dimarts, 6 de novembre de 2018

Ressenya: Entre les urpes del gat



Ressenya de la novel·la Entre les urpes del gat, de Manel Alonso.


Miquel Llàtzer Català.
5 de novembre de 2018

Ambientada en temps de la dictadura, en la dècada dels 50, a una vila valenciana de nom Pouet, que no és altre que el significat de Puçol, del llatí Puteolum, però que bé podria descriure l'ambient de qualsevol altre poble valencià d'aquell temps, amb les seues intrigues, misèries i històries, reals o imaginàries, que ja formen part de la seua idiosincràsia.

És una narració pertorbadora, d'àgil lectura, que ens endinsa en un passat recent esguitat d'elements de la nostra història més fosca, amb una trama detectivesca per esbrinar l'autoria d'un crim que ocorre ja al primer capítol de la novel·la. Conté també el relat altres ingredients que fan la lectura atractiva, com els somnis o els viatges en el temps. I la figura del gat, present al llarg de tota la narració.

Al capítol I es desplega gran part de la informació necessària per entendre la trama, cosa per la qual recomanaria una lectura atenta i, si cal, amb anotacions. La mort que investigarà l'aprenent de detectiu Joan Claramunt, deixeble del professor assasinat, pot estar relacionada amb alguns dels personatges o elements que hi apareixen, Batiste Queralt, Dolors, i uns documents descoberts a un dietari pel mateix professor. El dietari pertanyia a un metge d'un segle abans, que el porten a uns documents del palau arquebisbal de Pouet, que parlen d'uns antics cavallers de l'Orde del Temple, que des de l'època medieval foren acusats i perseguits per la Inquisició. En aquests documents apareix en Torrefosca, un Gran Mestre de l'Orde en temps que haguéren de fugir i refugiar-se a Mèxic.

Aquest entramat incial, junt al fet que el professor era Doctor en Història Medieval i tenia estudis sobre els antics càtars i altres ordes religioses medievals, m'ha recordat altres novel·les, com La profecia del llorer, d'Antoni Rovira, i la mateixa El nom de la rosa, d'Umberto Eco.

A partir del capítol II i successius, l'acció gira al voltant de la investigació del crim, amb tot d'aparicions de nous personatges característics d'aquell ambient sòrdid de postguerra. A un petit poble, tohom es coneix, tohom vigila, tohom sap tot de tots, fins al punt que la vida pot arribar a ser asfixiant. Històries d'herències, de propietats, del passat polític dels dos bàndols de la guerra, de pretensions amoroses, de fills il·legítims...

Tot això va conduint-nos a les tres línies d'investigació que mamprendrà Joan Claramunt, el jove deixeble. La primera sobre una trama corrupta d'especulació urbanística, amb uns actors. La segona al voltant de la idea d'un crim passional, al voltant d'un suposat triangle amorós. La tercera al voltant de l'enigma històric d'en Torrefosca i l'Orde del Temple.

Personalment he gaudit amb les disquisicions del professor que recordava el deixeble, en un intent de fer memòria de les seues paraules per investigar el crim, al voltant de temes com la demència, els paradisos perduts, la justícia, la corrupció, el poder, l'amor i el propi ésser humà. I he gaudit també amb la part final, amb la referència als inferns de les biblioteques, que també m'ha recordat alguns passatges d'El nom de la rosa, i amb l'espill i el gat, que semblen la porta a una altra dimensió.

Per últim, fer esment que, la Dolors, no sé exactament per què, m'ha evocat el personatge de La Regenta, de Leopoldo Alas “Clarín”, i de l'homenatge que al meu parer fa l'autor a personatges ben reals, com el mateix cognom Claramunt, futbolista mític del València als seixantes i setantes, i veí de Puçol, sa mare amb el malnom de la Reineta, i la mare del propi autor, de malnom la Perla. També apareix una referència molt clara, encara que amagada, a un poemari de l'autor, Si em parles del desig. I alguns dels personatges del llibre són personatges d'altres relats seus, com ara el famós Torrefosca, antagonista en la seua primera novel·la La maledicció del silenci.

M'he quedat amb ganes de més, i crec que la història té elements per poder seguir indagant, i per què no una segona, i una tercera part. La història d'en Torrefosca, així com la de Dolors, o la dels mateixos “amos” del poble, que encarnarien els partidaris de l'especulació urbanística i la desfeta del poble, podrien ser molt interessants.

