Ressenya d'INFANT D'HIVERN, poemari de F. Viadel

 

Ressenya d' INFANT D'HIVERN, de Francesc Viadel

Miquel Català, 30 juny de 2022

Trenta poemes de diferents formes i llargària han merescut el premi Vila de Nules de poesia. Uns sota l'aparença de versos. Altres com a proses poètiques. Una epístola. Alguns s'assemblen més a una narració. Uns pocs tan breus com una sola frase. Tots amb una càrrega lírica que no ens permet dubtar que es tracta d'un llibre de poesia. Amb un estil característic de l'autor que en altres escrits sí que ens pot fer dubtar si estem davant d'una narració, un text periodístic, una prosa poètica, o un dietari. I dic un estil característic perquè pense que ningú no escriu com Francesc. No estic dient ni millor ni pitjor que ningú. Estic dient diferent. Ningú no escriu com ell. O ell no s'assembla a ningú, que jo conega. Diria que té una veu pròpia, molt marcada, punyent, commovedora, càustica, colpidora.

Trenta poemes de tirada, sense parts. Solament el primer poema en prosa, a manera d'introducció que ens ubica en un espai i un temps, on s'adreça als lectors, i on, a manera d'estructura circular, acabarà el poemari com ha començat, interpel·lant-nos sobre la mort i l'engany de viure.

Però anem a pams.

El propi autor separa a l'índex del final del llibre el primer poema de la resta. Es diu El principi, ara que ja és un home madur que se sap més prop de la mort, o que li ha vist les orelles. Amb un hàbil ús d'un seguit d'interrogacions retòriques hi incorpora els lectors, amb una segona persona del plural, “tossuts estúpids” i “pobres estúpids”. No es dispensa així solament amb ells, també amb sí mateix, com per exemple al quinzé poema, Robatori, “generós com un pobre idiota” o al poema vint-i-sisé, Tot allò que no tindràs, “els somnis del pobre idiota que ets”. Un plural que només recuperarà al poema final, i que donarà pas, a partir del segon, al jo poètic. Al jo que canta, plora, es queixa, recorda, enyora, desitja, mor... I al tu, subjecte del desig amorós que plana per tot el poemari.

Poema primer que ens ubica, com he dit, en l'espai de la infantesa de l'autor, un poble agrícola de la València dels seixanta i dels setanta del segle passat, on contrasta la visió de l'autor d'una realitat sòrdida del temps que li ha tocar viure a la seua família, més concretament son pare i sa mare, i a ell mateix des què va nàixer. A mode de narració lírica, ens despulla els seus orígens humils en un “poble merdós” condemnat a l'oblit i la por. Acaba aquesta prosa concloent que “el principi i la fi soc jo”, l'objecte i el subjecte del poema, el propi jo poètic.

Així comença el segon poema, Caçadors, amb un Jo que serà ben present en tot el llibre, “Jo voldria encara abans de morir...” on ens deixa caure que malgrat ser sabedor de tot l'engany o desengany amorós i la misèria dels temps “Tot mentida”, farà un cant al paradís perdut de la infantesa, de la innocència, de l'amor platònic o idealitzat que en el passat, en la seua joventut, va viure. I aquest serà el leitmotiv del llibre.

El tercer poema Infant d'hivern, que dona nom al llibre, és dedicat a Salvador Puig Antich, executat a les acaballes de la dictadura franquista sota pena de garrot vil. És aquest acte el que serveix Francesc per ubicar-nos, sense embuts, en l'ambient de por, repressió, silenci imposat i autoimposat que ofegava el pare, i l'infant que ell era en aquell 1974, quan solament comptava encara sis anys.

Els poemes que vindran després no anem a esmicolar-los, milor que ho faça el lector. Aquests tres primers crec que eren bàsics per centrar la ressenya. A partir d'ací, bé, des del principi, serà un llibre dolorós, de solituds, silencis, records, absència, ràbia, bogeria, plor, desamor. Malgrat la grisor i tot aquesta inquietud que predomina, el poeta trau les forces necessàries per sublimar i salvar els mobles de la memòria de la infantesa i d'aquell amor que un dia fou i encara el fa vibrar.

La infantesa, com hem dit, té una ubicació espaitemps que hem descrit de manera general. Quan entrem, però, en la lectura, no podem deixar de reconéixer alguns espais que a les clares ens diuen quin poble és. Un poble riberenc des d'on es veuen “els verds de la serra de Corbera”. Un poble del que descriu alguns espais emblemàtics d'un parc, una bassa, un carrer i una plaça, amb personatges que foren reals i a la vegada arquetípics, el barber, el practicant, el sabater, el forner, la carnisseria, la papereria, el bar (aquest amb nom i tot), un pont i un riu; per això ben bé podria tractar-se de qualsevol poble valencià d'aquell temps. Tenim la certesa, però, que no és un altre que el poble de l'autor, i el de qui escriu aquesta ressenya. Aquesta evidència, o exactitud, la detectem sobretot en tres poemes, Carta primera, Robatori i Pentàgon, i en aquest segon “una placeta amb tres moreres”.

És al poema seté, aquesta mateixa epístola, al meu parer, on sublima aquell paradís perdut de la infantesa tot unint-lo a l'altre paradís perdut de l'estima, sota la fòrmula repetitiva d'un “Deixa'm que et diga...” en què assegura que aquells infants “som feliços, salvatgement feliços” i a la seua estimada “com vaig ser de feliç”.

Uns altres moments àlgids els podrem trobar en poemes on Viadel rememora la figura del pare o plora la seua mort; l'amor perdut, alguns moments de plaer i estima que fan que haja valgut la pena, malgrat tot, aquest amor impossible; i dos moments que ens recorden fins i tot els poetes clàssics en allò del malalt d'amor fins a l'extrem de “morir en vida” o “morir de pena”.

Tot això i molt més ho deixarem perquè siga el lector qui ho descobrisca en la profunditat del discurs poètic. No abundaré en altres característiques de l'autor que ja han descrit amb molt d'encert Manel Alonso i Joan Garí, no cal repetir-nos.

Sí que voldria apuntar breument la meua impressió sobre el títol i objecte d'aquest poemari, INFANT D'HIVERN. És obvi que versa sobre la infantesa, però com hem apuntat, rememorada per un autor que ha arribat a la maduresa, d'edat i literària, “al començament d'una fi que ja done per certa”. És sobre l'HIVERN que volia anotar. És el glaç que apareix en molts poemes, no com a mot en sí, sinó amb altres formes lèxiques. Diríem que els poemes de Francesc glacen, no en el sentit de refrescar, ara que estem en estiu, sinó que ens deixen glaçats davant la misèria, la por, el dolor, d'una realitat sòrdida, abjecta, indigna, esmorteïda, mesquina, bruta. I davant el fet de la mort. És aquest l'hivern de l'autor, al nostre humil entendre.