dilluns, 19 de febrer de 2018

Joan Femenia parla de Miquel Català i la seua poesia

Joan Femenia, amfitrió al recital de LA  LLUM  DEL  FAR, parla de Miquel Català i la seua poesia.


Pego, 16 febrer 2018. Casa de la Cultura.


Bona nit, i moltes gràcies per haver vingut a la presentació del quart poemari del poeta i amic Miquel Català, “La Llum del Far”.

Conec en Miquel des de fa uns anys i he de dir que és un dels poetes a qui més voltes he recitat en la meua trajectòria en aquest món de la rapsòdia. L´he acompanayat en molts llocs i ciutats, com Dénia, Barcelona, Canet de Mar, Alzira, Xàbia, València, Algemesí, Benetússer, Guadassuar, Alcoi, Montblanc...i ara, per fi, al meu poble, Pego, gràcies a l´Associació cultural Atzaïla i a un dels seus membres més actius, Txin, i també a l´Ajuntament de Pego. Si mal no recorde, la primera vegada que li vaig recitar va ser a la llibreria Samaruc, d´Algemesí, on vaig llegir un dels seus poemes més cèlebres, Oh Lennon, aquell que deia....

és l´hora de l´alba del poble, 
del bes, de la rosa, 
dels llavis a frec de paraula, 
d´eixir de la boira...
comença a ploure pètals
de núvol blanc. 
Oh Lennon, quanta raó tenies, 
ens amaguem per fer l´amor”

I per què he estat tantes voltes amb ell?:

En primer lloc perquè m´agrada la seua poesia eclèctica, acurada, bastida des de la senzillesa però també des del risc, on ens descobreix l´encant de les paraules.

En segon lloc, perquè aquest professor de llengua i literatura catalana - des de fa vora 30 anys-, ha esdevingut un home madur (poèticament), com diríem “assaonat”, compromès en la defensa de la nostra llengua, cultura i identitat, sense màscares ni disfresses, així com també compromès amb la gent que pateix injustícies socials.

Finalment, com deia Ovidi Montllor, perquè vull, perquè m´ho passe d´allò més bé amb ell, amb el seu caràcter irònic i alegre, sovint sorneguer, amb la seua manera de gaudir de les coses senzilles, de com entenem l´amistat bastida des del respecte. En maig de l´any passat vam anar a Mallorca a una presentació però per a mi va ser un viatge molt especial perquè anava a trepitjar per primera vegada la Terra d´on venim els Femenia, la terra de Santa Margalida i la seua antiga alqueria origen de la meua nissaga. Allà, juntament amb la meua dona, Remei, vam viure moments molt especials, moments de sentiments a frec de pell que mai no oblidarem.

Com el propi Miquel ha dit en alguna entrevista, no escriu per diners, escriu pel plaer d´escriure i l´essència de la seua poesia és una barreja entre pensament i desig, molts elements del subconscient i del món oníric, de les petites coses de la vida, de les absències. Creu que alguns dels millors poemes són aquells que apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa artificis. Diu que un poema, si no li agrada a ell, difícilment li pot agradar al lector. En aquest sentit, l´escriptor i assagista Manel Alonso només posa una condició per a que un poeta l´interesse: que es faça entendre, no com aquells que només escriuen per ser llegits per altres poetes i van a veure qui fa el poema més enrevessat per poder-se lluir davant els seus col·legues. El nostre autor, Miquel Català, no pertany a aquest grup de poetes sinó que la seua poesia arriba al lector perquè la fa accesible, propera i treballada acuradament des de la bellesa de les paraules i la profunditat del missatge que ens vol donar.

 Per tant, és per a mi un plaer i goig que hui estiga ací amb nosaltres i us convide a gaudir del recital poètic que tot seguit es durà a terme. Navegueu en el seu univers poètic guiats per eixa llum del far que evita (com diu Manel Alonso) que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

Moltes gràcies.



diumenge, 18 de febrer de 2018

Rafael Cuesta presenta "La llum del far" a Pego


Rafael Cuesta presenta LA  LLUM  DEL  FAR

Pego, 16 febrer 2018

             Amigues i amics:

            El Miquel Català ens torna a convocar a la festa de la poesia. Aquestes reunions a la Marina Alta ja s'han convertit en una tradició. Que avui la reunió siga a Pego, és un plaer afegit que hem d'agrair a Txin i  Joan Femenia, els nostres amfitrions.
            De tots els poetes de la història -vius o morts -  Miquel Català és l´únic del que he llegit tots el poemes que ha publicat. Tots i vàries vegades. Això no em fa un expert en Català i menys encara en poesia. Tant sols vol dir que com humil lector dels seus poemes i malgrat la meua ignorància en qüestions de teoria poètica, he pogut gaudir de cadascun dels seus llibres i veure l'evolució que ha seguit al llarg dels seus quatre poemaris: Poemes de la nina libèl·lula (2012), Poemes de la nina mandarina (2014), Cavallet de mar (2015) i, ara, La llum del far (2017). Dels tres primers varem parlar en la presentació que en férem a Dénia. I a la que acudirem moltes de les persones presents  ací. Pràcticament som ja una família.
            Doncs bé. Aprofitant que estem en família, m'atreviré a dir que, després  de la lectura de La Llum del far,  trobe que el Miquel Català s'ha fet gran, ha crescut com a poeta, la seua és una obra madura.  I tot això, mantenint-ne els trets que han caracteritzat la seua poètica i que hem ressaltat en parlar dels poemaris anteriors.
            La maduresa la vegem en moltes coses.  Ens centrarem només en com ha anat consolidant el seu món poètic en el que ens ofereix  la visió de la vida i de l'humanitat en forma d'una meravellosa paradoxa. Per una banda ens fa una presentació despietada, catastrofista, absolutament pessimista -o qui sap si absolutament realista- de la condició humana. Així, trobem al llarg del llibre moltes afirmacions tan contundents com aquestes

