diumenge, 25 de desembre de 2016

Text de Cavallet de mar a Xàtiva


Presentació del recital de Cavallet de mar de Miquel Català.


Casa de la cultura de Xàtiva. 23 de desembre de 2016.

La idea d’Amor a Cavallet de mar, de Miquel Català”.

Per Joan Pau Cimarro.

Voldria ser agosarat i intentar un pont poètico-filosòfic entre la poesia de Miquel Català i diferents concepcions filosòfiques sobre l’Amor. Des de la poesia, sembla ben fàcil. Poetes de totes les èpoques, amb la fita referent de la poesia trobadoresca en els nostres clàssics, han parlat de l’amor, de l’estimada, com un consol, fent ús de la poesia com a vehicle adient per expressar sentiments i emocions transitades per l’experiència, o la imaginació, del poeta. Des de la Filosofia...no hi ha hagut un interès històric, malgrat Plató, per conceptualitzar el sentiment amorós, amb algunes excepcions. L’Amor per als filòsofs sembla quelcom pertanyent a les coses terrenals...venen aci al cas perfectament les paraules adreçades per Plató a l’escena de l’esclava que riu perquè el filòsof cau de bocaterrosa per mirar massa bocabadat els estels a l’horitzó. De fet està molt arrelada la idea que la Filosofia no s’ocupa de les qüestions humanes capficada en les metafísiques de l’esfera divina. I, és clar que el treball del concepte, amb Hegel, sembla enllestit per a ments poc arrelades amb els peus a terra, quan, pel contrari, la Filosofia s’ocupa, amb un vocabulari i una gramàtica especifica que sol esdevenir críptica, ja que els especialistes són afeccionats a eixamplar les fronteres entre sabers. Aquesta compartimentació entre sabers, que també afecta a la Filosofia, és una de les hipoteques més pesants sobre l’ensenyament, i sobre la ciència i l’organització dels coneixements a l’ensenyament, que sols poden ultrapassar-se amb rigor i amb l’esforç de prendre consciència d’una reforma a fons de l'organització dels coneixements. Com la proposada per Edgar Morin, per exemple. Tornem, però, al nostre propòsit inicial: quina idea d’Amor trobem a l’obra de Miquel Català que presentem avui?

Es pot entendre i percebre Cavallet de mar com un llibre d’Amor. L’Autor, el dedica, en primera instància a la seua mare, i en segona instància a “l’Amor etern”. Quina classe d’Amor és aquest? Es tracta d’un Amor romàntic, amb passió i fatal desenllaç? És un Amor compartit? És la recerca d’un Amor impossible? Segons Stendhal, referent d’una idea d’ Amor romàntic, arrelat a la societat, la idea d’Amor que es troba a la nostra cultura, en el propi procés d’enamorament es troba ja la llavor del futur desencontre, del desamor que abasta a tota persona enamorada d’un objecte que es troba configurat per la seua imaginació. En les fases de l’enamorament ja trobem, una sospita, una desconfiança subtil on en la sexta fase, que Stendhal anomena primera cristal·lització., fase que ve a continuació de les d’admiració, el plaer de les primeres besades, i la consciència del plaer obtingut, l’esperança, amb l’estudi de les perfeccions de l’estimada, amb el màxim dels plaers que s’obtenen, el naixement de l’amor, i la primera cristal·lització, concepte filosòfic en un novel.lista on en tot moment es van descobrint noves perfeccions en l’objecte d’estima, que són ridícules a ulls de la resta del món, i que seran, tard o d’hora, també vistes així per la persona enamorada que a hores d’ara sols hi veu bellesa, abans de la primera decepció, que tard o d’hora, apareixerà, de forma violenta amb frustració de l’ideal enmarcat en la imaginació.

Trobem que l’Amor que anomenem romàntic, o també fusió tindria els trets que al diàleg de Plató, El Banquet o Simposyum, reunió entre visions diferents, representa, entre els diferents convidats, la posició d’Aristòfanes: L’Amor sols és sencer quan s’ha restablert la unitat originària tallada que ens conta al mite de l’andrògin: la manca de la nostra mitja taronja, que satisfà una il.lussió d’estar per fi junts, d’ésser un únic cos, com sembla ésser la completesa del desig satisfet per l’atracció dels cossos a unir-se, per sempre de forma exclusiva, per sempre, que ens dóna felicitat eterna? La fusió d’una dualitat en un únic cos...Bé, tots sabem, i en el diàleg de Plató, el personatge que representa Sòcrates, ens presenta la posició platònica, que l’experiència ens desentén d’aquestes bastides de romanticisme...ni l’Amor dura sempre, tots hem viscut experiències d’extinció amorosa, ni ens dóna felicitat eterna, ni existeix cap fusió, per molts orgasmes simultanis que hi hagen, continuem essent dos cossos diferents, dues persones diferents, amb expectatives diferents...La posició d’Aristòfanes al banquet representa la posició irreal dels poetes, o de la sofística, posició odiosa i mentidera per Plató, ja que per l’Amor platònic, que sols hi ha relació amb l’expressió col.loquial per la traducció del platonisme al cristianisme, feta per Sant Agustí, hi ha un ideal que ens fa acostar-nos a la bellesa. Ací trobem que sols desitgem allò que ens manca i quan ja ho tenim, mitjançant la configuració d’una estabilitat mitjançant una parella, s’origina l’avorriment, perquè ja posseïm, o creguem posseír, allò que desitjàvem. La passió desapareix, segons aquest model de desig com a mancança.


Tornant, i no me n’he oblidat, en absolut, aquesta no és la idea d’Amor que ens presenta a Cavallet de Mar. El nostre autor, representa el model del gaudi de les petites coses, com al poema “Cada dia que em regales”. A la poesia de Cavallet de mar, amb paisatges i flaires que donen vida a una bellesa efímera que sap viure el present, “sense passat, sense futur” al poema una “Flor del desert” amb la llum de la lluna il·luminant l'única existència real: el poeta arriba a afirmar que “solament hi ha vida als besos dels amants” per la comdemna de la passió que ha de buscar refugi a la natura en vies d’extinció.

Hi ha un model diferent, i alternatiu, al de l’Amor romàntic, en la tradició filosòfica. Es tracta del model que va de Spinoza, passant per Nietzsche, d’Amor com a potència. Tenint clar que la filosofia no ha tractat l’Amor de forma suficient, tal com afirma Juan Cruz en un obra que reviu, de forma biogràfica i conceptual, les diferents històries d’amor de filòsofs i les seues respectives filosofies, que duu el suggerent títol, Amo, luego existo. L’Amor com a potència, significa el poder estimar amb la força dels sentits, estimar amb alegria, la qual cosa inclou l’amistat, sense sexualitat, l’estima pels fills, pels pares, l’estima que pot anomenar-se philia: aquesta pot incloure la passió però també l’alegra-se de l’existència del’altre. L’Amor, segons Spinoza, no demana res a canvi: “Lentament t’estimaré, que el nostre amor no vol presses”, afirma el poeta, “com el far que guia els navegants / i prepara l’inefable retorn”. Com ja es comenta amb major extensió al pròleg del llibre, el far és un referent simbòlic de primer ordre a l’obra, guia dins d’una societat, que és objecte de ràbia i critiques, per la indiferència de l’home estàndar, un dels poemes que fa esclatar el desassossec pel domini de l’home “normal”, rutinari. Al poemari també són presents la denúncia per un món injust, amb guerres i fanàtics brandant les espases. La idea d’Amor present a Cavallet de Mar, s’oposa a la violència patriarcal, esmentada de forma indirecta al poema Aguantar, ja que no pot ésser amor veritable, la violència contra la dona, que tenim present al poema Ulls d’oliva, amb els intents de suïcidi de l’assassí de la dona, que "no pot haver l'estimada".


Aquesta és, la idea d’Amor present al Cavallet de Mar, l’Amor per les petites coses, amor que ha de ser congruent amb la soledat buscada, i la recerca de la bellesa, fràgil com l’esguard de la Lluna taronja, en paraules del poeta, o com també al poema Les hores tranquil.les: ací Miquel Català mira i admira “el clar cel blau/ les aigües verd turquesa/la sorra fina i suau/ sembrada de petxines”. Amor com pensar en la vida, on no hi ha lloc per al desamor, punxada indefugible de l’amor romàntic. No és aquesta la idea d’amor present al poemari. Àdhuc la presència d’una altra idea d’Amor, és el referent d’Ausiàs March, al poema Jo sóc aquell, la identitat de l’autor de Cavallet de Mar, és ben diferent de la idea d’Amor del nostre autor més clàssic, idea d’Amor farcida de passions arrabassades sense control ni tendresa. Pot ser la poesia trobadoresca, present com un escenari, tanmateix que ja no és viu a la societat on hi escriu Ausiàs March, segons afirma Joan Fuster. La visió de l’Amor segons la critica fusteriana, pot representar, una mena de mestratge, d’un amant, incansable, d’una saviesa amatòria, que cal tenir agafat amb pinces. Discretament, no farem el mateix, amb Miquel Llàtzer Català, doncs la seua idea d’Amor, que simbolitza el mateix Cavallet de Mar, és un idea plena de troballes amb un nou ideal de masculinitat: la tendresa i l’estima dels fills, recordem com cria als seus fills el mascle del Cavallet de Mar, hi són en un model d’Amor com a potència, on els sentits hi són presents, però amb un sensualisme tranquil, ple de tendresa, i refugi i també, tanmateix, objecte de proclamació des d’un interior personal, cap a l’exterior, com en aquest recital, que tot just, encetem ara...


Joan Pau Cimarro. Desembre 2016


dilluns, 28 de novembre de 2016

Recital a Xàtiva. Cavallet de mar.

Benvolguts amics,

tenim el plaer de convidar-vos a la presentació del poemari Cavallet de mar,  a la Casa de la Cultura de Xàtiva, el pròxim divendres, 23 de desembre. A continuació hi farem un breu recital.

Rebeu una forta abraçada !!!!


divendres, 24 de juny de 2016

Crònica de Versos entre reixes

Miquel i Manuel a l'estació de Xàtiva



CRÒNICA BREU DEL RECITAL POÈTIC

VERSOS ENTRE REIXES


Picassent, 24 de juny de 2016.

Dijous, 23 de juny de 2016, hem estat al centre educatiu de la presó de Picassent per dur un poc de poesia als alumnes interns. El motiu de la visita ha estat per cloure la seua Setmana Cultural de la fi de curs acadèmic.

Hem llegit poemes de Luz de los escombros, del professor i escriptor oriolà Manuel García Pérez, de Cavallet de mar, tercer llibre publicat de Miquel Català, i una selecció de poetes en llengua catalana i castellana: Estellés, Martí i Pol, Pizarnic, Cernuda, Hernández i Neruda.

La rapsòdia ha anat a càrrec dels propis autors participants, Manuel García i Miquel Català, ajudats de Francesc Tello Ribes i Amparo García Escrivà, amb un total de quinze poemes, acompanyats musicalment pel professor de vent i clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.

L'acollida al centre ha estat molt cordial, tant per part del personal que hi treballa com per part dels alumnes interns, que ens han ajudat a muntar l'escenari i s'han encarregat dels aparells de mescla i control de so del saló d'actes.

L'acte ha començat a les 11 del matí. En representació del centre ens han donat la benvinguda i hem procedit de fer les presentacions amb brevetat, conscients del que realment importava en aquesta jornada poètica i festiva.

El primer en recitar ha estat Francesc Tello, qui s'ha encarregat de dos poemes de Miquel Català, El poeta i Invocaré; un poema de Quaderns de la derrota, de Vicent A. Estellés, i un altre d'Alejandra Pizarnic, A la espera de la oscuridad. Tot seguit Amparo García Escrivà, professora del mateix centre ha procedit amb Quasi una oda a Barenboim, un al·legat en defensa de la pau, i L'home estàndar, tots dos de Miquel Català; el poema Te quiero, de Luís Cernuda i la Cançó de l'home parat al cantó, d'Estellés.

A continuació la intervenció de Manuel García, amb tres poemes seus de Luz de los escombros, el III, el VIII i el X, amb referències expresses al pare, a l'àvia, i al llaurador que el salvà de petit de morir ofegat, i el poema Nanas de la cebolla, de Miguel Hernández.Per últim, tanca el recital Miquel Català amb un poema seu, Finestra, inspirat en un vers de Miquel Martí i Pol que diu “Per la finestra m'entra tota la vida”, el Poema XX de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda, i per tornar a baixar al planeta Terra el seu poema Les hores tranquil·les, del poemari Cavallet de mar.

Tot l'equip de rapsòdia i el clarinetista quedaren summament agraïts a un públic lliurat que sabé escoltar en silenci, gaudir dels poemes i els expressà mostres d'afecte i felicitacions per la feina feta.


L'equip de rapsòdia.

