LA PARAULA CALLADA, de Bep
Joan Casasnovas
Miquel Català. Octubre de
2015
Des de Ciutadella,
Menorca, m'han arribat els versos salobrencs de l'amic i poeta en Bep
Joan, que acaba de publicar fa pocs mesos a l'editorial alzirenca
Neopàtria. Vaig conéixer en Bep en la meua segona estada a Menorca;
de fet, fou ell mateix qui em presentà al seu poble quan hi vaig
acudir amb el meu primer llibre Poemes de la nina libèl·lula,
ara fa ja més de dos anys.
Després de la segona
lectura dels versos d'en Bep, (sí, he repetit), m'atreviré a ficar
cullerada i fer una breu ressenya que no vol ser una altra cosa que
això, les meues impressions, la meua lectura, sobre un conjunt de
versos polits, treballats, sincers, valents, que en alguns moments
m'han fet recordar, inspirar-me, emocionar-me, pensar. I és que no
solament m'agrada la poesia, també sóc un enamorat de les illes, de
totes, però en particular de Menorca, Mallorca, Eivissa i
Formentera, tan nostres. I en Bep m'hi ha transportat amb els seus
versos. Tinc records de totes elles, a totes quatre les estim, i a
més d'una hi he viscut temporalment.
És en Bep també un
enamorat de Menorca, i miraré d'assajar un itinerari per on
els seus versos ens porten. Perquè tot el poemari fa gust de sal, i
no em referesc solament a “s'article salat de ses illes”.
Començaré pel final, la tercera part, Reminiscències, que
ens duu a la infantesa, on evoca la mare, els avis, ca nostra,
l'illa, quan ratllaven pla, la llengua. Seguiré per la primera i
segona part, Glopades i Terrànima, on ens parla de
cúpules, campanes, fonts, carrerons antics i estrets de l'antiga
Ciutadella: el carrer del Roser, la Placeta d'Artrutx, Sant Francesc,
es Born...
Cal haver trepitjat aquesta antiga vila per saber el que estic dient, per saber el que descriu el poeta, i el cúmul de sensacions que això provoca. Del seu poble a l'illa sencera, i el seu paisatge: la platja, les algues, la sal, l'arena, les cales, el far, el port, Cala Mitjana, Son Solomó, Punta Nati, el cap d'Artrutx, el vent de tramuntana, l'alzina, la figuera, el carro, la falç, el molí. Tota la bellesa d'una illa que s'ensorra, a la qual pertany l'autor. Una pertinença que és vida viscuda, que és mare, és paisatge, és la llengua que ha mamat. Tot i que en Bep es declara “ni súbdit ni jussà”, i enarbora un blanc llençol per bandera, símbol de pau. Perquè per damunt de tot en Bep diu les coses, no les calla, amb la seua paraula callada, sempre amb to conciliador, però de denúncia serena. Gota a gota que fa forat.
Cal haver trepitjat aquesta antiga vila per saber el que estic dient, per saber el que descriu el poeta, i el cúmul de sensacions que això provoca. Del seu poble a l'illa sencera, i el seu paisatge: la platja, les algues, la sal, l'arena, les cales, el far, el port, Cala Mitjana, Son Solomó, Punta Nati, el cap d'Artrutx, el vent de tramuntana, l'alzina, la figuera, el carro, la falç, el molí. Tota la bellesa d'una illa que s'ensorra, a la qual pertany l'autor. Una pertinença que és vida viscuda, que és mare, és paisatge, és la llengua que ha mamat. Tot i que en Bep es declara “ni súbdit ni jussà”, i enarbora un blanc llençol per bandera, símbol de pau. Perquè per damunt de tot en Bep diu les coses, no les calla, amb la seua paraula callada, sempre amb to conciliador, però de denúncia serena. Gota a gota que fa forat.
