HA NASCUT UNA ELEFANTA
Miquel Català.
Això era i no era una país petit,
molt petit, que es deia Virulència. Tan petit que era fàcil, massa
fàcil, dominar-lo, enganyar els seus pobladors i seduir-los, fins al
punt que els mateixos, engalipats i captius per hàbils
prestidigitadors de la mentida, n'estaven ben contents i pagats.
Aquests il·lusionistes sabien molt bé
quines tecles havien de polsar, per tal que tots ballaren la música
que ells tocaven. Si era necessari els feien creure que un burro
vola. O que portarien la mar a la muntanya. Els feien les promeses
més increïbles quan s'acostava un plebiscit, quan no directament es
burlaven d'ells a la cara.
Però no se sap ben cert quina metzina
els donaven, que amb dos paquets de pipes es conformaven, i els
venedors de fum nadaven en l'abundància, ja que s'emportaven gran
part dels diners que recaptaven, contravenint totes les normes de la
moral i la decència. Cobraven comissions il·legals per adjudicar
obres públiques, per concedir llicències d'obres, es repartien
sobresous en sobres sense cap control de la hisenda pública,
concedien diners als projectes i associacions que ells volien, i a
qui no volien no. Privatitzaren moltes empreses públiques, que vol
dir que eren de tots, i passaren a ser d'uns pocs. També s'havien
convertit en una gran agència de col·locació, però sense llistes
públiques ni cap principi que atengués els principis d'igualtat,
mèrit i capacitat, sense cap control, o siga que contractaven, amb
els diners de tots, aquelles persones que a ells els donava la gana,
creant així una munió d'estòmacs agraïts disposats a defensar-los
públicament per un salari miserable. Bé, a voltes no tan miserable.
Hi havia una gradació. Semblava una cosa així com una estructura
piramidal d'aquelles que fan servir algunes sectes.
Els pocs ciutadans crítics, una
minoria, començaven a perdre interés per la política, que ve de
polis, paraula grega que significa ciutat, o ciutat estat. Vist que
els seus conciutadans votaven, una vegada i una altra, i una altra,
els mateixos il·lusionistes, mestres de la mentida i de l'enganyifa,
controlant com els antics cacics tots els negocis legals i il·legals.
Alguns d'ells se sabia que evadien capitals a paradisos fiscals.
També hi havia alguns processats pel finançament il·legal del
propi partit que governava.
Semblava que aquesta situació no tenia
remei, perquè encara que la justícia intentava actuar, els jutges
eren destituïts, quan no cessats, i la situació començava a ser
desesperant. Moltes persones havien perdut la seua feina, i altres
molts comencaven a ser desnonats, és a dir, que es quedaven sense
casa per no poder pagar la hipoteca abusiva contreta amb un banc que
també estava controlat pels il·lusionistes.
Peró passà que un dia, un dia
d'aquells dies que el sol brilla i fa justícia, que passaren dues
coses importants al país virulencià. D'aquelles coses que a ningú
ja li sorprenen perquè se'ls ha fet la cotna dura. I dues coses que
estaven estretament lligades per una història. Ara sabreu per què.
Per un costat arribà una barca
carregada d'éssers humans a la costa, procedent d'un país llunyà
on els seus habitants fugien de la guerra, la fam, les malalties, la
misèria i la deseperació més absoluta. Hi arribaren deshidratats,
completament banyats, engarrotats, tremolosos, famolencs; alguns hi
havia mig morts. Quan encara no hi havien arribat, els qui tenien
forces es llancaven a l'aigua, intentant escapar de la policia que
els esperava en la platja, i que, lluny de semblar que els esperava
una bona rebuda, havien pogut escoltar alguns trets de carabina a
l'aire. Pràcticament tots foren capturats. Solament un infant petit,
de nom Ubuntu; devia tenir entre 7 i 9 anys, quedà amagat a un
raconet de la barca, estacat dins un forat sota la proa, entre el
timó i la quilla. Dormia quan passà tot això, com protegit d'un
encanteri de les velles tribus bantus.