                        vents de ponent assoten la nostra terra                       21

                        no hi ha treva ni quarter en la fratricida guerra         21

                        vides cremades que ningú no recorda                        24
           
                        làpides tristes d'històries truncades                            24

                       has tingut una vida plena d'errades que et torturen  31

                       màquines de matar trituren éssers humans i fumiguen 33

                       la vida és una derrota, una gran derrota                 41

                       solament la mort ens allibera del pesarós turment

                      de saber-nos finits, enormement fràgils, perduts en la selva

                       tant fa viure com morir en aquest fals paradís         63

            Aquesta visió tan desoladora de l'ésser humà, sense pal·liatius, inunda tot el poemari. Les imatges i metàfores que utilitza per a descriure-la són tant potents, tan eficaces, tan nugades a la realitat, que el lector podrà fàcilment identificar-les en la seua vida.
            Però havien parlat d'una visió paradoxal. I ací està el miracle de la transformació poètica. Per fortes e immisericordes que siguen les paraules emprades per descriure la condició humana, encara ho són més les dedicades a lloar l'esperança, les possibilitats de futur. La visió demolidora conviu amb una inequívoca decisió de destacar els al·licients de la vida, d'exhortar a gaudir-la. Amb una sensibilitat exquisita, el poeta ens evoca un cúmul de paisatges, visions, aromes, colors, sons o carícies que, com el propi títol del poemari, funcionen com a metàfora de la constant presència de la redempció per l’amor. El poeta combina la lucidesa de descriure l'afonament del món i de la vida humana amb l'entusiasme vital de gaudir tots els moments amb il·limitada  intensitat. Cada poema, per molt fort que siga el diagnòstic, és una invitació a sentir l'alegria de viure, l'alegria de l’amor.



            De mil formes diferents el poeta ens diu

                        solament l'amor que sents per ella et redimeix     41

i per tot arreu trobem lloances als efectes positius de l'amor i l'anunci emfatitzat que sempre hi ha esperança

                        plena de seny, plena de mar i de serra, plena d'amor   52

                        un dia seràs pont o albada, túnel d'accés al futur

                        viatgera del temps i els planetes brillants

                        boscatge salvatge d'enmig de la mar

           
            Aquesta visió paradoxal es fa palesa en molts poemes. Permeteu-me tan sol un exemple. Al poema El cel gris gran -per cert, un dels que més m'han agradat, i no sols perquè he tingut el privilegi de gaudir un capvespre al cap de Súnion- després de explicar-te

            que camines cap a les serres blanques de la vellesa               18

            que el teu cos ja no és aquell del jove trempat que fores

després de mostrar que en la vida l'única possible victòria és la gran derrota, després d'apel·lar al temple de Súnion, de constatar l'exili d’un mateix, l'exili del propi cos, l'exili del desig (sens dubte Català ha llegit Carles Riba a Súnion!  T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria)
            Dic, després de tot això, a l'últim vers tot es capgira i amb una subtil tendresa ens diu:

                        dus-me al jardí dels seus llavis ardents                19


            No podem acabar sense dir alguna cosa del ritme. En els llibres anteriors hem ressaltat l'habilitat, el talent de Català per a dotar als poemes d'un ritme sonor fent-ne servir la diversitat dels recursos de la creació poètica: l'al·literació,  la rima, l'anàfora, l'epanàfora. Doncs bé, La llum del far canvia el sentit del ritme en la majoria de poemes. Una possible raó és l'extensió dels períodes lingüístics, els versos són més llargs i més pausats. Així i tot no puc resistir-me a ressaltar el ritme de tres poemes.
            Per una banda en tenim els poemes primer i antepenúltim. Van titulats Present un i Futur l'altre. Resulta cridaner que en un llibre que està ple de evocacions i records, no es destaca el passat sinó el present i el futur. En aquests poemes, de forma molt enginyosa, quasi sembla una broma, el poeta juga amb la complicitat del lector per a dotar els dos poemes del ritme adequat: el lector, que els ha declamat moltes vegades, en té al cap el ritme que els poemes requereixen.
            Finalment, el poema anomenat L'home lent ens mostra  com el poeta domina l'art de dotar de ritme adient uns versos. En aquest cas, és prou amb la distribució de les paraules en l’espai                      
                       
                        l'home lent camina lent                                              17

                        atura el pas a la vora del camí
                           
                        intenta guarir ses nafres obertes

                        contempla com cau

                        lleugera

                        una

                        fulla

                        seca

(Adoneu-vos que també ací es dona la visió paradoxal de la que hem parlat. No se sap si és més fort el pessimisme que la vida només és un intent de “gaurir les nafres obertes” o l'optimisme i senzillesa de “contempla com cau lleugera una fulla seca”)
             
             No vos sembla genial?

               Gràcies
                                                                                 
                                                           Rafael Cuesta
                                                           Pego, divendres 16 de febrer de 2018