Imatges Dénia "La dona del bosc"

VIDEO del recital

https://youtu.be/wDBMvFedRsM

La dona del bosc a Dénia

Presentació a DÉNIA

LA DONA DEL BOSC

Miquel Català

Ens acompanyaran Txin, Patrícia, Joan Femenia, Remei, Mila, Ester, Mariàngels, Francis Sala i Laura Mequinenza.
A la guitarra el mestre Àlvar Carpi.

Recital a València

Divendres, 18 d'octubre, LA DONA DEL BOSC a València.

Us esperem !

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES

Ressenya al darrer poemari de Vicent Nàcher

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES

Miquel Català. 20 agost 2019

Aquest nou llibre, publicat en abril de 2019, és una part, o una nova versió, del poema de Nàcher. No ho dic jo, ho diu ell mateix. Vicent afirma, taxativament, que “sempre escrivim el mateix”, “I jo us dic que tot és el mateix poema” al segon poema de l'Introit. Afirmació que repetirà als versos del penúltim poema del llibre, “Sempre escric el mateix”, “Un poeta es passa la vida tot escrivint el mateix poema”. I és que, i això ja no ho diu ell, ho dic jo, la vida de l'amic Vicent és un poema. M'atreviré a dir que aquest fet marca una clara estructura circular del llibre, o del seu poema, o de la seua vida que, al capdavall, és el mateix.

La seua poesia és clara, diàfana, intimista, confessional, com ha dit Manel Alonso, realista. No en va apareixen, entre les moltes referències expresses o vetlades que el llibre conté, algunes molt clares, al meu parer, als poetes Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, màxims exponents, al País Valencià i a Catalunya, d'aquesta manera d'entendre el fet poètic el passat segle XX. També ho diu ell al poema La tristesa dels poetes: “no escric versos elevats i difícils d'entendre”. Manifesta una clara voluntat de ser entés per tots, sobretot pels febles. Al mateix poema confesa que “Tinc una estranya passió pels febles, potser perquè jo també soc una mica com ells, o millor dit, en soc una part sens dubte”.

Però anem a pams. Dos poemes d'Introit seguits d'un Cos amb 48 poemes. Vicent no es calfa el cap amb estructures. Tampoc no ho ha fet als darrers llibres. Com ell diu, sempre escriu el mateix poema, es passa la vida fent el mateix poema. Jo diria que aquest cos de 48 poemes és un bidó on el nostre poeta ha anat dipositant els poemes, el poema. I no és per cap dèria ni mania classificatòria que ell perdrà el temps amb estructures, car “La mort s'acosta indefugible cada segon que passa, … no sabem quan vindrà”, diu al poema Més a prop del final. El nostre poeta, fortament colpejat per la vida, com diu a Home ortopèdic, ara que ha arribat a la cinquantena, ha pres consciència del temps, del poc o molt de temps que li resta per escriure tot el seu poema, tota l'obra que ens vol deixar.

Als dos primers poemes de l'Introit centra el que entén pel fet poètic, “La poesia és fonamentalment i directa comunicació”, “el poema que ens porta als altres, que obri ponts entre les persones”. La paraula, l'ofici. Com que la poesia és el seu ofici, allò que el salva, la seua vida, Nàcher va dipositant acuradamant, laboriosament, religiosament en aquest receptacle els versos que va parint, no exempts d'emotivitat ni de patiment. El poeta se'ns mostra amb tota la seua humanitat, sense caretes, sense apariències.

Començaré per la negativitat present als seus poemes, quan ens diu que és un home ortopèdic, colpejat, martiritzat, amputat, poregós, i deixa entreveure la solitud, la bogeria, la pena, l'odi, certs episodis de la seua infantesa que va viure com un suplici. És ací on he trobat les referències més clares als poetes al·ludits al principi. Al poema La meua solitud diu “La meua solitud em guia per bells camins”, i al poema següent Els límits de l'ésser humà diu “Som en la mesura que patim, sofrim tot el que calga i més... la bogeria... et perpetuaràs en la pena”.

Però Vicent és un supervivent, i amb l'ajut de la paraula se sap sobreposar a les adversitats i positivitzar-les, i escriu que aprendre és viure, i viure és aprendre, i seguint alguns dels nostres referents literaris s'erigeix en Cavaller errant, i es meravella de les coses que veu al camí, amb una clara intertextualitat amb els nostres Ramon Llull i Pere March. També se'ns mostra com un Mariner de versos al poema següent, on manifesta la “meua vocació de persistir amb paraules”. Reivindica sovint l'ofici, que qualifica de “sempre humil refugi”, “ocupar els dies de la forma més digna possible”, “L'escriptura és l'oxígen” o “M'han parit per a la poesia, no sé fer ja una altra cosa”. Així mateix, positivitza altres aspectes de la seua tan temuda infantesa, i lloa la importància de les persones que l'han estimat, de les amistats, a Poeta secret i Amistats i divendres.

