VIDEO del recital
dimarts, 3 de desembre de 2019
dissabte, 2 de novembre de 2019
La dona del bosc a Dénia
Presentació
a DÉNIA
LA
DONA DEL BOSC
Miquel
Català
Ens acompanyaran Txin, Patrícia, Joan Femenia, Remei, Mila, Ester, Mariàngels, Francis Sala i Laura Mequinenza.
A la guitarra el mestre Àlvar Carpi.
dilluns, 30 de setembre de 2019
dimarts, 20 d’agost de 2019
UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES
Ressenya al darrer poemari de Vicent
Nàcher
UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES
Miquel Català. 20
agost 2019
Aquest nou llibre,
publicat en abril de 2019, és una part, o una nova versió, del
poema de Nàcher. No ho dic jo, ho diu ell mateix. Vicent afirma,
taxativament, que “sempre escrivim el mateix”, “I jo us dic que
tot és el mateix poema” al segon poema de l'Introit. Afirmació
que repetirà als versos del penúltim poema del llibre, “Sempre
escric el mateix”, “Un poeta es passa la vida tot escrivint el
mateix poema”. I és que, i això ja no ho diu ell, ho dic jo, la
vida de l'amic Vicent és un poema. M'atreviré a dir que aquest fet
marca una clara estructura circular del llibre, o del seu poema, o de
la seua vida que, al capdavall, és el mateix.
La seua poesia és
clara, diàfana, intimista, confessional, com ha dit Manel Alonso,
realista. No en va apareixen, entre les moltes referències expresses
o vetlades que el llibre conté, algunes molt clares, al meu parer,
als poetes Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, màxims
exponents, al País Valencià i a Catalunya, d'aquesta manera
d'entendre el fet poètic el passat segle XX. També ho diu ell al
poema La tristesa dels poetes: “no escric versos elevats i
difícils d'entendre”. Manifesta una clara voluntat de ser entés
per tots, sobretot pels febles. Al mateix poema confesa que “Tinc
una estranya passió pels febles, potser perquè jo també soc una
mica com ells, o millor dit, en soc una part sens dubte”.
Però anem a pams.
Dos poemes d'Introit seguits d'un Cos amb 48 poemes. Vicent no es
calfa el cap amb estructures. Tampoc no ho ha fet als darrers
llibres. Com ell diu, sempre escriu el mateix poema, es passa la vida
fent el mateix poema. Jo diria que aquest cos de 48 poemes és un
bidó on el nostre poeta ha anat dipositant els poemes, el poema. I
no és per cap dèria ni mania classificatòria que ell perdrà el
temps amb estructures, car “La mort s'acosta indefugible cada segon
que passa, … no sabem quan vindrà”, diu al poema Més a prop
del final. El nostre poeta, fortament colpejat per la vida, com
diu a Home ortopèdic, ara que ha arribat a la cinquantena, ha
pres consciència del temps, del poc o molt de temps que li resta per
escriure tot el seu poema, tota l'obra que ens vol deixar.
Als dos primers
poemes de l'Introit centra el que entén pel fet poètic, “La
poesia és fonamentalment i directa comunicació”, “el poema que
ens porta als altres, que obri ponts entre les persones”. La
paraula, l'ofici. Com que la poesia és el seu ofici, allò que el
salva, la seua vida, Nàcher va dipositant acuradamant,
laboriosament, religiosament en aquest receptacle els versos que va
parint, no exempts d'emotivitat ni de patiment. El poeta se'ns mostra
amb tota la seua humanitat, sense caretes, sense apariències.
Començaré per la
negativitat present als seus poemes, quan ens diu que és un home
ortopèdic, colpejat, martiritzat, amputat, poregós, i deixa
entreveure la solitud, la bogeria, la pena, l'odi, certs episodis de
la seua infantesa que va viure com un suplici. És ací on he trobat
les referències més clares als poetes al·ludits al principi. Al
poema La meua solitud diu “La meua solitud em guia per bells
camins”, i al poema següent Els límits de l'ésser humà
diu “Som en la mesura que patim, sofrim tot el que calga i més...
la bogeria... et perpetuaràs en la pena”.
Però Vicent és un
supervivent, i amb l'ajut de la paraula se sap sobreposar a les
adversitats i positivitzar-les, i escriu que aprendre és viure, i
viure és aprendre, i seguint alguns dels nostres referents literaris
s'erigeix en Cavaller errant, i es meravella de les coses que
veu al camí, amb una clara intertextualitat amb els nostres Ramon
Llull i Pere March. També se'ns mostra com un Mariner de versos
al poema següent, on manifesta la “meua vocació de persistir amb
paraules”. Reivindica sovint l'ofici, que qualifica de “sempre
humil refugi”, “ocupar els dies de la forma més digna possible”,
“L'escriptura és l'oxígen” o “M'han parit per a la poesia, no
sé fer ja una altra cosa”. Així mateix, positivitza altres
aspectes de la seua tan temuda infantesa, i lloa la importància de
les persones que l'han estimat, de les amistats, a Poeta secret i
Amistats i divendres.
