Ressenya del poemari LAS EXPLORACIONES

Ressenya del poemari

LAS EXPLORACIONES, del poeta oriolà Manuel García Pérez. Ed. Neopàtria, 2016.

Miquel Català, gener 2017

Al seu primer poemari, Luz de los escombros, que ja vaig ressenyar (http://miquelcatala.blogspot.com.es/2013/05/ressenya-luz-de-los-escombros.html), Manuel ens endinsava en una atmosfera inquietant, febril, crepuscular, angoixant, dramàtica. Ara, al seu nou llibre Las exploraciones, abunda magistralment en la (re)creació d'aquella atmosfera, amb alguns elements que ja apareixien al primer llibre, altres que cobren major notorietat, i altres que ens poden semblar nous.

Prologat per Luisa Pastor, breument i magnífica, ens anuncia que no hi ha sortida als poemes de Manuel. Tampoc no hi ha una guia per escapar i/o entendre els possibles camins. El lector està sol, no hi trobarà claredat ni descans, solament desolació, bogeria, mort, destrucció. Però escolta, guaita, potser no estigues sol...

El llibre consta de quatre parts, tres d'elles precedides per cites d'Ernesto Sábato, i la segona d'una cita de Miguel Veyrat, sobre els altars, la bogeria, els malsons i les tombes, per ordre rigorós. I el llibre sencer per una cita de George Steiner sobre les veus i les ombres.

La primera part, Sentir las figuras, entra ben fort, com un colp de martell en la ment del lector, on ja al primer poema Manuel ens indica què és per a ell l'escriptura, “una forma de excavar”, de desenterrar, de traure a la llum. Hi trobarem fosses, assassinats, enterraments, en un ambient on predomina la pols sobre la llum. Els absents, les mares, els fills, el foc destructor, cases calcinades, homes perseguits, expoli, executors, amputacions, crematoris, gossos famolencs. Dos potents símbols, dins d'una extensa al·legoria, ressalten als meus ulls: el tòtem i l'aixada, amb una força descomunal, sobretot el tòtem, a la vegada objecte sagrat de culte, testimoni de dignitat dels humans, i símbol fàl·lic que generosament provoca incendis. Potser s'hi trobe aquí una de les claus del llibre. Tenim un primer anunci de veus distintes a la del poeta, al poema V, on els mendicants exclamen “poco queda por hacer”.

La segona part, Los asesinatos, dóna entrada al Gran Home, l'autèntic executor, qui té poder en darrera instància per decidir sobre les vides dels altres, qui escampa terror entre els “enemics” i temença entre els seguidors, expressió màxima i superlativa del dictador, de l'absolut, de la infàmia. La semàntica dels textos incideix ara en ambients aquàtics, enfonsaments, barrancs, séquies, embassaments, i de nou dos símbols potents, el pou, i la bala. Encara una poderosa metàfora, “los párpados cosidos” al poema III, que em suggereix la ceguesa, l'orbetat. És en aquesta segona part on apareixen major quantitat de veus, la del propi poeta, que suplanta la veu dels sense veu, la de la “última mujer de la fila”, i la del mateix “Gran Hombre” per sembrar la por.

La part tercera, Llévame a la iglesia, ens submergeix en un món esqueixat per on pul·lulen sacrificis, oracions, la casa buida, campanes, l'àngelus, les coses ocultes, cossos, ombres, peixos morts, de nou el pou, les agulles, el cinabri. El miratge de la casa buida i els innocents (niños, hijos), i una veu que sotraga i commou “Mata al inocente en lugares ocultos”. L'ocultació, la foscor, el crepuscle, el riu de fang, els innocents...

La quarta i darrera part, El acontecimiento, culmina la crescuda d'intensitat d'aquest poemari que no et deixa descansar, que et corprén, que t'assalta, que et desassossega, que et porta in crescendo pels carrers deserts, noves veus, els condemnats, les execucions, les mutilacions, “tanto dolor innecesario” diu el poeta. Una última referència a la religió, a l'església, “Al Cielo le da lo mismo salvar a muchos o a pocos”. Estremidor final amb les larves que hauran de donar compte dels cossos putrefactes. Desolació absoluta, quietud.

A banda dels potents elements metafòrics esmentats, n'hi ha d'altres que recorren tot el llibre. Sols farem parament en dos: els gossos i les agulles. Sobre els gossos, diu la prologuista Luisa Pastor que “Los perros no ayudan, eso no: emergen de la noche para azuzarnos”. En efecte, els gossos no són al poemari de Manuel el millor amic de l'home, sinó bèsties ensinistrades al servei dels guardians de l'orde imposat. O potser són els mateixos guardians. Sobre les agulles, utensilis que punxen, que penetren, que junt a la espina, també present, interprete com un martiri.