Per les circumstàncies del recital, no hi ha cap imatge que puguem mostrar, per estar completament prohibit l'ús de càmeres a l'interior del recinte.





diumenge, 19 de juny de 2016

POESIA A LA PRESÓ


VERSOS ENTRE REIXES 

Recital a PICASSENT.

Dijous, 23 de juny de 2016, el poeta oriolà Manuel Garcia i jo mateix, acompanyats de dos rapsodes i un músic, visitarem la presó de Picassent per fer un recital de poesia que tancarà la setmana cultural del Centre Penitenciari València  Antoni Asuncion. Preventius.

Hi llegirem poemes de Luz de escombros, de Manuel Garcia Pérez; de Cavallet de mar, de Miquel Català, i potser també d'altres poetes,acompanyats dels rapsodes Francesc Tello Ribes i Amparo Garcia Escrivà. El violinista Josep Ribes, que figura al cartell, finalment no hi podrà acudir, per obligacions laborals, però comptarem amb l'estimable col·laboració del clarinetista Víctor Estarelles Camarasa.



Vicent Luna, sobre Cavallet de mar



Vicent Luna Sirera, sobre Cavallet de mar

Text de la presentació i recital al CCOM, a Alcoi, divendres 17 de juny de 2016



Cavallet de mar, nuvolet del far

Segons el crític Antoni Ferrer hi ha tres tipus de poetes: “aquell que està preocupat per la perduració de la vida, aquell altre que es demana sobre la perduració de l’amor i la del poeta de la ira que pensa en la polis”. A hores d’ara al nostre país tenim poetes de tots tres tipus, i fins i tot d’altres que són una barreja de tots tres. A mi, si voleu que us siga sincer, m’interessen tots tres: els que parlen de la vida, els de l’amor i els que aterren a la polis per incitar, denunciar, proposar, etcètera. En general m’interessen tots però, això sí, només pose una condició: que es facen entendre. Jo sóc del parer de Joan Fuster que reivindicava el plaer del lector en llegir un poema, perquè, com deia l’assagista de Sueca, “llegir a Kafka és una masturbació sense plaer”. I a casa nostra també hi ha aquests tipus de poetes que només escriuen per a ser llegits per altres poetes, i van a veure qui fa el poema més enrevessat per poder-se lluir davant els seus col·legues. A mi m’interessen els poetes que escriuen per a la polis d’allò que els hi preocupa, i fins i tot, com també diria Fuster, que escriuen “una poesia informada per la ira i pel sarcasme”, ara bé, però que bandegen la retòrica o, com diria Vicent Andrés Estellés, aquells que “trenquen les paraules com si fossen olives, per deixar-se ben aspres la llengua i les genives”. Doncs bé, per a Miquel Català hi ha dos tipus de poetes. Per una banda “poetes hi ha/que tot és un gran vòmit/[...]esclaus de la supèrbia/l’enveja i l’avarícia/cantant a la gran excreció”. I per una altre “poetes hi ha/que cerquen la bellesa/[...]canten els estimats/inventen el seu món”. Miquel Català pertany al segon grup i ens ho demostra, una vegada més, amb aquest nou poemari. Un poemari que, al meu parer, té quatre parts ben diferenciades que bé podríem comparar-les a l’estructura de la carta d’un restaurant.

Imaginem que amb la nostra parella anem a celebrar un dia molt especial, i hem escollit per sopar aquell restaurant que tant ens agrada, Cavallet de mar, en aquell mirador vora mar que ens recorda moments inoblidables. Allí, asseguts en el nostre raconet, lluïm un somriure d’orella a orella, tot mirant abstrets pel finestral l’ampla mar. Aviat el cambrer ens porta la carta, però abans de mirar els plats que ens ofereix ens fixem en la portada, en el disseny, en el nom del restaurant, en el tipus de lletra, en les llengües que està escrita. És, en podríem dir, la carta de presentació de la carta pròpiament dita. Només mirant la portada ja ens fem una idea d’on estem i què anem a poder menjar. Així, Miquel en la primera part del seu poemari, “De poesia” ens amolla, sense pèls a la llengua i sense voler enganyar a ningú, quina és la seua carta de presentació, tot perquè anem fent-nos una idea del què vindrà tot seguit. Una presentació on ens deixa caure què entén ell per poesia, quina mena de poeta vol ser, un poeta a qui li “ronden pel cap clares paraules/un sens fi de versos/que no es queden al pap” i que vol compartir-los amb tots nosaltres, això sí, té molt clar que ho vol fer en “la nostra llengua”, en una llengua que “la volem ben viva” i “jamai discriminada”. Però en aquest tema Miquel encara es mulla més i ens fa una reflexió molt interessant sobre què entén ell per ser bilingüe: “seràs convidat de ser bilingüe/seràs convidat, de fet,/d’abandonar la teua llengua/amablement”.

Ara si que és el moment de donar un cop d’ull per veure que ens ofereix de primer plat. I Miquel sota el títol “Pàtries, fides i mentides” és contundent, apostant per poemes que ens colpeixen, llançant-nos missatges que ens fan reflexionar, baixant a l’arena i repartint a tort i a dret: “capitalins que parleu en llengua estranya”, “fills de l’amnèsia col·lectiva”, “hauria de ploure/fins que jo diguera prou/un diluvi universal/que netejara del món/pirates polítics/banca usurera”, “dirigents vividors/perfectes corruptes”. I no suporta el prototip d’”home estàndard”, aquell que “no vol problemes/no llig, no pensa/es duu bé amb tots/de res no opina”, aquell que ho aguanta tot seguint la consigna de les classes dominants, “aguantar és la consigna/mai no podràs escapar/submissió, fe i pàtria/veges tu quin poc trellat”. I se’n fa creus del mal que han fet i continuen fent les religions, “judicis finals/la fi del món/sang, sang[...]tant de sofriment/en nom de Déu”, ”creacionistes malvats”. Tot i així, i malgrat maleir tanta corrupció, guerra, injustícia i sang vessada innocentment, Miquel Català continua creient en els éssers humans i “somnia una terra/lliure, culta i pacífica”, convençut que “junts podem derrocar murs”.