A partir d'ací, diria que el llibre creix en intensitat, en reivindicació, en valor, i en lirisme. Deixeu-me que us diga, abans de seguir, que he trobat a faltar al Nàcher més líric, menys prosaic, però a pesar d'això, aquestes proses poètiques acaben amarant-te, xopant-te, del seu univers poètic, i confese que conforme et vas endinsant al seu POEMA vas quedant corprés de la seua immensa humanitat. Ens apareix ara un poeta que versa sobre la VIDA, que ha deixat arrere les pors i el llast de les males experiències, i ens exhorta a “trencar esquemes”, a inventar “un nou futur”. El poema Cal perdre la calma, sempre, m'ha reportat els famosos versos del Marià Villangómez, l'insigne poeta eivissenc, “Voler l'impossible ens cal / i no que mori el desig”.

En el poema Indigent d'amor, es declara un gran perdedor, però diu “Malgrat tot la passió m'inunda” “i torne a ser esclau de l'amor i perd la llibertat tan ansiada per un nou error”. En aquest poema hi ha, al meu parer, un bell homenatge al nostre estimat poeta Salvador Jàfer, quan escriu “solitari, navegant obscur enmig de la nit més trista i profunda”. I us recomanaria també, que no us perdéreu el poema Torna, “L'amor és anar a bacs com tu i jo anem. / Si vens amb mi...Retorna. Vine.” Pense que conté un dels moments de major intensitat i lirisme de tot el llibre, de tot el POEMA. No us desvetlaré més secrets, solament que aquest “Si vens amb mi”, unit a un altre “no em demanes” del Cavaller errant, m'han dut als versos de la cantadíssima i estimadíssima cançó de Lluís Llach.

Veig molt clar que el nostre amic i poeta Vicent Nàcher té un gran bagatge i recorregut de lectures que conscient o inconscientment suren als seus versos, perquè és un home de lletres, és un home d'ofici, és un home que s'ha dedicat en cos i ànima a la lectura, a la poesia, a la vida. Un poeta tan necessari com imprescindible en el panorama poètic actual.

Manuel García ressenya 'La dona del bosc'

Nostalgia y presentimientos de fuga en 'La dona del bosc', de Miquel Català

Escribe el poeta Miquel Català en su nuevo libro: "un bon dia despertes, et mires a l´espill i no et reconeixes, has deixat moltes coses pel camí".

Manuel García Pérez. Filólogo, poeta. 

23 de julio de 2019 (15:25 h.)

El poeta valencià Miquel Català explora la claridad y la oscuridad del bosque como una metáfora de la propia existencia

Se hace tan difícil a veces escribir sobre lo que no se debería, especialmente cuando un poemario como La dona del bosc, de Miquel Català, se resuelve de una forma tan auténtica y emotiva.

En este nuevo libro, su poesía desnuda refleja la angustia de quien teme la fugacidad, pero al mismo tiempo la agradece. En su nuevo poemario, un sello juanramoniano parece disgregarse en cada poema, un tributo incluso a Margarit en una pregunta continua que interroga por el sentido de estar aquí, en este mundo, en este tiempo.

La dona del bosc nos traslada a esa epifanía de lo sagrado dentro de la mundanidad, no entendida solo como realidad misma, sino como una percepción privada y personal del poeta respecto a un mundo que le produce el vértigo de la inmensidad inasumible e inabarcable: " (...) ja despunta la vida/ l´esclat de claror/ tèbia, tènue, calidoscópica/ ametlers en flor per la costera/ adornen la lloma del ventre unflat (...)" (pág. 22).

Las olas, la arena, la vegetación, la ausencia de juventud, el tiempo que nos queda, entre otros instrumentos, articulan esa precisa y literal controversia entre el hombre que escribe para nada y ese otro que sabe que, en la escritura, puede alcanzarse, redimirse, manifestar su insurrección contra las rutinas. Por esa razón, su poesía es epifánica: " home dual/ terra dual/ dual el cel/ somni dual/ dualitat arreu/ emig de tot/ caerca d´equilibri" (pág. 21).

