Biblioteca
Pública de València. 31 de marc de 2017.
Erem
hostes del bes i la insistència,
Uns
territoris radiants, els únics,
I
l'argument negador de la nostàlgia.
JOAN
FUSTER.
Democràcia i Poesia. Joan Pau Cimarro
Com
un geni maligne, que s'ha instal·lat entre els nostres pitjors
malsons, l’ascens de l’extrema dreta arreu d’Occident, i del
fanatisme religiós, com a reacció entre països sotmesos a
l’imperialisme postcapitalista, sembla que moltes persones de bona
voluntat, lectores i tremoloses front a un futur de pobles àgrafs,
ens hem quedat...sense paraules.
El
Cavallet de Mar,
que dóna nom al tercer poemari de Miquel Català Llàtzer,
és un ésser viu fràgil i vulnerable a la contaminació i
toxicitat que s’estén arreu de mars i oceans del nostre planeta.
Un planeta on la diversitat biològica, i lingüística, sembla
amenaçada. El Cavallet de Mar és un mascle atípic que cria,
literalment, la seua descendència al seu cos. És, per tant, el
paradigma del que pot ser un model antipatriarcal. Recordem que el
patriarcat es recolza en la històrica divisió sexual del treball,
on les dones es dediquen a la criança de la descendència i al
manteniment de la llar i els hòmens al treball a l’exterior.
Simbolitza aquesta estranya bèstia que sembla treta d’un conte
fantàstic, un futur que, com una llavor, ha de créixer als nostres
cors si volem canviar les societats on, el domini dels hòmens sobre
les dones està farcit d’una violència que és necessari, entre
tots i totes, excloure de les nostres societats, si les pretenem
veritablement democràtiques. Cal constatar que el patriarcat, el
domini violent històric dels homes sobre les dones, juxtaposat a
l’explotació capitalista, es converteix en un sistema de domini
formidable, al combinar l’explotació entre gèneres amb
l’explotació entre “iguals”. A continuació, exposarem
l’anàlisi d’alguns dels poemes que poden ser eines de combat per
una societat democràtica, amenaçada per l’expansió dels
neofeixismes entre les antigues democràcies liberals, ja en
decadència pel poder de la globalització capitalista ja anunciada
per Marx al Manifest Comunista.
Al
poema “Creació” inclòs al poemari Cavallet
de Mar, l’autor Miquel Català,
desplega una denúncia del creacionisme, com a bogeria capaç de
“tortura, inquisició” i maldat. En aquestos temps que corren,
l’accés a la Presidència del, encara, país més poderós del món
(almenys militarment i cultural), del neofeixista Donald Trump, amb
el suport de la dreta religiosa i xenòfoba, fa més actual que mai,
dissortadament, alguns dels poemes inclosos al poemari. L’ascens
del racisme i de l’extremisme de dretes a l’Europa occidental és
un fenòmen que no ens ha de sorpendre, donades les circumstàncies
històriques que ens han tocat viure. Circumstàncies que la poesia,
entesa en un sentit ampli i no sols com un estil literari, pot
combatre, i està obligada a fer-ho, si vol sobreviure, com la
democràcia, a l’allau d’extremismes i fanatismes, ja siguen
religiosos ja siguen els extremistes neoliberals del pensament únic.
Recordem que, quan parlem de “liberals” ho diguem en el sentit
del millor de la tradició liberal de Stuart Mill i Bertrand Russell,
i en el mateix sentit que s’utilitza als Estats Units, com el d’una
mena d’extremista allunyat dels “valors” de la tradició
cristiana i puritana.
La
figura del 45è president dels USA és el paradigma de l’ignorant
perillós que pretén, malgrat la seua defensa de l’aïllacionisme,
augmentar els pressupostos militars i forçar als europeus a fer el
mateix. I les armes són, per a usar-les, clar està. Miquel Català
ho diu al poema “Sense la Guerra”: “bombes sobre la població
civil/ insultants governs assassins/ braç executor d’honors i
estrelles/ bombes i més negres bombes/ entre els cadàvers romputs
de dones, infants”.
