Vicent Nàcher ressenya La llum del far

El poeta Vicent Nàcher ressenya La llum del far

En suport informàtic a Algemesí Web

http://www.algemesiweb.es/cultura/2017/12/16/_llum_del_far

En format paper a La Veu d'Algemesí.

Miguel Alonso canta IMPOSSIBLE

Miguel Alonso canta IMPOSSIBLE

https://youtu.be/VyN-my-mhSY

Recital de poemes de LA LLUM DEL FAR, de Miquel Català Seu de la Intersindical Valenciana, 1 des. 2017

Miquel Calatayud presenta LA LLUM DEL FAR

Text de la presentació del poemari LA LLUM DEL FAR a la seu de la Intersindical Valenciana

A càrrec del company professor Miquel Calatayud

València, 1 des. 2017

Qui coneix Miquel sap que la seua saviesa és practicar l'art de saber viure. Només cal observar-lo amb el seu estil d'ocupar l'espai; suficients dosis d'entusiasme i esperança com per no baixar-se d'aquest món pervers, injust i mesquí.

A Miquel cal tractar-lo amb cura, perquè és capaç de fer una gran crònica del sentiment de l’amor amb una poesia plena de contrastos, molt propera a la naturalesa humana i mullada amb les velles virtuts de l'originalitat, la qualitat, i el mestratge.

Crec que és el llibre de poemes on Miquel ha fet el que volia i ens convida a fer el que desitgem. Bonica manera d'escapar a l'hostilitat de la vida quotidiana.

La seua poesia ens fa viure amb la veritat relativa, amb preguntes sense respostes. Embolicant-nos amb les incerteses produïdes per les paradoxes de l'existència, conduint-nos a un alt grau de maduresa i tolerància cap als altres. Transmeten la diversitat de la vida.

Mestre sindical, mestre espiritual, mestre de la llengua, el seu últim llibre «La llum del far» és potser el més acumulat de temps i experiència; el qual, quan el llegeixes, penses si realment era el que Miquel volia escriure o li ha anat naixent a mesura que avançava en el seu treball.

"Perfum". La primera part és la sensualitat de l'amor, la bellesa i la il·lusió de la trobada diària amb la vida. No hi ha dues percepcions que siguen iguals en els seus poemes. És una brisa que ens regala del seu saber, intel·ligència i sensibilitat. Per exemple:

L’home lent:

a la gran tela d’aranya

dormen cases amb andana

algunes ben maquillades

altres declarades en ruïna

Vine vine

ella es pentina, parla a l’espill

com si volgués entaular una conversa

està tranquil.la, segura i somriu

hui ve l’amor, o ella va i viceversa

"Horitzó de pantera". La segona part és l'aproximació a l'univers del desig essencial d'unió amb ell. Es mou amb presa de consciència, alerta i harmonia, sense frecs i sense xocs per aquest meravellós regal que és la vida. Per exemple:

Mons a part

mons a part cavalquen cap al capvespre rosat

a la conquesta de clarors de possibles horitzons

sona la viola de gamba com una dolça quimera

el rugit del lleó feréstec domina la selva indomable

els seus ulls de pantera vigilen el planeta

Nit d’estels

la dama nocturna es pinta les ungles roges

ha eixit a prendre glopades d’aire fresc

maquillada i somrient recobra l’equilibri

té l’amor de l’estimat, la certesa dels estels

"El far". La tercera part és la interpretació de la vida que li arriba amb el sentiment i després amb les seues belles paraules crea tranquil·litat i amb tranquil·litat ens ajuda a allunyar-nos de viure la vida amb equivocació. Per exemple:

Plena d’amor

plena de seny, plena de mar i de serra, plena d’amor

un dia seràs pont o albada, túnel d’accés al futur

viatgera del temps i els planetes brillants

boscatge salvatge d’enmig de la mar

El bell ball

tot el foc dels volcans, tot el fang de la terra

tota l’aigua del mar, tots els vents de la serra

l’enyora tant

l’estima tant

Parem més atenció al simbolisme i a la bellesa que crea la poesia de Miquel que a les paraules. Les xiquetes i xiquets presten més atenció a l'emoció de la veu que a les paraules. Per tant, llegim la seua poesia amb emoció i amor i ens introduirem en un món sense fatiga, ple de petits viatges cap als sentiments, la bellesa de la natura i l'art de la vida.

M. Alonso canta ULLS

Miguel Alonso cant ULLS, un breu poema de LA LLUM DEL FAR.

Presentació i recital del poemari a Guadassuar, octubre de 2017
https://www.youtube.com/watch?v=82tIWKGkiG8&t=24s

Recital a València

PRESENTACIÓ A VALÈNCIA

LA LLUM DEL FAR

Miquel Català

Lloc: STEPV - INTERSINDICAL, c/ Joan de Mena, 18

Dia: divendres, 1 desembre 2017,  20 h.

