EL PAÍS DELS BOCAMOLLS
Això era i no era el País dels
Bocamolls, una terra entre mar i muntanyes, penjada del Blau
Continent, terra de llum i de poetes, terra festiva i alegre, terra
pròspera i de gent treballadora. Fins que els patriarques bocamolls,
aristòcrates i burgesos de la gran ciutat donaren l'esquena al seu
poble, abraçaren un concepte dogmàtic de la religiositat que tenia
poc a veure amb la fe que deien practicar, i políticament feien joc
brut amb les dignes i antigues institucions que deien representar.
Durant dues dècades, el segment
polític que els representava havia governat amb majories absolutes o
suficients per establir pactes. Tot s'ha de dir, amb els vots del
poble. Aquestes coses passen també als sistemes democràtics.
Muntats en totes les estructures de poder i controlant tots els
mitjans de comunicació de masses es poden fer virgueries, sembla. I
ells, i la màfia adinerada que els sosté, en controlen la majoria.
Tot estava endreçat, fins que la
teranyina de la corrupció féu la situació insostenible, i la pudor
dels reiterats escàndols féu obrir els ulls els seus votants
panxacontents. Bé, no tots obriren els ulls. Ni tots els tenien
tancats, però simplement ja els hi anava bé.
Un dia perderen les eleccions
polítiques i intentaren donar una imatge democràtica d'acceptació
de la sobirania popular. Hi hagué un relleu d'alts càrrecs més o
menys tranquil a les distintes parceles del poder. Però no tardaria
en esclatar la caixa de trons.
En aquell país el calendari festiu era
pràcticament tot religiós, tot i que la Carta Magna de l'Estat
supranacional i supremacista diu que és un estat aconfessional. I
alguns bocamolls, erigits en guardians del pot de les essències
pàtries alienes i d'un concepte fals de la nació i de la
religiositat, no s'ho pensarien dues vegades a l'hora de repartir
brofegades a tort i a dret, sobretot en veure amenaçat el seu propi
corralet.
Passà que un dia vingueren les Tres
Bessones, del país de l'Arròs i l'Aiguamoll, a protagonitzar una
Festa de la Mainada organitzada per la Societat Literària El
Fanalet, entitat cultural caracteritzada per la seua dedicació a
conservar la llengua indígena pròpia, la mateixa que els dirigents
bocamolls voldrien soterrar.
I quin pecat feren? La festa no tenia
elements religiosos, i era en una data pròxima a la visita d'una
monarques que sí que n'eren, que diuen que fan regals als petits,
encara que tot el món sap que els regals els compren els propis
pares. I per a més inri foren rebudes pel batle de la ciutat a la
torre principal de Ca la Vila.
Sacrilegi, sacrilegi !!!! Bocamolls amb
la gola plena d'excrements començaren a proferir gratuïts insults
que aviat saltaren a les primeres pàgines de la premsa bocamolla. En
no res ja tenien el galliner esvalotat, com ja havia passat en altres
temps, sempre quan ells no governaven. Ens volen furtar els camells,
ens volen furtar les garrofes, ens volen furtar la Maredeueta, ens
volen furtar la paella...
Quin nivell dialèctic ! Quina lliçó
de tolerància !
Sisco Bocagran, un dels principals
bards de la tribu, no solament insultava sense límits alguns membres
del nou govern, sinó que s'atreví a amenaçar amb violència si li
tocaven la “seua” (sic) obra magna, himne de la sagrada
genuflexió dels bocamolls. A banda d'això, no li havia pegat mai
per treballar.
Anfós Bocagrossa, un altre vividor
mesetari valedor dels bocamolls, també féu gala d'una gran art
dialèctica, en eixir d'entre les seues vísceres improperis sobre el
cos de Les Tres Bessones, i insinuant que professaven l'ofici de
meretriu.
D'immediat totes les xarxes socials
s'ompliren de boques tirant serps, gripaus, sangoneres, panderoles i
gargalls, moguts per una minuciosa reflexió i lectura dels fets,
Bocatorta, Bocabústia, Bocaxancleta, Bocafregall, Bocacabra,
Bocasifó, i un llarg etcètera de comentaristes de gran nivell
clamaven com en temps de la Santa Inquisició: a la foguera, a la
foguera !!!!
