Ressenya VENT D'ABSÈNCIES, de V. Nàcher

 Ressenya sobre VENT D'ABSÈNCIES, darrer poeamri de Vicent Nàcher.

Miquel Català, 6 de juny de 2022

El nostre estimat poeta Vicent Nàcher ha parit un altre poemari. Ens havia convocat per finals d'any del 2021, que és quan estava editat. La deessa Fortuna, o la pandèmia, o ves a saber quins nassos (ni li ho vaig demanar), va fer que ajornara la presentació al mes de març de l'actual 22. El ben cert és que va ser cosa d'agrair. Millor en març que en ple hivern. Millor ara que sembla que remet la Covid, o això ens diuen. I cap allà que anem tots, com d'habitud, a la Casa Cantonera d'Algemesí, lloc de cultura que molts troben per ser el cantó d'enfront de l'antic celler Ca Lutgarda. Carrers del poble profund, més enllà de les antigues Escoles.

Vicent hi té la seua guàrdia pretoriana, com un Cèsar. Uns amics incondicionals que s'encarreguen de cada celebració. Val a dir que dominen l'art de la interpretació i de la dicció, com a membres que són o han sigut d'aquell grup de teatre de nom Confiteor. Cares conegudes, amics de molts anys. Però no vull fer ací cap ressenya de la presentació, sinó del llibre que acaba de publicar.

Després de més de dos anys del darrer Un tros de cel a les butxaques, 2019, i després de dos anys horribles de pandèmia, Vicent ens ha regalat un altre llibre. Ja he escrit en anteriors ressenyes de llibres de l'autor com veig la seua poesia, i com la qualifiquen altres. No hi abundaré. Intentaré dir-vos, sense desvetlar massa, algunes línies sobre aquest nou artfici literari.

La part més gran (això ho dic jo, perquè ja sabeu que Vicent no en fa de parts), aniria des del principi al poema UCI, i si m'apure, fins a dos poemes més enllà. Diria que poetitza, en un autèntic dietari sense dates, sobre la pandèmia i la consegüent quarantena que vam patir, gairebé, tota la humanitat. És cert que ha estat un tema molt suat, i que les xarxes socials ens han donat brou a bastança, fins a la sacietat. Ja sabeu com és l'ésser humà!

Solament cal fixar-s'hi en els títols d'aquesta primera sèrie: Hospitals, Dols, Pèrdua, Estat d'alarma, Control, Quarantena, Desescalada (paraulota que algun inepte es va inventar, haguès bastat amb dir Descens, Baixada, Caiguda o Minva), …, Brots, UPG del dolor, Qui no tinga, que espere, UCI. El lèxic que usa Vicent és molt dur, diria que autèntiques bombes sobre les nostres consciències, com horror, pena, devastació, precipici, paüra, malson, privació, tristesa, abisme, laberint, calvari... Però que la duresa ha sigut real i per a tots. Malgrat aqueixa severitat Vicent sempre deixa una escletxa per on entrar la llum, i ens exhorta a perdurar, a sobreviure.

És clar que és llei de vida que tots hem de morir, per una o altra causa, però com més tard millor, no? He vist el Vicent poeta molt greu en aquests versos, amb una prosa tallada, dura, realista, estellesiana. De no haver vist aquesta escletxa de llum i la posterior evolució del poemari, sobretot a la part final, confese que se m'estava fent la lectura un tant aspra, inclement, angoixant.

Els poemes que van des de Poals de mi mateix, pàg. 26 fins a Blues de perdedor, pàg. 33, conformen el que per a mi seria una segona part, amb un eix central temàtic sobre el fet d'escriure, sobre l'ofici de poeta. Part aquesta que directament enllaçaria amb alguns poemes finals amb aquest mateix eix temàtic. És també dolorosa aquesta part, perquè Vicent sagna quan escriu. Sagna i surt ferit com en un combat (i ací em recorda algunes lletres de Llach), i Vicent sempre es posa de la part dels perdedors, ell mateix s'hi considera. Però en aqueix mateix combat dolorós hi veu la salvació. No es rendeix mai, i amb l'escriptura sobreviu.

A partir de Menú a la carta, pàg. 34, i fins a la pàgina 39, hi trobe un compendi de poesia més social, amb una crítica sincera al consumisme, la propietat privada, la competitivitat, la societat controlada, el món aparent, l'esclavitud i la misèria. Aquesta seria per a mi una tercera part.

Als cinc poemes següents hi veig una quarta part, de la pàgina quaranta a la quaranta-quatre. Torna el jo poètic, que de vegades pot ser també un nosaltres, amb força i passió. Decididament crida a la pèrdua de la por, a la rebel·lió, a la valentia, tot i la pesantor del poema Heretaràs la terra.

I la part final o cinquena, on torna sobre el fet d'escriure, fa alguns homenatges, i torna a la infantesa, a la rebel·lió, a la cerca de la felicitat.

No diré més. El lector deu descobrir per si mateix aquesta màgia dels pobres, com diu Vicent.

La meua més sincera enhorabona a l'autor.