Presenta  MIQUEL CALATAYUD

RECITAL DE POEMES

Rapsòdia a càrrec d'amigues i amics de l'autor.

Amb companyament musical

Ressenya de LA LLUM DEL FAR

Ressenya de LA LLUM DEL FAR

Manel Alonso

Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.

Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.

No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.

De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.

Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.

En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

Publicat a  http://diarigran.cat/2017/10/la-llum-del-far/

Ressenya de ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA

ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA, de Vicent Nàcher Ferrero.

Miquel Català.

El poeta Vicent Nàcher, Algemesí (1967), va publicar fa uns mesos el seu huité poemari, Els incendis de l'ànima, a Editorial Neopàtria. Tot just ara fa dos anys que vaig ressenyar el seu poemari anterior, Les flors que creixen als marges. Encara no havia tingut temps de llegir-lo, perquè el dia que el va presentar al nostre poble, jo era a Barcelona tancant la gira de recitals del meu Cavallet de mar. Després he estat ocupat en la preparació d'un nou llibre i les tasques de començament del nou curs educatiu.

Fa poc que Vicent me'l va fer arribar i li vaig fer un tast ràpid, encuriosit, tot i que el vaig deixar a l'espera d'un perìode de calma i atenta lectura per fer una breu ressenya, tal com l'amic Vicent es mereix. Un poema em va sobtar, “Fars en la nit”, i al moment li vaig telefonar per contar-li que el llibre que aviat publicaré també parla de fars, encara que fa uns anys que el vaig escriure, i que duu per títol La llum del far, imatge potent que sempre m'ha fascinat. Feia mesos que el tenia a les mans Manel Alonso. Alegria mútua per aquesta tangent.

Vicent és agradós i tímid, i fa molts anys que mantenim una conversa intermitent i inacabada de temes filològics, docents, socials, de la vida del poble i la seua idiosincràsia, de certs personatges, i els últims anys, dels nostres llibres de poemes. Ens agrada llegir-nos i ens fitem, poèticament, de dalt a baix. La seua amabilitat el precedeix sempre , a aquest “cavaller de les causes perdudes” que, com deia sa mare, la tia Carmeta, “té la gràcia per arroves”.

Però anem al forment. Cinquanta poemes en tres parts, de les quals, les dues primeres, molt breus. Quatre i tres poemes, respectivament. El gruix del llibre a la part tercera, quaranta-tres poemes d'idèntica estructura.

La part primera pense que estableix els paràmetres del conjunt. Dos poemes incials sobre l'ofici d'escriure, un tercer sobre la condició sexual, i el quart sobre la presó de la felicitat. Temes que marquen la globalitat de l'obra. La segona part són tres poemes sobre l'amor, l'amistat, i l'anonimat. Tres perles aparentment soltes que l'autor agrupa enginyosament amb un missatge molt clar. Sembla tota una declaració d'intencions, i de quina manera li agrada viure la vida.

La tercera part té, al meu parer, un eix central vertebrador, eix que ja apareixia al llibre anterior, i sobre el que abunda en aquest llibre i diria que és la part central, l'OFICI DE POETA, al voltant del qual giren en òrbita la resta de temes o motius que l'acompanyen. Des dels records de qüestions purament mecàniques unides al fet d'escriure, com la primera màquina Olivetti i el primer ordinador, a temes de molt més d'embalum, de molta més importància, com: la declaració d'una infantesa infeliç, de les pors, dels castics; el fet de la masculinitat amb un model imposat de conducta; la realitat de la malaltia que acompanya moltes vides; l'actitud valenta del poeta de fer un clam al món front a tanta incomprensió i la brutalitat a la que et poden intentar sotmetre els teus propis congèneres. La dictadura del “sentit comú”, que deia el mestre Lluís Vicent Aracil al seu Dir la realitat, que la major part de vegades ni té sentit, ni és tan comú.

Vicent Nàcher ha alçat la veu i s'ha despullat honestament i valenta, ha pagat un alt preu, un peatge, durant massa temps, i malgrat tot, solament ens regala generositat i bondat. Ens diu molt també com valora la quotidianitat, la monotonia, com les fa seues i acaba convertint-les en poderoses eines creatives. Com honora la memòria dels morts, com estima i venera la memòria dels que ens han precedit, així com la d'aquells no tan domèstics que ens van ensenyar com estimar un poble o una pàtria, una llengua, una cultura. La dignitat dels nostres morts, la de l'espècie humana. I la metàfora de la llibertat més crua i despullada, la figura dels gitanos que “venien cantant”, una llibertat “vinguda del dol”, com la nostra, com la de tots els pobles que han patit i pateixen menyspreu i opressió, però seguiran cantant i ballant “fins a l'alba”.

Aquesta tercera i gruixuda part té molt més, però haurà de ser el lector qui s'endinse en aquesta mar, no voldria desbudellar més un llibre tan honest. Solament esmentar els petits grans homenatges que conté. Al poema “Fars en la nit”, als cantants Lou Reed, Cohen, Dylan, Joplin, Piaf i Raimon. Als poemes finals a sa germana, a qui dedica tot el llibre, a l'amic Josep Maravilla, a la Nova Muixeranga, i a la poeta Maria-Mercè Marçal.

Enhorabona, Vicent, per la teua nova creatura.

Miquel Català

Algemesí, 15 d'octubre de 2017

Publicat a

http://www.algemesiweb.es/cultura/2017/10/18/ressenya_els_incendis_lanima_vicent_nacher_ferrero

http://www.laveudalgemesi.es/els-incendis-de-lanima-de-vicent-nacher-ferrero/

Presentació LA LLUM DEL FAR. Guadassuar

CARTA DE CONVIT

PRESENTACIÓ DEL POEMARI “LA LLUM DEL FAR”

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

en desembre de 2012 publicava el meu primer llibre “Poemes de la nina libèl·lula”, en gener de 2014 el segon llibre “Poemes de la nina mandarina”, i en abril de 2015 el tercer poemari “Cavallet de mar”.

Ara em plau convidar-vos a la presentació del meu quart poemari, LA LLUM DEL FAR on farem una breu introducció per part de Manel Alonso, autor del pròleg, escriptor i director literari de la col·lecció de poesia d'Editorial Neopàtria. A continuació hi haurà recital de poemes.

L'acte serà divendres, 20 d'octubre de 2017, a la Sala Cotonera de Guadassuar, c/ Vicent Pellicer, 13.

Aquells que així ho desitgen, després es poden quedar a sopar amb nosaltres a la mateixa Sala Cotonera (prèvia reserva, fins dimarts 17, a redolinsdepluja@gmail.com). Demaneu doc. Menú a 20 euros. Menú infantil a 10 e.

Solament em resta agrair la vostra presència, espere que pugueu acompanyar-nos.

Rebeu una forta abraçada.

Miquel Català

Amb la mirada i el cor a Catalunya

Amb la mirada i el cor a Catalunya

ÀNIM TRANQUIL 1 oct. 2017

no hi ha espai per als nostres egos en la nostra pàtria malmesa, o remem tots ensems o serem escombrats com la cendra del bosc cremat, viure o desaparéixer en la voràgine assimilista, no hi ha espai per als egos

l'ànim tranquil rere la reflexió, mentre la premsa addicta desinforma i menteix descaradament i interessada, diuen que són democràcies, però practiquen l'opressió, el totalitarisme i el dogma

l'ànim tranquil rere la solsida que ja conmocionat et torba, no aconsegueix tombar-te, però et torba, i destorba la teua pau, ànima dels objectes, antiguitat de segrestats records, silencis de la memòria

un poble unit, pacíficament i decidida, amb llàgrimes als ulls, camina cap a la llibertat

Nou poemari LA LLUM DEL FAR

NOU POEMARI DE MIQUEL CATALÀ

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

tinc la gran satisfacció d'anunciar-vos que aviat em publicaran un nou llibre de poemes, el quart. Encara que no és el quart que he escrit, ni tampoc és el darrer. 

El nou poemari durà per títol LA LLUM DEL FAR, llum que orienta com estel en la foscor de la nit.

Podeu anar reservant en la vostra agenda, qui puga i tinga el gust, la vesprada-nit de divendres 20 d'octubre de 2017.

Aquells que vulgueu quedar-vos després a sopar, en companyia nostra, haureu de fer l'oportuna reserva.

Una forta abraçada !!!!

Miquel

RECITAL A MALLORCA videos

Ací us deix els videos del recital de "Cavallet de mar" a Palma, del passat 12 de maig de 2017, a la Biblioteca Ramon Llull.


Recita Jaume Ferrà

https://youtu.be/Qq7ScgZjd-g

Resta del recital a Palma

Sumsi Massanet, Pepmanel De Cos Estrada, Dora Moll i Joan Femenia.

https://youtu.be/NHXVoel4eZM

El nostre agraïment a tots els qui, desinteressadament, el van fer possible. Als rapsodes esmentats, als músics Vir Camarasa i Tomy Colomina, i al personal de la biblioteca, per la seua amabilitat, especialment na Margalida Plomer.

Cavallet de mar a BARCELONA

Presentació i recital de poemes de

Cavallet de mar

divendres, 30 de juny, 19 hores

 Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda

Barcelona

Comptarem amb la inestimable col·laboració de:

Presentadora, na Isabel Gomis Tello, filòloga, professora de Llengua i Literatura Catalana..

Rapsodes: Mila P. Montaud, Ester Vila, Francesc Viadel, Glòria Fructuoso, Montse Cercós i Montse Pellicer.

Músic: Xavi Herrero,  guitarrista i cantant.

N'han fet ressò a

http://www.llegeixbarcelona.net/archives/25621

Democràcia i poesia. Joan Pau Cimarro

Recital del poemari Cavallet de Mar, de Miquel Català.