Per un altre costat, el mateix dia que
arribava la barca, nasqué una elefanteta al parc zoològic de la
gran ciutat. Era la filleta d'una elefanta jove, de nom Aurora, que
fa alguns anys capturaren uns caçadors furtius, després de matar la
seua família per obtenir l'ivori dels seus claus. Com que ella no en
tenia, no la mataren, però la van lliurar a una màfia que acabà
venent-la com a animal de circ dels països rics del nord. La mare
d'Aurora, de nom Lingala, diuen que sobrevisqué a l'atac
miraculosamnet, ningú no sap amb certesa els detalls de la història,
per bé que diuen que es conten diferents llegendes, en les llengües
bantu, que són bastants similars, que li atribueixen certs poders
màgics. Aquests poders sembla que li venien per haver salvat de la
mort un bruixot fetiller, de nom Sotho, que tenia un cercle màgic,
quan l'empresonaren per les guerres tribals. Des d'aleshores, el
poder del cercle màgic de Sotho acompanya Lingala, i sembla que
també la seua filla Aurora. Diuen també les llegendes, que Lingala
és una elefanta vella, molt vella, tant, que ningú no recorda el
seu naixement; i en les llunes clares, encara se la sent bramar en la
profunditat de la selva, plorant la seua filla desapareguda.
Pot semblar una coincidència que
aquestes dues coses succeïren el mateix dia, però no ho fou en
absolut. Sotho, qui aparentava tenir dos-cents anys, i Lingala,
s'havien reunit en la cova de costum, on acaba la selva i comença la
mar. Prepararen el conjur dels conjurs per protegir Ubuntu, a qui
havien enviat a cercar Aurora, filla de Lingala.
De matinada havia nascut Bemba al zoo.
Fou tot un esdeveniment a la gran ciutat, perquè mai de la vida hi
havia nascut una elefanta. Lleons, mones, zebres i tota classe
d'animalets, sí. Però elefants era la primera vegada. De seguida
arribà a oïdes d'una colla d'activistes pacifistes i ecologistes,
del moviment Pau Verda, que fa anys estaven demanant l'excarceració
dels animals engabiats, i el retorn als seus hàbitats naturals.
El govern de la ciutat, presidit per la
batlessa Agapita Fresquet, famosa pels seus destrellats i aparicions
en públic completament èbria, veia en aquest naixement una
oportunitat d'or per maquillar la mala imatge pública que últimament
amenaçava la seua popularitat, perquè cada vegada l'esguitaven de
més prop una gran quantitat de casos de corrupció política. Així
que amb rapidesa començaren a preparar actes públics per donar a
conéixer el succés al món sencer, i entrevistes, moltes
entrevistes televisives i de tota la premsa escrita de tots aquells
mitjans de comunicació que menjaven de la mà dels il·lusionistes.
I, en veritat, són una autèntica legió. Això faria créixer de
nou la confiança i la popularitat malmesa d'una batlessa cada vegada
més vella, cansada i mig despetorrada, que ja no sabia ni què deia
quan parlava en públic. Ara li ho escriurien i aprendria de memòria
quatre frases banals, sense eixir-se'n del guió.
Havien convocat una roda de premsa
d'urgència, que calia aprofitar el moment. A les dotze del migdia en
punt, a les immediacions del parc zoològic, s'hi havien congregat
alguns dels més fidels assalariats, tots els càrrecs públics del
partit a nivell local, i fins i tot algun de més elevat rang. Com
sabien que entre tots no feien ni una trentena de persones, havien
fletat alguns autobusos carregats de persones jubilades que no sabien
ni on anaven, així com de mestresses de casa que es pensaven que
anaven d'excursió. Tot això organitzat en un parell d'hores. I
molta policia, perquè els seus informadors ja els havien dit que els
membres de Pau Verda també s'hi anaven a concentrar.
Mentre tot això succeïa, el petit
Ubuntu, guiat per un estrany impuls, havia aconseguit arribar a les
portes del parc. No sentia por, ni tenia fam, ni tenia fred. Duia amb
ell un anell, al coll, impossible de perdre, fet de la matèria del
cercle màgic de Sotho, el vell fetiller. I en veritat era màgic,
perquè notava com una força estranya el guiava, com un pensament
d'un altre ésser connectat al seu cervell. Sentia que algú es
comunicava amb ell, i el cridava, i el guiava. Ubuntu solament es
deixava dur. Era el cervell de Bemba, l'elefanteta que acabava de
nàixer, filla d'Aurora i neta de Lingala, la vella elefanta d'edat
impensable. Com sa mare, havia heretat uns estranys poders de la seua
àvia, els que li conferí el poderós cercle màgic.