I qui vulga més informació que llija la novel·la, que ja n'he donat amb escreix.




dilluns, 8 d’octubre de 2018

Poema a Mari Rosa

5 d'octubre de 2018, Sant Patrici, Alginet. 

Celebrem la jubilació de Mari Rosa Diranzo.

Poema recitat
https://youtu.be/Hrgj_UaXW6w

Lletra

MARI ROSA

Mari Rosa té un secret
Tan gran com una olivera
Guarda a un gran bagul de roba
Mil records, tres mil paraules
D'una vida i d'altres vides
D'un país que el temps contempla

Com arbre migrat, petita,
Aviat fou desarrelada
Anà a parar a la France
Per bé que a terra occitana
On els habitants es troben
Com ací, estrangers a casa

D'aquella terra i d'aquesta
Dels records i les vivències
Nodreix la seua passió
Ella és mestra i conta coses
De trens i vies enyora
Una vella locomotora

També tingué un nou veí
Prop de casa, al carrer Blanc
Que li ensenyava valors
Vetlava per una nena
I també la protegia
De qualsevol injustícia

De gent que viu al camí
I una altra que resta al marge
Ens ha parlat amb coratge
A la darrera novel·la
Feu el favor i llegiu-la
Perquè no és cap bagatel·la

L'ofici de mestra acaba
Mitja vida de docència
Ara cert que tindràs temps
Per la família i amics
I per contar-nos més coses
Tu, que tens tanta paciència


Que tingues molts anys de joia, un temps llarg, creatiu i fructífer. I molta salut !!!!

MIQUEL CATALÀ

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Breu apunt del recital a Girona 28s


Breu apunt del recital a GIRONA

El passat divendres, 28 de setembre, vàrem ser a Girona, a la Biblioteca Pública Carles Rahola, per presentar els nostres darrers treballs poètics, Cròniques de vodevil, d'en Vicent Rubén Pascual Pla, i La llum del far, d'en Miquel Català, en un recital conjunt.

El mateix divendres, a les 14.30 h., eixíem d'Algemesí, acompanyats de qui exerciria de presentador i rapsoda, n'Eduard Sarrió Camarasa, i l'amic en Joan Carles Morales, tots dos homenots de vasta cultura. Allà, a Girona, i procedent de Malgrat de Mar, ens esperaria la poeta na Montse Pellicer, qui ens havia d'ajudar també en la rapsòdia.

Passades les set de la vesprada, i amb un públic heterogeni, pel que fa l'edat, d'una trentena de persones, començà la presentació, amb la música de fons del toc de la Muixeranga, i algunes imatges d'aquestes torres valencianes tan identitàries del nostre poble. També poguérem escoltar la versió per a guitarra d'aquesta música feta pel nostre amic n'Àlvar Carpi.

En Sarrió parlà de llengua, cultura, identitat, i després passà al currículum poètic i professional dels dos autors, els oficis i la dedicació a la poesia i l'espectacle poètic. En acabar, ell mateix encetà la rapsòdia amb un poema de cada autor, per després donar pas, successivament, a Montse Pellicer, Rubén Pascual i Miquel Català, tot alternant poemes d'un i de l'altre, fins a un total de deu.
Per acabar el recital, els autors havíem compost un poema a dues mans, fet expressament per a l'ocasió, que recitàrem entre tots quatre, amb referències i mots clau dels deu poemes seleccionats, i que porta per títol La ballarina del far. Un experiment agradós, i al nostre parer, reeixit.
Entre el públic assistent, a destacar alguns amics del món de la poesia, com la pròpia Montse, el poeta en Jaume Carbó, el professor en Lluís Lucero Comas, i Aura Produccions, un grup de joves estudiants de quart curs del Grau en Audiovisual i Multimèdia de l'Escola Universitària ERAM, que estan fent un curtmetratge sobre poesia, escena i rapsòdia, que observaren el recital molt encuriosits.