L’augment
de la xenofòbia és una altra de les espentes de la dreta als USA i
a Europa. Recordem que la por, és un altra de les emocions bàsiques,
que millor utilitza la industria cultural i la política. Al Pròleg
de Cavallet de Mar
(2015) recordàvem la tesi d’Umberto Eco, tesi sociològica
publicada als anys setanta del passat segle, que anunciava que
entràvem a una nova Edat Mitjana caracteritzada per l’extensió
dels cultes herètics, la por als altres, la por a l’extensió de
les pandèmies, la repressió de les diferències i el trencament
lent però sense pausa, de la pax
americana. La nova Presidència de
Trump ha agafat la xenofòbia com a bandera per a recuperar l’orgull
americà. I el cas americà és un cas evident on les diferents
cultures són segregades per intentar amagar les diferències
econòmiques. Al poema de Miquel Català “Mestissos” se’ns
recorda que som mestissos “de sang beduïna/lliure i esclava”. En
realitat, com recordava un personatge anònim, tots som fills de
migrants, des de els antics...Neandertals...En el poema “Oda a
Barenboim” se’ns transmet la idea de que tots són iguals ja que
tots són diferents, independentment de races i religions i gèneres
“tots són éssers humans/el somni pot començar”.
Hem
de considerar una línia de continuïtat entre la xenofòbia, el
racisme, el masclisme i les altres fòbies, com la fòbia a la
homosexualitat o la transsexualitat, i hem de considerar aquestes
fòbies com forces que destrueixen la democràcia i la convivència.
És necessari un far que il·lumine, que done llum a un camí a hores
d’ara a les fosques. Què pot fer el Cavallet
de Mar amb els seus símbols i la seua
poesia pausada i transparent en favor de la democràcia? La poesia,
sempre ha sigut clau de conflictes en la recerca d’una societat més
justa. Plató considerava la poesia com a font de transmissió de
valors allunyants de la veritat, en tant que sols servien per
transmetre valors d’una societat corrupta i decadent...Però Plató
utilitza també la poesia, mitjançant el mite, per reconstruir una
societat malparada per la demagògia...Per Nietzsche, no es pot viure
sense la poesia, i sense la música, i és l’alè vital que
transmeten els poemes de Miquel Català el que ens dóna la joia de
viure. Cavallet de Mar és
un goig per als sentits, des de temps arcaics: “antigues solituds
de l’home nu/assalten la memòria sotmesa/a velles i negres
pors/oblits expulsats al buit/ remotes servituds” diu a “Dona
Elèctrica” un dels meus poemes favorits on es concreta en l’origen
del món totes les nostres emocions bàsiques actuals...Emocions com
la ira, “fins arribar a la mar/origen de la vida/on dormen els
records/. Hem de fer-nos recordar, la nostra memòria primitiva
enmagatzemada en el racó reptilià del nostre cervell, que les
nostres emocions bàsiques són les mateixes que les de l’ésser
humà primitiu.
Tanmateix les nostres eines per combatre-les, i que
tinguen la seua força al nostre favor, són insuficients, i sense la
força del mite i de la metàfora, la democràcia no té defensa per
si mateixa, ja que, cal recordar, el llenguatge humà és la base de
tota lliure comunicació i tota metàfora, no sols és una forma, té
una base cognitiva i una base emotiva. Cal constatar que la dreta i
els neofeixismes saben fer un bon ús d’aquestes eines
comunicatives, mentres que l’esquerra, per motius que l’acosten
al racionalisme i a l’enfrontament, raó front a les dubtoses
passions, sempre ha utilitzat de forma deficient aquestes eines, a
més a més de forma inconherent i contradictòria (com ens recorda
el psicolingüística Georg Lakoff). Els bons arguments són
necessàris però no suficients, però per enfrontar-se a la
progressiva implantació en les consciències de les persones de les
classes populars, l'homofòbia i el racisme, també són necessàries
les emocions bàsiques, com la tristesa i l’alegria.
