MARGOT
Conte-poema.
Això era i no era una nina imaginària
que sols vivia al pensament de Màriam.
Màriam era una nena vinguda del Sàhara
per passar unes vacances a València.
Quan arribà Màriam solament duia una
bosseta amb una vareta i un raspall.
La vara acabava en forqueta per
netejar-se les dents, sense pasta dentífrica.
El raspall dels temps de maricastanya
ple de cabells enrotllats fets un nuc.
Màriam tenia cabells negres, i uns
ulls de desert ben redons, oberts com plats.
Màriam arribava sense maleta i sense
roba, pobra de béns però rica de ment.
Acostumada a dormir en terra, no volia
fer-ho en llit, per por de caure.
Quan somiava girava al seu voltant tot
el cel del desert i la llum d'un far llunyà.
Era Margot, la nina dels seus somnis, i
la llum d'un flexo vell que il·luminava la nit.
Cada nit, a l'hora prevista, Margot
encenia el llum per llegir un conte del desert.
Pepo, el vell nino de drap amb cara de
monstre bo, l'esperava amb impaciència.
Feia anys que Carolina, la jove de la
casa, no jugava amb el seu nino de drap.
Des que vingué Màriam, a l'hora de
somiar, Pepo eixia del bagul i esperava Margot.
Àvid d'històries i aventures,
escoltava Margot bocabadat, transportat a països llunyans.
Pel sostre de la cambra giraven estels
i astres impossibles, i brillava la llum del far.
Deserts, palmeres, oasis, caravanes de
camells, ulls infinits dels nòmades tuaregs.
Ballarines orientals, el tresor del
Califa, voladores catifes, impensables collars.
Poc a poc els somnis encisadors de
Màriam transformaren els habitants de la casa.
Margot i Pepo, sols al principi, aviat
reberen visites que venien a escoltar els contes.
Ratolins, pardalets, gats, i alguns
gossos del veïnat, el sereno de la vila i un gegant.
Els cavallets de la fira, el tio Canya,
el Butoni, l'Home del sac, anguiles de l'Albufera.
Tots entraven espaiet per no despertar
Màriam, feien rogle al seu voltant i callaven.
Sssss, que es veu la llum, ve Margot, i
a la cambra hi havia més gent que al cinema.
Un dia Màriam hagué de marxar a la
no-terra dels seus, on tenen cabres i llet.
Mengen dàtils i productes de l'ajuda
humanitària, enmig de la terra de ningú. Pur desert.
Viuen oblidats del món, són més
pobres que les rates, però tenen dignitat i orgull.
Ens va deixar molt més que li vam
donar, tot i que res portava en la seua no-maleta.
Margot i els contes, i Pepo, el nino de
drap, el seu somriure, i el seu gest clar.
Per sempre serà amb nosaltres, Màriam,
els seus somnis, els seus ulls redons com plats.
Miquel Català
Aquest conte ha estat escrit per a la falla La Marina, de Sagunt, a petició d'Antoni Rovira.
Ha estat escollit finalista en els premis de la Falla Santa Anna de Sagunt 2016. Finalment, la cosa se n'ha anat d'un punt, segons ens han informat. Des d'ací, la nostra sincera enhorabona als guanyadors !!!!
Ha estat escollit finalista en els premis de la Falla Santa Anna de Sagunt 2016. Finalment, la cosa se n'ha anat d'un punt, segons ens han informat. Des d'ací, la nostra sincera enhorabona als guanyadors !!!!
