dimarts, 14 de juliol de 2015

Ressenya del 7é poemari de V. Nàcher


Vicent Nàcher i Miquel Català en la presentació de "Poemes de la nina mandarina" a Alzira.
Foto: Miguel Alonso



LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES, de Vicent Nàcher


Miquel Català.

L'amic i paisà Vicent Nàcher ens regala el seu setè poemari als veïns d'Algemesí, a tots els riberencs, a tots els valencians, a tots els que diem bon dia, i a tots els habitants d'un món cada vegada més global. I dic que ens regala, perquè aquest volum és un autèntic regal de sinceritat, de tendresa, de bonhomia, d'humanitat.

El primer que m'ha cridat l'atenció és la nuesa amb que ens presenta els seus versos, un contínuum de cinquanta poemes sense pròleg ni epíleg, ni cites, ni res que els puguen vestir, així com l'absència aparent d'una estructura en parts clarament diferenciades que al meu parer sí té el poemari. Però Vicent és així, ací van cinquanta poemes de colp, amb tota la cruesa, amb tota la sinceritat d'un poeta que pateix i viu amb els ulls ben oberts la realitat que l'envolta. I dic que pateix, perquè la seua mirada ens ho diu, ens ho certifica. Els personatges que pul·lulen pel llibre són els desheretats, els exclosos, les víctimes d'això que anomenem el Sistema, així com aquells que secularment han patit la marginació social més cruel, el menyspreu, la burla, la insensibilitat, l'arraconament, l'isolament. Després dóna pas a una sèrie de poemes on el Jo poètic cobra major intensitat.

Però anem per parts. Forma i contingut, a la manera antiga, perquè crec que és interessant ressaltar, com les flors que creixen als marges, alguns aspectes de cada.

Quant a la forma, en la meua humil opinió, pense que estem davant un poeta fet, però que ara se'ns revela desacomplexat, molt solt, molt més lliure i diàfan, clar, contundent. No sabria ben bé dir si els seus poemes són més narratius que als anteriors llibres, o si caldria parlar d'un autor que escriu prosa poètica (i no vull ser atrevit, no ho dic en cap mal sentit). Trobe en aquest llibre una soltura narrativa que al meu parer l'acosta més a la prosa, això sí, a una prosa carregada de lirisme. No en va dèiem que apareixen un munt de personatges, cosa molt més típica de la narració. Però Vicent així ens ofereix un mosaic d'una part oblidada de la societat, sense perdre en intensitat poètica. Quede clar que mai ho diria com una minusvaloració de la qualitat de la poesia de Vicent, a qui admire, respecte i estime des de la infantesa.

Des del punt de vista també formal, però lligat al contingut, pense que hi ha algunes parts clarament diferenciades al llibre. Un poema inicial, el primer vers del qual dóna nom al llibre, i que és tota una declaració de com vol escriure i viure. A continuació, una primera part on apareix la flor de cada poema, un personatge que pateix exclusió social, entre els quals hi trobem el cantautor de vida frustrada vingut a menys, el gorreta aparcacotxes, la prostituta, la transexual, el ferroveller, l'immigrant de distintes procedències i condicions, el que dormen sota un pont, els indigents, els fracassats, el que dorm al ras, el desnonat de sa casa, l'africà, el xinés, les dones treballadores malpagades, o el mestre que ens reprimí a l'escola.

Després hi veig una segona part on predomina el jo plural, el nosaltres, el poble, la societat, el tots, que al meu parer aniria des del poema L'arc de sant Martí fins a Els trens equivocats, on Vicent reivindica un nou món, diferent, possible, amb poemes de diferent temàtica, però tots responen a diferents aspectes del poliedre social.