El primer plat ha estat d’eixos que diem “de calent”, i regat amb un bon vi de la terra dels Alforins ens ha posat a to. Estellés en diria: “No podia faltar el vi damunt la taula./Una solemnitat, un ritu que venia/des de la nit: el vi encenia la taula,/encenia la casa, encenia la vida.” I és que, efectivament, no hi ha res com el vi per encendre les nostres passions, per alimentar la nostra imaginació, per deixar-nos portar. Miquel per anar paint aquest primer àpat, ens hi proposa un segon plat més lleuger, una barreja per “Poemes galàctics” i “Evocacions”. I és que mirant per aquest finestral que tenim al davant “tots els pensaments/em porten al cel/de la nostra platja, des d’on tantes vegades hem vist”, recordes estimada?, sí, aquella “lluna delicada/com un galló de taronja/dalt la lloma i el turó[...] enyore tant la nostra mar”. Des d’aquest raconet on som em ve al pensament Modigliani. Recordes amor, aquell que tant m’agrada? Sí, aquell on: ”una dona contemplava un quadre/la lluna creixent i estrelles/una mà té dalt del cap/i el cul a l’aire[...]Modigliani pintava mons petits”, com aquest que ara nosaltres estem contemplant: “màgica llum tènue/capvespre violeta i rosa/cau tenebrosa la foscor/ ens guien estels/en la nit desèrtica” i és que amor, “perla morena”, som com “nòmades de la galàxia”.

I com que tot sopar ha d’acabar amb uns bons postres, Miquel ens en té guardat un que és sens dubte el colofó de la nit, la cirereta de "Cavallet de Mar". És el moment més tendre del sopar, el de dir-se secrets a cau d’orella: “lentament t’estimaré/que el nostre amor no vol presses[...]lentament t’estimaré/com estime les hores sense tu”. I també el moment de recordar intimitats de la nostra relació: “i vingueres/amb la teua maleta vella/per l’andana de l’estació/[...]tu i la lluna per l’andana”. I en aquest bon punt, mentre la brisa del mar ens acarona la cara i la lluna despunta per l’horitzó, és quan ens ix de dintre el poeta que tenim tots: “en quin racó precís de la ment et podré guardar, estimada, a fi que/cada instant del teu amor perdure , fugaç i etern, com una flor”, “ningú no sap les misèries/ni la tristesa del poeta/solament la pot entendre la submarina perla morena”. És el moment de dir-li, sense embuts, que “cada dia és un regal[...]com un cavallet de mar/en la cova submarina/que subtilment habitem/cada dia que em regales/tot esclata dins de mi”. És el precís moment de dir-ho tot, en tant sols dos frases, “tot el camí que he fet/ha estat per a arribar a tu”. I llavors tot seguit fondre’s tots dos en una llarga abraçada, mentre la lluna envejosa ens mira de reüll.

Miquel Català no ha pogut escollir un títol millor per a donar-li nom al seu poemari que el de Cavallet de mar que, al meu parer, és tota una metàfora. Així, els cavallets de mar són peixos que no ho semblen, el seu llibre sembla un poemari tradicional, però no ho és. L’hàbitat del cavallet és la posidònia on es troba com a casa. L’hàbitat de Miquel és la literatura, on s’hi troba com el peix a l’aigua. Aquests animalets tenen un cos cuirassat per protegir-se dels depredadors. Miquel al llarg de la seua dilatada carrera també s’ha fabricat la seua pròpia cuirassa, per protegir-se de tota mena d’envejosos, paràsits, llepons i botiflers. Quan s’ha sentit amenaçat, com també els hi passa als cavallets, ha practicat l’art del camuflatge i del mimetisme, agafant-se amb la seua cua prènsil, per ancorar-se amb força i no ser arrossegat per la inèrcia de remolins, marees i tempestes de tot tipus. 

Els cavallets són molt sensibles a la contaminació i són un símbol de la diversitat i fragilitat de la Mar Mediterrània. Efectivament, com la fragilitat de la nostra llengua, el català, que és un símbol de la diversitat lingüística del nostra planeta, però que té un gran perill de contaminació i d’extinció, sobretot per una altra llengua que l’ofega i no la deixa surar, en un territori, en un estat que diu (ai, només llegir-ho ja m’agafa mal de panxa!), diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Caram, precisament això és el que ens agradaria, “respecte i protecció”. Respecte i protecció per als cavallets de mar que estan força amenaçats i en perill d’extinció. I sabeu per què estan amenaçats i en perill d’extinció? Doncs perquè els cavallets tenen propietats curatives, sí, com aquest Cavallet de mar de Miquel Català que cura la tristesa, l’apatia, l’avorriment. I és que la poesia dels cavallets ho curen tot, bé, ho quasi tot: alimenten l’esperit, la saviesa, la sensibilitat, espanten els neguits. La poesia ens colpeja, ens assetja la imaginació, ens crea una certa tensió i ens produeix una traca d’emocions de tot tipus. 

I mentre llegim i ens evadim, mentre ens capbussem per aquells paratges de la posidònia i ens meravellem amb tantes emocions, us puc ben assegurar que aquests moments de plaer ho curen tot. Per això us anime a deixar-vos portar per aquest Cavallet de Mar que us farà descobrir els amors, els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les frustracions... d’un poeta que “ha trobat l’illa perfecta, la que sempre havia somniat, de manera inesperada, quan havia naufragat”. 

I des d’allí, des del seu “cavallet de mar, nuvolet del far” escriu, com “un lladre de paraules/idees, conceptes/abstraccions, simbolisme/somni, evocació”, tot i “cercant la bellesa/enyorant algun absent/esguardant tot allò/present a la natura/gaudint d’estar viu”, i escriu per colpejar-nos la consciència i per seduir-nos, però aneu alerta perquè Miquel Català “us pot robar el cor”.

Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 19 de maig del 2016



dimarts, 31 de maig de 2016

RECITAL div. 17 juny, a ALCOI

CENTRE OVIDI MONTLLOR, 19:30 h.


RECITAL DE POEMES

CAVALLET DE MAR

Miquel Català

Editorial Neopàtria


dimecres, 4 de maig de 2016

RECITAL, div. 20 de maig a SUECA


BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SUECA, 19:30 h.


RECITAL DE POEMES

CAVALLET DE MAR

Miquel Català

Editorial Neopàtria



divendres, 29 d’abril de 2016

Text presentació Cavallet de mar, 22 abr. 2016



Joan Pau Cimarro parla de Filosofia i Poesia.



Si us poseu...

Si us poseu un tub ple de benzina
A la gola sobre una tela encesa
Fareu sortir una flamarada per la boca.

JOAN BROSSA.


Filosofia i Poesia. Presentació del poeta Miquel Català, autor de Cavallet de Mar. València, a l’espai 33rpm Club. 22 d’abril de 2016.

Joan Pau Cimarro.