A partir d'ací,
diria que el llibre creix en intensitat, en reivindicació, en valor,
i en lirisme. Deixeu-me que us diga, abans de seguir, que he trobat a
faltar al Nàcher més líric, menys prosaic, però a pesar d'això,
aquestes proses poètiques acaben amarant-te, xopant-te, del seu
univers poètic, i confese que conforme et vas endinsant al seu POEMA
vas quedant corprés de la seua immensa humanitat. Ens apareix ara un
poeta que versa sobre la VIDA, que ha deixat arrere les pors i el
llast de les males experiències, i ens exhorta a “trencar
esquemes”, a inventar “un nou futur”. El poema Cal perdre la
calma, sempre, m'ha reportat els famosos versos del Marià
Villangómez, l'insigne poeta eivissenc, “Voler l'impossible ens
cal / i no que mori el desig”.
En el poema
Indigent d'amor, es declara un gran perdedor, però diu “Malgrat
tot la passió m'inunda” “i torne a ser esclau de l'amor i perd
la llibertat tan ansiada per un nou error”. En aquest poema hi ha,
al meu parer, un bell homenatge al nostre estimat poeta Salvador
Jàfer, quan escriu “solitari, navegant obscur enmig de la nit més
trista i profunda”. I us recomanaria també, que no us perdéreu el
poema Torna, “L'amor és anar a bacs com tu i jo anem. / Si vens
amb mi...Retorna. Vine.” Pense que conté un dels moments de major
intensitat i lirisme de tot el llibre, de tot el POEMA. No us
desvetlaré més secrets, solament que aquest “Si vens amb mi”,
unit a un altre “no em demanes” del Cavaller errant, m'han
dut als versos de la cantadíssima i estimadíssima cançó de Lluís
Llach.
Veig molt clar que
el nostre amic i poeta Vicent Nàcher té un gran bagatge i
recorregut de lectures que conscient o inconscientment suren als seus
versos, perquè és un home de lletres, és un home d'ofici, és un
home que s'ha dedicat en cos i ànima a la lectura, a la poesia, a la
vida. Un poeta tan necessari com imprescindible en el panorama poètic
actual.
dijous, 25 de juliol de 2019
Manuel García ressenya 'La dona del bosc'
Nostalgia y presentimientos de fuga en 'La dona del bosc', de Miquel Català
Escribe el poeta Miquel Català en su nuevo libro: "un bon dia despertes, et mires a l´espill i no et reconeixes, has deixat moltes coses pel camí".
Manuel García Pérez. Filólogo, poeta.
23 de julio de 2019 (15:25 h.)
El poeta valencià Miquel Català explora la claridad y la oscuridad del bosque como una metáfora de la propia existencia
Se hace tan difícil a veces escribir sobre lo que no se debería, especialmente cuando un poemario como La dona del bosc, de Miquel Català, se resuelve de una forma tan auténtica y emotiva.
En este nuevo libro, su poesía desnuda refleja la angustia de quien teme la fugacidad, pero al mismo tiempo la agradece. En su nuevo poemario, un sello juanramoniano parece disgregarse en cada poema, un tributo incluso a Margarit en una pregunta continua que interroga por el sentido de estar aquí, en este mundo, en este tiempo.
La dona del bosc nos traslada a esa epifanía de lo sagrado dentro de la mundanidad, no entendida solo como realidad misma, sino como una percepción privada y personal del poeta respecto a un mundo que le produce el vértigo de la inmensidad inasumible e inabarcable: " (...) ja despunta la vida/ l´esclat de claror/ tèbia, tènue, calidoscópica/ ametlers en flor per la costera/ adornen la lloma del ventre unflat (...)" (pág. 22).
Las olas, la arena, la vegetación, la ausencia de juventud, el tiempo que nos queda, entre otros instrumentos, articulan esa precisa y literal controversia entre el hombre que escribe para nada y ese otro que sabe que, en la escritura, puede alcanzarse, redimirse, manifestar su insurrección contra las rutinas. Por esa razón, su poesía es epifánica: " home dual/ terra dual/ dual el cel/ somni dual/ dualitat arreu/ emig de tot/ caerca d´equilibri" (pág. 21).