Reprenent, i per acabar, aquesta atmosfera apocalíptica, que tan bé sap crear Manuel, pot fer recordar el lector el desastre d'una guerra, llunyana o pròxima, coneguda o no, actual, passada o futura. O històries d'extermini, d'holocaust, de massacres, de persecució de minories ètniques, religioses, culturals, nacionals. Històries de domini, de sotmetiment. Però també en alguns poemes la violència contra les dones, contra els infants, els innocents. És el poemari de Manuel un al·legat contra la violència i la dominació, a la vegada que una denúncia i un crit ensordidor dins un magma d'òxid i cinabri de la història violenta de la humanitat. Són els seus poemes unes mans que clamen des del fons del pou. Un poemari polifònic on el poeta dóna veu als desheretats, als innocents, als perseguits, als exterminats. Manuel ha excavat profund i amb força per desenterrar els fòssils de les vergonyes de la humanitat.

Manuel García Pérez

La bruixa Esclarmonda i el drac Marçau

Conte de Miquel Català, desembre de 2016

Escrit per a la Falla Infantil La Marina, del Port de Sagunt, per encàrrec del professor i escriptor n'Antoni Rovira.

La bruixa Esclarmonda i el drac Marçau

Comtat de Foix, segle XIII, primer terç.

Això era i no era un petit comtat medieval, a l'anomenada Terra d'Oc, on vivia una jove donzella, de nom Esclarmonda de Foix, Bigorra i Barcelona i Trencavell de Carcassona i Besiers, més coneguda per Mondeta. Ja sabeu que a la gent humil no li agraden aquests noms tan llargs de les famílies, i a ella, sempre li havia fet gràcia aquest diminutiu afectuós de Mondeta.

Des de ben petita li agradava jugar amb els seus amiguets pels carrers de la vila i pel bosc dels afores, i gaudir del meravellós espectacle que li oferia la mare natura. Sabien on trobar el cau de raboses, els nius dels falcons, el prat de la clariana on pasturaven les ovelles, la muntanya escarpada on saltaven les cabres, el riu ample i cabalós d'aigües cristal·lines, la cova dels orsos...

Un dia Mondeta marxà a caminar per la senda dels ases, per on solien transitar mercaders i viatjants, a plena llum del dia, que de nit feia por. Feia bon dia, era primavera avançada, quasi a tocar de l'estiu, i per aquesta senda paral·lela al riu s'escoltava tot un esclat de vida: piuladissa d'ocells, parrupar de coloms, raucar de granotes, l'udol de les òbiles, els brams dels ases...

Però veieu que Mondeta escoltà un crit o un soroll que abans mai no hi havia escoltat, i provenia d'uns matolls una mica allunyats. Al costat de les garrigues semblava bellugar-se alguna cosa, oïa com un plany o un lament, com el plor d'un infant. Ves per on que la nena, bondadosa com era i de cor gran, guiada un poc també per la curiositat, sense pensar quin perill la hi podia esperar, caminà unes passes en aquella direcció.

Quina gran sorpresa s'endugué la nena en descobrir un petit drac abandonat, que semblava que acabava d'eixir de l'ou, i allí estava solitari i desvalgut. Ella que sempre havia pensat que els dracs no existien, que formaven part d'històries antigues i contes de països llunyans! El petit drac gemegava, malferit, llatzerat, famolenc, tremolós. Feia pena i molta llàstima! Mondeta s'agenollà al seu costat i l'observà, intentant comprendre què li devia haver passat, pensant què podia fer per ell. S'apropà al riu i li portà aigua per beure, i amb un drap humit li refrescà la cara i el coll, també alguna petita nafra. El drac petit obrí els ulls, i en un gest d'agraïment assajà de fer un somriure, però immediatament perdé el coneixement.

Marçau, que és el nom que més tard li posà Mondeta al seu amic drac, despertà al cap de set dies. Havia lliurat una important batalla a vida o mort, i finalment l'havia guanyada. Obrí els ulls i veié una nena que li parlava, li cantava cançonetes i l'abraçava. Així havia estat durant set dies i set nits des que eixí a la senda i demanà ajuda a un carreter que es dirigia cap a Foix. El pare de Mondeta no hi era molt d'acord de donar allotjament a un drac al petit palau on vivien, però ella li ho pregà tot posant una de les millors cares de llàstima. Son pare, en Roger Bernat I, comte de Foix i governador de Provença, homenot gros i d'excelsa bonhomia, no es resistí molt i aviat accedí de complaure la seua filleta.

