krzysztof Kieślowski, per bé que amb unes intencions diferents.

La primera part, “Dies blaus”, comença amb la dualitat tristesa/alegria que ja trobàvem al primer poemari, recordeu, les dues cares de la moneda, i fent un brindis en clara referència a un poema de Maria Mercè Marçal. Predomina el color dels dies blaus, el cavall blau, així com el blau de la mar. Són els dies enyorats, aquells que recordem com dies perfectes. La bellesa d'uns dies que potser mai no hi tornarà a les nostres vides. El somni, el viatge, la solitud, els ulls de l'estimada, el record. Una gamma de matisos ben ampla acompanya els dies blaus, la plenitud. Les estructures circulars, els cercles, la perla morena. El que sent el poeta es reflecteix en la natura que l'envolta? O al contrari, no ho sé. Potser és una combinació de totes dues coses alhora, impossible  de destriar. Del moment més profund al més àlgid, de l'absència a la presència, de la foscor a la llum.

J.R: La segona secció del poemari, "Cara de nina",  s'allunya de la temàtica inicial i s'endinsa en un món de sensacions i sentiments, on les cançons, els jocs de paraules reblen un paisatge d'amor assolit, de placidesa o de plaer en estat pur que basteixen l'essència del poemari. La calma després de la tempesta?

M.C: “Cara de nina” és la calidesa, la cançó, la dolçor, l'acrobàcia, el bes, el capvespre, el joc amorós, el vol. Hi predomina el color blanc, signe de puresa, i la claredat. És la relació amorosa plena, calmada, on el temps es deté, no hi ha pressa, el món es para. Són mirades càlides, és la màgia del moment, és el guariment de les ferides, la celebració, les coloraines. Els colors de la primera part donen pas als sabors, a la degustació, a l'estat d'hipnosi. Felicitat plena.

J.R: La tercera part, "Vermells", reflecteix sobre el desig com a eix vertebrador de l'amor i de la necessitat de tenir-lo ben present, per tal de no contaminar el sentiment amorós d'altres elements que podrien fer-lo malbé. Un aplec de poemes on descrius el secret de Peter Pan amb una claredat de conceptes que esborrona, no trobes?

M.C: “Vermells”, la tercera part, és la passió arravatadora. És la consumació ardent del desig, per bé que dibuixada, evocada, mai explícita. Són els llavis, la maduixa, la llum, els besos, la dolçor, les moixinetes, el preludi, la melmelada, l'illa dels amants, el núvol rosa, el volcà, i la clau de la troballa.Tot un món de sensacions associades a un color, ara a través del tacte, els sabors i les flaires. Un món circular, complet, perfecte. Alguns dels tòpics es trobaven ja en Poemes de la nina libèl•lula, per algun motiu forma aquest poemari part d'una trilogia. Però, insistesc, és un llibre totalment diferent a l'anterior, amb alguns punts de connexió, evidentment, entre els quals la referència al mite de Peter Pan, que no és en absolut un conte per a infants.
Celebre Júlia, que t'haja esborronat. Ho prenc com el que crec que és, un afalac. Moltes gràcies !

J.R: Sovint, la teua poesia té referències intertextuals als treballs d'altres poetes, com ara Vicent Andrés Estellés, Josep Carner, Joan Salvat Papasseit o Maria Mercè Marçal. Quins han estat els teus referents poètics?

M.C: Com a professor de Llengua i Literatura Catalana a secundària i batxillerat que sóc des de fa més de vint-i-cinc anys, i abans d'això com a estudiant, i com a professor dels cursos per a mestres, allà pels anys 80, he llegit des de fa molts anys tota mena de poesia, des dels clàssics als més moderns, en català i en castellà, i alguns d'altres llengües traduïts. Aleshores, es fa molt difícil fer una tria quan et pregunten pels referents. Si bé és cert que hi ha algunes referències intertextuals més o menys clares, i d'altres explícites, quan no dedicatòries. També al principi de cada poemari, entre el pròleg i els poemes, incloc algunes cites d'autors que considere influents en mi, per bé que no són ells solament. Aleshores en aquest aspecte em definiria com un eclèctic. Per esmentar alguns de casa, i començant pel principi, diré els trobadors, diré Ausiàs Marc, diré Carner, Foix, Riba, i Vinyoli, diré Estellés, Marçal, Granell i Jàfer, diré Jaén, Pérez Muntaner, Martí i Pol i Joan Fuster, diré Margarit, Comadira, Arderiu, i Pere Quart, diré Leveroni, Brossa, Ferrater i Bonet, diré Panyella, Raspall, Carme López i Ponç Pons, diré Joana Serra, Manel Alonso, JM Esteve i F. Viadel, diré Vicent Nàcher, Joan Navarro, Josep A. Fluixà i Teresa Pascual, diré Penya, Bessó, Vergés i Casanovas. I que ningú no se m'enfade si no l'he dit !

http://www.morvedre.info/confessions-dun-escriptor/confessions-dun-escriptor-miquel-catala

El conte del diumenge: El gegant de la muntanya (Miquel Català)

Avui em publiquen un conte

El conte del diumenge: El gegant de la muntanya (Miquel Català)

Això era i no era un petit país, d'un petit món dalt dels núvols, on pixaven tan alt, tan alt, que ningú no sabia on era. Els seus habitants també eren petits molt petits, i eren uns desmemoriats, per això quan se n'anaven a l'estranger, no hi sabien tornar. I com eren tan desmemoriats, aviat foren engalipats per tota mena d'espavilats, regidorlinets, diputalinets, maletinets, promotorlinets, banquerlinets, i tota classe de nosequèlinets amb no massa bones intencions.

El seu guardià, des que les granotes tenien pèl, era un gegant, de nom Eugeni, que sempre tenia molta son, qui, cansat de vetlar per aquests petitets desmemoriats que li'n feien de vaquers, es gità a dormir dalt d'una muntanya acarasolada, ben a prop de la mar, que així dormiria més fresquet i a gust, amb el balanceig de les ones de la mar a la memòria. I passà que estava tan a gust dormint, que ja portava vora mil anys sense despertar, i això que tenia un setè sentit que el feia estar sempre vigilant. Per si de cas !

Mentre el gegant dormia anaren succeint-se tota una sèrie de despropòsits.

Aquest petit país es deia Insolvència, perquè no tenien consciència. Però ells vivien feliços, menjaven paella tots els dies, de postres taronges, i de dolços per acompanyar el cafenet, bunyols amb molt de sucre. Qualsevol motiu era bo per riure, tirar una traca, o anar a pescar. I sempre tenien els collons i la figa en la boca. També els agradava molt disfressar-se de llauradors i llauradores, però ningú ja no anava a llaurar. I a les grans ciutats començaren a parlar de manera estranya, perquè, desmemoriats com eren, ja no recordaven ni com parlaven els seus avis. I ara s'estilava dir espardenyades, que era com si parlares, però malparlat. Per exemple: “me duelen los chenollos de tanto ir a redolones”. Era una barreja entre coentor i “quieroynopuedo”.

Els insolvencians eren panxacontents i servils, i si algú els feia una proposta de canvi sobre com s'havien de repartir les garrofes, sempre responien allò de “tots són igual”, “pa que furte un altre que furten els meus”, i coses semblants. I això feia quasi impossible cap perspectiva de canvi. Però cada dia que passava la situació anava empitjorant. Ara ja no nugaven els gossos amb llonganisses. Molts perderen les seues cases, les terres, les naus industrials, i la dignitat; alguns fins i tot la bicicleta.

Passà que un dia foren visitats per uns extraterrestres amb maletes plenes de lluernes i miratges. Primer vingueren a comprar-los les terres, a bon preu !, deien els maletinets (perquè venien del planeta Maletí, tres galàxies a la dreta d'Andròmeda). Després contemplaren atònits que la seua mateixa terra l'havien tornat a vendre pel doble de diners, o el triple, o molt més, perquè allí anaven a fer sis mil xalets, un polígon industrial, un supercomplex turístic, o un aeroport, encara que només servira per anar a passejar.

Si hi havia problemes de mancança d'aigua, la demanaven transvasada, però de la millor qualitat, apelant a la solidaritat entre conques fluvials. Tant feia si la conca que l'havia de cedir en tenia suficient com si no. Cal ser solidaris, i l'aigua és de tots. “Agua para todos” deia el seu eslògan, en llengua forastera.