Biblioteca Pública de València. 31 de marc de 2017.

Erem hostes del bes i la insistència,

Uns territoris radiants, els únics,

I l'argument negador de la nostàlgia.

JOAN FUSTER.

Democràcia i Poesia. Joan Pau Cimarro

Com un geni maligne, que s'ha instal·lat entre els nostres pitjors malsons, l’ascens de l’extrema dreta arreu d’Occident, i del fanatisme religiós, com a reacció entre països sotmesos a l’imperialisme postcapitalista, sembla que moltes persones de bona voluntat, lectores i tremoloses front a un futur de pobles àgrafs, ens hem quedat...sense paraules.

El Cavallet de Mar, que dóna nom al tercer poemari de Miquel Català Llàtzer, és un ésser viu fràgil i vulnerable a la contaminació i toxicitat que s’estén arreu de mars i oceans del nostre planeta. Un planeta on la diversitat biològica, i lingüística, sembla amenaçada. El Cavallet de Mar és un mascle atípic que cria, literalment, la seua descendència al seu cos. És, per tant, el paradigma del que pot ser un model antipatriarcal. Recordem que el patriarcat es recolza en la històrica divisió sexual del treball, on les dones es dediquen a la criança de la descendència i al manteniment de la llar i els hòmens al treball a l’exterior. Simbolitza aquesta estranya bèstia que sembla treta d’un conte fantàstic, un futur que, com una llavor, ha de créixer als nostres cors si volem canviar les societats on, el domini dels hòmens sobre les dones està farcit d’una violència que és necessari, entre tots i totes, excloure de les nostres societats, si les pretenem veritablement democràtiques. Cal constatar que el patriarcat, el domini violent històric dels homes sobre les dones, juxtaposat a l’explotació capitalista, es converteix en un sistema de domini formidable, al combinar l’explotació entre gèneres amb l’explotació entre “iguals”. A continuació, exposarem l’anàlisi d’alguns dels poemes que poden ser eines de combat per una societat democràtica, amenaçada per l’expansió dels neofeixismes entre les antigues democràcies liberals, ja en decadència pel poder de la globalització capitalista ja anunciada per Marx al Manifest Comunista.

Al poema “Creació” inclòs al poemari Cavallet de Mar, l’autor Miquel Català, desplega una denúncia del creacionisme, com a bogeria capaç de “tortura, inquisició” i maldat. En aquestos temps que corren, l’accés a la Presidència del, encara, país més poderós del món (almenys militarment i cultural), del neofeixista Donald Trump, amb el suport de la dreta religiosa i xenòfoba, fa més actual que mai, dissortadament, alguns dels poemes inclosos al poemari. L’ascens del racisme i de l’extremisme de dretes a l’Europa occidental és un fenòmen que no ens ha de sorpendre, donades les circumstàncies històriques que ens han tocat viure. Circumstàncies que la poesia, entesa en un sentit ampli i no sols com un estil literari, pot combatre, i està obligada a fer-ho, si vol sobreviure, com la democràcia, a l’allau d’extremismes i fanatismes, ja siguen religiosos ja siguen els extremistes neoliberals del pensament únic. Recordem que, quan parlem de “liberals” ho diguem en el sentit del millor de la tradició liberal de Stuart Mill i Bertrand Russell, i en el mateix sentit que s’utilitza als Estats Units, com el d’una mena d’extremista allunyat dels “valors” de la tradició cristiana i puritana. 

La figura del 45è president dels USA és el paradigma de l’ignorant perillós que pretén, malgrat la seua defensa de l’aïllacionisme, augmentar els pressupostos militars i forçar als europeus a fer el mateix. I les armes són, per a usar-les, clar està. Miquel Català ho diu al poema “Sense la Guerra”: “bombes sobre la població civil/ insultants governs assassins/ braç executor d’honors i estrelles/ bombes i més negres bombes/ entre els cadàvers romputs de dones, infants”.

L’augment de la xenofòbia és una altra de les espentes de la dreta als USA i a Europa. Recordem que la por, és un altra de les emocions bàsiques, que millor utilitza la industria cultural i la política. Al Pròleg de Cavallet de Mar (2015) recordàvem la tesi d’Umberto Eco, tesi sociològica publicada als anys setanta del passat segle, que anunciava que entràvem a una nova Edat Mitjana caracteritzada per l’extensió dels cultes herètics, la por als altres, la por a l’extensió de les pandèmies, la repressió de les diferències i el trencament lent però sense pausa, de la pax americana. La nova Presidència de Trump ha agafat la xenofòbia com a bandera per a recuperar l’orgull americà. I el cas americà és un cas evident on les diferents cultures són segregades per intentar amagar les diferències econòmiques. Al poema de Miquel Català “Mestissos” se’ns recorda que som mestissos “de sang beduïna/lliure i esclava”. En realitat, com recordava un personatge anònim, tots som fills de migrants, des de els antics...Neandertals...En el poema “Oda a Barenboim” se’ns transmet la idea de que tots són iguals ja que tots són diferents, independentment de races i religions i gèneres “tots són éssers humans/el somni pot començar”.