Y, sin embargo, una segunda parte del poemario, "Llibre de viatges", parece inaugurar un regreso a la armonía, al orden que procura el propio caos de la literalidad al inicio del poemario, y ese caos con el que nos ha brindado Miquel su elocuencia sobre la mundanidad hallamos una eclosión de estímulos, lo que, en palabras de San Agustín, remite a una estética manifiesta. Pero ahora son los lugares concretos, los monumentos, las avenidas, los trasvases, los centros urbanos, entre otros, los que posibilitan que el poeta esté aquí, con los otros hombres, nada ajeno al existir del otro o de esa persona a la que se ama: "fusió de fronteres/ la selva del seus ulls/ la lluna ens il.lumina/ fusió en plenitud" (pág. 41).
Su insurrección radica ahí en adentrarse en Dionisos para concluir en lo apolíneo, en lo que nos hace sociales y políticos: "una dona bosquimana prega al cel aigua de pluja al desert de Kalahari (...) el temps passa i tot es fa/ vell/ rovell/ novell/ el rocam/ la brosta" (pág. 46).
Finalmente, "Malgrat tot", la tercera parte con la que concluye el poemario, es esa fusión entre lo dionisíaco y lo apolíneo. Ahora el bosque, la noche, las hojas muertas, los cipreses, por ejemplo, son referentes que nos involucran en una concepción de esa mundanidad inspirada en la necesidad que tiene el autor de fundirse con aquello que es propio del ser, de su ser: arboledas, amor, lluvias estivales, rosas rojas: "que serà de mi sense els pètals de rosa, què serà de mi sense els besos ardents, què serà de mi sense la teua màgia, què serà de mi, què serà de mi ..." (pág. 57).
No he podido evitar leer en estos versos ese hondo cuestionamiento del vivir verdaderamente en el mundo como lo escribían algunos poetas ingleses como Yeats o el propio Seamus Heaney, como si en ese contacto continuo con "el bosc" hubiese una posibilidad de salvación, de alejamiento, de extinción, de alivio; y así lo deja de manera explícita en su último verso: " el clar del bosc com una salvació".
Enhorabuena, Miquel. @mundiario
Etiquetes de comentaris:
LA DONA DEL BOSC,
Ressenyes
dimecres, 5 de juny de 2019
dimecres, 15 de maig de 2019
'La dona del bosc' a PALMA 14 juny
PRESENTACIÓ
A PALMA
LA
DONA DEL BOSC
Miquel Català
Lloc:
BIBLIOTECA RAMON LLULL
Dia: Divendres, 14 de juny de 2019, 19.00 h.
RECITAL DE POEMES
Mª Victòria Secall, Raül Esteve, Catalina Aguiló
Rafel Gelabert, Sumsi Massanet, Jaume Ferrà
Mª Victòria Secall, Raül Esteve, Catalina Aguiló
Rafel Gelabert, Sumsi Massanet, Jaume Ferrà
Acompanyament musical: Tomy
Colomina
diumenge, 12 de maig de 2019
Entrevista al diari Marina Plaça maig 2019
Miquel Català, poeta: "Caminem cap a l'uniformisme, la dominació, l'extinció de la pluralitat"
Marianne
López Griñón Hakkoer
Per al diari Marina Plaça. 8 de maig de 2019
“Somiava
amb mons petits”, quatre anys després que ho recitara en la
presentació del poemari “Cavallet de mar” de Miquel Català,
aquest vers segueix retrunyint com l'eco d'un cargol de mar buit,
que és tant casa de porta oberta com mort
gèlida en la penombra. Potser perquè ja no vull ser rosa o guineu
d'un petit príncep capritxós, sinó un volcà en erupció davant
impassibles baobabs.
Miquel
Català és algemesinenc, Llicenciat en Filologia Catalana per la
Universitat de València. Actualment combina la docència amb la seua
vocació poètica.
-
Després de cinc llibres de poemes, hi
haurà un sisè?
Esperem que
sí, perquè estan escrits. Ara mateix tinc quatre o cinc llibres
acabats i no publicats. Però no vull traure'ls massa de pressa. A
poc a poc anirem filant , si no passa res. Considere que un llibre
pot tenir un any bo de vida, o any i mig. En aquest temps fem
recitals per tota la geografia lingüística. Això em permet visitar
Palma, Barcelona, Girona, València... Per això he publicat quasi
cada dos anys.
-
Com a docent, quina és la teua tècnica
per integrar la poesia a l'aula?
No és
complicat. El que passa és que molts professors fugen de la poesia,
perquè no els agrada, o no l'entenen, o no és fàcil de comentar.
Tampoc no és necessari tractar els poemes amb rigor acadèmic. Cada
poema té unes possibilitats, però en general fem una lectura
prèvia, intentem recitar-lo, i treballar estrofa per estrofa.
Abordar els problemes de comprensió de lèxic és fonamental.
Després treballem les figures retòriques, a un nivell senzill, les
més significatives. I parlem del poema, del que a ells els ha fet
sentir o pensar. Depén del curs i edat dels alumnes. També fem un
recital poètic cada curs, per sant Jordi, en abril.
-
Quins llibres sols recomanar a lectors
principiants?
Depén si
parlem d'alumnes o adults. Però no hi ha llibres de poesia per a
principiants, jo pense que no. T'agrada un poeta o no. T'agrada un
poema o no. Com que cada poema té una entitat pròpia, es poden
llegir solts. A alguns xiquets (alumnes) els agrada molt recitar, i
això és una bona via d'entrada. Al públic adult, en general, també
li agrada escoltar poemes als recitals. Per ací conec bastant gent
que ha accedit a la lectura. I a poc a poc han anat endinsant-se a la
galàxia poètica.
- Si
haguessis de triar un dels teus escrits per la seua bellesa, quin
seria?
Aquesta
pregunta és la més difícil de contestar, i crec que no et donaré
una resposta satisfacctòria. Tampoc no sé si et refereixes a un
poema o a un llibre. Però tant fa. Cada poema, o cada llibre, ha
estat important en el moment de la gestació, en el moment de la
publicació, en el moment de la recitació. Alguns poemes es fan un
lloc preeminent als recitals, però això ja no depén de mi. Depén
de qui el recita, de qui el canta, del públic...
- Quina
importància tenen esdeveniments com “la Poefesta” (festival de
poesia d'Oliva) en la vitalitat de la llengua valenciana?
La Poefesta
i qualsevol acte literari contribueix a dignificar la llengua i a
recuperar l'autoestima dels parlants. La nostra és una llengua
antiga, culta, literària, històrica, jurídica, rica, bella, apta
per a totes les competències comunicatives d'una societat moderna. I
a més, és la nostra.
- Com a
filòleg, quines són les teues preocupacions lingüístiques?
La mort de
les llengües minoritàries. Cada dia moren llengües. Cada llengua
que mor és una pèrdua irreparable per a la humanitat, una manera de
veure i entendre el món. Les llengües, les cultures, són una
riquesa de la humanitat. Malauradament caminem cap a l'uniformisme,
la dominació, l'extinció de la pluralitat. Aleshores, i seguint
alguns principis de la Sociologia de llengües, o Sociolingüística,
pense que cal treballar per la dignificació, normalització i
l'autoestima dels parlants de qualsevol llengua. Ningú no té més
dret que ningú. No té cap raó de ser la política conduent a l'odi
i a l'autoodi dels parlants d'una llengua. És una autèntica
bestiesa.
- Com a
expert en la llengua catalana, quines expressions en desús o
paraules desconegudes t'agradaria que es tornessin "virals"?
M'agradaven
molt algunes paraules d'abans, que encara podia sentir a ma mare quan
era jovenet, com quan em deia “torna enjorn”, o si li deia que no
dormia en casa, em contestava “no m'agrada que vages a fer hostes”.
Enjorn i hostes, dues paraules que se m'han quedat gravades, i que
ara no se senten dir. Els meus alumnes ni les coneixen. També
aquella expressió que usaven com una medecina antiestrés, “a la
marxeta”, que volia dir “anem fent” sense córrer però sense
aturar. Bé, abans no sabien ni què era això de l'estrés.
-
Pots parlar-me sobre el teu bloc “Lletres
en xarxa”?
El meu bloc
va començar sent un espai de fragments de poemes, de versos de
diferents autores i autors, que anava recopilant de les meues
lectures. Vaig pensar que podia estar bé guardar-los i mostrar-los.
Un bon dia em vaig veure empés a ficar-hi versos meus, d'una manera
molt tímida al principi. Quan em vaig adonar en tenia un bon grapat.
Després vingué la primera publicació, “Poemes de la nina
libèl·lula”, i vaig pensar que també em podia servir per donar
difusió als recitals. A data de hui, té 437 entrades, mes 285 que
en vaig llevar de poemes meus, un total de 722, amb un historial de
visualitzacions de més de 106.000 visites.
-
Tens algun recital o col·laboració
prompte?