Girona, 29 de setembre de 2018


dijous, 6 de setembre de 2018

Poema de Joan Margarit


Poema de Joan Margarit

De Estació de França. Hiperión. 1999


FINESTRA ENCESA

La nit cau per cornises i motllures
esborrant les finestres de l'hotel.
Me'n vaig anar deixant-te oberta a l'alba,
damunt del llit, la Ilíada amb la carta
atapeïda als marges i als espais
que deixaven els versos i on et deia:
Això deu ser una cosa prohibida,
embrutar amb un missatge aquest poema.
Però, tu i jo, de coses prohibides
n'hem fet moltes junts.
Ara em fa por la vida que comença
quan surti cadascú sol als carrers.
Uns altres hostes han encès els vidres.
Mai no he pogut entendre quina força
vaig tenir per deixar-te, o quina força
em va faltar en no quedar-me amb tu.


Poema tret de : Joan Margarit Tots els poemes (1975-2010)

La primera imatge, la de dalt, treta del blog
https://trianarts.com/joan-margarit-suplica/#sthash.zGt3xt0I.dpbs

dimecres, 5 de setembre de 2018

Poema de Miquel Martí i Pol

Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol *

Poema de Miquel Martí i Pol

De Primer llibre de Bloomsbury. Poesia completa. La butxaca. Ed. 62

43

De la finestra estant
veus la tarda tranquil·la
que s'aclofa damunt
un dens coixí de xiscles.
A crits maten els uns
la solitud dels altres.
Tens rústegues les mans
de tant palpar l'escorça
dels mots, bo i percaçant
l'encaix que els justifica
i n'exalta el sentit.
No et dol l'espera, et dol
el temps que no fa fressa
quan cau al fons del pou
d'aquesta espera incerta.
Tot et constreny i tot,
alhora, t'allibera.
Molt més enllà que el joc
que assages, hi ha el silenci
que a poc a poc et creix,
fecund, a les entranyes.


*La imatge amb Llach treta del blog  Envoltats de literatura
http://litecat1batcasp1314.blogspot.com/2013/11/lluis-llach-i-miquel-marti-i-pol-lluis.html


dilluns, 3 de setembre de 2018

Recital a GIRONA

Recital a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona

CRÒNIQUES DEL FAR

Miquel Català / Rubén Pascual, poetes

Hi col·laboraran Montse Pellicer i Eduard Sarrió (rapsòdia). 
Joan Femenia, encara que figura al cartell, no ens podrà acompanyar.

Es tracta del recital d'una barreja de poemes d'amdós autors valencians, la major part dels quals dels seus respectius darrers llibres publicats, La llum del far, de Miquel Català, i Cròniques de vodevil, de Rubén Pascual.

De ser possible hi comptarem amb acompanyament musical.
Amb la col·laboració de
Montse Pellicer

Eduard Sarrió



diumenge, 2 de setembre de 2018

Poema de Fina Cardona


Poema de Fina Cardona

De Plouen pigues. Tres i quatre. 1978

Deixo
l'exili
d'una vida.
I trobo
la presó
del camí.

De la primera part, Forats de somni.



dilluns, 20 d’agost de 2018

Poema de Joan Vinyoli


Poema de Joan Vinyoli

De CANTS D'ABELONE, dins Poesia completa. La butxaca. Ed. Empúries

(X)

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa.

Poema de Manel Alonso


Poema de Manel Alonso Català

De Si em parles del desig, Onada Edicions, 2010.

11

EL SEU COS és el ferro ferm, voluptuós, incandescent,
que imprimeix la ubèrrima geografia de l'univers
sobre els llençols pulcres, albins, hospitalaris,
que inexorablement incita a l'aventura.


divendres, 17 d’agost de 2018

Fragment de Salvador Jàfer


Fragment de Salvador Jàfer
Reflexions, o teorització, sobre el fet poètic.

De  L'energia és el subjecte del poema (1984)

...
La vaguetat del llenguatge és el tel que envela el futur, la imprecisió expressiva de l'obra oberta, un devessall d'aigües podrides. I no s'ha de tancar el riu ni la presa, perquè ens ofegaríem, però el mar literari és brut, és envejós, és mitòman, grandiloqüent, escàs de transparència. Hi ha excés de paraules posades en tirereta, excés de vocabulari fals (mal usat o inutilitzat), excés de pantomima, poca densitat en la significació, poques paraules fortes, braves, massa brosta i poca poda. És la pràctica d'esporgar la que fa l'arbre generós.
...