I per acabar una tercera part on predomina el jo poètic, l'individu, l'ésser humà amb tota la seua solitud, la introspecció, a partir del poema Fractures d'infantesa i fins al final, amb quatre clars poemes homenatge a Confiteor (el seu grup de teatre), a la Casa Cantonera (cau d'artistes local on Vicent sol presentar els seus llibres), a Freddie Mercury i al seu poble, Algemesí (al poema Les xicotetes grans coses del meu poble), on l'autor troba seguretat i refugi, on hi viu. M'ha sorprés el poema L'esmolador, en aquesta part, però aviat he llegit que el propi poeta es declara esmolador de paraules. I el poema final Açò no és un final, on fa tota una declaració d'intencions, de continuar escrivint, de continuar vivint.


No puc estar-me de dir que aquest nou llibre em recorda alguns versos del primer Martí i Pol, de l'etapa més realista i social, sobretot del seu poemari El poble, perquè Vicent no deixa de ser un poeta universal des del poble que l'ha parit i l'ha vist créixer. També em recorden aquests poemes, i més en concret el títol, uns versos de Memoria, del professor Daniel Arenas. I en algunes figures literàries també em recorda el nostre poeta de la Vall d'Albaida Salvador Jàfer.

No puc tampoc deixar de fer referència a una imatge que em va pel cap, després d'haver llegit amb més intensitat els poemes d'aquest llibre. Recorde un poema d'Alehop, el seu llibre anterior, on parlava del nostre exèrcit de tabaleters, i m'imagine tota una processó, una manifestació, per on desfilen els nostres guerrers de la pau, a toc de dolçaina i tabal, i entre la multitud, totes les flors que creixen als marges.


Algemesí, 13 de juliol de 2015




dijous, 9 de juliol de 2015

Presentació a Dénia: Cavallet de mar




Text de Rafael Cuesta, llegit a la presentació del recital a Dénia, el 3 de juliol de 2015.


CAVALLET DE MAR

El Miquel Catatà ha esdevingut un autor extremadamente prolífic. No fa molt, a novembre de 2013, ens reunírem per a parlar de la Nina Libèl·lula. L’any passat ens tornàrem a veure per a presentar la Nina Mandarina i, ara, quan a penes fa any i mig de la primera, ens convoca de nou a conéixer Cavallet de Mar.

Si em perrmeteu, podríem fer el que fan en algunes sèries televisives: abans d'encetar el que toca per avui fan un resum dels capítols anteriors. Així que recordarem breument algunes de les coses que diguérem en les sessions anteriors.

El primer llibre va ser Nina Libèl·lula. D’ell destacàrem que la seua poesia sembla feta per a l'oïda; que destaca per la seua sonoritat, el seu ritme, la seua musicalitat, la seua polifonia. És poesia per a ser dita en veu alta, per a ser recitada, declamada, per a jugar amb les inflexions de la veu i, fins i tot, per a ser cantada.

També ens vàrem atrevir a dir que el Miquel Català escriu poemes per a
seduir, busca atraure els altres i els ofereix contacte, complicitat, carícies,
abraçades. Busca seduir el lector i dur-lo en aqueix món d'imatges, sons i
emocions que és la Nina libèlula. La seducció és de tal intensitat que el
lector no pot sostraure’s als seus encants i desitjarà , com deia el vers de
Cavafis referit a Ítaca, que el viatge a la Nina Libèl·lula siga ben llarg,
que mai no s’acabe.

Quan presentàrem el segon llibre, varem fer constar que la Nina Mandarina conserva la sonoritat, la musicalitat, el ritme del primer llibre. Destacàrem, com un dels seus mèrits, que dota els poemes d'un ritme sonor tal, que semblen cançons infantils i ho consegueix, fent-ne servir tots els recursos de la creació poètica: ara l'al·literació, ara la rima, ara l'anàfora.

A més a més varem prevenir el lector que aquest ritme infantil, tan àgil, tan enganxós, tan contagiós, podria dur-lo, si no està atent, a la conclusió que la poesia de Català és fácil, ingènua, molt sonora peró poc profunda. Així que, demostràrem que per sota del ritme hi navega una concepció de l`esser humà i de la vida. L’autor proposa un apassionant viatge a l'interior d'un mateix. Ficàrem exemples que la nina mandarina, metàfora de la persona amada, ens situa en altre vessant de la condició humana: l'amor, la amistat, les abraçades, les carícies, la tendresa.

