Presentació del recital de Cavallet de mar de Miquel Català.
Casa
de la cultura de Xàtiva. 23 de desembre de 2016.
“La
idea d’Amor a Cavallet de mar, de Miquel Català”.
Per
Joan Pau Cimarro.
Voldria
ser agosarat i intentar un pont poètico-filosòfic entre la poesia
de Miquel Català i diferents concepcions filosòfiques sobre l’Amor.
Des de la poesia, sembla ben fàcil. Poetes de totes les èpoques,
amb la fita referent de la poesia trobadoresca en els nostres
clàssics, han parlat de l’amor, de l’estimada, com un consol,
fent ús de la poesia com a vehicle adient per expressar sentiments i
emocions transitades per l’experiència, o la imaginació, del
poeta. Des de la Filosofia...no hi ha hagut un interès històric,
malgrat Plató,
per conceptualitzar el sentiment amorós, amb algunes excepcions.
L’Amor per als filòsofs sembla quelcom pertanyent a les coses
terrenals...venen aci al cas perfectament les paraules adreçades per
Plató a
l’escena de l’esclava que riu perquè el filòsof cau de
bocaterrosa per mirar massa bocabadat els estels a l’horitzó. De
fet està molt arrelada la idea que la Filosofia no s’ocupa de les
qüestions humanes capficada en les metafísiques de l’esfera
divina. I, és clar que el treball del concepte, amb Hegel,
sembla enllestit per a ments poc arrelades amb els peus a terra,
quan, pel contrari, la Filosofia s’ocupa, amb un vocabulari i una
gramàtica especifica que sol esdevenir críptica, ja que els
especialistes són afeccionats a eixamplar les fronteres entre
sabers. Aquesta compartimentació entre sabers, que també afecta a
la Filosofia, és una de les hipoteques més pesants sobre
l’ensenyament, i sobre la ciència i l’organització dels
coneixements a l’ensenyament, que sols poden ultrapassar-se amb
rigor i amb l’esforç de prendre consciència d’una reforma a
fons de l'organització dels coneixements. Com la proposada per Edgar
Morin, per exemple.
Tornem, però, al nostre propòsit inicial: quina idea d’Amor
trobem a l’obra de Miquel Català que presentem avui?
Es
pot entendre i percebre Cavallet
de mar com
un llibre d’Amor.
L’Autor, el dedica, en primera instància a la seua mare, i en
segona instància a “l’Amor etern”. Quina classe d’Amor és
aquest? Es tracta d’un Amor romàntic, amb passió i fatal
desenllaç? És un Amor compartit? És la recerca d’un Amor
impossible? Segons Stendhal,
referent d’una idea d’ Amor romàntic, arrelat a la societat, la
idea d’Amor que es troba a la nostra cultura, en el propi procés
d’enamorament es troba ja la llavor del futur desencontre, del
desamor que abasta a tota persona enamorada d’un objecte que es
troba configurat per la seua imaginació. En les fases de
l’enamorament ja trobem, una sospita, una desconfiança subtil on
en la sexta fase, que Stendhal
anomena primera cristal·lització., fase que ve a continuació de
les d’admiració, el plaer de les primeres besades, i la
consciència del plaer obtingut, l’esperança, amb l’estudi de
les perfeccions de l’estimada, amb el màxim dels plaers que
s’obtenen, el
naixement de
l’amor, i la primera cristal·lització, concepte filosòfic en un
novel.lista on en tot moment es van descobrint noves perfeccions en
l’objecte d’estima, que són
ridícules a ulls de la resta del món,
i que seran, tard o d’hora, també vistes així per la persona
enamorada que a hores d’ara sols hi veu bellesa, abans de la
primera decepció, que tard o d’hora, apareixerà, de forma
violenta amb
frustració de l’ideal enmarcat en la imaginació.
Trobem
que l’Amor que anomenem romàntic, o també fusió tindria els
trets que al diàleg de Plató,
El Banquet
o Simposyum, reunió entre visions diferents, representa, entre els
diferents convidats, la posició d’Aristòfanes: L’Amor sols és
sencer quan s’ha restablert la unitat originària tallada que ens
conta al mite de
l’andrògin: la
manca de la nostra mitja taronja, que satisfà una il.lussió d’estar
per fi junts, d’ésser un únic cos, com sembla ésser la
completesa del desig satisfet per l’atracció dels cossos a
unir-se, per sempre de forma exclusiva, per sempre, que ens dóna
felicitat eterna?
La fusió d’una dualitat en un únic cos...Bé, tots sabem, i en el
diàleg de Plató,
el personatge que representa Sòcrates,
ens presenta la
posició platònica, que l’experiència ens desentén d’aquestes
bastides de romanticisme...ni l’Amor dura sempre, tots hem viscut
experiències d’extinció amorosa, ni ens dóna felicitat eterna,
ni existeix cap fusió, per molts orgasmes simultanis que hi hagen,
continuem essent dos cossos diferents, dues persones diferents, amb
expectatives diferents...La posició d’Aristòfanes al banquet
representa la posició irreal dels poetes, o de la sofística,
posició odiosa i mentidera per Plató,
ja que per l’Amor platònic, que sols hi ha relació amb
l’expressió col.loquial per la traducció del platonisme al
cristianisme, feta per Sant
Agustí, hi ha un
ideal que ens fa acostar-nos a
la bellesa. Ací
trobem que sols desitgem allò
que ens manca i
quan ja ho tenim, mitjançant la configuració d’una estabilitat
mitjançant una parella, s’origina l’avorriment, perquè ja
posseïm, o creguem posseír, allò que desitjàvem. La passió
desapareix, segons aquest model de desig com a mancança.