Podeu consultar el text complet a:



dijous, 16 d’agost de 2018

Poema de Maria-Mercè Marçal


Poema de Maria-Mercè Marçal

De Sal oberta, LLibres del Mall, 1982

V

DECAPITACIÓ-80
                                          Homenatge a Pere Quart

Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he aprés
i de l'escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest
sense trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.


Tret de Llengua abolida (1973-1988)



Poema d'Eduard J. Verger


Poema d'Eduard J. Verger

De Com si morís (Gregal Llibres, València), 1986.


II
Veus sense son. Aquella mar. Naufragi.
No em reconec. La llum aquesta em dol
com si morís. Claror, paor de segles.
Com si morís. I res no sé, però
 
res no m’és nou dins la tenebra encesa
d’aquestos ulls on el matí s’adorm:
senyals ha vist d’aquesta antiga flama
la cega nit que es reconeix en mi.
 
Sobtadament, enllà de l’oblidança,
quelcom dins meu respon al seu ver nom.
L’antic soroll de les bleixants onades
cremava al fons amb unanimitat.
 
Véns de la son, darrera espurna amada,
púdic record que et vols morir tot sol,
que et vols morir, secret vestigi, cendra,
dins mi que et sóc, dins qui et va viure, foc,
 
cendra d’amor, adelerat silenci
on som sens fi, car no et sospita el temps.
Ma quietud per sempre més fugint-te
m’allunyaré de mi fins al retorn. 


dimecres, 15 d’agost de 2018

Poema de Joan Navarro


Poema de Joan Navarro

De El plom de l'ham, LII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

NEU I VIATGE

II

Llaurar el buit d'questa terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



dimarts, 14 d’agost de 2018

Poema de Marc Granell



Poema de Marc Granell

De Tard o d'hora. 2006


PONT-NEUF

                                                                      Per a Anna

Era nou el pont mentre plovia
mansament sobre el riu,
mentre hi queia
amb la pluja la llum d'abans de tu
i s'hi ofegava.


Dins de Poesia completa 1976-2016


dilluns, 13 d’agost de 2018

Poema de Maria Josep Escrivà


Poema de Maria Josep Escrivà

De Flors a casa, premi de poesia Jocs Florals de Barcelona 2007

Edicions 62. 2007


PARC DE L'EST (Campanars de diumenge)

dins del tercer bloc de poemes que duu per títol La casa sota la lluna.



En un til·ler,
dues tòrtores callen
sota la pluja.
Com si enllà de la branca
no existira ciutat.





divendres, 10 d’agost de 2018

Poema de Vicent Penya


Poema de Vicent Penya

De L'efímer i l'etern, 13è premi de poesia Vila d'Almassora. Onada edicions. 2018


LA FORÇA REFULGENT DEL POEMA


Amb bona lletra
el poema perpetra
uns crims terribles,
converteix en visibles
els secrets que penetra.




dijous, 9 d’agost de 2018

Amor cruel. Narcís Comadira


AMOR CRUEL. 

De Terra natal. 1978. Narcís Comadira.


Amor cruel, escolta'm,
per tu el meu cos tremola,
per tu, ¿no ho veus?, s'escolen
setmanes de delit.
Sóc erm si tu m'oblides,
desert, i sóc tartera.
Amb tu sóc terra humida,
amb tu jardí florit.

Marcit si m'abandones,
sóc pols de vidre i marbre.
Amb tu sóc sang, sóc febre,
sóc vida, sóc neguit.
Sóc cec quan tu m'esquives,
sóc vell i sóc cadàver.
Amb tu sóc un salvatge,
amb tu sóc assassí.

Tu i jo ens rebolquem junts
per prades oblidades,
tu i jo sentim músiques
que ja no sent ningú.
Els músculs se m'enduen,
per fosques abraçades,
a balmes de silenci
on regnes només tu.

Amor cruel, oblida'm
per última vegada.
Ja sé que no m'estimes
i encara sóc feliç.
Sóc foc lluny dels teus braços,
sóc vent sense els teus llaços,
si et perdo, aquesta terra
se'm torna paradís.


dilluns, 9 de juliol de 2018

dimarts, 3 de juliol de 2018

El poeta Manuel García ressenya "La llum del far"

Miquel Català publica La llum del far, un poemario sobre la velocidad de vivir

La poesía del autor valenciano reflexiona con total sinceridad sobre la resignación a morir ante el paso del tiempo.
Manuel García Pérez. 03 de julio de 2018 (15:49 h.)

Si algo caracteriza a la poesía de Miquel  Català es su sinceridad. Lejos del postureo de corrientes snobistas y modas cibernéticas, La llum del far es un poemario eminentemente elegíaco donde el autor de Algemesí reivindica las hondas preocupaciones de las que el ser humano no puede deshacerse por mucho que lo intente.

La aparente sencillez de su poesía es un tributo a la claridad con la que el paisaje nos confiesa nuestra fragilidad, pues somos un elemento más que el paso del tiempo consumirá, transformando y disgregando por veneros de sombras y recuerdos.
No hay mentiras en la poesía de Català; sus versos, nada oscuros, sentencian que el tiempo es la velocidad de vivir y que, pese a nuestra obstinada huida hacia delante cuando somos testigos de la muerte, nada ni nadie puede salvarnos.
Sin duda, estamos ante un poemario de madurez, de lúcida contemplación ante lo que parece tan evidente como irresoluble, ante lo que se muestra con decisiva violencia sin que podamos evitarlo. No queda otra cosa que la actitud estoica que adopta Català y que arraiga en el misterio de la resignación, flagrante y hermosa a través de la palabra, como si la poesía fuese una forma de redimirse: "solament l´amor que sents per ella et redimeix/ solament que l´esguardes en blau jorn de blanca vall/ ulls felins, pantera negra que em traus l´alè/ bells malucs de rodones formes que em torben bé" (pág. 41).
Y el amor. Siempre el amor. La presencia física de alguien. La suavidad de una caricia. La ternura de una mirada lánguida y lejana. La sombra de alguien a quien deseamos y que el tiempo nos hurtó más de una vez. La llum del far es encontrar el sentido de la existencia en la entrega al otro, una existencia amenazada, quizá inútil, pero preñada de pasión, de una pasión que retorna una y otra vez a través del recuerdo de los días felices: "vine, vine, vine, vine amor/ vine corrent als meus braços de seda/ que són suaus i tostemps són ben forts/ sostindran el feixuc pes de la llarga espera" (pág. 20).

Dividido en tres partes, La llum del far, publicado por Neopátria, nos adentra en tres maneras de comprender el amor que conduce a la plenitud de una vida vivida desde la aceptación de su finitud; una primera parte, Perfum, donde el autor reflexiona sobre la caducidad de la vida sin ambages, sin ornamentos, buscando en la naturaleza una forma de asumir lo que tanto cuesta: "l´home lent camina lent/ atura el pas a la vora del camí/ intenta guarir ses nafres obertes/ contempla com cau/ lleugera/ una/ fulla/ seca" (pág. 17). No somos singulares, sino que formamos parte de esa esencialidad que continuamente se transforma hasta perecer.
La segunda parte, Horitzó de pantera, es la búsqueda de la evasión a través del exotismo y la fantasía que nutre los sueños, las alucinaciones, los incumplidos deseos. Solamente los paraísos artificiales, la ensoñación, la calima del mar, los oasis, la enigmática insularidad y lo salvaje parecen fundirnos con la materialidad de aquello de donde surgimos una vez y a lo que regresaremos inevitablemente: "la mar et parla i et fa sentir insignificant/ no sou res, no sou ningú, si no sou junts/ de què et serveix la vida si no tens el seu amor/ de què et serveix la mort si no ets dins del seu cor" (pág. 40).
 Y, sin embargo, nos queda una esperanza, el faro, El far; una tercera parte en la que Miquel Catalá ahonda en experiencias personales, anécdotas vitales, anodinos detalles que nos permiten entender la vida desde la sencilla singularidad de las costumbres. Los símbolos adquieren aquí el valor que no encontraron anteriormente, como si poesía y existencia se fundiesen en una misma experiencia imaginada: "encís de capvespre estiuenc sota un far que s´eleva i et mira/ un far que et demana per què vens ací malaltís, solitari/ un far que t´observa i saps que no el pots enganyar/ un far que clareja en la ment turmentada d´humans congregats/ un far que t´indica el camí ple d´esculls al capvespre estival/ ella, sempre ella, solament ella, nua i morena" (pág. 57).
Esa alusión continua al faro no es más que la consumación de una derrota, de un horizonte inalcanzable, como así reflejase también Virginia Woolf en su novela de 1927. Porque existir es intentar llegar al objetivo, evitar las ataduras, apropiarse de las Ítacas, avanzar desconsoladamente hasta una idea benigna, alentadora, que nos permita renegar de la muerte, de la desaparición.
Y, sin embargo, no hay nada malo en eso, como se aprecia en los versos de Català, sino más bien el alivio que trae consigo el hecho de admitir la verdad. La muerte posibilita que nuestra vida adquiera el mayor de los sentidos. Quizá el amor, su contemplación, su posible realidad más allá del faro. De su luz.
Ressenya publicada a MUNDIARIO
Imatge del 23 de juny de 2016, amb el poeta Manuel García, a l'estació de Xàtiva, després del recital que vàrem fer junts a la presó de Picassent.

dimecres, 13 de juny de 2018

LA LLUM DEL FAR a Torelló



Presentació a TORELLÓ, comarca d'Osona

LA LLUM DEL FAR,  de Miquel Català.

BIBLIOTECA DOS RIUS, divendres, 29 de juny de 2018, 19 h.


Presenta  Jordi Dorca, poeta

RECITAL DE POEMES

Rapsodes de la Vall del Ges, amb companyament musical




diumenge, 13 de maig de 2018

Alacant III festa poesia. Miquel Català recita



III Festa de la Poesia. Universitat d'Alacant.

Miquel Català recita un poema inèdit, que formarà part del volum antològic de la
III Festa de la Poesia.



*Tots els drets del poema reservats al Registre de la Propietat Intel·lectual de València.


Més imatges de la Festa




dissabte, 28 d’abril de 2018

"La llum del far" a Palma


LA LLUM DEL FAR   MALLORCA

Miquel Català

Lloc: Biblioteca Ramon Llull, PALMA
Dia: Div, 25 de maig de 2018, 19 h.

Presenten Sumsi Massanet i Joan Femenia

RECITAL DE POEMES

Mila Pérez Montaud, Ester Vila, Joan Femenia, Sumsi Massanet, 
i la col·laboració especial de Jaume Ferrà

amb companyament musical:  Vir Camarasa i Tomy Colomina








ONA NUA canta L'home lent

ONA NUA canta L'home lent, del poemari "La llum del far"


Ona nua improvisa i canta un poema de Miquel Català, durant la seua actuació a l'IES Mestre Ramon Esteve, del Marquesat. Tot un detall per la seua part.

https://youtu.be/g-uNmhsgTWE


Diu ONA NUA:

L'HOME LENT de Miquel Català 
M'encisa exposar-me al perill de la improvisació més absoluta.
Minuts abans Miquel em va regalar el seu darrer poemari, en vaig triar aquesta i sense pensar vaig fer uns acords i vaig obrir la boca. No té cap secret més que perdre la por a resultar ridícul i tractar de impregnar-te de les paraules què vas llegint. 
És rotllo fer puenting. Deixa palesa la teua immediata emoció, sense poder vestir o disfressar allò que expresses. 

27 d'abril de 2018



dissabte, 3 de març de 2018

Miquel Català ressenya Les petjades de l'home invisible



EL DARRER DIETARI DE MANEL ALONSO

Les petjades de l'home invisible”. Dietari (set. 2014 – set. 2016).


Miquel Català.
Algemesí, 3 de març de 2018

Impressions i testimoni d'un humil lector no especialista en dietarisme.

Un dietari o diari personal, sol recollir refexions en primera persona sobre vivències, somnis, records, o comentaris sobre la realitat del moment, amb periodicitat diversa. En l'actualitat, i donada la proliferació de columnistes en premsa i dels blogs personals, aquest gènere, o subgènere autobiogràfic, parent de la literatura memorialística, es nodreix d'opinadors i registradors dels esdeveniments actuals de diversa índole.

Si bé és cert que els dietaris van nàixer per a l'ús privat, personal i/o íntim, les recopilacions que han fet alguns columnistes i bloguers han fet adaptar els usos, i el concepte, o a la inversa. Hui, amb la premsa digital, els blogs, i les xarxes socials, assistim a la cerimònia permanent de seducció de seguidors, i a la publicació imminent del que escriuen dietaristes, columnistes i bloguers.

A casa nostra, els escriptors contemporanis considerats com a models són els insignes Josep Pla, Marià Manent, Joan Fuster, i Gaziel, els quals, amb el referent del segle XVI, Michel Eyquem de Montaigne (Sent Miqueu de Montanha), l'escriptor humanista del Perigord occità, marquen alguns paràmetres de guia dels dietaristes actuals i de l'assaig en general.