Atret per aquesta força i com que era
petit, pogué escolar-se per qualsevol forat, porta, finestra o
barrot fins arribar al costat de Bemba i Aurora, que acolliren amb
molta alegria el petit negret. Ubuntu ajudava Bemba a posar-se dreta,
i ella i sa mare amb les seues trompes acaronaven el nouvingut. De
colp Ubuntu sentí una gran gana i una enorme son. I ell i Bemba,
mamant mamant d'Aurora, s'adormiren al seu si. En un somni breu, però
intens, fou suficient per establir unes connexions neuronals
impossibles d'explicar, ajudats per la mateixa llet que ambdós
acabaven de mamar. Tots els poders del cercle màgic, de Sotho,
Lingala i Aurora es varen connectar, tot formant al seu damunt un
aura, com un núvol de color rosa que acumulava intactes tots els
poders dels somnis de la sabana i la selva africana. Es pogueren
escoltar, en un radi de dos-cents quilòmetres, una espècie de trons
que semblava que es movia la terra, i al cel tots els vents de la
rosa giraven ensems, en espiral, fins donar forma a un cercle
brillant, d'una llum violeta que encegava els humans. Per uns
moments, a la gran ciutat, pensaven que s'esdevenia la fi del món,
però aviat cessà l'espiral de vents, i tot tornà a la normalitat.
A tres quarts de dotze, tot estava a
punt i preparat per la intervenció de Pita Fresquet: càmeres,
periodistes, la plana major del govern corrupte i desficaciat, els
jubilats, les mestresses, i molta policia antidisturbis amb cara de
pocs amics. Per un dels ponts que conduïa al parc, començà a
escoltar-se un baladreig, una cridòria d'unes cinquanta persones que
baixaven amb una pancarta al davant. El col·lectiu pacifista venia a
reclamar el compliment d'una promesa electoral. Ja sabeu, allò que
els candidats als plebiscits diuen que faran però que després ni
se'n recorden. Una promesa redactada i publicada al programa d'unes
eleccions, que intentant captar vots, els feia l'ullet a un un
col·lectiu en voga, creador d'una consciència ecologista molt
necessària. Exactament la promesa era que tot animal nascut en
captivitat al parc animal seria retornat a l'hàbitat natural d'on
procediren les mares. Havia ocorregut en casos anteriors d'una
jirafa, dos tigres i una zebra, que no havien ni una sola gestió,
tot donant llargues permanentment a les peticions de Pau Verda de
donar compliment a les promeses fetes.
En entrar al pont es posà davant, a
l'altre extrem, un cordó policial i unes quantes furgonetes, però
els pacifistes seguiren endavant la seua marxa. Quan es trobaven al
mig del pont, quatre furgonetes els tancaren el pont per darrere, de
manera que havien quedat encaixats, sense eixida per davant ni per
darrere. Començava a fer calor, i la situació era cada vegada més
tensa. En arribar a l'extrem del pont en direcció al parc aturaren
la marxa, i dues joves, portantveus de Pau Verda, s'acostaren a
parlar amb els policies, per demanar que els deixaren passar; que no
anaven a fer cap acte violent, com a pacifistes que eren, i que
tenien tot el dret d'anar en aquell lloc per exigir el compliment de
la promesa feta. El sargent de la policia que comandava aquella
esquadra s'arrimà a les dues joves, i els digué que no podien
passar, que ells complien ordres, que si naps que si cols, i que no
podia ser. Intentaren negociar, per veure si podia accedir al recinte
una comissió a lliurar un document escrit, però solament
aconseguiren la negativa per resposta.
Era l'hora prevista, la Pita Fresquet,
tota refistolada i enfaristolada, es disposava a fer unes
declaracions dalt d'un cadafal muntat expressament per a l'ocasió.