Miquel Català Llàtzer és un bon poeta i amic. Ja Nietzsche va afirmar que cal ser molt atrevit per llançar lloances a algú, que no pot defensar-se d’elles de la mateixa manera que si foren crítiques, tindria més espai i llibertat de moviments per reblar les crítiques. Vull agrair en primer lloc l'oportunitat que m’ofereix Miquel Llàtzer per presentar una breu exposició de Filosofia Politica en un context, com el d’un recital poètic, on sembla no ser el seu lloc adient. Tanmateix un recital de poesia és un espai especialment sensible a realitats pròximes i llunyanes.

Ja els últims anys he pogut col.laborar amb Miquel, tot i aprofitant els seus llibres per intentar una actualització filosòfica, posar al dia, algunes reflexions de Filosofia Politica i difondre-les en un context diferent, del context acadèmic de les disciplines filosòfiques. Filosofia i Art tenen l’Estètica com a àmbit comú. Tanmateix la Filosofia i la poesia tenen el llenguatge com a matèria primera.

Filosofia i Poesia pot ser han nascut juntes. En el cas evident de la Filosofia occidental, trobem que els filòsofs anomenats presocràtics deien coses com ”tot flueix, res no està quiet” que afirmava Heràclit o aquesta “els porcs es tornen bojos per la merda” de Demòcrit. El primer aforisme es relaciona en la Física, què és la naturalesa? Mentres que el segon, es una afirmació ètica. Aquest pensament fragmentari, fet d’aforismes i sentències, recorda la poesia, encara que la racionalitat, amb un logos, que naix al carrer a l’àgora com a recerca d’alló que s’ha d’unificar, s’enfrontaria amb el mite, segons la presentació convencional de la Història de la Filosofia. A la fi aquesta oposició, entre mite i logos, és menys oposició que evolució, i no una línia traçada que separa cantaires nòmades, això són els poetes, dels filòsofs de carrer. Filòsofs, pensadors que es manifesten com agitadors de l’àgora i la polis, els anomenats sofistes o el mateix Sòcrates, que, per cert no va escriure res, que com a “Borinot” de la polis, burxador dels assumptes de la ciutat, la política, essent un personatge incòmode havia de ser eliminat de la societat.



 Cal tindre present, que els mites queden arrelats a la mentalitat del grecs, no tant com a religió, en absolut com a teologia, sinó com a mites fundacionals de la cultura. Els mites són narracions resultat de l’imaginari col.lectiu, amb elements que torçen l’argumentació sobre el poder i l’individu amb afectes que arrelen a les emocions sonmiades i viscudes: de la rebel.lia contra la mediocritat i la necessitat de desobeir (Antigona), de la rebel.lió contra els poderosos per defensar la superació de les desigualtats (Prometeu), de les contradiccions de l’heroi que no és capaç d’estimar qui l’estima i l’ajuda (Teseu amb Ariadna). La mitologia, amb la seua imatge heretada a l’inconscient dels nostres pensaments i somnis, que es reconcilia o lluita amb les nostres realitats i pors inconscients. Som, i formen part d’un identitari, problemàtic, en el cas de nacions petites i acomplexades com la nostra, la del País Valencià, barrejats amb una opinió que unifica la comunitat tot i donant-li cohesió i pluralitat.

Són necessaris els mites a la nostra societat? Es tractaria d’una narrativitat que done sentit i resposta, tal com ho consideraren filòsofs com Walter Benjamin, a una societat en crisi d’ìdentitat i amb amenaces i pors a les que no sabem enfrontar-nos sense recórrer a la poesia. En altra ocasió vaig recordar un poema de l’autor alemany Durs Grübeim, on era present el filòsof Descartes, atemorit en la seua cabana front a les amenaces d’un món exterior glaçat. Front a la ignorància i les bèsties depredadores presents al bosc Descartes té l’ìmpuls de posar-se a escriure: poesia. La necessitat d’una mitologia, s’ha fet palesa i és ben real a la nostra època, si recordem que resten al nostre inconscient, forces primitives on l’impuls creador opera amb símbols i metàfores que esdevenen continguts cognitius i afectius. La poesia ha de prendre els carrers per donar llum a les formes que han adoptat les pors antigues. En paraules de Miquel Català antigues solituds de l’home nu/ assalten la memòria, sotmesa/ a velles negres pors/oblits expulsats al buit/ remotes servituds/ al poema “Dona elèctrica”.

A Cavallet de mar trobem de forma depurada i senzilla, molt subtil, alguns d’aquestos elements mítics capaços de generar emocions simbòliques, afecte i coneixement, amb un estil sense retòrica, amb una velocitat lenta i pausada, la velocitat de la suavitat de les paraules sobre la pell.

Aquestos continguts són els que generen l’acció política i la imaginació sociològica. La poesia ha de prendre els carrers per donar llum a les formes que han adoptat les pors antigues. Quines pors, quines emocions bàsiques, tenim diferents dels nostres avantpassats del neolític, abans i tot ? Cap. No hi ha diferència. Tenim les mateixes pors que les dels homínids. Des de la neurolingüística fins la mercadotècnia tenen ben clar que les nostres emocions bàsiques venen inscrites en la nostra capacitat d’acció, o inhibició, política i personal .Tenim exemples al nostre abast. La possibilitat d’ocupar l’espai públic per reivindicar l’acompliment dels compromisos d’acollir refugiats sirians, que fugen de la guerra i el fanatisme, és una bona idea que té lloc a la pràctica política a hores d’ara.

Fins que arribem al primer sistema filosòfic, que ha influït sobre la nostra cultura i l'ha condicionada en gran part per les versions que d’elles ha fet el cristianisme via Agustiana: Plató, que pren una decisió clara i determinant: expulsar als poetes de la societat. Aquesta afirmació, feta des dels llibres de La República resona com una condemna radical. En opinió d'Emilio Lledó, s’ha d’entendre que els poetes d’aquella època són els transmisors de les convencions i de la tradició i per tant, ja es tracte d’una societat utòpica o allò que pretén la política platònica un projecte per traure la polis, la societat d’Atenes de la crisi, la polis grega, els poetes són conservadors de la societat corrupta. Per Maria Zambrano, tanmateix la separació de camins de la poesia i la filosofia en Plató té lloc de les pròpies arrels sensorials de la poesia, front a la violència de la filosofia que, seguint el Mite de la Caverna, ha de traure per la força al presoner per tal que puga substraure’s de la percepció aparent pujant cap a allò racional, cap a la unitat de la Idea.