Rius de feristeles, excrements i
mucositats inundaren el País dels Bocamolls, atordiren les ments
neutres i no deixaven pensar amb claredat. La turba en general, i
tota aquesta gentola, no sabien pronunciar tres paraules seguides
sense traure un exabrupte, un sema escatològic, o tirar foc pels
queixals. Indignació visceral, catarsi col·lectiva, incendi i
escarni. Insectes repugnants i rèptils famolencs excitats per l'olor
de sang acudien adotzenats a col·laborar i gaudir de l'espectacle.
El que no sabien els fills de l'avern
disfressats d'angelets era que les Tres Bessones tenien conviccions
molt més antigues que la pròpia religió, i els nous governants
n'estaven impregnats. Conviccions que emanaven del saber d'antigues
civilitzacions que es poden resumir en tres: totes les persones
naixen LLIURES, totes les persones són IGUALS, totes les persones
són GERMANES. A més, les Bessones, a banda de ser persones cultes,
tenien una cosa que els bocamolls no tenen, la valentia suficient per
clamar pacíficament, amb arguments i raons, els valors que alliberen
l'home, i la dona, de les seues cadenes històriques.
Passà que feren un gran foc a la
plaça, on feia unes dècades cremaren un insigne escriptor i
pensador, i començaren a cremar llibres, a corejar insults, i a
cridar consignes pseudopatriòtiques que als països veïns del Blau
Continent poden ser considerades delicte. Cada minut que passava la
turba creixia, i havien aplegat un gran arsenal bèl·lic als afores
de la ciutat, on es desplaçaren els principals oradors bocamolls i
la gran turba acrítica. Tot feia preveure un tosc afer, linxaments i
arengues, actes violents, fins i tot bombes, com en un passat no tan
llunyà.
En un tres i no res, marxaven de nou
sobre la ciutat en manifestació, que semblava quasi més una
desfilada militar, fent una gran gresca, també amb gent uniformada,
exhibició de símbols totalitaris i individus amb cara de pocs
amics. La població, atemorida, no gosava eixir de les cases per por,
que ja sabien com les gastaven els seguidors violents dels bocamolls.
En alguna ocasió ja havien tret els tancs pels carrers. També eren
experts en torxes enceses, exhibicions i crema de banderes.
Començaren a escoltar-se sorolls de colps, vidres trencats i algunes
explosions. Destrosses allà per on passava la turba, un riu de
desolació. I la cosa se'n va anar de les mans. Començà el rèquiem
de les pistoles i les bombes. En una distracció, un assalariat
insuls amant dels bocamolls provocà una gran detonació. Tan gran
fou la torpesa que féu esclatar el camió que transportava
l'arsenal.
Però les Tres Bessones, que ho havien
vist tot, cridaren tots els seus amics dels contes, en Polzet, el Mag
Merlí, Alí Babà, Ulisses, els Tres Porquets, el Llenyater de
Fortaleny, els Tres Mosqueters, l'Aladí, en Pinotxo, el Genovés,
les Set Cabretes, Eugeni, la Bella Dorment, el Gat amb Botes, el Mag
d'Oz, Bemba, la Sireneta, Mowgli... i una gran quantitat de
personatges de tots els contes i històries del món, fins i tot la
mateixa Bruixa Avorrida. Per art de màgia es feren presents tots a
l'instant. Entre tots crearen una gran xarxa invisible de lletres i
encanteris a prova de tota classe de violència, insults i insídies.
Fins i tot resistent al foc i les bombes.
L'explosió fou tan gran que es pogué
escoltar als pobles de la Ribera, de la Safor, de la Vall d'Albaida i
del Comtat. Fins i tot a l'Alcoià i a la Marina. Els manifestants
saltaren pels aires, i el gran foc els cremà. Les flames es veien
des del Puig i des de Morella, des de Novelda i el castell d'Alacant.
La gran xarxa de lletres i encanteris
protegí la població, i el futur dels infants, que hauran d'aprendre
moltes coses dels contes i dels llibres, dels personatges fantàstics,
i del gran art de pensar. Les Tres Bessones marxaren, i diuen que hi
tornaran, perquè els xiquets mai obliden que han de llegir i gojar.
Que cal ser persones cultes, i en els llibres tenen un aliat. Que no
volem violència, millor si podem estimar.
Miquel Català
16 de gener de 2016