Hem de considerar una línia de continuïtat entre la xenofòbia, el racisme, el masclisme i les altres fòbies, com la fòbia a la homosexualitat o la transsexualitat, i hem de considerar aquestes fòbies com forces que destrueixen la democràcia i la convivència. És necessari un far que il·lumine, que done llum a un camí a hores d’ara a les fosques. Què pot fer el Cavallet de Mar amb els seus símbols i la seua poesia pausada i transparent en favor de la democràcia? La poesia, sempre ha sigut clau de conflictes en la recerca d’una societat més justa. Plató considerava la poesia com a font de transmissió de valors allunyants de la veritat, en tant que sols servien per transmetre valors d’una societat corrupta i decadent...Però Plató utilitza també la poesia, mitjançant el mite, per reconstruir una societat malparada per la demagògia...Per Nietzsche, no es pot viure sense la poesia, i sense la música, i és l’alè vital que transmeten els poemes de Miquel Català el que ens dóna la joia de viure. Cavallet de Mar és un goig per als sentits, des de temps arcaics: “antigues solituds de l’home nu/assalten la memòria sotmesa/a velles i negres pors/oblits expulsats al buit/ remotes servituds” diu a “Dona Elèctrica” un dels meus poemes favorits on es concreta en l’origen del món totes les nostres emocions bàsiques actuals...Emocions com la ira, “fins arribar a la mar/origen de la vida/on dormen els records/. Hem de fer-nos recordar, la nostra memòria primitiva enmagatzemada en el racó reptilià del nostre cervell, que les nostres emocions bàsiques són les mateixes que les de l’ésser humà primitiu.

Tanmateix les nostres eines per combatre-les, i que tinguen la seua força al nostre favor, són insuficients, i sense la força del mite i de la metàfora, la democràcia no té defensa per si mateixa, ja que, cal recordar, el llenguatge humà és la base de tota lliure comunicació i tota metàfora, no sols és una forma, té una base cognitiva i una base emotiva. Cal constatar que la dreta i els neofeixismes saben fer un bon ús d’aquestes eines comunicatives, mentres que l’esquerra, per motius que l’acosten al racionalisme i a l’enfrontament, raó front a les dubtoses passions, sempre ha utilitzat de forma deficient aquestes eines, a més a més de forma inconherent i contradictòria (com ens recorda el psicolingüística Georg Lakoff). Els bons arguments són necessàris però no suficients, però per enfrontar-se a la progressiva implantació en les consciències de les persones de les classes populars, l'homofòbia i el racisme, també són necessàries les emocions bàsiques, com la tristesa i l’alegria.

Per poder situar-nos en un món ben diferent, substancialment diferent del món de l’ésser anomenat “primitiu”, un món tecnològic, confús i ple de l’agressivitat del luxe d’uns pocs i la misèria de la majoria dels habitants del planeta de les desigualtats, que semblem imparables, dels neofeixismes que envolten les expectatives i auspicis dels savis ignorants, assessors i tecnòcrates dels governs de l’extrema dreta o de la decadent socialdemocràcia, les nostres eines no tenen l'eficàcia del populisme que s’estén arreu d’Europa i els USA. Poden ser combatuts el racisme, la xenofòbia, amb la poesia, poesia senzilla i humil com la de Cavallet de Mar? És evident que el risc i l’amenaça del canvi climàtic és una realitat. Risc i amenaça que neguen, interessadament, els senyors de la guerra i els fanàtics religiosos, que volen fer tornar les nostres societats a una nova Edat Mitjana, coneixen el poder de la metàfora, el mite, les emissions de ràdio i aquells fanstamagòrics vídeos on els fanàtics de DAESH* tallen el coll de periodistes segrestats, són plens de poemes èpics, els mateixos caps que pretenen, al menys de moment metafòricament, tallar, l'extremista nou president dels USA.

Al Cavallet de Mar s’estenen totes les mostres de l’amor i de la identitat entrevista. Totes les mostres de l’amor, ara perseguit pels malfactors que ocupen poders i presidències poderoses amb directius i prohibicions que volen fer-nos tornar a una nova Edat Mitjana i front a la qual hem de brandir...la bellesa que traspua poemes com “El comptador de paraules” on “la memòria blanca dels amants” és el racó on s’amaguen totes les emocions que fan de l’amor la nostra eina més essencial per combatre un món feixuc ple d’incertesses que munyen les nostres ments: “en quin racó precís de la nostra ment et podré guardar, estimada, a fi que cada instant del teu amor perdure fugaç, etern, com una flor”. És eixe impuls de l’amor “hereva de flaires prehistòriques/testamentària de tots la tendresa de les mares”, com assenyala al poema la “Dona Gatera”, el que ens empeny en la lluita contra la mediocritat, un altre dels objectes de crítica i denúncia del poemari. L’home indiferent, apolític, disglòssic, ignorant de les seues arrels, és “L’Home estàndar”, analfabet funcional que “té una hipoteca/com una taca/la duu en la cara/també en el cul”. És precís que un torrent d’una tempesta d’aigua, com assenyala al poema “Diluvi”: “un diluvi universal/que netejarà del món/pirates polítics/banca usurera/tota la inmundícia/ d’un sistema corrupte.”