Per altra banda, comentàrem que la Nina mandarina és un llibre extremadament sensual. És un cant, una exaltació, una reivindicació del plaer que produeixen els sentits. Tots els sentits i, a més a més, barrejats. Per les seues pàgines pul·lulen olors, sabors, sons, colors i carícies.


I què podrem dir de Cavallet de mar?

Començarem pel títol. Adoneu-vos que el títol de tots els tres llibres ens remet a un univers infantil de fantasia, de mites, d'imaginació, d'aventura, de jocs, de somnis. Però a més a més, Joan Pau Cimarro en el pròleg suggereix altres motius per a triar aquest títol. Diu: "els cavallets de mar són els únics éssers vius mascles que crien la seua descendència a la seua panxa. Aquest fet extraordinari provoca que algunes dones deleroses de mascle diferent opten per tatuar-se cavallets de mar com a símbol no sols d’animal antiquíssim i amb l’empenta gràcil de l’elegància sinò a més a més per la demanda d’homes amb capacitat de criança i amb disponibilitat i responsabilitat per tal d’assumir l’educació i afecte dels seus fills i filles".

El citat próleg de Joan Pau Cimarro és un exemple que mai llegim des de zero. Sempre ens enfrontem al nou text des de les experiències i lectures acumulades al llarg dels anys. Cimarro ofereix una lectura de Cavallet de Mar amb molts referents que donen sentit, o al menys un possible sentit, als poemes de Català.

Pel que es refereix a mi, la lectura de Cavallet de Mar m'ha permés identificar el poeta Miquel Català. Molts dels trets que vàrem resaltar en els llibres de les nines, romanen a Cavallet de mar. Peró no és la permanència de la seua identitat com a poeta el que ha captat la meua atenció com a lector, sinó tot el contrari: els canvis que he notat, la transformació o, millor dit, l'evolució que el nostre poeta evidencia en aquest llibre. Intentaré explicar-ho: la lectura de Cavallet de mar m’ha fet recordar un poema de Juan Ramón Jiménez titulat OTOÑALES, de Elegías puras i lamentables

Abandona, poeta, la loca pandereta / y el tambor que te han dado tanto alegre estribillo

M'ha vingut al cap aquest poema per dos motius: primer perquè en el vocatiu, poeta, que JRJ empra per a referirse al seu “jo poétic”, Català es dona per al·ludit i dedica bona part del seu llibre a reflexionar sobre la seua tasca com a poeta. Per aixó, es diu De poesia el primer conjunt de poemes. Si algú va pensar que allò que dèiem en la primera presentació que Miquel és un seductor i escriu versos per a seduir el lector, no és més que una exageració que el presentador es va permetre, mireu el que ens diu en el primer poema:

Poeta

el poeta és un gran lladre de paraules
idees, conceptes
abstracció, simbolisme
somni, evocació
et pot robar el cor


És o no és seductor el poeta?

Com a lladre de paraules el poeta reivindica la seua llengua i s'identifica a sí mateix com a membre d'una saga en la que estan Miquel Martí i Pol, Joan Margarit. Vicent Andrés Estellés i tants altres. Investigar la llengua i els poetes que l'han feta servir és començar a conéixer-se a un mateix. Construir la pròpia identitat. El poeta constata, amb molta amargor, que al Pais Valencià aquesta tasca encara està per fer.
En la seua defensa de la llengua adverteix el lector del perill del bilingüisme. Els seus poemes tenen una rabiosa actualitat.