L'havien instal·lat a la cambra de la torre, el lloc més elevat de la vila, que havia servit de guaita en temps d'hostilitats amb els francs. Marçau obrí els ulls i intentà posar-se dret, però encara no tenia forces suficients. Mondeta passava més hores a la torre que a qualsevol lloc de la casa. Eixia poc i els amiguets anaven a veure'ls a palau, que ara ella no podia, que havia de tenir cura de Marçau, alimentar-lo i mimar-lo, que havia patit molt, per ser tan petit. Poc a poc anà guanyant pes i fent-se fadrí, que tenia bona gana i menjava de tot: arròs melós, gambes i cigales, llobarro amb carxofes, xulles de corder amb ou caigut i creïlles, i com era tan llépol, quasi sempre repetia de postres i gelat de molts sabors, de nata, de maduixa, de vainilla i de xocolate sobretot.

Tan fadrí es féu que en quatre setmanes ja no cabia al llit i dormia en terra, i en poc més treia una orella per la finestra i la cua pel balcó. I les ales, quan les desplegava, omplien parets i sostre de la cambra, com si estigueren dins d'una tenda de campanya. No cal dir com de bé s'ho passaven Mondeta i els amics jugant amb en Marçau, qui reia molt quan li feien cusquerelles, i un dia, de tant que rigué, se li escapà una flamarada de foc que quasi cremà els llençols i la tauleta.

Anava sent hora de canviar-lo d'estança, i així ho feren, a partir del dia que alçà el vol des de dalt de la torre i meravellà tots els xiquets d'aquella terra. Ja era tan gran que no cabia en cap cambra, aleshores decidiren que dormiria a la plaça Major, i els dies pluja, sota un cobert que hi havia per a les nits de festa a la vila. Marçau i Mondeta eren amics inseparables, i el poble vivia dies feliços.

Però un dia d'aquells dies les coses començaren a canviar pels habitants del País d'Oc. Els interessos expansionistes dels veïns del nord, els francs, que volien les seues terres, aliats amb les forces dels croats enviades per un Papa que no veia amb bons ulls com practicaven la religió cristiana en terres càtares, provocaren una sèrie de massacres en algunes viles importants, i una persecució dels germans de fe cada vegada més asfixiant, fins arribar els temps de la Inquisició. Els bons homes o bons cristians, que era el nom que rebien els cristians càtars o albigesos, foren acusats d'heretgia, perseguits, tancats i cremats en la foguera, pràcticament exterminats aquells que no hi van poder fugir.

Foix i Montsegur foren els darrers bastions de la fe cristiana càtara occitana, i Mondeta, Esclamonda, la filla del comte de Foix, fou feta presonera acusada de bruixeria per la Inquisició, i condemnada a morir en la foguera. El drac Marçau també fou nugat a la plaça, com una prova més de la bruixeria de Mondeta. Dies tristos pel País d'Oc. La jove donzella que era Mondeta no entenia per què passava tot això, ni quin dret tenien de fer aquelles massacres en nom de la creu de Crist, ja que ells practicaven la seua fe el més fidelment que podien. No ho entenia. No ho entenia!

S'apropava el dia de les execucions, i l'inquisidor tingué la brillant idea de fer encendre les fogueres dels que anaven a cremar amb el foc del drac, per després cremar-lo a ell també. I així es disposà tot. I arribà l'hora! Mondeta i altres dones acusades de bruixeria, i altres acusats d'heretgia, eren tots nugats a un pal al mig de la plaça, i als seus peus tot de feixos de llenya ben untats de greix i altres substàncies adustives.

La plaça era tota rodada de soldats, per impedir qualsevol intent de rebel·lió o d'alliberar els condemnats. Dugueren Marçau davant n'Esclarmonda, i el feren rabiar, li clavaven llances en la pell per enfadar-lo i que tirara foc per la boca. Però Marçau la reconegué i no estava disposat a deixar que ningú li fera mal. Girà el cap cap al costat, i llançà foc contra les cordes que el nugaven. D'un bot s'alçà i desplegà les seues enormes ales. Ni mil, ni deu mil soldats tindrien bastants forces per subjectar-lo. Llançà algunes flamerades contra inquisidors i soldats, i tots eixiren corrent. En aquell moment, i abans que tornaren amb reforços, els amics de Mondeta i altres veïns s'afanyaren d'alliberar-los. Tots aquells que pogueren aprofitaren per fugir, abans que hi tornaren les tropes armades, fins més enllà del Pirineu, on els francs ja no s'hi atrevirien. Altres fugiren a refugiar-se a Montsegur, fortalesa inexpugnable.

Per la història sabem que el País d'Oc mai més no tornà a ser igual, i perduren antigues llegendes que diuen que la jove Esclarmonda aconseguí escapar del setge a Montsegur: Mondeta s'envolà convertida en una coloma blanca, acompanyada del drac Marçau, i asseguren que s'endugué el Sant Grial ben lluny d'aquells invasors que havien perseguit els càtars cristians de la Terra d'Oc.

Guillem de Belibasta

Sant Mateu, abril de 1317