Y, sin embargo, una segunda parte del poemario, "Llibre de viatges", parece inaugurar un regreso a la armonía, al orden que procura el propio caos de la literalidad al inicio del poemario, y ese caos con el que nos ha brindado Miquel su elocuencia sobre la mundanidad hallamos una eclosión de estímulos, lo que, en palabras de San Agustín, remite a una estética manifiesta. Pero ahora son los lugares concretos, los monumentos, las avenidas, los trasvases, los centros urbanos, entre otros, los que posibilitan que el poeta esté aquí, con los otros hombres, nada ajeno al existir del otro o de esa persona a la que se ama: "fusió de fronteres/ la selva del seus ulls/ la lluna ens il.lumina/ fusió en plenitud" (pág. 41).

Su insurrección radica ahí en adentrarse en Dionisos para concluir en lo apolíneo, en lo que nos hace sociales y políticos: "una dona bosquimana prega al cel aigua de pluja al desert de Kalahari (...) el temps passa i tot es fa/ vell/ rovell/ novell/ el rocam/ la brosta" (pág. 46).

Finalmente, "Malgrat tot", la tercera parte con la que concluye el poemario, es esa fusión entre lo dionisíaco y lo apolíneo. Ahora el bosque, la noche, las hojas muertas, los cipreses, por ejemplo, son referentes que nos involucran en una concepción de esa mundanidad inspirada en la necesidad que tiene el autor de fundirse con aquello que es propio del ser, de su ser: arboledas, amor, lluvias estivales, rosas rojas: "que serà de mi sense els pètals de rosa, què serà de mi sense els besos ardents, què serà de mi sense la teua màgia, què serà de mi, què serà de mi ..." (pág. 57).

No he podido evitar leer en estos versos ese hondo cuestionamiento del vivir verdaderamente en el mundo como lo escribían algunos poetas ingleses como Yeats o el propio Seamus Heaney, como si en ese contacto continuo con "el bosc" hubiese una posibilidad de salvación, de alejamiento, de extinción, de alivio; y así lo deja de manera explícita en su último verso: " el clar del bosc com una salvació".

Enhorabuena, Miquel.  @mundiario

https://www.mundiario.com/articulo/cultura/nostalgia-presentimientos-fuga-dona-bosc-miquel-catala/20190723152551158922.html

Manuel García, autor de la ressenya.

V. Nàcher ressenya La dona del bosc

'La dona del bosc' a PALMA 14 juny

PRESENTACIÓ A PALMA

LA DONA DEL BOSC

Miquel Català

Lloc: BIBLIOTECA RAMON LLULL

Dia:  Divendres, 14 de juny de 2019, 19.00 h.

RECITAL DE POEMES

Mª Victòria Secall, Raül Esteve, Catalina Aguiló

Rafel Gelabert, Sumsi Massanet, Jaume Ferrà

Acompanyament musical: Tomy Colomina

Entrevista al diari Marina Plaça maig 2019

Miquel Català, poeta: "Caminem cap a l'uniformisme, la dominació, l'extinció de la pluralitat"

Marianne López Griñón Hakkoer

Per al diari Marina Plaça.  8 de maig de 2019

“Somiava amb mons petits”, quatre anys després que ho recitara en la presentació del poemari “Cavallet de mar” de Miquel Català, aquest vers segueix retrunyint com l'eco d'un cargol de mar buit, que és tant casa de porta oberta com mort gèlida en la penombra. Potser perquè ja no vull ser rosa o guineu d'un petit príncep capritxós, sinó un volcà en erupció davant impassibles baobabs.

Miquel Català és algemesinenc, Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Actualment combina la docència amb la seua vocació poètica.

- Després de cinc llibres de poemes, hi haurà un sisè?

Esperem que sí, perquè estan escrits. Ara mateix tinc quatre o cinc llibres acabats i no publicats. Però no vull traure'ls massa de pressa. A poc a poc anirem filant , si no passa res. Considere que un llibre pot tenir un any bo de vida, o any i mig. En aquest temps fem recitals per tota la geografia lingüística. Això em permet visitar Palma, Barcelona, Girona, València... Per això he publicat quasi cada dos anys.

- Com a docent, quina és la teua tècnica per integrar la poesia a l'aula?