Cavallet de Mar és un poemari d’aparença senzilla, però amb un treball subtil, com als poemes finals “Pensar en la vida”: ”Pensar en la vida/com un cant alegre/un somriure franc/quan ella et mira/com no ho han fet mai/. Poemes finals on la identitat del poeta sembla desvelar-se. Si ja al principi del poemari, l’escriptor semblava un ésser sospitós “com a lladre de paraules...que et pot arribar a furtar el cor”, a la part final del llibre, al poema “Jo sóc aquell” destil·la la seua senyal personal de poeta dibuixat en un paisatge oníric i real, alhora, o millor dit, entre eixe territori entre el somni i la vigília on els éssers privilegiats com Miquel Català Llàtzer, sensibles i epicuris, saben trasmetre emocions. “La llum del far”, un dels últims poemes, ens il·lumina amb la sensació destacada que la poesia pot vèncer, a aquest malnats del neofeixisme, que ens pretenen governar des de la por i la tristesa. Per tot això la poesia no sols ha de ser llegida i recitada, en un acte públic o en la intimitat, sinó que ha de cantar-se, pintar-se a les parets, escampar-se en tots els formats possibles, des de les xarxes socials als papers i pamflets.

Joan Pau Cimarro, 31 de març de 2017

Cavallet de mar a Mallorca

Presentació i recital de poemes

Cavallet de mar

divendres 12 maig, Biblioteca Ramon Llull, c/ Institut Balear, s/n

Palma (Illes Balears)

Hi comptarem amb la inestimable col·laboració d'en Jaume Ferrà, na Sumsi Massanet, na Dora Moll, i el rapsoda valencià d'origen mallorquí en Joan Femenia. 

A més de l'acompanyament dels músics en Vir Camarasa i en Tomy Colomina.

Poema cantat: HOME ESTÀNDARD

El poema pertany a la segona part, "Pàtria, fides i mentides", del llibre Cavallet de mar. 2015.  Ed. Neopàtria.

Xavi Herrero canta el poema L'HOME ESTÀNDARD  < punxeu l'enllaç

Moltíssimes gràcies, Xavi. Un gran treball !!!!

Recital Biblioteca Pública València

Divendres, 31 de març, junt al MUVIM

19.30 H

Conte: El foraster

Conte escrit a iniciativa del professor i escriptor Antoni Rovira.

Conte creat per l'alumna Alba Rico i l'escriptor Miquel Català. Edició del 06/02/2017 de l'IES CATRAL (La Vega Baixa).

Llegit amb efectes especials a Ràdio Burjassot (VIDEO)  https://youtu.be/qzSNx-692IU

Tret del blog  DE LA MÀ D'UN ESCRIPTOR

Text per llegir-lo amb deteniment:

El foraster

Alba Rico. Alumna IES Catral

Quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia, per a ser un home que semblava un llop de nit. Tenia pèls per tot el cos; tenia el nas allargassat com un vertader llop; i de les seues mans, ara més grans i peludes, apuntaven cinc llargues i afilades urpes. Sílvia es va quedar petrificada en veure el seu amor convertit en aquella bèstia. No sabia què fer, era incapaç de reaccionar i estava en seriós perill.

Aquell home llop en el qual s’havia convertit Vicent, encara no s’havia adonat de la presència de Sílvia però, si ho feia, l’atacaria per l'instint animal que se n'havia apoderat. De sobte, Sílvia va reaccionar i va fer la mitja volta per fugir, però quan va fer el primer pas, xafà una xicoteta branca i hi va produir un breu espetec. Ràpidament, l’home llop es va girar i va contemplar la tremolosa silueta femenina que no arribava a reconèixer.

La bèstia va començar a perseguir Sílvia. Corria tan ràpid com les seues cames li permetien. Esquivava els arbres de la serra com podia mentre sentia que, en cada gambada, les branques li arrapaven els braços i la cara. Estava a punt de despistar la bèstia quan va caure a terra. Vicent se li va acostar ràpidament i es va llançar sobre ella. La xica va començar a plorar i intentà convèncer-lo perquè no li fera mal, però l’home llop, encegat pels seus instints, va agafar el seu cos bruscament i la va carregar com si fóra un sac de creïlles. Sílvia cridava i camejava sense parar mentre Vicent la portava cap a dalt de la muntanya. En un dels intents de Sílvia per escapar, va aconseguir soltar-se de l’home llop, amb tan mala sort que va caure de cap i va quedar inconscient.

