Joan Pau Cimarro parla de Filosofia i Poesia.
Si
us poseu...
Si
us poseu un tub ple de benzina
A
la gola sobre una tela encesa
Fareu
sortir una flamarada per la boca.
JOAN BROSSA.
Filosofia
i Poesia. Presentació del poeta Miquel Català, autor de Cavallet
de Mar.
València, a l’espai 33rpm Club.
22 d’abril de 2016.
Joan Pau Cimarro.
Miquel
Català Llàtzer és un bon poeta i amic. Ja Nietzsche va afirmar que
cal
ser molt atrevit per llançar lloances
a algú, que no pot defensar-se d’elles de la mateixa manera que si
foren crítiques, tindria més espai i llibertat de moviments per
reblar les crítiques. Vull agrair en primer lloc l'oportunitat que
m’ofereix Miquel Llàtzer per presentar una breu exposició de
Filosofia Politica en un context, com el d’un recital poètic, on
sembla no ser el seu lloc adient. Tanmateix un recital de poesia és
un espai especialment sensible a realitats pròximes i llunyanes.
Ja
els últims anys he pogut col.laborar amb Miquel, tot i aprofitant
els seus llibres per intentar una actualització filosòfica, posar
al dia, algunes reflexions de Filosofia Politica i difondre-les en un
context diferent, del context acadèmic de les disciplines
filosòfiques. Filosofia i Art tenen l’Estètica com a àmbit comú.
Tanmateix la Filosofia i la poesia tenen el llenguatge com a matèria
primera.
Filosofia
i Poesia pot ser han nascut juntes. En el cas evident de la Filosofia
occidental, trobem que els filòsofs anomenats presocràtics deien
coses com ”tot
flueix, res no està quiet”
que afirmava Heràclit
o
aquesta “els
porcs es tornen bojos per la merda”
de Demòcrit.
El primer aforisme es relaciona en la Física, què és la
naturalesa? Mentres que el segon, es una afirmació ètica. Aquest
pensament fragmentari, fet d’aforismes i sentències, recorda la
poesia, encara que la racionalitat, amb un logos, que naix al carrer
a l’àgora com a recerca d’alló que s’ha d’unificar,
s’enfrontaria amb el mite, segons la presentació convencional de
la Història de la Filosofia. A la fi aquesta oposició, entre mite i
logos, és menys oposició que evolució, i no una línia traçada
que separa cantaires nòmades, això són els poetes, dels filòsofs
de carrer. Filòsofs, pensadors que es manifesten com agitadors de
l’àgora i la polis, els anomenats sofistes o el mateix Sòcrates,
que, per cert no va escriure res, que com a “Borinot” de la
polis, burxador dels assumptes de la ciutat, la política, essent un
personatge incòmode havia de ser eliminat de la societat.
Cal tindre present, que els mites queden arrelats a la mentalitat del grecs, no tant com a religió, en absolut com a teologia, sinó com a mites fundacionals de la cultura. Els mites són narracions resultat de l’imaginari col.lectiu, amb elements que torçen l’argumentació sobre el poder i l’individu amb afectes que arrelen a les emocions sonmiades i viscudes: de la rebel.lia contra la mediocritat i la necessitat de desobeir (Antigona), de la rebel.lió contra els poderosos per defensar la superació de les desigualtats (Prometeu), de les contradiccions de l’heroi que no és capaç d’estimar qui l’estima i l’ajuda (Teseu amb Ariadna). La mitologia, amb la seua imatge heretada a l’inconscient dels nostres pensaments i somnis, que es reconcilia o lluita amb les nostres realitats i pors inconscients. Som, i formen part d’un identitari, problemàtic, en el cas de nacions petites i acomplexades com la nostra, la del País Valencià, barrejats amb una opinió que unifica la comunitat tot i donant-li cohesió i pluralitat.