Sí. El
pròxim 14 de juny presentaré el darrer poemari, “La dona del
bosc”, a Palma, a la Biblioteca Ramon Llull. Descansaré els mesos
d'estiu, i després, en la tardor, reprendré l'activitat. Vindrà
València, Pego o Dénia, Barcelona... sense data encara.
dijous, 4 d’abril de 2019
Ressenya a Quadern per a Joan
Ressenya a Quadern per
a Joan, de Manel Alonso
Miquel Català
4 d'abril de 2019
L'escriptor Manel Alonso acaba de
publicar un nou poemari en què ens reporta un autèntic diàleg
poètic. És el número 40 de la Col·lecció Mare Nostrum de
l'editorial Neopàtria. No és un diàleg de dos autors que parlen
del fet poètic, és un diàleg en forma de poemes que, el poeta del
Grau de Castelló de la Plana, Joan-Baptista Campos, malalt de càncer
i a les portes del traspàs, i el nostre autor que ara publica,
mantenen durant la darrera etapa de la vida del primer.
És digna d'admirar la valentia de tots
dos, en uns moments tan durs. Campos convidant Alonso de continuar
fent-ho, després de dos poemes. Manel en brindar el muscle per
acompanyar Campos en aquest diàleg en hores fosques.
El
contingut d'alguns versos és d'una humanitat i una tendresa
inigualable. No ho dic per dir. O potser jo m'he emocionat massa?
M'agrada subratllar i extraure paraules
o expressions en esquema quan llig un poemari, de manera que això em
puga facilitar la relectura i la seua comprensió global. En aquest
esquema em queda el tiny, la pinzellada, el color, l'esquelet d'allò
que he llegit, una mena d'isotopia que recorre l'interior del llibre,
les càrregues de profunditat.
El resultat ha estat la creació d'un
poema que, al meu parer, parla per sí sol, que m'ha sorprès al
mateix temps que m'ha corprès. De ressenyes ja li n'han fet unes
quantes, aleshores crec que aquest serà un bon exercici d'incitació
a la lectura d'aquest poemari, sense repetir el que altres hi han
observat. No són mots meus, ho repetesc, són trets del subratllat
de molts dels poemes que el llibre conté. De manera que ací us el
deixe.
Poema de la lectura de Quadern per a Joan, de Manel Alonso Català
finestra llum tota llum és nova esperança
aigua temps amic company plugim
dies temps espera camarada caliu refugi
set aigua fresca desig d'estima amic amic
quelcom immòbil espera cercles
tristesa hores obscures i amargues
desterrat viatge anhel de viure
llum d'hivern llum que et crida amic
ocàs la nit la nit la nit por
se'n va la llum petites coses ocell poeta
la bellesa l'abisme respostes
mirada contemplació hivern solitud instants de joia
amor presència certesa som ací
aire mots paraula amant amic plugim joia
encenalls temps memòria por a la mort amic somnis
espera ventura confia
murmuri aigua naufragi bàlsam
felicitat abstracció
la vida fer camí
música lenta crear el poema incertesa tendresa
desordre vida poema
silencis dolor desesperança mort pena
corda fluixa dolor espera
no tingues por a la nit
Enhorabona, Manel !
divendres, 22 de març de 2019
Presentació nou poemari LA DONA DEL BOSC
Benvolgudes amigues i amics,
tinc el plaer d'anunciar-vos que aviat publicaré un nou poemari, el cinquè, que presentarà l'escriptor Manel Alonso el pròxim divendres 12 d'abril, a la Sala Cotonera Events d'Alzira, cap a les 19.30 h.
Des d'ací us convidem a l'acte, que serà seguit d'un RECITAL de poemes. Ens acompanyaran amb les seues guitarres Àlvar Carpi i Miguel Alonso.
En acabant soparem amics i familiars a la mateixa sala. Al sopar també ens podreu acompanyar, si us ve de gust, fent l'oportuna reserva (abans del 5 d'abril) al correu-e redolinsdepluja@gmail.com
Ací us deixe la coberta, amb l'aquarel·la pintada, expressament i per encàrrec, per l'amic Toni Roig.
Una abraçada !
dimarts, 19 de febrer de 2019
Entrevista a RIBERA Tv -feb. 2019
Entrevista en què parlem dels quatre llibres publicats, i en la qual anunciem el nou llibre per al pròxim abril. Dura vint minutets.
https://youtu.be/JXcw7RrPDTo
Imatges robades del youtube
dilluns, 4 de febrer de 2019
Recital a Barcelona
LA
LLUM DEL FAR
Miquel Català
BIBLIOTECA GUINARDÓ-MERCÈ
RODOREDA
Divendres, 1 de març de
2019, 19 h.
Presenta MONTSE
PELLICER i MATEU
------
RECITAL DE POEMES
Subscriure's a:
Missatges (Atom)