Quan Sílvia va despertar, no sabia on era: solament sentia un sòl fred i humit sota el seu cos; cada vegada que respirava, el seu olfacte detectava una ràfega d’aire putrefacte; i solament escoltava un silenci ensordidor. La xica va començar de nou a plorar fins que es va quedar adormida.

Al matí següent, el so d’unes petjades va despertar Sílvia. Quan la jove va obrir els ulls, va trobar Vicent assegut en una roca a uns quants metres d’ella, observant-la amb cara d’angoixa i desesperació. Sílvia, que no recordava res d'allò que havia ocorregut la nit passada, es va alçar ràpidament i va córrer cap a Vicent amb els braços oberts perquè la consolara. No obstant això, Vicent la va rebre amb una espenta, i la va apartar del seu costat. Sílvia, que no entenia què succeïa, mirà al seu voltant i va poder veure les restes dels cossos de les nou xicones que havien desaparegut. Sílvia, que estava molt espantada, no entenia per què es trobava dins d’aquella cova i per què l’envoltaven els nou cossos sense vida de les xiques desaparegudes.

Miquel Català

*En arribar l'alba s'havia desfet l'encanteri. Desapareguda la gran lluna plena, Vicent sabia que tenia una treva de vint-i-huit dies per resoldre l'assumpte satisfactòriament. Sílvia no recordava res pel fort colp al cap que havia rebut, però estava erta i tremolava de por en veure el trist espectacle de la cova. Era una sort aquella amnèsia, que fou determinant perquè no deixara de confiar en ell. Vicent, en canvi, sí que n'era conscient del que havia ocorregut. No completament, però començava a recordar detalls. Li havien jugat una mala passada!

Quina classe d'amics eren aquells de la discoteca? Havien estat ballant i bevent després de la festa d'aniversari de Ximo, un amic de l'equip de futbol, a la qual van vindre també els seus col·legues i els de l'institut del seu poble. Semblava que eren bastant bona gent, sobretot les xiques, molt mones totes i força simpàtiques, només feien que riure i ballar, tot fent unes contorsions al·lucinants. És que eren d'una ciutat gran de la costa, i ja sabeu, el contacte amb els turistes, la marxa nocturna, les festes estivals a la mar... Tenien molt de glamur, bevien una miqueta massa i atreien molt de públic. Entusiasmaven. Els xics també feien bona pinta, excepte uns pocs més esparracats, amb collars i polseres plenes de punxes, nassos i orelles foradats per una immensitat de pírcings. Un d'ells feia ulls de boig, vermells, eixits de la cara, i feia molts moviments de cap seguint una peça musical dels ACDC. Estaven passant-ho en gran tots junts, i sense mals rotllos. El Ximo era un bon amic i era respectat de tots els que aquella nit s'hi aplegaren, en aquella discoteca al mig d'enlloc, lluny de les respectives poblacions d'on procedien els convidats.

Conforme avançava la nit, la cosa anava pujant de to. La pista de ball bullia, corrien les copes, i poca conversa, que el volum de la música era alt. Algú va encendre un peta de marihuana que inundava la pista amb la seua olor. Ballaven tots mesclats, futbolistes, glams, punks, country, i algun rockabilly. Aquella pista de ball era tot menys un encontre de col·legials. Ximo sí que sabia organitzar festes!

Ballant ballant, el Maurici, el foraster punk dels ulls vermells, s'havia enamoriscat de la Sílvia. No parava de mirar-la, fins i tot es va encarar a ella ballant, ensenyant-li mitja llengua i fent-li ganyotes. Sílvia no havia vist mai una llengua foradada, ni uns ulls tan encesos, i sentia escalfreds. Va anar corrent a la barra, on era Vicent amb dos amics, i ja no va gosar separar-se d'ell en tota la nit. La cara del Maurici l'havia fet esgarrifar, i no volia que se li apropés més.

Amb la Sílvia fora de la pista, Maurici no va parar de rondar les xiques glam, que ballaven sense aturar tota la nit. Aviat s'hi van acostar els amics del punk, que també anaven molt col·locats, tot fent piruetes i moviments frenètics en escoltar la guitarra de Steve Jones acompanyant Iggy Pop a “Instinct” i “Cold Metal”. El disjòquei estava sembrat aquella nit, tenia contentes totes les tribus i estils. Ximo va demanar cinc botelles de cava per rematar el que esperava que fos una nit inoblidable. El que encara no sabia és que era a punt de ser-ho. Aquella nit no l'oblidarien mai.