Manel Alonso, l'autor del dietari que ens ocupa, és un escriptor versàtil, polifacètic, hàbil, flexible, mudadís, enginyós. No solament perquè escriu poesia, narrativa, contes, articles d'opinió, ressenyes literàries i altres proses, sinó perquè si ens cenyim al camp de l'assaig, en la seua faceta de dietarista, descobrim aviat en la seua lectura la seua adaptabilitat, el seu bagatge, el seu saber fer, la diversitat temàtica, i el creuament de gèneres que es dóna en alguns grans escriptors. On són els límits entre l'assaig, o la narració, i la poesia? On són les fronteres entre la memòria íntima i personal i la crònica d'una època?

Que és un escriptor avesat en la lectura de grans figures de l'assaig ho palpem en algunes de les cites introductòries al dietari. El propi Montaigne, Pla, Fuster, Vicent Alonso, Enric Sòria i Josep Igual fan d'aparador de les intencions de Manel. I que és un gran lector ho sé també perquè seguesc la seua trajectòria, per algunes converses que havem tingut; per com és coneixedor de tot el que fan i publiquen els escriptors valencians i d'altres latituds de llengua catalana; perquè em va recomanar el blog (que ja coneixia) del meu col·lega i efímer company de la universitat Joan Garí, poeta i assagista, Ofici de lector, on ressenya les seues lectures, i em confessava la seua admiració, que és mútua.

La temàtica d'aquest quart dietari del nostre Home Invisible és extensa i variada, per això he assajat de classificar-la en uns quants apartats:

1.- De les coses íntimes. Admire la capacitat de Manel d'atrevir-se a contar certes coses públicament, cosa que jo no faria, perquè et deixen completament nu davant els lectors, per exemple les que tenen a veure amb la salut personal, estrés, gasos, tensió arterial, virus gripals..., que et poden fer semblar un hipocondríac. Però dic que ho admire perquè al mateix temps el puc sentir com una persona de confiança, incapaç de fer mal a ningú, d'una humanitat envejable. No té secrets. Dins d'aquest àmbit de les intimitats inclouré també tot allò que recorda de la seua infantesa i joventut, d'alguns familiars propers, personatges del seu poble, Puçol (Pouet, com a ell li agrada dir), del seu paisatge local, i de fets de la història, o de la seua història personal, local. Pense que també pertanyen a l'espai íntim algunes reflexions que fa mentre passeja i contempla el seu paisatge.

2.- De l'ésser humà. Enllaçant amb la intimitat, les seues reflexions sovint el porten a entaular converses quasi filosòfiques amb sí mateix, sobre la felicitat, la solitud, la mort, la incomprensió, la violència, la desprotecció de l'ésser huma (a voltes fins i tot entre els seus propis congèneres). És ací on m'agrada més la prosa de Manel, i on li veig traure més la seua ànima de poeta.

3.- De l'actualitat política i social. No és aliè a enregistrar al seu dietari fets de l'actualitat, sobretot quan es produeix alguna injustícia clarament manifesta, com en alguns articles on tracta el tancament de l'anterior RTVV, o de la nova llei educativa i les retallades, la corrupció política, la precarietat laboral, la majoria silenciosa...

4.- De llengua i cultura. És un autèntic plaer seguir la radiografia que fa del panorama poètic, narratiu, musical, i editorial valencià (i en valencià). De premis literaris, fires del llibre, recitals, actes culturals, presentacions de llibres, cancó i grups de música, exposicions d'art, del negoci editorial... I del públic lector. O no lector, ai!

5.- De l'ofici d'escriptor. I el de lector. Manel, com he dit abans, ho llig tot, o quasi. I ho ressenya. S'atreveix amb tot. Articles d'opinió en sengles columnes de diaris, dues per setmana. Columnista, dietarista, registrador de la memòria, contador de records, poeta, contista, narrador, assagista. Versàtil.

Com que altres ressenyes del dietari ja han parlat de la condició d'home subterrani, o de la invisibilitat, ho deixarem còrrer.

A voltes, quan parlem de poesia, Manel em diu: “cada vegada m'agrada més el poeta que bada”.

No deixes mai de badar, Manel !