No és complicat. El que passa és que molts professors fugen de la poesia, perquè no els agrada, o no l'entenen, o no és fàcil de comentar. Tampoc no és necessari tractar els poemes amb rigor acadèmic. Cada poema té unes possibilitats, però en general fem una lectura prèvia, intentem recitar-lo, i treballar estrofa per estrofa. Abordar els problemes de comprensió de lèxic és fonamental. Després treballem les figures retòriques, a un nivell senzill, les més significatives. I parlem del poema, del que a ells els ha fet sentir o pensar. Depén del curs i edat dels alumnes. També fem un recital poètic cada curs, per sant Jordi, en abril.

- Quins llibres sols recomanar a lectors principiants?

Depén si parlem d'alumnes o adults. Però no hi ha llibres de poesia per a principiants, jo pense que no. T'agrada un poeta o no. T'agrada un poema o no. Com que cada poema té una entitat pròpia, es poden llegir solts. A alguns xiquets (alumnes) els agrada molt recitar, i això és una bona via d'entrada. Al públic adult, en general, també li agrada escoltar poemes als recitals. Per ací conec bastant gent que ha accedit a la lectura. I a poc a poc han anat endinsant-se a la galàxia poètica.

- Si haguessis de triar un dels teus escrits per la seua bellesa, quin seria?

Aquesta pregunta és la més difícil de contestar, i crec que no et donaré una resposta satisfacctòria. Tampoc no sé si et refereixes a un poema o a un llibre. Però tant fa. Cada poema, o cada llibre, ha estat important en el moment de la gestació, en el moment de la publicació, en el moment de la recitació. Alguns poemes es fan un lloc preeminent als recitals, però això ja no depén de mi. Depén de qui el recita, de qui el canta, del públic...

- Quina importància tenen esdeveniments com “la Poefesta” (festival de poesia d'Oliva) en la vitalitat de la llengua valenciana?

La Poefesta i qualsevol acte literari contribueix a dignificar la llengua i a recuperar l'autoestima dels parlants. La nostra és una llengua antiga, culta, literària, històrica, jurídica, rica, bella, apta per a totes les competències comunicatives d'una societat moderna. I a més, és la nostra.

- Com a filòleg, quines són les teues preocupacions lingüístiques?

La mort de les llengües minoritàries. Cada dia moren llengües. Cada llengua que mor és una pèrdua irreparable per a la humanitat, una manera de veure i entendre el món. Les llengües, les cultures, són una riquesa de la humanitat. Malauradament caminem cap a l'uniformisme, la dominació, l'extinció de la pluralitat. Aleshores, i seguint alguns principis de la Sociologia de llengües, o Sociolingüística, pense que cal treballar per la dignificació, normalització i l'autoestima dels parlants de qualsevol llengua. Ningú no té més dret que ningú. No té cap raó de ser la política conduent a l'odi i a l'autoodi dels parlants d'una llengua. És una autèntica bestiesa.

- Com a expert en la llengua catalana, quines expressions en desús o paraules desconegudes t'agradaria que es tornessin "virals"?

M'agradaven molt algunes paraules d'abans, que encara podia sentir a ma mare quan era jovenet, com quan em deia “torna enjorn”, o si li deia que no dormia en casa, em contestava “no m'agrada que vages a fer hostes”. Enjorn i hostes, dues paraules que se m'han quedat gravades, i que ara no se senten dir. Els meus alumnes ni les coneixen. També aquella expressió que usaven com una medecina antiestrés, “a la marxeta”, que volia dir “anem fent” sense córrer però sense aturar. Bé, abans no sabien ni què era això de l'estrés.

- Pots parlar-me sobre el teu bloc “Lletres en xarxa”?

El meu bloc va començar sent un espai de fragments de poemes, de versos de diferents autores i autors, que anava recopilant de les meues lectures. Vaig pensar que podia estar bé guardar-los i mostrar-los. Un bon dia em vaig veure empés a ficar-hi versos meus, d'una manera molt tímida al principi. Quan em vaig adonar en tenia un bon grapat. Després vingué la primera publicació, “Poemes de la nina libèl·lula”, i vaig pensar que també em podia servir per donar difusió als recitals. A data de hui, té 437 entrades, mes 285 que en vaig llevar de poemes meus, un total de 722, amb un historial de visualitzacions de més de 106.000 visites.

- Tens algun recital o col·laboració prompte?

Sí. El pròxim 14 de juny presentaré el darrer poemari, “La dona del bosc”, a Palma, a la Biblioteca Ramon Llull. Descansaré els mesos d'estiu, i després, en la tardor, reprendré l'activitat. Vindrà València, Pego o Dénia, Barcelona... sense data encara.

Visita l'entrevista al diari Marina Plaça

Ressenya a Quadern per a Joan

Ressenya a Quadern per a Joan, de Manel Alonso

Miquel Català

4 d'abril de 2019

L'escriptor Manel Alonso acaba de publicar un nou poemari en què ens reporta un autèntic diàleg poètic. És el número 40 de la Col·lecció Mare Nostrum de l'editorial Neopàtria. No és un diàleg de dos autors que parlen del fet poètic, és un diàleg en forma de poemes que, el poeta del Grau de Castelló de la Plana, Joan-Baptista Campos, malalt de càncer i a les portes del traspàs, i el nostre autor que ara publica, mantenen durant la darrera etapa de la vida del primer.

És digna d'admirar la valentia de tots dos, en uns moments tan durs. Campos convidant Alonso de continuar fent-ho, després de dos poemes. Manel en brindar el muscle per acompanyar Campos en aquest diàleg en hores fosques. El contingut d'alguns versos és d'una humanitat i una tendresa inigualable. No ho dic per dir. O potser jo m'he emocionat massa?

M'agrada subratllar i extraure paraules o expressions en esquema quan llig un poemari, de manera que això em puga facilitar la relectura i la seua comprensió global. En aquest esquema em queda el tiny, la pinzellada, el color, l'esquelet d'allò que he llegit, una mena d'isotopia que recorre l'interior del llibre, les càrregues de profunditat.

El resultat ha estat la creació d'un poema que, al meu parer, parla per sí sol, que m'ha sorprès al mateix temps que m'ha corprès. De ressenyes ja li n'han fet unes quantes, aleshores crec que aquest serà un bon exercici d'incitació a la lectura d'aquest poemari, sense repetir el que altres hi han observat. No són mots meus, ho repetesc, són trets del subratllat de molts dels poemes que el llibre conté. De manera que ací us el deixe.

Poema de la lectura de Quadern per a Joan, de Manel Alonso Català

finestra         llum                   tota llum és nova       esperança

aigua    temps                          amic    company         plugim

dies   temps    espera               camarada                    caliu   refugi

set  aigua fresca                       desig d'estima            amic   amic

quelcom immòbil      espera    cercles

tristesa                                      hores obscures i amargues

desterrat      viatge                    anhel de viure

llum d'hivern                             llum que et crida          amic

ocàs                                           la nit   la nit   la nit        por

se'n va la llum                           petites coses                ocell poeta

la bellesa    l'abisme                  respostes

mirada     contemplació             hivern    solitud           instants de joia

amor        presència                   certesa           som ací

aire        mots                             paraula     amant    amic     plugim     joia

encenalls    temps                      memòria     por a la mort   amic    somnis

espera                                        ventura        confia

murmuri     aigua                       naufragi       bàlsam

felicitat                                       abstracció

la vida                                         fer camí

música lenta                               crear el poema      incertesa       tendresa

desordre                                      vida        poema

                                                    silencis     dolor     desesperança     mort     pena

                                                    corda fluixa     dolor     espera

                                                    no tingues por a la nit

Enhorabona, Manel !

Presentació nou poemari LA DONA DEL BOSC

Benvolgudes amigues i amics,

tinc el plaer d'anunciar-vos que aviat publicaré un nou poemari, el cinquè, que presentarà l'escriptor Manel Alonso el pròxim divendres 12 d'abril, a la Sala Cotonera Events d'Alzira, cap a les 19.30 h.

Des d'ací us convidem a l'acte, que serà seguit d'un RECITAL de poemes. Ens acompanyaran amb les seues guitarres Àlvar Carpi i Miguel Alonso.

En acabant soparem amics i familiars a la mateixa sala. Al sopar també ens podreu acompanyar, si us ve de gust, fent l'oportuna reserva (abans del 5 d'abril) al correu-e  redolinsdepluja@gmail.com

Ací us deixe la coberta, amb l'aquarel·la pintada, expressament i per encàrrec, per l'amic Toni Roig.

Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència !

Una abraçada !

Entrevista a RIBERA Tv -feb. 2019

Febrer de 2019
Entrevista en què parlem dels quatre llibres publicats, i en la qual anunciem el nou llibre per al pròxim abril. Dura vint minutets.
https://youtu.be/JXcw7RrPDTo

Imatges robades del youtube

Recital a Barcelona

LA LLUM DEL FAR

Miquel Català

BIBLIOTECA GUINARDÓ-MERCÈ RODOREDA

Divendres, 1 de març de 2019, 19 h.

Presenta   MONTSE PELLICER i MATEU

------

RECITAL DE POEMES