DUNA
Miquel Català. Neopàtria, setembre 2021
Conta Antonio Gamoneda en les seues memòries que, a
l' edat de 14 anys, va sentir parlar d’un llibre, Segunda Antología Poètica, de Juan Ramón i, quan va aconseguir reunir les cinc pessetes que valia, se'n va anar a una llibreria de León a buscar-lo. El llibreter l’hi va marmolar. Per a què vols tu llegir poesia? I li recomanava un llibre sobre la castedat. El xiquet isqué corrent espantat a buscar una altra llibreria. El nou llibreter li donà el llibre i li demanà que l’obriguera i el llegira en veu alta. Ho va fer. El poema parlava d’una posta de sol i acabava: ¡Oh dulzura de oro, campo verde, / corazón con esquirlas, humo en calma! / no hay en la vida nada que recuerde / estos dulces ocasos de mi alma. El llibreter li va regalar el llibre i conta l'ancià que escriu les memòries que per a ell va ser una sublime revelació: era la primera vegada que s’escoltava a si mateix llegir versos i va percebre físicament el cos de la poesia, la seua musicalitat, el ritme, les imatges que proporcionen un sentit i, fins i tot, un significat a les paraules.
No ens pot sorprende que Gamoneda haja sostingut que la poesia no és literatura. És molt més.
Quan llegia aquesta anècdota de Gamoneda, em venia al cap Miquel Català. Potser el poeta d’Algemesí haja tingut també experiència del cos físic de la poesia, de la seua musicalitat i del seu ritme. I, probablement, eixa siga la raó de la posada en escena de totes les presentacions dels seus llibres: sempre convoca a músics i gent molt variada a dir i cantar els seus poemes. Espere que avui no siga una excepció.
Perquè Duna no és una excepció en la seua producció poètica. Des del primer poemari Català ha exhibit una extraordinària habilitat per a dotar els poemes d’un ritme sonor que enlluerna el lector. El seu talent per a fer servir la varietat de recursos de la creació poètica és cada vegada més sublim.
En Duna trobem diferents tipus de composició dels poemes. Hi ha versos curts, molt lleugers i amb ritme frenètic. Hi ha versos trencats, més pausats. I hi ha molts poemes fets en prosa, també dotats de meravellosa musicalitat. El lletraferit d’Algemesí és un mestre per a jugar amb les paraules dotant-les de musicalitat. És un assoliment de l’art poètic que el poeta invoca:
Oh musa del vell art poètic, / deessa del cant.
Però el ritme i la musicalitat no ho són tot. En l'art poètic encara hi ha quelcom més misteriós i màgic: com les imatges proporcionen sentit i, fins i tot, significat a les paraules. Els poetes forcen les paraules per a fer-les dir coses insospitades. Així és la força de les imatges, de les metàfores. En la poesia tot és possible.
Duna està ple d'imatges suggerents. El procés mitjançant el qual s’ha arribat ací l'explica molt bé María Zambrano en Filosofía y poesía:
El poeta no renunciaba ni apenas buscaba, porque tenía. Tenía por lo pronto lo que ante sí, ante sus ojos, oídos y tacto, aparecía; tenía lo que miraba y escuchaba, lo que tocaba, però también lo que aparecía en sus sueños, y sus propios fantasmas interiores mezclados con los otros, con los que vagaban fuera, que juntos formaban un mundo abierto donde todo era possible.
Això que diu Zambrano passa en tots els poemaris de Català. Però especialment en Duna, l’últim, perquè ell ha anat creixent, s’ha fet un poeta més gran. Tan sols anomenarem tres exemples.
Paisatges, caminar, pluja són imatges molt presents al llibre. Totes tres són molt sensuals
El falcó ha volat alt, tot fugint de la densa nuvolada.26
El baladre encara hiverna mentre riu, matiner, l’ametler en flor.
Era tan llarg el camí i em quedaven tan poques forces. 45
Plou de nou sobre l’eixuta, eixorca / terra de la vall entre llomes.21
I ací es produeix el miracle, el salt màgic que tan sols la poesia pot fer. Allò que el poeta veu, escolta, olora o palpa, dona entrada als seus somnis i fantasmes. Paisatge, caminada o pluja esdevenen de sobte en la recerca d'un mateix, l’enyorança de la infantesa o, fins i tot, en la força irresistible de l’amor
Redescobrir la vida passada que et va veure créixer. L’infant que fores i encara t’acompanya. / La vida com un llamp.
I resseguir en tu, com en els bells camins, el rastre de la vida i de l’estima.37
I per si algú dubta que ja no hi som en allò sensible, diu
Paisatges increïbles que mai hem visitat.
L’art poètic es fa càrrec de tot. Sí, de la mort també
Eixuta, petita, l’àvia deixà anar / la vida en tretze dies llargs / Tristament feliç va marxar / lleugera com un ésser volàtil.
I també la pluja pot simbolitzar la mort.
La pluja ens banya a tots per igual. Fills de la mare terra, orfes d’estima i algues marines. / Sonen campanes de mort
No podem acabar sense fer palés que el títol és la mostra suprema al llibre del que pot fer la recreació poètica. Per descomptat, és quelcom sensual. La pròpia portada ens ho fa vore. Però aviat, des del primer poema, que, per cert, és un dels que mostren la preocupació social del poeta i on denuncia les barbaritats que els éssers humans han fet durant mil·lennis, Duna, la dona duna, es converteix en el símbol d’eixe somni o fantasma de l'autor, el món evocat amb tanta bellesa i on tot és possible.
La història violenta de la humanitat.
Mons a part
La dona duna il·lumina un desert novell
Efectivament, són mons a part. En tots els poemaris de Català ens trobem una dona que sintetitza els anhels de l’autor i dona sentit al seu pas per la vida. En Duna tot el vagarejar per l’Àfrica des de Somàlia a Namíbia, totes les meravelloses descripcions del desert, les imatges tan sensuals emprades, tenen una direcció: el nou desert que la dona duna il·lumina que no és altre que l’amor.
El poeta sap llegir el vol de l’òbila, amb mirada encuriosida descobreix les papallones blaves, es declara addicte del bes i arriba un moment que ja no pot renunciar a res.
Tot és tot. Res es res. Entre tot i res, ho vull tot sense enveja. Vull la mar, vull l’amor, l’abraçada i el bes. Vull el cel, vull la mà, la mirada, els cabells. Vull el vent en la cara, el sol en la pell. Ses paraules, la calma, el noguer. Lent passeig agafats de la cintura. Sempre lent.
Rafael Cuesta. València, desembre 2021*
Bon estiu, Rafa, i gràcies pel teu temps!
L'amistat no té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada