dimarts, 27 d’octubre de 2015

Ressenya La paraula callada


LA PARAULA CALLADA, de Bep Joan Casasnovas


Miquel Català. Octubre de 2015

Des de Ciutadella, Menorca, m'han arribat els versos salobrencs de l'amic i poeta en Bep Joan, que acaba de publicar fa pocs mesos a l'editorial alzirenca Neopàtria. Vaig conéixer en Bep en la meua segona estada a Menorca; de fet, fou ell mateix qui em presentà al seu poble quan hi vaig acudir amb el meu primer llibre Poemes de la nina libèl·lula, ara fa ja més de dos anys.

Després de la segona lectura dels versos d'en Bep, (sí, he repetit), m'atreviré a ficar cullerada i fer una breu ressenya que no vol ser una altra cosa que això, les meues impressions, la meua lectura, sobre un conjunt de versos polits, treballats, sincers, valents, que en alguns moments m'han fet recordar, inspirar-me, emocionar-me, pensar. I és que no solament m'agrada la poesia, també sóc un enamorat de les illes, de totes, però en particular de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera, tan nostres. I en Bep m'hi ha transportat amb els seus versos. Tinc records de totes elles, a totes quatre les estim, i a més d'una hi he viscut temporalment.

És en Bep també un enamorat de Menorca, i miraré d'assajar un itinerari per on els seus versos ens porten. Perquè tot el poemari fa gust de sal, i no em referesc solament a “s'article salat de ses illes”. Començaré pel final, la tercera part, Reminiscències, que ens duu a la infantesa, on evoca la mare, els avis, ca nostra, l'illa, quan ratllaven pla, la llengua. Seguiré per la primera i segona part, Glopades i Terrànima, on ens parla de cúpules, campanes, fonts, carrerons antics i estrets de l'antiga Ciutadella: el carrer del Roser, la Placeta d'Artrutx, Sant Francesc, es Born...


Cal haver trepitjat aquesta antiga vila per saber el que estic dient, per saber el que descriu el poeta, i el cúmul de sensacions que això provoca. Del seu poble a l'illa sencera, i el seu paisatge: la platja, les algues, la sal, l'arena, les cales, el far, el port, Cala Mitjana, Son Solomó, Punta Nati, el cap d'Artrutx, el vent de tramuntana, l'alzina, la figuera, el carro, la falç, el molí. Tota la bellesa d'una illa que s'ensorra, a la qual pertany l'autor. Una pertinença que és vida viscuda, que és mare, és paisatge, és la llengua que ha mamat. Tot i que en Bep es declara “ni súbdit ni jussà”, i enarbora un blanc llençol per bandera, símbol de pau. Perquè per damunt de tot en Bep diu les coses, no les calla, amb la seua paraula callada, sempre amb to conciliador, però de denúncia serena. Gota a gota que fa forat.

Ara vull parlar d'una sèrie de clarobscurs que recorren el poemari, que basteixen el món que li ha tocat viure al poeta. Per un costat ens descriu elements com l'hivern als carrers, el fred, la nit de la gent taciturna que balla èbria, front a una llar que escalfa, i “la nit que jo habit”, on no hi ha basarda, on el poeta habita el silenci creador. La indecisió i l'estancament front a Walt Whitman. Les ombres, la foscor, la mort, el ciment, front a la llum i la vida. La invasió de turistes, tour-operadors, guies amb poca cultura i sense altra sensibilitat que el negoci, i mals governants, front als versos per bastir la revolta. Novament el ciment, el turisme, l'autoodi d'una part dels nadius, la desfeta, front a la terra, l'illa, la llengua, la poesia. És la paraula del poeta, aqueixa lluita sorda i constant, els versos de la incomprensió, els poemes del convenciment, el silenci creatiu, la paraula callada que dóna nom al llibre, un bell crit al bell mig de l'illa, dels seus coetanis, al mig de la mar, al mig de la irracionalitat, al mig d'aquesta bogeria humana que a tot li posa preu, i quan se n'adonen serà massa tard. És un crit ben alt, aquesta paraula callada, enmig de la voràgine depredadora del ciment. Al remat, quatre hauran fet el negoci, i la resta de la població hauran perdut sa casa, s'illa, el bell paisatge, la bella parla.Té molt a mastegar aquest llibre, perquè no se'ns indigeste. I és que ens hi va el futur. Als habitants de Menorca i als de qualsevol altre indret. Al País Valencià no n'estem lliures tampoc d'aquesta depredació. Però veig una veu sòlida, forta, confiada i valenta que és capaç de cridar calladament ben fort.

En Bep coneix la poesia catalana, i no solament apareixen als seus poemes cites de poetes de la casa menorquina. Al costat de Pere Gomila, Ponç Pons, Maite Salord, Gumersind Riera, i el propi prologuista, Joan Francesc López Casanovas, hi trobem cites dels mallorquins Anselm Turmeda, Miquel Costa i Llobera i Antoni Vidal Ferrando, i d'altres autors catalans com Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol. Una delícia de versos i autors que inspiren el poeta i l'acompanyen en la seua navegació.

Respecte a qüestions formals, en Bep s'atreveix amb tot. Trobem a La paraula callada el tractament del sonet, dels heptasíl·labs, els decasíl·labs, els alexandrins, els haikús, al costat d'altres poemes de versos lliures. Una autèntica meravella en un temps que la major part dels escriptors defugen l'encossetament de la mesura i la rima. I crec que ho fa de manera molt reeixida, sense perdre en frescor, ni en imatge, ni en missatge.

Per últim, vull comentar del poema I si un dia ho perdem tot, i precisament la part final

“I si un dia ho perdem tot
que la llengua ens sigui mare”

que em recorda per un costat uns versos del poema Ves-te'n a casa, de l'insigne poeta valencià Vicent Andrés Estellés

Oh, fills de
la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè arribarà un dia que...”

per altre costat els també famosos versos del poema Aubada, del mallorquí Marià Aguiló i Fuster

“Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.

Des que ets morta, puc dir, mare
que ella és la mare que em resta
puix en sos mots hi ressona
l'eco dolç de la tendresa.”

I és que sota la senyera blanca de la pau, en Bep té molt clares les seues arrels, que són mare, ca nostra, l'illa de Menorca, la mar Mediterrània, el paisatge de les nostres terres, la parla menorquina, la llengua catalana comuna.

Gràcies en Bep per aquest regal per als sentits que ens fas arribar des del teu racó als altres racons de la nostra terra. Els uns sense els altres, sempre som més òrfens.

26 d'octubre de 2015

Algemesí, País Valencià.




dimarts, 13 d’octubre de 2015

MAGRANES



MAGRANES

hui colliré dolces magranes
vermelles com la sang vermella
vermelles com la sang vessada
d'innocents dignes persones


no vull celebrar vergonyes
d'esclavituds i extermini
ni d'històries de domini
raça, fe i falsos encontres

colliré bones magranes
com la sang dels pobles vells
romandré per sempre aliè
a efemèrides infames

Poema inèdit. Miquel Català 

12 d'octubre de 2015


divendres, 9 d’octubre de 2015