Ara vull parlar d'una
sèrie de clarobscurs que recorren el poemari, que basteixen el món
que li ha tocat viure al poeta. Per un costat ens descriu elements
com l'hivern als carrers, el fred, la nit de la gent taciturna que
balla èbria, front a una llar que escalfa, i “la nit que jo
habit”, on no hi ha basarda, on el poeta habita el silenci creador.
La indecisió i l'estancament front a Walt Whitman. Les ombres, la
foscor, la mort, el ciment, front a la llum i la vida. La invasió de
turistes, tour-operadors, guies amb poca cultura i sense altra
sensibilitat que el negoci, i mals governants, front als versos per
bastir la revolta. Novament el ciment, el turisme, l'autoodi d'una
part dels nadius, la desfeta, front a la terra, l'illa, la llengua,
la poesia. És la paraula del poeta, aqueixa lluita sorda i constant,
els versos de la incomprensió, els poemes del convenciment, el
silenci creatiu, la paraula callada que dóna nom al llibre, un bell
crit al bell mig de l'illa, dels seus coetanis, al mig de la mar, al
mig de la irracionalitat, al mig d'aquesta bogeria humana que a tot
li posa preu, i quan se n'adonen serà massa tard. És un crit ben
alt, aquesta paraula callada, enmig de la voràgine depredadora del
ciment. Al remat, quatre hauran fet el negoci, i la resta de la
població hauran perdut sa casa, s'illa, el bell paisatge, la bella
parla.Té molt a mastegar aquest llibre, perquè no se'ns indigeste.
I és que ens hi va el futur. Als habitants de Menorca i als de
qualsevol altre indret. Al País Valencià no n'estem lliures tampoc
d'aquesta depredació. Però veig una veu sòlida, forta, confiada i
valenta que és capaç de cridar calladament ben fort.
En Bep coneix la poesia
catalana, i no solament apareixen als seus poemes cites de poetes de
la casa menorquina. Al costat de Pere Gomila, Ponç Pons, Maite
Salord, Gumersind Riera, i el propi prologuista, Joan Francesc López
Casanovas, hi trobem cites dels mallorquins Anselm Turmeda, Miquel
Costa i Llobera i Antoni Vidal Ferrando, i d'altres autors catalans
com Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol. Una delícia
de versos i autors que inspiren el poeta i l'acompanyen en la seua
navegació.
Respecte a qüestions
formals, en Bep s'atreveix amb tot. Trobem a La paraula callada
el tractament del sonet, dels heptasíl·labs, els decasíl·labs,
els alexandrins, els haikús, al costat d'altres poemes de versos
lliures. Una autèntica meravella en un temps que la major part dels
escriptors defugen l'encossetament de la mesura i la rima. I crec que
ho fa de manera molt reeixida, sense perdre en frescor, ni en imatge,
ni en missatge.
Per últim, vull comentar
del poema I si un dia ho perdem tot, i precisament la part
final
“I si un dia ho perdem
tot
que la llengua ens sigui
mare”
que em recorda per un
costat uns versos del poema Ves-te'n a casa, de l'insigne
poeta valencià Vicent Andrés Estellés
“ Oh,
fills de
la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i
llavors ho podrem tot, perquè arribarà un dia que...”
per altre costat els també
famosos versos del poema Aubada, del mallorquí Marià Aguiló
i Fuster
“Cap
nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
Des
que ets morta, puc dir, mare
que
ella és la mare que em resta
puix
en sos mots hi ressona
l'eco
dolç de la tendresa.”
I
és que sota la senyera blanca de la pau, en Bep té molt clares les
seues arrels, que són mare, ca nostra, l'illa de Menorca, la mar
Mediterrània, el paisatge de les nostres terres, la parla
menorquina, la llengua catalana comuna.
Gràcies
en Bep per aquest regal per als sentits que ens fas arribar des del
teu racó als altres racons de la nostra terra. Els uns sense els
altres, sempre som més òrfens.
26
d'octubre de 2015
Algemesí,
País Valencià.
