Vicent Nàcher i Miquel Català en la presentació de "Poemes de la nina mandarina" a Alzira.
Foto: Miguel Alonso
Foto: Miguel Alonso
LES
FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES, de Vicent Nàcher
Miquel
Català.
L'amic i
paisà Vicent Nàcher ens regala el seu setè poemari als veïns
d'Algemesí, a tots els riberencs, a tots els valencians, a tots els
que diem bon dia, i a tots els habitants d'un món cada vegada més
global. I dic que ens regala, perquè aquest volum és un autèntic
regal de sinceritat, de tendresa, de bonhomia, d'humanitat.
El
primer que m'ha cridat l'atenció és la nuesa amb que ens presenta
els seus versos, un contínuum de cinquanta poemes sense pròleg ni
epíleg, ni cites, ni res que els puguen vestir, així com l'absència
aparent d'una estructura en parts clarament diferenciades que al meu
parer sí té el poemari. Però Vicent és així, ací van cinquanta
poemes de colp, amb tota la cruesa, amb tota la sinceritat d'un poeta
que pateix i viu amb els ulls ben oberts la realitat que l'envolta. I
dic que pateix, perquè la seua mirada ens ho diu, ens ho certifica.
Els personatges que pul·lulen pel llibre són els desheretats, els
exclosos, les víctimes d'això que anomenem el Sistema, així com
aquells que secularment han patit la marginació social més cruel,
el menyspreu, la burla, la insensibilitat, l'arraconament,
l'isolament. Després dóna pas a una sèrie de poemes on el Jo
poètic cobra major intensitat.
Però
anem per parts. Forma i contingut, a la manera antiga, perquè crec
que és interessant ressaltar, com les flors que creixen als marges,
alguns aspectes de cada.
Quant a
la forma, en la meua humil opinió, pense que estem davant un
poeta fet, però que ara se'ns revela desacomplexat, molt solt, molt
més lliure i diàfan, clar, contundent. No sabria ben bé dir si els
seus poemes són més narratius que als anteriors llibres, o si
caldria parlar d'un autor que escriu prosa poètica (i no vull ser
atrevit, no ho dic en cap mal sentit). Trobe en aquest llibre una
soltura narrativa que al meu parer l'acosta més a la prosa, això
sí, a una prosa carregada de lirisme. No en va dèiem que apareixen
un munt de personatges, cosa molt més típica de la narració. Però
Vicent així ens ofereix un mosaic d'una part oblidada de la
societat, sense perdre en intensitat poètica. Quede clar que mai ho
diria com una minusvaloració de la qualitat de la poesia de Vicent,
a qui admire, respecte i estime des de la infantesa.
Des del
punt de vista també formal, però lligat al contingut, pense
que hi ha algunes parts clarament diferenciades al llibre. Un poema
inicial, el primer vers del qual dóna nom al llibre, i que és tota
una declaració de com vol escriure i viure. A continuació, una
primera part on apareix la flor de cada poema, un personatge
que pateix exclusió social, entre els quals hi trobem el cantautor
de vida frustrada vingut a menys, el gorreta aparcacotxes, la
prostituta, la transexual, el ferroveller, l'immigrant de distintes
procedències i condicions, el que dormen sota un pont, els
indigents, els fracassats, el que dorm al ras, el desnonat de sa
casa, l'africà, el xinés, les dones treballadores malpagades, o el
mestre que ens reprimí a l'escola.
Després
hi veig una segona part on predomina el jo plural, el
nosaltres, el poble, la societat, el tots, que al meu parer aniria
des del poema L'arc de sant Martí fins a Els trens
equivocats, on Vicent reivindica un nou món, diferent, possible,
amb poemes de diferent temàtica, però tots responen a diferents
aspectes del poliedre social.
I per
acabar una tercera part on predomina el jo poètic,
l'individu, l'ésser humà amb tota la seua solitud, la introspecció,
a partir del poema Fractures d'infantesa i fins al final, amb
quatre clars poemes homenatge a Confiteor (el seu grup de teatre), a
la Casa Cantonera (cau d'artistes local on Vicent sol presentar els
seus llibres), a Freddie Mercury i al seu poble, Algemesí (al poema
Les xicotetes grans coses del meu poble), on l'autor troba seguretat
i refugi, on hi viu. M'ha sorprés el poema L'esmolador, en
aquesta part, però aviat he llegit que el propi poeta es declara
esmolador de paraules. I el poema final Açò no és un final,
on fa tota una declaració d'intencions, de continuar escrivint, de
continuar vivint.
No puc
estar-me de dir que aquest nou llibre em recorda alguns versos del
primer Martí i Pol, de l'etapa més realista i social, sobretot del
seu poemari El poble, perquè Vicent no deixa de ser un poeta
universal des del poble que l'ha parit i l'ha vist créixer. També
em recorden aquests poemes, i més en concret el títol, uns versos
de Memoria, del professor Daniel Arenas. I en algunes figures
literàries també em recorda el nostre poeta de la Vall d'Albaida
Salvador Jàfer.
No puc
tampoc deixar de fer referència a una imatge que em va pel cap,
després d'haver llegit amb més intensitat els poemes d'aquest
llibre. Recorde un poema d'Alehop, el seu llibre anterior, on parlava
del nostre exèrcit de tabaleters, i m'imagine tota una processó,
una manifestació, per on desfilen els nostres guerrers de la pau, a
toc de dolçaina i tabal, i entre la multitud, totes les flors que
creixen als marges.
Algemesí,
13 de juliol de 2015