Per poder situar-nos en un món ben diferent, substancialment diferent del món de l’ésser anomenat “primitiu”, un món tecnològic, confús i ple de l’agressivitat del luxe d’uns pocs i la misèria de la majoria dels habitants del planeta de les desigualtats, que semblem imparables, dels neofeixismes que envolten les expectatives i auspicis dels savis ignorants, assessors i tecnòcrates dels governs de l’extrema dreta o de la decadent socialdemocràcia, les nostres eines no tenen l'eficàcia del populisme que s’estén arreu d’Europa i els USA. Poden ser combatuts el racisme, la xenofòbia, amb la poesia, poesia senzilla i humil com la de Cavallet de Mar? És evident que el risc i l’amenaça del canvi climàtic és una realitat. Risc i amenaça que neguen, interessadament, els senyors de la guerra i els fanàtics religiosos, que volen fer tornar les nostres societats a una nova Edat Mitjana, coneixen el poder de la metàfora, el mite, les emissions de ràdio i aquells fanstamagòrics vídeos on els fanàtics de DAESH* tallen el coll de periodistes segrestats, són plens de poemes èpics, els mateixos caps que pretenen, al menys de moment metafòricament, tallar, l'extremista nou president dels USA.
Al
Cavallet de Mar s’estenen
totes les mostres de l’amor i de la identitat entrevista. Totes les
mostres de l’amor, ara perseguit pels malfactors que ocupen poders
i presidències poderoses amb directius i prohibicions que volen
fer-nos tornar a una nova Edat Mitjana i front a la qual hem de
brandir...la bellesa que traspua poemes com “El comptador de
paraules” on “la memòria blanca dels amants” és el racó on
s’amaguen totes les emocions que fan de l’amor la nostra eina més
essencial per combatre un món feixuc ple d’incertesses que munyen
les nostres ments: “en quin racó precís de la nostra ment et
podré guardar, estimada, a fi que cada instant del teu amor perdure
fugaç, etern, com una flor”. És eixe impuls de l’amor “hereva
de flaires prehistòriques/testamentària de tots la tendresa de les
mares”, com assenyala al poema la “Dona Gatera”, el que ens
empeny en la lluita contra la mediocritat, un altre dels objectes de
crítica i denúncia del poemari. L’home indiferent, apolític,
disglòssic, ignorant de les seues arrels, és “L’Home estàndar”,
analfabet funcional que “té una hipoteca/com una taca/la duu en la
cara/també en el cul”. És precís que un torrent d’una tempesta
d’aigua, com assenyala al poema “Diluvi”: “un diluvi
universal/que netejarà del món/pirates polítics/banca usurera/tota
la inmundícia/ d’un sistema corrupte.”
Cavallet
de Mar és un poemari d’aparença
senzilla, però amb un treball subtil, com als poemes finals “Pensar
en la vida”: ”Pensar en la vida/com un cant alegre/un somriure
franc/quan ella et mira/com no ho han fet mai/. Poemes finals on la
identitat del poeta sembla desvelar-se. Si ja al principi del
poemari, l’escriptor semblava un ésser sospitós “com a lladre
de paraules...que et pot arribar a furtar el cor”, a la part final
del llibre, al poema “Jo sóc aquell” destil·la la seua senyal
personal de poeta dibuixat en un paisatge oníric i real, alhora, o
millor dit, entre eixe territori entre el somni i la vigília on els
éssers privilegiats com Miquel Català
Llàtzer, sensibles i epicuris, saben
trasmetre emocions. “La llum del far”, un dels últims poemes,
ens il·lumina amb la sensació destacada que la poesia pot vèncer,
a aquest malnats del neofeixisme, que ens pretenen governar des de
la por i la tristesa. Per tot això la poesia no sols ha de ser
llegida i recitada, en un acte públic o en la intimitat, sinó que
ha de cantar-se, pintar-se a les parets, escampar-se en tots els
formats possibles, des de les xarxes socials als papers i pamflets.
Joan Pau Cimarro, 31 de març de 2017