Els activistes de Pau Verda, al final del pont, quedaven com a uns
cent metres del cadafal, però davant la negativa policial a
deixar-los passar començaren a cantar proclames amb totes les seues
forces, ajudats de dos megàfons. Com que el soroll era molt fort i
entorpia la normalitat de l'acte propagandístic de la batlessa,
enviaren un escamot a
sabotejar la protesta. Plovien botelles de vidre i pedres sobre els
manifestants, sense que la policia fes res per impedir-ho. Tot
indicava que estaven conjuminats amb l'escamot i els il·lusionistes,
o que obeïen ordres que havien d'acatar. I, en un tres i no res, els
policies iniciaren una càrrega de pilotes goma, per davant i per
darrere, i alguns elements amb porres repartien llenya. Els
pacifistes jeien a terra, abraçats i parant els colps com podien.
Alguns d'ells ja estaven tenyits de roig, de la sang que escampaven
els colps i els vidres clavats en la seua pell. Aleshores
s'escoltaren uns tirs de pistola i caigueren mortes tres pacifistes.
Es féu un gran
silenci.
Poc a poc, el cel
anà tornant-se tèrbol, que semblava un eclipsi de sol al migdia.
Rodaven els vents en espiral i prenia forma un anell violaci, d'on
baixaren Bemba i Ubuntu, com una aparició que anava prenent cos i
materialitzant-se. Es situaren entre els membres de Pau Verda i la
policia, un a cada costat, als dos extrems del pont. Els policies no
sabien ben bé què fer. Mai no havien vist vist una cosa igual.
Aviat reberen ordres de retirar-se. No faria cap bé a la imatge del
partit acarnissar-se amb un nen petit i l'elefanteta, motiu de l'acte
que havia de fer tornar la popularitat a la batlesa. Les morts de les
ecologistes sempre podrien justificar-les acusant-les a elles d'haver
provocat un aldarull, i d'haver fet certes maniobres violentes, però
un nen petit i l'elefanta...
Tot aquest enrenou
tingué un fort impacte mediàtic, i Europa manà obrir
investigacions immediates per saber les vertaderes causes de les tres
morts. Aviat se sabé que no foren tirs de la policia, encara que
tingueren una forta amonestació per no intervenir i no impedir el
linxament dels pacifistes; se sabé que els autors dels tirs havien
estat alguns dels estòmacs agraïts de l'agència fosca de
col·locació de recomanats i apadrinats d'alts càrrecs del partit,
coneguts alguns d'ells també per les seues activitats violentes en
contra de la recuperació de la llengua indígena. Tota una màfia
que rebia diners públics a canvi de certes actuacions i serveis
prestats. L'opinió pública conegué tot l'entramat, i la Interpol
aconseguí engabiar polítics i facinerosos per molts anys. Les
properes eleccions estaven molt prop i el poble retirà
majoritàriament la confiança en aquest partit mentider i lladre.
Bemba, Ubuntu i
Aurora tornarien a la seua terra bantu passats uns dies, perquè
esperaren que acabaren certs actes, com els soterrars de les tres
joves, i per assegurar-se que tot estava bé en aquest país.
Però encara
farien una cosa més. Invocaren els poders del cercle màgic, i aviat
hi vingueren Sotho i Lingala, únics éssers capaços, pels seus
poders, de fer tornar a la vida una persona morta violentament. Així
que, després de soterrades les tres joves, feren un conjur, unint
les forces del cercle, i feren reviure les pacifistes, les quals
passaren a formar part del cercle, i juntament a Bemba, Ubuntu,
Aurora, Lingala i Sotho, marxaren cap a terres africanes
subsaharianes, allà on nasqué l'espècie humana, allà on hi ha
vida salvatge, allà on encara faran molta falta, perquè la cobdícia
de l'home, que es pensa amo i senyor de la terra i de totes les
criatures, no té límits, i amenaça greument la supervivència de
moltes espècies animals.
A la cova on acaba
la selva, la cova a la vora de la mar, encara hi ha un foc
mil·lenari, i se senten cançons dels ancestres, i brilla una lluna
molt clara.
Virulència, 17 de
maig de 2015
publicat a EL CONTE DEL DIUMENGE. - Morvedre.info