A més a més hem de tindre present que al si de la poesia de Miquel Llàtzer hi ha tota una filosofia vital que intentarem enllaçar amb una Poètica d’abast polític. Una de les herències més desesperençades de la nostra cultura és la fragmentació de sabers. Ja que defensem la idea que la poesia, com l’art, és una forma de coneixement, acostar la filosofia a la poesia, i la poesia a la filosofia, és una forma més de lluita contra eixa segmentació que produeix efectes no desitjats, com un dualisme cos-ment que ens allunya de la natura, i separa els cossos de la seua identitat.

A la poesia de Miquel Català trobem com a Cavallet de Mar, eixa lluita que uneix cos i ment, amb el suport de la paraula escrita, i també del llenguatge oral com en aquest mateix recital, unint tots els sentits amb un propòsit sensorial: colors i tacte, sons i perfums...són entrellaçats amb un especial art aparentment senzill i d’una subtilesa humil. Aquestes sinestèsies són percebudes en un context multisensorial amb tots els sentiments i emocions humanes de bellesa estant. Les emocions bàsiques: ira, plaer, desig de ser humans mitjançant la paraula mancada de retòrica, apareixen com un far, símbol essencial del poemari que orienta els navegants, els viatgers del poema, al si del bell mig d’un vitalisme simbolitzat per la icona del cavallet de mar, fràgil en un món farcit d’enyorances d’un futur possible i real: el món poètic de Miquel Català capaç de reviure les hores tranquil·les: Les hores ben dormides de la sesta són embruixades per la visió d’un cosmos fuetejat per forats negres i constel.lacions d’arrel mironiana. La matèria pren la forma de llengües negres de lava o microéssers on la biologia impulsa les forces mareomotrius. Aci trobem l’arrel filosòfica del llatí Lucreci: el cos és matèria còsmica al mig dels nòmades de la galàxia. Aquesta tercera part del poemari Poemes galàctics forma part de la matèria original d’on es forma el món sencer. Tanmateix no tot queda amb allò originari. El éssers vius evolucionen, malgrat l’oposició dels creacionistes orats que pretenen malaguanyar la racionalitat. A la part segona del poemari hi són presents els enemics de la cultura i la democràcia: els fanatismes religiosos i la rutina de l’home indiferent. Poemes com Creus i Llunes i Anestèsia són les dues cares d’aquesta moneda crua de les nostres societats. Es pot combatre amb poesia aquestes rancúnies i indiferències? Quin és l’abast de la poesia en un sentit polític? Hi ha símptomes preocupants, però entre els que trobem la degradació ecològica i, en paral·lel l’expansió d’una indústria alimentària amb proliferació de productes verinosos i cancerígens. Però més enllà del culte al cos o els abusos de la indústria farmacèutica trobem un renaixement també de l’agricultura ecològica i la sostenibilitat d’una salut fitoterapèutica.
És en combatre aquestos mals amb poesia? Evidentment, la poesia és sanadora, i si és capaç de conectar amb el llenguatge dels somnis, esdevé reveladora d’allò que s’amagava a l’inconscient. Eixe és l’efecte més poderós del fet estètic: traure a la llum allò que restava amagat, com al poema Ulls d’oliva on es lluita amb la paraula que fa ombra a la realitat de les injustícies que amenacen les nostres vides: la xenofòbia, la crisi alimentària, l’obrer de dretes...

Al pròleg a Cavallet de mar faig referència a la hipòtesi d’Umberto Eco d’una nova edat mitjana al nostre temps: por a l’estranger, por a les innovacions, a les pandèmies, l’extensió de cultes herètics i el trencament de la Pax Americana. Tanmateix esta època fosca no és el tret identitari de l’Edat Mitjana, per Umberto Eco, ja que en la seua opinió hi ha una segona Edat Mitjana que esdevé germinal en l’humanisme renaixentista, i que àdhuc va ser una època d gran vitalitat cultural. La invenció de la universitat és un fet històric medieval. Tanmateix la crisi de la universitat actual, relacionada tant amb els canvis tecnològics com en el desballestament de l’estat de benestar i l’accés a l’educació pública farà que la similitud entre monestir i campus universitari americà, esdevindrà, segons Umberto Eco, que semble difícil saber a priori quines parts de la cultura moderna sobreviuran a la cibercultura. A la primera edat mitjana es destruiren obres de l’antiguitat clàssica que no han arribat als nostres dies pel caprici d’uns monjos. Quines obres de la modernitat sobreviuran als canvis tecnològics? Que l’obra artística i el coneixement evolucionarà amb la desaparició del paper i l'aparició i multiplicació de pantalles? és clar, tanmateix que es conservarà amb la memòria digital en un “núvol” ubicat i controlat per les grans corporacions de les telecomunicacions, dóna malastrugança. Al final tornem a la distinció del mateix Umberto Eco entre apocalíptics i integrats.

Què poden fer filosofia i poesia per fer front als reptes d’un futur sense optimisme? A la part final del poemari, que es diu Cavallets de mar trobem una invocació on un seguit d’animals simbòlics lluiten contra la guerra i la desidía, a Invocaré apareixen tots els elements de la imaginació éssers alats,el bell Pegasus/centaures arquers i unicorns sagrats/dracs voladors i libèl.lulles gegants// convocaré un exèrcit de cavallets de mar...i com diu més avall desterrarem les bales, coets i tancs/també l’enveja i l’opressió fatal/omplirem els pupitres de poesia. És possible tanta desigualtat de forces? No és el repte de la imaginació l’indret de partida per transformar el món?

Segons el poeta i assagista polonès Adam Zagallewsky s'ha de respondre de forma contundent a la famosa afirmació d’Adorno de la impossibilitat de fer poesia després d’Auschwitz: renunciar a la poesia seria com renunciar a ser ésser humà, diu l’autor polonès. La recerca poètica és una trobada amb les grans qüestions que sempre han colpit o serenat l’ànima humana: la vida o la mort, l’amor i el desamor, la guerra i les diferents epifanies que solquen les consciències.

Per l’autora catalana Marina Garcés, filòsofa i activista, hem passat de la posmodernitat, on els fils de la racionalitat que donen sentit al món havien desaparegut, a la idea, que no qüestiona quasi ningú, que anem cap a una destrucció assegurada de les societats actuals, suposadament democràtiques, cap un trencament de la pau social, ara sense referents clars polítics. Àdhuc amb un desballestament de l’estat de benestar per les implacables polítiques de precarització, que provoquen pobresa i soledat, amb un paisatge dibuixat pel canvi climàtic i la degradació del medi ambient. Al barrar el pas als refugiats polítics de les guerres provocades, de les quals és responsable directe o indirecte Occident, s’afegeix l’ascens de l’extrema dreta, el racisme i la xenofòbia. La filòsofa afirma que la visió d’una modernitat pòstuma no té més versemblança que l’oposada visió d’un progrés sense talls. La modernitat ha de poder reviscolar amb l’ànim de les filosofies del finals del segle XX i...de la poesia, units amb el treball polític dels esforços de la indignació, organitzada i pautada per l’experiència dels moviments socials ara amb presència institucional, i un encaix difícil però, en els futurs esdeveniments que estant passant ara. La necessitat de la poesia ve demanada per la recerca de la bellesa en un món que s’assembla a una combinació de por i lletjor. Combatre aquestes pors amb emocions positives i amb l’impuls de les paraules, com les de Miquel Català Llàtzer i el seu imaginari personal i universal alhora. Com diu al poema Jo sóc aquell: Jo sóc aquell qui fa versos als núvols/qui ama la terra i albira la mar/parla amb serres, cingles i unicorns/canta amb impensades fades del far.


València 22 d’abril de 2016.







dimarts, 26 d’abril de 2016

Manuel Garcia entrevista Miquel Català.


Entrevista a Miquel Català

  1. Què diferencia la poesia d'altres gèneres literaris com la narrativa o el conte?

El conte i la novel·la, entre altres, són gèneres narratius que tenen en comú que conten una història, amb un argument, uns personatges, en un espai i un temps, amb una estructura que normalment presenta un plantejament, un nus i un desenllaç, amb un narrador que explica els fets del relat.

La pragmàtica textual moderna ens parla d'unes propietats textuals, coherència, adequació i cohesió, que vindrien a completar una descripció dels gèneres narratius tan simple. Alguns dels elements d'anàlisi d'aquesta nova visió de la lingüística del text ens seran útils per abordar les relacions entre emissor i receptor, entre autor model i lector model, entre narrador i narratari. El tema i l'estructura narrativa, que doten el text de coherència. Les veus del discurs, el tractament de la variació lingüística (diatopia, diacronia, varietats diastràtiques i registres), la modalització o grau de subjectivisme al text, i altres, fan que el discurs tinga unes característiques d'adequació a la situació comunicativa. La cohesió ve marcada per altres elements, com els connectors o marcadors textuals, els temps verbals, la dixi personal, temporal i espacial, els signes de puntuació... Consideració especial em mereix el tractament dels camps semàntics, les isotopies que recorren els textos que doten de significat global. El text com una unitat de significació.

La poesia no ens conta cap història, cap relat, però participa d'algunes d'aquestes característiques analitzables des del punt de mira de la pragmàtica.

Remuntant-nos als clàssics, Plató i Aristòtil, que ja teoritzaren sobre el fet poètic, sobre la versemblança de la poesia, deia Plató que els poetes mentien. Aristòtil introduí, al capítol XI de la Poètica, la idea que “contar el que ha succeït no és el treball del poeta, sinó dir el que podria haver passat, allò possible segons la versemblança o allò necessari”. Més endavant planteja una paradoxa tot dient que “és preferible l'impossible versemblant que allò posible inversemblant” (cap. XXIV), a partir de la qual Boileau escriurà “La realitat de vegades pot no ser versemblant”. Per a ell la poesia és el que millor respon a la idea de la bellesa. “L'objecte vertader de la poesia és l'imperi infinit de l'esperit”. López Pinciano, en la seua Ars Poetica (1596) defineix la versemblança com a element que excedeix el possible, desbordant-lo, amb tal que siga creïble. Per ell, la versemblança va lligada al decòrum. Ignacio de Luzán, en la seua Poètica (1739) parla de dues classes de veritat, la certa i la possible, i destaca el caràcter social de la versemblança: “serà versemblant tot allò creïble”. Jakobson estableix que el màxim de versemblança és la realitat.

Dic tot això a tall del tractament sobre el dubte i la certesa en el poema, sobre la versemblança del poeta, “dubtar al poema”, concepte tan estés darrerament en la teoria literària contemporània. L'ésser no està capacitat per a la incertesa, per a la manca de congruència entre la percepció de l'ésser i la realitat immediata, per això cerca certeses, i explicar el que l'envolta. A l'àmbit poètic el jo líric no dubta en relació al seu entorn poètic o textual, la mirada sorgeix de la certesa d'existència: el jo és, parla i canta; ergo, brolla la poesia.

Per a Ezra Pound existeix allò poètic quan es fa nàixer una mena de connexió amb l'Altre, un vincle, deu existir certesa en el discurs que suscite una resposta proporcional en el lector.

Seguint en aquesta línia, Paul Valéry, en Teoria poética y estética (1991), parla de la relació entre autor, obra i lector, i diu “l'efecte esperat serà com un colpejar, colpir, fascinar o desconcertar la ment de l'Altre. Defineix aquest efecte com una acció de desmesura, i diu que és perquè hi ha una Veu en el poema, una ment que produeix, i conclou que deu haver una relació entre desig i esdeveniment. Desperta una set i una font, tant en el poeta com en el lector.

T. S. Eliot diu: “les nostres vides són una contínua evasió de nosaltres mateixos, i una evasió del món visible i sensible”. Aleshores el llenguatge poètic permet l'interlocutor commoure's davant el pensament del jo líric, el qual no pot forjar-se sinó en la certesa del seu discurs per poder produir dita empatia. Si el lector ha de ser assetjat pel llenguatge del poeta, és necessària la correlació, o cooperació d'alta expectativa lectora (segons Umberto Eco), d'una certesa del món o de la realitat immediata des d'ambdues parts. Entre dos extrems sembla aparéixer sempre certa tensió, entre el receptor i el jo líric. La poesia és vertadera perquè és precisa, infal·lible, en la comunicació.

Per a Roman Jakobson la poesia esdevé la formalització de la paraula amb valor propi com a signe, val per sí mateixa, no pel concepte que representa. Existeix una deliberada intenció, una certesa en el que es vol dir, que pretén arribar a l'Altre.

Jean Cohen, reprenent el concepte d'isotopia de Greimas (totalitat de significació d'un text), diu que es pot parlar també d'isopatia, semblances que regeixen el text poètic, identitats que creen una unitat autònoma i que a la vegada forgen una poeticitat. Isopatia textual entesa com un sentir global, un ethos, que comunica el poema com una unitat, i existeix certesa en l'elaboració d'aquest element del llenguatge.

En tot cas, la certesa del discurs incrementa la possibilitat d'assestar el colp poètic.