Els pisos i xalets que s'arribaren a construir, alguns de molt dubtosa qualitat, es venien a uns preus desorbitats. Els preus de l'habitatge, que fins ara tenien consideració de ser un dret de les persones, es dispararen fins a límits insospitats. De manera que els diners que les famílies insolvencianes havien tret per la venda de les terres no servien ni per tapar un forat de la hipoteca del pis que ara compraven per la filla o el fill que aviat es casava. Però no patiu, els deien els promotorlinets (així es deien uns altres extraterrestres del planeta Promotor, sembla que del mateix pèl que els maletinets), anirem al Bancaca i us donaran tots els diners que us calguen i molts més, i així que es compren un bon cotxe.

I els insolvencianets, creguts i cofois de pensar que havien fet un bon negoci, passaven per la vicaria i signaven qualsevol cosa que els Bancaquers i els promotorlinets els ficaven sota el nas.

“Xe, que pagat estic; tinc casa i tinc cotxe, tot nou de trinca, sóc un triomfador, tu” exclamava Ximet, el fill d'un honrat llaurador que ja no llaurava. Es pensava ser com els joves dels anuncis de somriure profiden, i s'imaginava dalt del cotxe acompanyat de tres nenes boniques, d'aquelles que apareixien solament als seus somnis. Això és massa, xe, això ho pague jo, deia quan entrava al bar, i es feia ample com un bocoi de tan envanit com n'estava.

El seu veí Josep, que no era tafaner, i no sentia enveja, també volgué estrenar casa, i com més gran millor. I un cotxe, no, un cotxàs, o per què no dos? També anà al Bancaca i demanà un bon grapat, com si els regalaren!

I així, en un tres i no res, els desmemoriats insolvencianets anaren adquirint, amb les cacahipoteques, tota mena de béns de consum, necessaris i accessoris, en una borratxera consumista que semblava no tenir fi. Mari Pili es comprà un mòbil que només li faltava fer bitllets. Son pare un ordinador de ni se sap quantes gigues. A la mare li comprarem un robot cambrer. I al germanet petit un piano, per si algun dia el volia tocar. I per a l'estiu, com no sabem on anar, una barca a motor, i cada dia anirem a una platja. Però pare, d'on has tret tants diners? No patiiiiu, m'han concedit una cacapoteca!!, deia el pare tot ufanós.

Els governants insolvencians, també borratxos de diners públics per les cacahipoteques que els bancs els concedien alegrement, són els qui més gastaven, i portaven grans fastos a compte dels diners del poble. Feien contractacions d'obres de molts milions, de serveis que cobraven el que no està escrit; portaren un home amb bata blanca que els beneïa a tots; i els cotxes de carreres, d'aquells que surten per la tele i fan molt de soroll. I la copa mundial de vela. I com hi havien tants diners, doncs no passava res si passaven als amigatxos uns sobres a final de mes, i si uns quants o uns molts me'ls emporte a un altre bancaca que hi ha al país dels formatges, on diuen que són comptes secrets i ningú no s'entera que tu els tens, ni et fan preguntes.

Corrien els diners com corre l'aigua, que per on passa banya. I si alguna volta li havien pogut dir a algun regidorlinet o diputalinet que si no estaven gastant massa innecessàriament, que si podíen posar en risc el futur dels futurs habitants del país, et contestaven “qui vinga darrere ja s'apanyarà”.

Però com tot baló que s'unfla massa, el deute del govern, i el de les famílies i persones habitants del País de la Insolvència, s'anà unflant i unflant fins que esclatà com una bambolla. I de repent és com si el terra s'hagués obert i començaren a caure tots a l'abisme. Campe qui puga !! La gran seguretat amb què parlaven tant de mamarratxo solt

es tornà balbuceig, i els principals responsables de tant de maletinet, ara resulten ser els més desmemoriats de tots. Ningú no en recordava res. Ningú no en sabia res. A mi m'ho manaren. A mi em digueren que fera això i allò, jo no en sé res. Tots eren innocents. Ningú no es feia responsable de res. O siga, eren uns irresponsables, a més de corruptes.

Com haureu pogut observar, quan venen les males tots fugen com a rates. I això és exactament el que va passar. Uns callaven mentre altres fugien. I el gran problema de desmemòria anava estenent-se com una taca d'oli. Tal fou la magnitud de la desmemòria que i tant de mal estava fent als innocents insolvencianets que alguns començaren a obrir els ulls.

Ells no ho sabien, però tot això ho havia urdit una bruixa mala que estenia els seus tentacles entre els maletinets, els promotorlinets, els banquerlinets, els regidorlinets i els diputalinets, i uns quants nosequèlinets més. A veure si sabeu com li deien? Sí, ho haveu

encertat, era la bruixa Cacapoteca. És una bruixa molt mala, que ho controlava tot, sobretot la voluntat de les seues víctimes, a qui els xucla el cervell enlluernant-los i fent-los desmemoriats. I clar, aqueix és el brou idoni per créixer tots els nosequèlinets.

En pocs anys, relativament parlant (si parlem d'un poble que té entre vuit i dotze segles de vida, depén des d'on comptem), el poble insolvencià va veure com el seu país de fantasia no era més que una enganyifa. Els diners del pot comú, se'ls havien endut. El govern que havia d'administrar la cosa pública havia endeutat el futur de les generacions venidores. Dia a dia assistien impotents al desnonament d'un veí, el qual es quedava sense casa i amb una gran cacahipoteca per no poder pagar; perquè ara ja no hi havia treball ni salaris. Els treballadors públics (mestres, sanitaris, administratius, periodistes...) van veure com els seus llocs de treball estaven en perill, a més de patir retallades en els seus salaris. En especial foren d'extrema gravetat el tancament de l'únic ens, Canal Ou, de ràdio i televisió que els insolvencians tenien i que parlava com ellsa voltes, i la privatització d'hospitals i àrees de salut que abans eren públiques. Els nosequèlinets es fregaven les mans, i bavejaven davant les possibilitats de negoci i de saqueig que se'ls obrien.

La bruixa Cacapoteca reia i reia sense parar, a carcallades profundes, perquè sabia que finalment tot seria d'ella. No solament controlava les voluntats de tots. També poc a poc anava fent-se amb les seues propietats. Però la bruixa tenia un punt dèbil, perquè sinó no hi hauria conte. A cada insolvencià que desplomava li creixia la berruga del nas, i tant i tant li havia crescut que ja li pesava més que el cap. Fins al punt que havia de dur el nas en un carret. I la berruga tenia ja un aspecte demoníac, unflada amb bosses de pus pestilent. Contava un nosequèlinet arrepentit de les seues maldats, que un dia la veié en persona, i no pogué aguantar les ganes de vomitar.

Els insolvencians començaren a obrir els ulls, com havíem dit. Però la bruixa tenia uns poders tan grans, que les seues queixes no li feien ni cusquerelles. Intentaren organitzar-se, associar-se, cercar l'ajut d'algunes organitzacions descontentes amb tot el que estava passant, i mamprengueren de fer activitats de protesta i denúncia dels abusos dels nosequèlinets. Cada dia es destapaven nous assumptes de corrupteles. La bruixa Cacapoteca no parava de riure sardònicament, imaginant els futur de tots els xiquets i xiquetes del país en les seues mans.

I vosaltres direu, i què pinta en tot açò el gegant de la muntanya? Perquè el conte es diu així ! Teniu raó, encara no ha fet més que dormir. Penseu que ja és hora que desperte?

Passà que la situació arribà a tal extrem, que els governants ja no sabien què fer. Perquè la cosa era ja tan visible, que si estiraven la tela “per tapar la mamella, ensenyaven lo cul”. Era massa evident el mal estat de les arques públiques; la cacahipoteca que tenien amb els diferents bancs no parava de créixer. Els mateixos bancs ja no concedien més crèdit perquè no cobraven el deute. Els insolvencianets anaven engrossint les xifres de l'atur, i anaven perdent l'esperança, que era l'única cosa que els hi quedava.