Bilingüe

seràs convidat de ser bilingüe
seràs convidat, de fet,
d’abandonar la teua llengua
amablement

El segón motiu és que sembla com si Miquel Català hagués seguit al peu de la lletra la recomanació que JRJ es fea a si mateix, al poeta. El poeta alegre, juganer i tendre que Català ha sigut en altres moments ha abandonat la pandereta y el tambor, ha abandonat el alegre estribillo, i s'ha transformat, en molts poemes de Cavallet de Mar, en un poeta descontent, irritat amb el món, amb el país i la societat que li han tocat viure. Ha esdevingut un poeta indignat i combatiu. Alça la veu contra la guerra i contra totes les crueldats, contra el fanatisme i la intolerància, contra les infinites barbaritats comeses en nom de Déu, contra els dogmes, contra les ideologies que anestesien les persones i les instal·la en la indiferència, contra tots aquells que romanen callats, contra les persones que accepten ser com altres volen que siguen. Es tracta ara d’un poeta irritat, cabrejat, iracund. Vol arrasar tot allò que no li agrada.

Però el poeta sap que la poesia es un arma cargada de futuro i ell ho mostra a sovint en el plantejament o el tancament de molts poemas. Per exemple, un poema en el que s’arremet contra la banca usurera i el sistema corrupte, s’obri amb un senzill vers, una meravellosa broma:

hauria de ploure / fins que jo diguera prou

En altre poema denuncia amb virulència la ignorància i la incultura, els dirigents opressors, vividors i corruptes. I en arribar als dos ùltims versos el poeta fa una contraposició que deixa el lector bocabadat per la subtil senzillesa:

cremeu-vos al foc etern / jo vull un camp de margarides

Un últim exemple. El poema Aguantar en el qual descriu amb tota crudesa les estratègies de les classes dirigents, es tanca amb una frase popular que dóna al poema una enorme força:

veges tu quin poc trellat

A la fí, ni la indignació, ni la protesta airada, ni la denúncia contundent amaguen mai la lucidesa amb què el poeta reivindica l’aspiració a una convivència respectuosa i feliç, el decidit propósit de fer el món més habitable. Aquest joc poétic que consisteix en utilitzar paraules que transporten imatges, conceptes, somnis, i tota mena d’emocions i sentiments, el trobem especialmente realitzat al poema Quasi una Oda a Baremboim. La figura integradora del músic es veu homenatjada per versos que expressen humanitat i armonia, integració:

solament som éssers humans / el sonmi pot començar.
junts podem fer caure el mur / solament som éssers humans

Oposats a altres versos que començen amb diuen. la repetició del diuen dóna molta força al poema i representa les identitats excloents, les identitats construides contra altres identitats, els nosaltres que mai voldran saber res de vosaltres. Identitats construides per a fer impossible la convivència. Que obliden que solament som éssers humans i que Baremboim ha demostrat que és possible viure junts, que tenim l’obligació de viure junts.


Però, aquest vessant combatiu i enfadat del Miquel Català no ens impedeix gaudir la tendressa i dolçor que li coneixem. En la part final del llibre, la més extensa, la que dóna nom al llibre, ens trobem amb totes les constants de la seua obra. La fantasìa, l'evocació d'altres époques, la sensualitat extrema, imatges com la lluna, la mar, i sobre tot, l'amor. Així consegueix que el seu llibre, a més d'un grapat preciós de poemes pugam vore-ho com un tractat sobre l'amor.

L'amor és allò que ens mou en la vida
Tot el camí que he fet / ha estat per arribar a tu

Més encara, vida i amor són el mateix
solament hi ha vida als besos dels amants

I ens explica que l'amor no admet precipitacions
Lentament t'estimaré / que el nostre amor no vol presses

I, per descomptat, una altra constant és la solitud, la qual serà redimida per l'amor
ningú no sap les misèries / ni la tristesa del poeta
solament la pot entendre / la submarina perla morena

El poeta ens convida, aleshores, a buscar la nostra perla morena.

Per concloure em referiré a un tret caracteristic del nostre poeta: la meravellosa habilitat que Català té per construir fantàstics paisatges. Molts poemes servirien com a exemples. Tan sols em referiré a un, preciós, i per a esmenar al poeta:

el gegant de la muntanya / encara dorm sobre la serra

Els lectors de Dénia i les rodalies segur que no es deixaran confondre. Perquè ací, en la Marina Alta, tothom sap que l'auténtic gegant dormit és la Serra de Segària.



Dénia, 3 de juliol de 2015