Cal tindre present, que els mites queden arrelats a la mentalitat del grecs, no tant com a religió, en absolut com a teologia, sinó com a mites fundacionals de la cultura. Els mites són narracions resultat de l’imaginari col.lectiu, amb elements que torçen l’argumentació sobre el poder i l’individu amb afectes que arrelen a les emocions sonmiades i viscudes: de la rebel.lia contra la mediocritat i la necessitat de desobeir (Antigona), de la rebel.lió contra els poderosos per defensar la superació de les desigualtats (Prometeu), de les contradiccions de l’heroi que no és capaç d’estimar qui l’estima i l’ajuda (Teseu amb Ariadna). La mitologia, amb la seua imatge heretada a l’inconscient dels nostres pensaments i somnis, que es reconcilia o lluita amb les nostres realitats i pors inconscients. Som, i formen part d’un identitari, problemàtic, en el cas de nacions petites i acomplexades com la nostra, la del País Valencià, barrejats amb una opinió que unifica la comunitat tot i donant-li cohesió i pluralitat.
Són
necessaris els mites a la nostra societat? Es tractaria d’una
narrativitat que done sentit i resposta, tal com ho consideraren
filòsofs com Walter
Benjamin,
a una societat en crisi d’ìdentitat i amb amenaces i pors a les
que no sabem enfrontar-nos sense recórrer a la poesia. En altra
ocasió vaig recordar un poema de l’autor alemany Durs
Grübeim, on
era present el filòsof Descartes,
atemorit en la seua cabana front a les amenaces d’un món exterior
glaçat. Front a la ignorància i les bèsties depredadores presents
al bosc Descartes té l’ìmpuls de posar-se a escriure: poesia. La
necessitat d’una mitologia, s’ha fet palesa i és ben real a la
nostra època, si recordem que resten al nostre inconscient, forces
primitives on l’impuls creador opera amb símbols i metàfores que
esdevenen continguts cognitius i afectius. La poesia ha de prendre
els carrers per donar llum a les formes que han adoptat les pors
antigues. En paraules de Miquel Català antigues
solituds de l’home nu/ assalten la memòria, sotmesa/ a velles
negres pors/oblits expulsats al buit/ remotes servituds/
al poema “Dona elèctrica”.
A
Cavallet
de mar trobem
de forma depurada i senzilla, molt subtil, alguns d’aquestos
elements mítics capaços de generar emocions simbòliques, afecte i
coneixement, amb un estil sense retòrica, amb una velocitat lenta i
pausada, la velocitat de la suavitat de les paraules sobre la pell.
Aquestos
continguts són els que generen l’acció política i la imaginació
sociològica. La poesia ha de prendre els carrers per donar llum a
les formes que han adoptat les pors antigues. Quines pors, quines
emocions bàsiques, tenim diferents dels nostres avantpassats del
neolític, abans i tot ? Cap. No hi ha diferència. Tenim les
mateixes pors que les dels homínids. Des de la neurolingüística
fins la mercadotècnia tenen ben clar que les nostres emocions
bàsiques venen inscrites en la nostra capacitat d’acció, o
inhibició, política i personal .Tenim exemples al nostre abast. La
possibilitat d’ocupar l’espai públic per reivindicar
l’acompliment dels compromisos d’acollir refugiats sirians, que
fugen de la guerra i el fanatisme, és una bona idea que té lloc a
la pràctica política a hores d’ara.
Fins
que arribem al primer sistema filosòfic, que ha influït sobre la
nostra cultura i l'ha condicionada en gran part per les versions que
d’elles ha fet el cristianisme via Agustiana: Plató,
que
pren una decisió clara i determinant: expulsar als poetes de la
societat. Aquesta afirmació, feta des dels llibres de La
República
resona com una condemna radical. En opinió d'Emilio
Lledó,
s’ha d’entendre que els poetes d’aquella època són els
transmisors de les convencions i de la tradició i per tant, ja es
tracte d’una societat utòpica o allò que pretén la política
platònica un projecte per traure la polis, la societat d’Atenes de
la crisi, la polis grega, els poetes són conservadors de la societat
corrupta. Per Maria
Zambrano, tanmateix
la separació de camins de la poesia i la filosofia en Plató té
lloc de les pròpies arrels sensorials de la poesia, front a la
violència de la filosofia que, seguint el Mite de la Caverna, ha de
traure per la força al presoner per tal que puga substraure’s de
la percepció aparent pujant cap a allò racional, cap a la unitat de
la Idea.
A
més a més hem de tindre present que al si de la poesia de Miquel
Llàtzer hi ha tota una filosofia vital que intentarem enllaçar amb
una Poètica d’abast polític. Una de les herències més
desesperençades de la nostra cultura és la fragmentació de sabers.
Ja que defensem la idea que la poesia, com l’art, és una forma de
coneixement, acostar la filosofia a la poesia, i la poesia a la
filosofia, és una forma més de lluita contra eixa segmentació que
produeix efectes no desitjats, com un dualisme cos-ment que ens
allunya de la natura, i separa els cossos de la seua identitat.
A
la poesia de Miquel Català trobem com a Cavallet
de Mar,
eixa lluita que uneix cos i ment, amb el suport de la paraula
escrita, i també del llenguatge oral com en aquest mateix recital,
unint tots els sentits amb un propòsit sensorial: colors i tacte,
sons i perfums...són entrellaçats amb un especial art aparentment
senzill i d’una subtilesa humil. Aquestes sinestèsies són
percebudes en un context multisensorial amb tots els sentiments i
emocions humanes de bellesa estant. Les emocions bàsiques: ira,
plaer, desig de ser humans mitjançant la paraula mancada de
retòrica, apareixen com un far,
símbol
essencial del poemari que orienta els navegants, els viatgers del
poema, al si del bell mig d’un vitalisme simbolitzat per la icona
del cavallet
de mar,
fràgil en un món farcit d’enyorances d’un futur possible i
real: el món poètic de Miquel Català capaç de reviure les
hores tranquil·les:
Les hores ben dormides de la sesta són embruixades per la visió
d’un cosmos fuetejat per forats negres i constel.lacions d’arrel
mironiana. La matèria pren la forma de llengües
negres de lava o
microéssers on la biologia impulsa les
forces mareomotrius.
Aci trobem l’arrel filosòfica del llatí Lucreci:
el cos és matèria còsmica al mig dels nòmades
de la galàxia.
Aquesta tercera part del poemari
Poemes galàctics
forma part de la matèria original d’on es forma el món sencer.
Tanmateix no tot queda amb allò originari. El éssers vius
evolucionen, malgrat l’oposició dels creacionistes
orats
que pretenen malaguanyar la racionalitat. A la part segona del
poemari hi són presents els enemics de la cultura i la democràcia:
els fanatismes religiosos i la rutina
de
l’home indiferent. Poemes com Creus
i Llunes
i Anestèsia
són les dues cares d’aquesta moneda crua de les nostres societats.
Es pot combatre amb poesia aquestes rancúnies i indiferències? Quin
és l’abast de la poesia en un sentit polític? Hi ha símptomes
preocupants, però entre els que trobem la degradació ecològica i,
en paral·lel l’expansió d’una indústria alimentària amb
proliferació de productes verinosos i cancerígens. Però més enllà
del culte al cos o els abusos de la indústria farmacèutica trobem
un renaixement també de l’agricultura ecològica i la
sostenibilitat d’una salut fitoterapèutica.
És
en combatre aquestos mals amb poesia? Evidentment, la poesia és
sanadora, i si és capaç de conectar amb el llenguatge dels somnis,
esdevé reveladora d’allò que s’amagava a l’inconscient. Eixe
és l’efecte més poderós del fet estètic: traure a la llum allò
que restava amagat, com al poema Ulls
d’oliva on
es lluita amb la paraula que fa ombra a la realitat de les
injustícies que amenacen les nostres vides: la xenofòbia, la crisi
alimentària, l’obrer de dretes...