Tornant,
i no me n’he oblidat, en absolut, aquesta no és la idea d’Amor
que ens presenta a
Cavallet de Mar.
El nostre autor, representa el model del gaudi de les petites coses,
com al poema “Cada dia que em regales”. A la poesia de Cavallet
de mar, amb paisatges i flaires que donen vida a una bellesa efímera
que sap viure el present, “sense
passat, sense futur”
al poema una “Flor
del desert” amb la llum de la lluna il·luminant l'única
existència real: el poeta arriba a afirmar que “solament
hi ha vida als besos dels amants”
per la comdemna de la passió que ha de buscar refugi a la natura en
vies d’extinció.
Hi
ha un model diferent, i alternatiu, al de l’Amor romàntic, en la
tradició filosòfica. Es tracta del model que va de Spinoza, passant
per Nietzsche, d’Amor com a potència. Tenint clar que la filosofia
no ha tractat l’Amor de forma suficient,
tal com afirma Juan
Cruz en un obra que
reviu, de forma biogràfica i conceptual, les diferents històries
d’amor de filòsofs i les seues respectives filosofies, que duu el
suggerent títol, Amo,
luego existo.
L’Amor com a potència, significa el poder estimar amb la força
dels sentits, estimar amb alegria, la qual cosa inclou l’amistat,
sense sexualitat, l’estima pels fills, pels pares, l’estima que
pot anomenar-se philia:
aquesta pot incloure la passió però també l’alegra-se de
l’existència del’altre. L’Amor, segons Spinoza,
no demana res a canvi: “Lentament
t’estimaré, que el nostre amor no vol presses”,
afirma el poeta, “com
el far que guia els navegants / i prepara l’inefable retorn”.
Com ja es comenta amb major extensió al pròleg del llibre, el
far és un referent
simbòlic de primer ordre a l’obra, guia dins d’una societat, que
és objecte de ràbia i critiques, per la indiferència de l’home
estàndar, un dels
poemes que fa esclatar el desassossec pel domini de l’home
“normal”, rutinari. Al poemari també són presents la denúncia
per un món injust, amb guerres i fanàtics brandant les espases. La
idea d’Amor present a Cavallet
de Mar, s’oposa a
la violència patriarcal, esmentada de forma indirecta al poema
Aguantar,
ja que no pot ésser amor veritable, la violència contra la dona,
que tenim present al poema Ulls
d’oliva, amb els
intents de suïcidi de l’assassí de la dona, que "no pot haver l'estimada".
Aquesta
és, la idea d’Amor present al Cavallet
de Mar, l’Amor
per les petites coses, amor que ha de ser congruent amb la soledat
buscada, i la recerca de la bellesa, fràgil
com l’esguard de
la Lluna taronja,
en paraules del poeta, o com també al poema Les
hores tranquil.les:
ací Miquel Català mira i admira “el
clar cel blau/ les aigües verd turquesa/la sorra fina i suau/
sembrada de petxines”. Amor
com pensar en la
vida, on no hi ha
lloc per al desamor, punxada indefugible de l’amor romàntic. No és
aquesta la idea d’amor present al poemari. Àdhuc la presència
d’una altra idea d’Amor, és
el referent d’Ausiàs March,
al poema Jo sóc
aquell, la
identitat de l’autor de Cavallet
de Mar, és ben
diferent de la idea d’Amor del nostre autor més clàssic, idea
d’Amor farcida de passions arrabassades sense control ni tendresa.
Pot ser la poesia trobadoresca, present com un escenari, tanmateix
que ja no és viu a la societat on hi escriu Ausiàs
March, segons
afirma Joan Fuster.
La visió de l’Amor segons la critica fusteriana, pot representar,
una mena de mestratge, d’un amant, incansable, d’una saviesa
amatòria, que cal tenir agafat amb pinces. Discretament, no farem el
mateix, amb Miquel Llàtzer Català,
doncs la seua idea d’Amor, que simbolitza el mateix Cavallet
de Mar, és un idea
plena de troballes amb un nou ideal de masculinitat: la tendresa i
l’estima dels fills, recordem com cria als seus fills el mascle del
Cavallet de Mar, hi són en un model d’Amor com a potència, on
els sentits hi són presents, però amb un sensualisme tranquil, ple
de tendresa, i refugi i també, tanmateix, objecte de proclamació
des d’un interior personal, cap a l’exterior, com en aquest
recital, que tot just, encetem ara...
Joan
Pau Cimarro. Desembre 2016
