Multiculturalitat
i poesia. Per una poesia que travesse totes les identitats.
El
poemari Cavallet
de Mar de
Miquel Català i el futur de la poesia.
Guadassuar
Desembre 2015.
Joan Pau Cimarro.
La
poesia és el llenguatge emotiu que proporciona coneixement. Viure
sense poesia és com el respirar ofegats dels peixos fora de l’aigua.
El llenguatge poètic expressa la dificultat i la possibilitat de ser
un pont entre cultures, “un pont de mar blava” com deia Lluís
Llach. Dificultat, ja que la poesia és intraduïble, hi ha qui diu
que traducció equival a traïció. Possibilitat ja que la poesia és
arreu de totes les cultures, travessant els cors de forma escrita com
diu el nostre poeta Miquel Català a “Mestissos”:
“som mestissos/ de sang íbera,/ de sang romana,/ també fenícia/
un poc germánica/ de sang beduïna/ lliure i esclava..”,
també però, cantada, recitada, en forma de pregària, en forma de
rebel.lia com en el rap
i els
grafittis
urbans, en forma de tweeters o missatges electrònics instantanis.
Tots aquestos trets són presents en la poesia de Miquel Català que
voreja de forma magistral l’art de la musicalitat. I aquesta art és
capaç de fer-se entendre en totes les cultures. En tots els cors
oients. En tot cor humà capaç de sentir i escoltar la bellesa.
Amin
Maalouf, autor libanés en llengua francesa i àraboparlant, opina de
l’existència de dues visions extremes sobre la inmigració,
visions que s’enfronten en tensions i desacords. Entre el país que
acull als nouvinguts, hi ha visions que suren a l’ambient i al
comportament de la gent i el debat politic: una perspectiva considera
que el país d’acollida és com una página en blanc on cada u pot
dir i fer el que vol amb el bagatge d’origen i sense canviar un
milímetre els costums propis. Per contra, l’altra perspectiva creu
que el país que acull la página del llibre està escrita. I les
lleis i costums ja están fixats sense remei. (El llibre de Maalouf
es diu, per cert, Identitats
Assassines).
L’autor libanés pensa que ambdós postures son estèrils i
perilloses, i que el futur està en una página a mig escriure. La
clau, es situa, en la seua opinió, en la necessitat de
recioprocitat: si faig meu el país que m’acull, si el considere
com a propi, és evident que tinc dret a la critica i a que siga
reconeguda la meua aportació. Per a Amin Maalouf el conflicte no
estaria entre arcaïsme i modernitat, sinò en per què la historia
alguns pobles veuen la modernitat com a no positiva, com un atac a la
seua cultura.
Per
a Zigmut Baumann, la cultura, amb el desballestament del projecte
il.lustrat, queda destruït el procés educatiu de les masses. La
puntilla: la crisi de l’Estat de Benestar. La Modernitat
necessitava d’Administradors i Mestres que hui són prescindibles.
Cal constatar que a mitjà termini quedaran desballestats els
sistemes educatius, ja estarà passant amb els sistemes públics, i
no sols per una qüestió de privatització, que ja sembla que passa
a la Ciència, als usos de la tecnologia, inclosa la biotecnològica
i la privatització del coneixement, amb l’esfondrament dels
sistemes universitaris, no ja a soles per la comercialització de les
cada volta més prescindibles titulacions, sinó per la obsolescència
del propi sistema pedagògic, en particular la del sistema educatiu
espanyol, ancorat, en la majoria de nivells i malgrat els esforços
molt minoritaris d’alguns grups renovadors, en una mediocritat
quantitativa i qualitativa. Entrem en un model de vigilància
mitjançant màquines de recerca i navegadors, on els límits entre
privacitat i publicitat són difusos i les nostres fotos i biografies
personals són propietat d’unes empreses que travessen totes les
fronteres. Aquests canvis tecnològics están modificant l'economía
i les relacions personals. Les nostres identitats són en transició,
les identitats personals i les comunitàries.
Per
a Baumann sols quan estem en disposició d’acceptar el que ha
passat en les nostres societats comença a tindre sentit allò que
anomenem “multiculturalisme". Si considerem la proposta de
Charles Taylor, el reconeixement i respecte de les diferències,
observarem que aquesta premisa conté dues derivacions: les persones
tenen dret a ser distintes i també, però, tenen dret a ser
indiferents a les peculiaritats d’altres persones. Quan ens
tolerem, i la tolerancia es combina amb indiferència, podem viure en
estreta proximitat, però no hi haurà comunicació entre les
persones. És més possible el conflicte. I dels conflictes la guerra
és el més injust? Miquel Català afirma al poema “Sense
la guerra” “bombes sobre población civil/insultants governs
assassins/braç executor cobert d’honors i estrelles/bombes i més
negres bombes/ entre els cadàvers romputs,dones,infants,”
La
clau, en opinió de Baumann, és situar la qüestió del
reconeixement en el context de la justicia social: les demandes de
redistribució són eines d’integració sobre la base de la
igualtat, donant a cadascú la seua oportunitat i eliminant els
entrebancs que impedeixen concretar tals oportunitats.