Al
pròleg a Cavallet
de mar
faig referència a la hipòtesi d’Umberto Eco d’una nova edat
mitjana al nostre temps: por a l’estranger, por a les innovacions,
a les pandèmies, l’extensió de cultes herètics i el trencament
de la Pax Americana. Tanmateix esta època fosca no és el tret
identitari de l’Edat Mitjana, per Umberto Eco, ja que en la seua
opinió hi ha una segona Edat Mitjana que esdevé germinal en
l’humanisme renaixentista, i que àdhuc va ser una època d gran
vitalitat cultural. La invenció de la universitat és un fet
històric medieval. Tanmateix la crisi de la universitat actual,
relacionada tant amb els canvis tecnològics com en el
desballestament de l’estat de benestar i l’accés a l’educació
pública farà que la similitud entre monestir i campus universitari
americà, esdevindrà, segons Umberto Eco, que semble difícil saber
a priori quines parts de la cultura moderna sobreviuran a la
cibercultura. A la primera edat mitjana es destruiren obres de
l’antiguitat clàssica que no han arribat als nostres dies pel
caprici d’uns monjos. Quines obres de la modernitat sobreviuran als
canvis tecnològics? Que l’obra artística i el coneixement
evolucionarà amb la desaparició del paper i l'aparició i
multiplicació de pantalles? és clar, tanmateix que es conservarà
amb la memòria digital en un “núvol” ubicat i controlat per les
grans corporacions de les telecomunicacions, dóna malastrugança. Al
final tornem a la distinció del mateix Umberto Eco entre
apocalíptics i integrats.
Què
poden fer filosofia i poesia per fer front als reptes d’un futur
sense optimisme? A la part final del poemari, que es diu Cavallets
de mar trobem
una invocació on un seguit d’animals simbòlics lluiten contra la
guerra i la desidía, a Invocaré
apareixen
tots els elements de la imaginació éssers
alats,el bell Pegasus/centaures arquers i unicorns sagrats/dracs
voladors i libèl.lulles gegants// convocaré un exèrcit de
cavallets de mar...i
com diu més avall desterrarem
les bales, coets i tancs/també l’enveja i l’opressió
fatal/omplirem els pupitres de poesia.
És possible tanta desigualtat de forces? No és el repte de la
imaginació l’indret de partida per transformar el món?
Segons
el poeta i assagista polonès Adam
Zagallewsky s'ha
de respondre de forma contundent a la famosa afirmació d’Adorno
de la impossibilitat de fer poesia després d’Auschwitz: renunciar
a la poesia seria com renunciar a ser ésser humà, diu l’autor
polonès. La recerca poètica és una trobada amb les grans qüestions
que sempre han colpit o serenat l’ànima humana: la vida o la mort,
l’amor i el desamor, la guerra i les diferents epifanies que
solquen les consciències.
Per
l’autora catalana Marina
Garcés,
filòsofa i activista, hem passat de la posmodernitat, on els fils de
la racionalitat que donen sentit al món havien desaparegut, a la
idea, que no qüestiona quasi ningú, que anem cap a una destrucció
assegurada de les societats actuals, suposadament democràtiques, cap
un trencament de la pau social, ara sense referents clars polítics.
Àdhuc amb un desballestament de l’estat de benestar per les
implacables polítiques de precarització, que provoquen pobresa i
soledat, amb un paisatge dibuixat pel canvi climàtic i la degradació
del medi ambient. Al barrar el pas als refugiats polítics de les
guerres provocades, de les quals és responsable directe o indirecte
Occident, s’afegeix l’ascens de l’extrema dreta, el racisme i
la xenofòbia. La filòsofa afirma que la visió d’una modernitat
pòstuma no té més versemblança que l’oposada visió d’un
progrés sense talls. La modernitat ha de poder reviscolar amb l’ànim
de les filosofies del finals del segle XX i...de la poesia, units amb
el treball polític dels esforços de la indignació, organitzada i
pautada per l’experiència dels moviments socials ara amb presència
institucional, i un encaix difícil però, en els futurs
esdeveniments que estant passant ara. La necessitat de la poesia ve
demanada per la recerca de la bellesa en un món que s’assembla a
una combinació de por i lletjor. Combatre aquestes pors amb emocions
positives i amb l’impuls de les paraules, com les de Miquel Català
Llàtzer i el seu imaginari personal i universal alhora. Com diu al
poema Jo
sóc aquell:
Jo
sóc aquell qui fa versos als núvols/qui ama la terra i albira la
mar/parla amb serres, cingles i unicorns/canta amb impensades fades
del far.
València
22 d’abril de 2016.