Ho deixarem ací, per no continuar amb Todorov, amb la teoria de la deconstrucció de Jaques Derrida, i amb les observacions del catedràtic valencià Manuel Asensi i el postestructuralisme. Es faria interminable la resposta. Si repasseu les paraules en negreta, us fareu una idea del que és per a mi la poesia. Bé, això i algunes coses més. *

  1. Per què dos llibres amb la nina de tema en el teu títol?

Dos poemaris publicats, Poemes de la nina libèl·lula, i Poemes de la nina mandarina, que formen part d'una trilogia. En realitat són tres els llibres que duen la nina al títol. Veurem quan coneixerà el públic el poemari que manca publicar i tanca el cicle. Ja he parlat d'aquest tema en alguna entrevista anterior, escrita i també a la ràdio.

Per un costat hi ha la qüestió semàntica de la paraula: una nina és un joguet que sembla una nena petita, i a les illes Balears, també diuen nina a la nena. A més, sol emprar-se també per dir a una nena que és molt bonica, que té cara de nina, o que és una nina. A més hi ha la nina o nineta dels ulls, que és la part circular del centre de l'ull. Totes aquestes coses i cap d'elles alhora. És també als meus poemaris la nina una petita fada.

I en sóc deutor del novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, qui subtitulà la seua magna obra Bearn o la sala de les nines, el misteri de la qual sempre em fascinà, doncs era aquesta l'única dependència de la casa que era tancada per a tots, i a la qual solament tenia accés don Toni de Bearn. Alguns estudis apunten que les nines no eren altra cosa que els records de don Toni. Però el misteri està latent per al lector.

Crec que és bo i contribueix a l'interés d'una obra el fet que continga un enigma, o enigmes, i que siga el propi lector qui haja de posar de la seua part i de la seua interpretació privativa de la lectura i del món. Allò de tantes lectures possibles com lectors.

  1. En el teu últim llibre, hi ha dos parts bé diferenciades; una part de reivindicació i una altra molt més postromántica i confessional. Per què tens eixa doble temàtica?
El meu últim llibre publicat, el tercer, és Cavallet de mar. Certament, hi ha una inflexió en la manera de fer en aquest llibre, per bé que jo no parlaria de dues parts diferenciades, sinó de cinc, que són les parts que té. Entenc la pregunta, i intentaré de contestar-la.

No m'han agradat mai els encasellaments, les classificacions, el fet que a un escriptor l'enquadren dins un moviment. Quan a u li pengen la llufa, siga veritat, o veritat parcial, o simplement una errada d'apreciació, és molt difícil llevar-se-la de damunt.

He volgut mostrar diferents maneres de fer, i no sé si ho he fet de manera satisfactòria, però ho he intentat. El meu viatge per la poesia diria que és eclèctic, i he gaudit i gaudesc tant de poetes realistes i socials, com de poetes simbolistes, avantguardistes, surrealistes, formalistes... També de la poesia anomenada clàssica. Hi ha maneres de fer, i cada poeta és una veu. Després vindran els que ho classifiquen tot i diran la seua.

És cert que hi ha una part, sobretot la segona, però no únicament, de poesia de denúncia, sobre fets de la història, de la religió, de situacions de dominació, també de crítica de l'home modern. Hi ha pensament social i inconformisme, també un intent de desemmascarar situacions absurdes.

I hi ha una altra part, o parts, com tu dius, postromàntica i confessional, que jo diria més centrada en el jo líric, el jo poètic, on tu has dit en alguna ocasió que em trobe més còmode, o potser algun tipus de lector avesat en poesia més lírica s'hi troba millor. Siga com siga, m'agrada escriure de diferents maneres, explorar, cada dia que escric, i en això també influeix el moment i l'estat d'ànim, el pensament i el dia a dia.

  1. La teua poesia és nítida i concisa, sense a penes ornament. És difícil arribar a eixe grau de concisió?

Crec que els millors, o alguns dels millors poemes, són aquells que apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa artificis, o moments de molta concentració mental, o sentimental. Però no sempre assolim aqueix estat de gràcia. Cal cercar el moment oportú i no deixar-lo passar. I si pots expressar aqueix estat amb paraules nues i clares, millor. Encara que a voltes no ho acabes d'aconseguir, i per més que ho intentes, la ment divaga, viatja, es distrau o es recrea en detalls que també t'arriben a captivar i els escrius perquè creus que valen la pena.

Potser també hi ha un treball de síntesi, de les lectures de tota una vida, de l'experiència en evolució permanent. No dic que siga fàcil ni difícil. Intente, temptege, m'hi esmerce en ser jo el primer sorprés. Si no m'agrada a mi, difícilment li podrà agradar al lector. Malgrat tot, sempre hi ha poemes que acaben fent-se el seu propi espai als recitals, i moltes vegades no entens massa bé a què es deu. I és que el poema cobra vida en les preferències dels altres.

  1. Hi ha una eclosió de grans poetes en valencià-català; l'ús d'esta llengua és un problema a l'hora de difondre eixe gran treball poètic dins d'altres geografies? Gràcies"

L'ús de la llengua catalana, en qualsevol de les seues varietats o modalitats, per part dels poetes, dels escriptors en general, no crec que obeesca solament a qüestions de difusió, o de mercat. Hi ha altres factors que hi intervenen. Bé, si més no, pense que es dóna una situació paradoxal.

És un fet que sempre han pretés que els escriptors en altres llengües distintes de les estatals i oficials (segons perìodes històrics) escriguen en la llengua preponderant, per allò de “així tindràs un mercat més ampli, més lectors, més llibres venuts”. És una qüestió de supremacisme vestida de criteri mercantil. Per un altre costat veiem com la indústria editorial de les llengües supremacistes després ninguneja els escriptors de les llengües minoritàries, independentment de la seua qualitat.

En el cas de la nostra llengua, en tots els moments històrics de repressa, de renaixença, d'impuls cultural i lingüístic, els poetes, si més no, ho han tingut clar, majoritàriament. Han volgut escriure en català, tot i saber que no anaven a guanyar diners. Però, què algun poeta castellà s'ha fet ric de vendre versos? No ens hem d'enganyar. No estem ací per diners. I qui vulga entendre, que entenga.

Moltes gràcies, Manuel, per la vostra amabilitat.


Algemesí, 24 d'abril de 2016

    *Dels elements d'aquesta primera resposta en sóc deutor de:
Teoria poética y estética. Paul Valéry. Barcelona 1999.
Notas sobre teoría poética. Círculo de poesía. Feb. 2012

Publicat per l'entrevistador, Manuel Garcia, al seu blog personal i a Mundiario: