Vicent Luna Sirera, sobre Cavallet de mar
Text de la presentació i recital al CCOM, a Alcoi, divendres 17 de juny de 2016
Cavallet
de mar, nuvolet del far
Segons el crític Antoni
Ferrer hi ha tres tipus de poetes: “aquell que està preocupat
per la perduració de la vida, aquell altre que es demana sobre la
perduració de l’amor i la del poeta de la ira que pensa en la
polis”. A hores d’ara al nostre país tenim poetes de tots
tres tipus, i fins i tot d’altres que són una barreja de tots
tres. A mi, si voleu que us siga sincer, m’interessen tots tres:
els que parlen de la vida, els de l’amor i els que aterren a la
polis per incitar, denunciar, proposar, etcètera. En general
m’interessen tots però, això sí, només pose una condició: que
es facen entendre. Jo sóc del parer de Joan Fuster que reivindicava
el plaer del lector en llegir un poema, perquè, com deia l’assagista
de Sueca, “llegir a Kafka és una masturbació sense plaer”.
I a casa nostra també hi ha aquests tipus de poetes que només
escriuen per a ser llegits per altres poetes, i van a veure qui fa el
poema més enrevessat per poder-se lluir davant els seus col·legues.
A mi m’interessen els poetes que escriuen per a la polis d’allò
que els hi preocupa, i fins i tot, com també diria Fuster, que
escriuen “una poesia informada per la ira i pel sarcasme”,
ara bé, però que bandegen la retòrica o, com diria Vicent Andrés
Estellés, aquells que “trenquen les paraules com si fossen
olives, per deixar-se ben aspres la llengua i les genives”. Doncs
bé, per a Miquel Català hi ha dos tipus de poetes. Per una banda
“poetes hi ha/que tot és un gran vòmit/[...]esclaus de la
supèrbia/l’enveja i l’avarícia/cantant a la gran excreció”.
I per una altre “poetes hi ha/que cerquen la bellesa/[...]canten
els estimats/inventen el seu món”. Miquel Català pertany al
segon grup i ens ho demostra, una vegada més, amb aquest nou
poemari. Un poemari que, al meu parer, té quatre parts ben
diferenciades que bé podríem comparar-les a l’estructura de la
carta d’un restaurant.
Imaginem que amb la
nostra parella anem a celebrar un dia molt especial, i hem escollit
per sopar aquell restaurant que tant ens agrada, Cavallet de
mar, en aquell mirador vora mar que ens recorda moments
inoblidables. Allí, asseguts en el nostre raconet, lluïm un
somriure d’orella a orella, tot mirant abstrets pel finestral
l’ampla mar. Aviat el cambrer ens porta la carta, però abans de
mirar els plats que ens ofereix ens fixem en la portada, en el
disseny, en el nom del restaurant, en el tipus de lletra, en les
llengües que està escrita. És, en podríem dir, la carta de
presentació de la carta pròpiament dita. Només mirant la portada
ja ens fem una idea d’on estem i què anem a poder menjar. Així,
Miquel en la primera part del seu poemari, “De poesia”
ens amolla, sense pèls a la llengua i sense voler enganyar a ningú,
quina és la seua carta de presentació, tot perquè anem fent-nos
una idea del què vindrà tot seguit. Una presentació on ens deixa
caure què entén ell per poesia, quina mena de poeta vol ser, un
poeta a qui li “ronden pel cap clares paraules/un sens fi de
versos/que no es queden al pap” i que vol compartir-los amb
tots nosaltres, això sí, té molt clar que ho vol fer en “la
nostra llengua”, en una llengua que “la volem ben viva”
i “jamai discriminada”. Però en aquest tema Miquel encara
es mulla més i ens fa una reflexió molt interessant sobre què
entén ell per ser bilingüe: “seràs convidat de ser
bilingüe/seràs convidat, de fet,/d’abandonar la teua
llengua/amablement”.
Ara si que és el moment
de donar un cop d’ull per veure que ens ofereix de primer plat. I
Miquel sota el títol “Pàtries, fides i mentides”
és contundent, apostant per poemes que ens colpeixen, llançant-nos
missatges que ens fan reflexionar, baixant a l’arena i repartint a
tort i a dret: “capitalins que parleu en llengua estranya”,
“fills de l’amnèsia col·lectiva”, “hauria de
ploure/fins que jo diguera prou/un diluvi universal/que netejara del
món/pirates polítics/banca usurera”, “dirigents
vividors/perfectes corruptes”. I no suporta el prototip d’”home
estàndard”, aquell que “no vol problemes/no llig, no
pensa/es duu bé amb tots/de res no opina”, aquell que ho
aguanta tot seguint la consigna de les classes dominants, “aguantar
és la consigna/mai no podràs escapar/submissió, fe i pàtria/veges
tu quin poc trellat”. I se’n fa creus del mal que han fet i
continuen fent les religions, “judicis finals/la fi del
món/sang, sang[...]tant de sofriment/en nom de Déu”,
”creacionistes malvats”. Tot i així, i malgrat maleir
tanta corrupció, guerra, injustícia i sang vessada innocentment,
Miquel Català continua creient en els éssers humans i “somnia
una terra/lliure, culta i pacífica”, convençut que “junts podem
derrocar murs”.
El primer plat ha estat
d’eixos que diem “de calent”, i regat amb un bon vi de la terra
dels Alforins ens ha posat a to. Estellés en diria: “No podia
faltar el vi damunt la taula./Una solemnitat, un ritu que venia/des
de la nit: el vi encenia la taula,/encenia la casa, encenia la vida.”
I és que, efectivament, no hi ha res com el vi per encendre les
nostres passions, per alimentar la nostra imaginació, per deixar-nos
portar. Miquel per anar paint aquest primer àpat, ens hi proposa un
segon plat més lleuger, una barreja per “Poemes galàctics”
i “Evocacions”. I és que mirant per aquest
finestral que tenim al davant “tots els pensaments/em porten al
cel/de la nostra platja, des d’on tantes vegades hem vist”,
recordes estimada?, sí, aquella “lluna delicada/com un galló
de taronja/dalt la lloma i el turó[...] enyore tant la nostra mar”.
Des d’aquest raconet on som em ve al pensament Modigliani. Recordes
amor, aquell que tant m’agrada? Sí, aquell on: ”una dona
contemplava un quadre/la lluna creixent i estrelles/una mà té dalt
del cap/i el cul a l’aire[...]Modigliani pintava mons petits”,
com aquest que ara nosaltres estem contemplant: “màgica llum
tènue/capvespre violeta i rosa/cau tenebrosa la foscor/ ens guien
estels/en la nit desèrtica” i és que amor, “perla
morena”, som com “nòmades de la galàxia”.
I com que tot sopar ha
d’acabar amb uns bons postres, Miquel ens en té guardat un que és
sens dubte el colofó de la nit, la cirereta de "Cavallet de Mar".
És el moment més tendre del sopar, el de dir-se secrets a cau
d’orella: “lentament t’estimaré/que el nostre amor no vol
presses[...]lentament t’estimaré/com estime les hores sense tu”.
I també el moment de recordar intimitats de la nostra relació: “i
vingueres/amb la teua maleta vella/per l’andana de
l’estació/[...]tu i la lluna per l’andana”. I en aquest
bon punt, mentre la brisa del mar ens acarona la cara i la lluna
despunta per l’horitzó, és quan ens ix de dintre el poeta que
tenim tots: “en quin racó precís de la ment et podré guardar,
estimada, a fi que/cada instant del teu amor perdure , fugaç i
etern, com una flor”, “ningú no sap les misèries/ni la
tristesa del poeta/solament la pot entendre la submarina perla
morena”. És el moment de dir-li, sense embuts, que “cada
dia és un regal[...]com un cavallet de mar/en la cova submarina/que
subtilment habitem/cada dia que em regales/tot esclata dins de mi”.
És el precís moment de dir-ho tot, en tant sols dos frases, “tot
el camí que he fet/ha estat per a arribar a tu”. I llavors tot
seguit fondre’s tots dos en una llarga abraçada, mentre la lluna
envejosa ens mira de reüll.
Miquel Català no ha
pogut escollir un títol millor per a donar-li nom al seu poemari que
el de Cavallet de mar que, al meu parer, és tota una
metàfora. Així, els cavallets de mar són peixos que no ho semblen,
el seu llibre sembla un poemari tradicional, però no ho és.
L’hàbitat del cavallet és la posidònia on es troba com a casa.
L’hàbitat de Miquel és la literatura, on s’hi troba com el
peix a l’aigua. Aquests animalets tenen un cos cuirassat per
protegir-se dels depredadors. Miquel al llarg de la seua dilatada
carrera també s’ha fabricat la seua pròpia cuirassa, per
protegir-se de tota mena d’envejosos, paràsits, llepons i
botiflers. Quan s’ha sentit amenaçat, com també els hi passa als
cavallets, ha practicat l’art del camuflatge i del mimetisme,
agafant-se amb la seua cua prènsil, per ancorar-se amb força i no
ser arrossegat per la inèrcia de remolins, marees i tempestes de tot
tipus.
Els cavallets són molt sensibles a la contaminació i són un
símbol de la diversitat i fragilitat de la Mar Mediterrània.
Efectivament, com la fragilitat de la nostra llengua, el català, que
és un símbol de la diversitat lingüística del nostra planeta,
però que té un gran perill de contaminació i d’extinció,
sobretot per una altra llengua que l’ofega i no la deixa surar, en
un territori, en un estat que diu (ai, només llegir-ho ja m’agafa
mal de panxa!), diu que “la riqueza de las distintas modalidades
lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto
de especial respeto y protección”. Caram, precisament això és
el que ens agradaria, “respecte i protecció”. Respecte i
protecció per als cavallets de mar que estan força amenaçats i en
perill d’extinció. I sabeu per què estan amenaçats i en perill
d’extinció? Doncs perquè els cavallets tenen propietats
curatives, sí, com aquest Cavallet de mar de Miquel Català
que cura la tristesa, l’apatia, l’avorriment. I és que la poesia
dels cavallets ho curen tot, bé, ho quasi tot: alimenten l’esperit,
la saviesa, la sensibilitat, espanten els neguits. La poesia ens
colpeja, ens assetja la imaginació, ens crea una certa tensió i ens
produeix una traca d’emocions de tot tipus.
I mentre llegim i ens
evadim, mentre ens capbussem per aquells paratges de la posidònia i
ens meravellem amb tantes emocions, us puc ben assegurar que aquests
moments de plaer ho curen tot. Per això us anime a deixar-vos portar
per aquest Cavallet de Mar que us farà descobrir els amors,
els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les
frustracions... d’un poeta que “ha trobat l’illa perfecta,
la que sempre havia somniat, de manera inesperada, quan havia
naufragat”.
I des d’allí, des del seu “cavallet de mar,
nuvolet del far” escriu, com “un lladre de paraules/idees,
conceptes/abstraccions, simbolisme/somni, evocació”, tot i
“cercant la bellesa/enyorant algun absent/esguardant tot
allò/present a la natura/gaudint d’estar viu”, i escriu per
colpejar-nos la consciència i per seduir-nos, però aneu alerta
perquè Miquel Català “us pot robar el cor”.
Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 19 de maig del 2016
