EL DARRER DIETARI DE MANEL ALONSO
“Les petjades de l'home
invisible”. Dietari (set. 2014 – set. 2016).
Miquel Català.
Algemesí,
3 de març de 2018
Impressions i testimoni d'un humil
lector no especialista en dietarisme.
Un dietari o diari personal, sol
recollir refexions en primera persona sobre vivències, somnis,
records, o comentaris sobre la realitat del moment, amb periodicitat
diversa. En l'actualitat, i donada la proliferació de columnistes en
premsa i dels blogs personals, aquest gènere, o subgènere
autobiogràfic, parent de la literatura memorialística, es nodreix
d'opinadors i registradors dels esdeveniments actuals de diversa
índole.
Si bé és cert que els dietaris van
nàixer per a l'ús privat, personal i/o íntim, les recopilacions
que han fet alguns columnistes i bloguers han fet adaptar els usos, i
el concepte, o a la inversa. Hui, amb la premsa digital, els blogs, i
les xarxes socials, assistim a la cerimònia permanent de seducció
de seguidors, i a la publicació imminent del que escriuen
dietaristes, columnistes i bloguers.
A casa nostra, els
escriptors contemporanis considerats com a models són els insignes
Josep Pla, Marià Manent, Joan Fuster, i Gaziel, els quals, amb el
referent del segle XVI, Michel Eyquem
de Montaigne (Sent
Miqueu de
Montanha), l'escriptor humanista del Perigord
occità, marquen alguns paràmetres de guia dels dietaristes actuals
i de l'assaig en general.
Manel Alonso, l'autor del
dietari que ens ocupa, és un escriptor versàtil, polifacètic,
hàbil, flexible, mudadís, enginyós. No solament perquè escriu
poesia, narrativa, contes, articles d'opinió, ressenyes literàries
i altres proses, sinó perquè si ens cenyim al camp de l'assaig, en
la seua faceta de dietarista, descobrim aviat en la seua lectura la
seua adaptabilitat, el seu bagatge, el seu saber fer, la diversitat
temàtica, i el creuament de gèneres que es dóna en alguns grans
escriptors. On són els límits entre l'assaig, o la narració, i la
poesia? On són les fronteres entre la memòria íntima i personal i
la crònica d'una època?
Que és un escriptor avesat en la
lectura de grans figures de
l'assaig ho palpem en algunes de les cites introductòries al
dietari. El propi Montaigne, Pla, Fuster, Vicent Alonso, Enric Sòria
i Josep Igual fan d'aparador de les intencions de Manel. I que és un
gran lector ho sé també perquè seguesc la seua trajectòria,
per algunes converses que havem tingut; per com és coneixedor de tot
el que fan i publiquen els escriptors valencians i d'altres latituds
de llengua catalana; perquè em va recomanar el blog (que ja
coneixia) del meu col·lega i efímer company de la universitat Joan
Garí, poeta i assagista,
Ofici de lector, on ressenya
les seues lectures, i em confessava la seua admiració, que és mútua.
La
temàtica d'aquest quart dietari del nostre Home Invisible és
extensa i variada, per això he assajat de classificar-la en uns
quants apartats:
1.- De
les coses íntimes. Admire la capacitat de Manel d'atrevir-se a
contar certes coses públicament, cosa que jo no faria, perquè et
deixen completament nu davant els lectors, per exemple les que tenen
a veure amb la salut personal, estrés, gasos, tensió arterial,
virus gripals..., que et poden fer semblar un hipocondríac. Però
dic que ho admire perquè al mateix temps el puc sentir com una
persona de confiança, incapaç de fer mal a ningú, d'una humanitat
envejable. No té secrets. Dins d'aquest àmbit de les intimitats
inclouré també tot allò que recorda de la seua infantesa i
joventut, d'alguns familiars propers, personatges del seu poble,
Puçol (Pouet, com a ell li agrada dir), del seu paisatge local, i de
fets de la història, o de la seua història personal, local. Pense
que també pertanyen a l'espai íntim algunes reflexions que fa mentre
passeja i contempla el seu paisatge.
2.- De
l'ésser humà. Enllaçant amb la intimitat, les seues reflexions
sovint el porten a entaular converses quasi filosòfiques amb sí
mateix, sobre la felicitat, la solitud, la mort, la incomprensió, la
violència, la desprotecció de l'ésser huma (a voltes fins i tot
entre els seus propis congèneres). És ací on m'agrada més la
prosa de Manel, i on li veig traure més la seua ànima de poeta.
3.- De
l'actualitat política i social. No és aliè a enregistrar al seu
dietari fets de l'actualitat, sobretot quan es produeix alguna
injustícia clarament manifesta, com en alguns articles on tracta el
tancament de l'anterior RTVV, o de la nova llei educativa i les
retallades, la corrupció política, la precarietat laboral, la
majoria silenciosa...
4.- De
llengua i cultura. És un autèntic plaer seguir la radiografia que
fa del panorama poètic, narratiu, musical, i editorial valencià (i
en valencià). De premis literaris, fires del llibre, recitals, actes
culturals, presentacions de llibres, cancó i grups de música,
exposicions d'art, del negoci editorial... I del públic lector. O no
lector, ai!
5.- De
l'ofici d'escriptor. I el de lector. Manel, com he dit abans, ho llig
tot, o quasi. I ho ressenya. S'atreveix amb tot. Articles d'opinió
en sengles columnes de diaris, dues per setmana. Columnista,
dietarista, registrador de la memòria, contador de records, poeta,
contista, narrador, assagista. Versàtil.
Com
que altres ressenyes del dietari ja han parlat de la condició d'home
subterrani, o de la invisibilitat, ho deixarem còrrer.
A
voltes, quan parlem de poesia, Manel em diu: “cada vegada m'agrada
més el poeta que bada”.
No
deixes mai de badar, Manel !