El Maurici era a la barra quan van traure les ampolles. En va agafar dues per portar-les a la pista de ball. Sense que ningú el veiés va introduir unes càpsules dins el cava, i en va deixar una a les xiques glam, i una altra a la tauleta vora la pista on ballaven ells. La substància no va tardar en fer efecte, i era quasi l'hora de tancar la discoteca. Van començar a al·lucinar, es trobaven com al cel, mai no havien ballat amb tanta desimboltura i tot estava bé, perfecte. Punks i glams es van reunir al bell mig de la pista i per uns instants van ser l'enveja de la discoteca. Fins i tot alguna xica havia acabat besant-se i abraçant-se a un d'ells, totalment desinhibida. La cosa no va arribar a majors perquè es va fer hora de marxar d'allí.

Una volta fora, a l'aparcament, en ple estat d'eufòria, seguien ballant com si la música no hagués cessat, i no tardaren a pensar on podien continuar la marxa. Vicent i Sílvia volien marxar cap a casa, però alguns amics pensaren que no podien deixar a soles a Ximo, ni a les xiques glam que anaven molt flipades, i no sabien si els punk eren massa de fiar, que una volta al Maurici ja l'havien detingut per embolics de drogues i alguna cosa més. Així que s'organitzaren en cotxes per anar a un baret amb música nocturna vora la mar, a uns quants quilòmetres d'on eren.

Marxaven en comitiva cap allà i començaren a arribar cotxes al baret de vora mar. Van prendre possessió d'algunes taules i demanaren al cambrer si podien resopar. El gran grup esperava i esperava, i faltaven alguns cotxes, les xiques glam i els xics punk. No sabien com havia succeït, si anaven tots junts!, i ara començaven a impacientar-se per la tardança. També Ximo, que li agradava una d'aquelles xiques. Era com si s'hagueren evaporat.

Ni se n'havien adonat elles, no sabien com, havien aparegut a vora mar després d'una caminada per la muntanya, però allà no hi havia cap baret, ni la resta de gent de la festa. Encara els durava la col·locada, i van seure a fer unes cigarretes. Estaven la mar de bé. Prop d'allí hi havia una cala, i l'entrada a una cova, i enganyant-les amb artimanyes, el Maurici i els amics, embalats, les feren entrar, tot dient-los que era una antiga cova pirata d'un tresor amagat d'una princesa de Pèrsia.

Al baret, Ximo i Vicent, començaren a parlar d'aquells xicots. Tots pensaven que eren amics de Ximo. I ell pensava que venien amb algú. Ara resultava que ningú no els coneixia, i el grau d'inquietud pujava per moments. Esverats, i després d'un temps prudent d'espera, decidiren anar a fer una batuda per la zona. Però, per on començar? Per moments anaven posant-se nerviosos. La desesperació creixia fins al punt que no podien pensar amb claredat. Solament una cosa jugava al seu favor. Hi havia lluna plena i absència de núvols. Cel ras i moltes estrelles. Nit clara.

En això que Ximo va rebre un missatge al mòbil. Era de Nerea, la xica glam que tant li agradava. Havia tingut temps, amagada, de comunicar-se per dir que estaven a vora mar, vora una cala dins una cova, i que estava preocupada pel que estava passant. Era la que menys havia begut, i els efectes de les càpsules en ella eren menors. Havia llançat un missatge d'auxili. Per la descripció aviat saberen que, a les proximitats, podien ser dos llocs possibles amb cala i cova. Bé la Cova del Drac, bé la Cala del Licàntrop. Es van dividir i marxaren a tota virolla a cercar-les.

Vicent i Sílvia anaven agafats de la mà, junts en tot moment, cap a la Cala del Licàntrop, per l'únic camí possible, per l'aresta de la cresta d'una muntanya rocosa i relliscosa. Allà no s'hi podia accedir en cotxe. Un grup d'amics venia seguint-los. La mala fortuna va fer que llenegaren i van caure per un fort pendent. Havien perdut el grup, i Sílvia, mig atordida, va recobrar la consciència perduda per uns minuts. Temps suficient perquè Vicent, desesperat i ferit, sense saber què fer, fes un pensament mirant la lluna, redona, plena, dient-li que donaria la seua vida per salvar Sílvia. I la lluna li ho va concedir. Un potent raig de lluna va penetrar Vicent, qui va experimentar aviat una gran transformació de les seues ariculacions, la seua caixa toràcica, les seues mandíbules...

Vicent va agafar Sílvia en braços, i d'un salt no humà va poder eixir d'aquella clotada. Dalt de la muntanya, quan més prop estava Sílvia de Vicent, més perill hi havia per a ella. Al mateix temps que Sílvia se li apropava, Vicent es transformava més fins a arribar a ser una bèstia gran i peluda. Havia deixat de ser aquell xic bo i ben plantat que era durant el dia...

-”Vicent, Vicent, desperta, fill meu, que faràs tard a classe”, li va dir sa mare.

-”Com, mare? I Sílvia?, i Ximo?, i...”

-”Sílvia t'espera al replà de l'escala, que ha vingut a portar-te les invitacions per a la festa de Ximo de demà dissabte, per als teus amics de classe”