Recordant
Castoriadis, el reconeixement dels drets humans no implica un xec en
blanc sobre la forma de vida objecte de diferències. Però sí la
invitació al diàleg que ens duga al reconeixement mutu. Aquesta
actitud és radicalment diferent del fonamentalisme, que dóna
estatus d’ésser humà a una sola cultura i també diferent
d’aquella indiferència programada del no involucrar-se en el futur
de la nostra societat.
I
què pot aportar la poesia? Serenitat i bellessa, la musicalitat i el
to de rebel·lia com a “Invocaré”
on “els
éssers alats…centaures…libèl.lules gegants”
i el veritable “exèrcit
de cavallets de mar”
amb el rerafons de
“tots els blancs de la Capadòcia…els colors del desert del poble
tuareg”.
No sols la poesia ´de Miquel Català és imaginació pura, també és
vindicació de la denúncia, com al poema ”Solament
hi ha vida”
quan es denuncia els
“mons en extinció, la meravella de la vida d’espècies vegetals/
mentre a les grans ciutats africanes/ proliferen aglomeracions
inhumanes.”
Als indrets urbans, se’ns recorda al poema “El
vent” “no escolte el vent/ sorollosa ciutat…no s’hi pot veure
la nit/ ni els estels a la nit/ solitud extrema”. La
poesia és a cada racó de cada petit indret com ens recorda al poema
“plou
sobre l’espècie humana”,
universal
i local alhora, “les
palmeres barbudes regalimen llàgrimes del cel” i “plou i plou
sobre la terra embrutida/ la melodía de colors banyats rauxa de cel
obert i les persones malviuen com poden/ ella espera impacient una
paraula d’amor”.
I
què pot aportar el poeta? La
llum del far
és com la llum del fanalet que porta l’eremita il·luminant el
caminet, segons la carta del Tarot, un altre llenguatge connectat amb
els somnis, amb carácter humà i universal també. A La
llum del far…”la dona de l’iglú encén el gran foc
àrtic/esperant l’aurora sobre un cel estelat i negre, com el fruit
de l’olivera mil.lenària/cavalls de mar solquen aigües
cristalines” una
imatge poderosa capaç de travessar del glaç a la nostra
mediterrània. És aquest far, a voltes enlluernador, a voltes seré,
la veu del poeta, la mirada “que
il.lumina la costa/ mentres ella es lliura a l’estela de llum sobre
l’aigua/ no vol naufragar al llot ignot de les tenebres.” A
l’inici del poemari el
poeta
resum les seues eines de guerra com a “lladre
de paraules, idees, conceptes, abstracció, simbolisme, somni,
evocació”
pot semblar que la lluita és desigual ja, com afirma al poema “Fuga”
“som pobladors quimèrics/ expulsats de la nostra terra/ pel poder
guerrer mundial/ i la torpe massa acrítica”. La
rutina ha de ser vençuda per la poesia, sols amb paraules, amb
idees? El sociòleg Manuel Castells afirmava recentment que qui te
influència sobre les ments, és qui pot tindre el poder.
I
la identitat personal, aquest és un altre tema, d’una altra
presentació, però el propi poeta ja ho ha dit al principi, el poeta
“es
un lladre de paraules” i
també és el tema del poema “Jo
sóc aquell”,
i del final del llibre, la funció és la des d’un món interior es
pot projectar, com un far, sobre el cel “jo
sóc aquell qui fa versos als núvols, qui ama la terra i albira la
mar, parla amb serres, cingles i unicorns, canta a impensades fades
del far”,
és per tant un intermediari privilegiat entre el cosmos exterior i
el món interior, dels nostres somnis, dels nostres amors que ens fa
“pensar
en la vida” i
“i
en les ales blanques /d’un cavall desbocat…ensumar la rosa/ la
perla morena/ el cavall de mar.”
El
cavallet de mar, un ésser viu únic, com no hi ha un altre de la
seua espècie,
com
el poeta Miquel Català
Llàtzer. Algú sap com sonaria la poesia de Miquel en altres
llengües?
Potser continuarà...
Guadassuar,
11 de desembre de 2015.