La bruixa Cacapoteca s'havia fet amb tot, fins i tot amb el govern del país. Com no saben governar-se, que els governen serà la millor solució. S'alçaven veus del país veí, amb forts interessos expansionistes, com des de sempre, i quasi ho estaven aconseguint. Entre tots, i amb l'ajut de la maligna bruixa Cacapoteca, el país dels desmemoriats insolvencianets estava més prop que mai de la desaparició.

Però la berruga de la bruixa Cacapoteca explotà. Inundà el país de pus, i el pus arribà a la mar. El gegant no havia pogut percebre la pestilència de l'aire perquè, allà dalt a la muntanya, i a prop de la mar, l'aire era fresc i marí, amb flaires barrejades de romaní i llobregant, de pebrella i petxines. Però ara el pus inundava les aigües i la brisa marina ja no portava les flaires salades. La pudor que ara eixia del pus de la berruga de la Bruixa Cacapoteca era més forta que la de les clavegueres de la ciutat més gran del món. Sentor de putrefacció més forta que l'alè del propi diable. No hi ha cap androna que puta més.

La forta pudor despertà Eugeni del somni de mil anys. Uuaaaaahhhhhhhhhh, digué el gegant, estirant-se de braços i cames, estirant l'esquena i el coll durant una hora i mitja. Per fi recobrà el sentit i pensà: qui gosa destorbar la meua sesta al plemigjorn que acabe d'encetar? I, de colp, se n'adonà que l'aire era irrespirable, la pestilència era tal que comença a tossir i tossir, fins que s'alçà dret i per damunt del núvol tòxic pogué agafar aire pur, aire net, i omplir els pulmons. El seu setè sentit li deia que les coses no anaven bé, i aviat sentí molt males vibracions. Vibracions que no eren desconegudes per a ell. Sembla que havia lliurat antigues batalles amb aquesta bruixa que no era bruixa ni era res. Era el pus de la humanitat concentrat, una mescla d'enveja, cobejança, avarícia, orgull, enemistat i odi.

El gegant ho sabia. I sabia que havia de vetlar per aquells ésser petits, desmemoriats i inconscients. Així que era l'hora de traure's la pols i les teranyines de damunt.

Agafà tot l'aire que pogué amb els seus pulmons, i d'una bufada apartà tot el pestilent aire que feia l'atmosfera irrespirable. Després mirà la terra i la mar, que eren cobertes d'una espesa capa de pus, i d'un fort colp en terra amb la seua gaiata féu un clot sense fons, per on aviat s'escolà tota la brutícia del país. Aviat alçà el vol, i anà per totes comarques del país on feien pansa, i en dugué sobretot d'Alella i de Dénia, i també algunes panses occitanes i mallorquines.

Reuní tots els insolvencians i els féu menjar panses, i tiges de pansa, que diuen que són molt bones per a la memòria, i els recomanà de no deixar de menjar-ne mai. Aviat els insolvencians començaren a cobrar la memòria perduda, fins i tot els jutges; i els nosequèlinets i tota la malesa de gentola amb no massa bones intencions aviat foren engabiats. Recobrada la consciència, es posaren mans a l'obra, i mai més no foren desmemoriats.

En pocs anys els insolvencians referen la hisenda, perquè eren treballadors de valent. Feren valdre la seua llengua a tot arreu del país, perquè era de justícia, i que ja estava bé de tanta bajanada. Ja es sentia massa el parlar foraster. Recuperaren els serveis públics privatitzats, i tota la banca podrida la feren pública. També els recursos energètics, el gas, la llum, el petroli. Perquè tot el que es deixa en mans d'uns pocs ja sabem com acaba. I ara ja tenim memòria !

El gegant Eugeni es quedà un temps supervisant que tot anara bé. I finalment, cap a l'any 2.020 li entraren ganes de fer la sesta, un dia que havia dinat molt, i de postres es menjà quatre melons d'Alger i dues caixes de panses. Ara el país estava net. I el seu setè sentit estava tranquil. Podia anar a jaure a la seua muntanya vora la mar i estirar-se de bell nou, qui sap si per mil anys més.

http://www.morvedre.info/el-conte-del-diumenge/el-conte-del-diumenge-el-gegant-de-la-muntanya-miquel-catala

Abraçades!!!!